La llengua com a element identitari

Dels elements que més identifica els individus amb una col·lectivitat, la llengua mereix un tractament específic. Malgrat la situació diglòssica, el 76% dels joves entrevistats afirmen que parlen fluidament el català, i el 15% amb algunes incorreccions. Pel que fa a la llengua escrita, el 60% expressa que l’escriu correctament i el 30% amb algunes faltes ortogràfiques. Aquestes dues dades ens poden fer afirmar que l’aprenentatge del català ha tingut èxit en l’adquisició de la competència lingüística. Un altre indicador d’aquesta competència és l’idioma en què va transcórrer l’entrevista. Un 60% dels joves s’han expressat en català correcte, un 11% en català però amb accent castellanoparlant i un 28% en castellà.

Un altre qüestió és l’ús social. Per analitzar això, tenim l’ús de la llengua en diferents contextos. Aquests són els resultats de les preguntes d’ús oral i escrit de les llengües parlades a Catalunya:

Figura 8.11. Llengua parlada pels joves de 15 a 29 anys en diferents contextos i llengua escrita (%).

Més català Tant català Més castellà

Llengua parlada Català que castellà com castellà que català Castellà Altres Total

Habitualment 39 5 14 6 36 1 100

Amb la família 41 2 7 2 48 1 100

On més s’utilitza el castellà és a la família i amb els amics, i menys a la feina o l’institut, on el català és la llengua dominant. Hi ha alguns elements sociolingüístics a destacar, encara que sense gaires sorpreses.¹⁵⁰ Els joves més castellanoparlants són de les classes populars, amb menys estudis i viuen en entorns més urbans, sense que tampoc això signifiqui que hi hagi una identificació, ni molt menys, entre aquests col·lectius i la llengua castellana.

Respecte a l’evolució històrica, cal dir que el català ha perdut practicants i n’ha guanyat el castellà, tal i com es veu a la taula següent:

Figura 8.12. Evolució de les llengües parlades habitualment entre els joves de 15 a 29 anys (%).

Llengua parlada habitualment 1998 2002

Català 21 39

Més català que castellà 23 5

Igual català que castellà 25 14

Més castellà que català 20 6

Castellà 10 36

Altres 1* 1

Total 100 100

*Inclou NS/NC (n=2.000)

Aquestes dades ens mostren dos fenòmens: el primer és que el castellà guanya parlants, i el segon és que l’evolució de les llengües parlades respon a una certa polarització. Les opcions més català que castellà i més castellà que català han tingut una reducció molt important i la resposta bilingüe ha passat del 25 al 14%, gairebé la meitat. Sembla com si existís un procés polaritzat d’afirmació en una única llengua. En aquest context es pot situar el debat sobre l’augment dels mitjans de comunicació de masses, que al llarg dels anys noranta ha estat notable, i han estat mitjans que utilitzen fonamentalment el castellà.¹⁵¹

I respecte al futur, l’única variable que ens pot donar una pista és l’edat, per veure si els més joves parlen més una llengua que l’altra respecte als més grans:

Figura 8.13. Llengua parlada habitualment pels joves de 15 a 29 anys, per grups d'edat (%).

Llengua parlada habitualment 15-17 anys 18-21 anys 22-25 anys 26-29 anys Total

Català 34 38 39 42 39

Més català que castellà 5 6 5 4 5

Tant en català com en castellà 11 13 13 15 14

Més castellà que català 8 6 6 6 6

Castellà 41 37 36 32 36

Altres 0 0 1 1 1

(n=2.000)

Segons aquestes dades, la llengua dominant en el grup d’edat més jove és el castellà, justament la situació inversa en el grup d’edat més gran. Si aquesta pauta sociolingüística dels més joves es manté en les generacions que vénen al darrere les perspectives d’ús social del català no són gaire optimistes.

150Alguns d’aquests elements s’han destacat al capítol 3.

151Amb algunes notables excepcions, com és l’augment d’emissores de ràdio en català dels darrers anys.

8.5. En resum

Per acabar aquest capítol, resumim breument les principals aportacions de l’enquesta en l’àmbit del temps lliure, la participació sociopolítica i la llengua. Les dades sobre les activitats de temps lliure ens donen una visió dels joves molt heterogènia en unes pràctiques i consums que són molt diversificats.

Convé, doncs, no caure en estereotips que simplifiquin excessivament l’àmbit del consum cultural i la construcció de la identitat a través dels hàbits de temps lliure. En les pràctiques hi ha dos elements a tenir en compte. En primer lloc, el domini que aplega majories i que exerceix un paper de crida sobre els joves: la música escoltada o ballada, els amics de referència, la nit i la gresca, la televisió i els programes específics per a joves, etcètera. En segon lloc, l’emergència o punta de llança en les formes de consum:

el consum d’alcohol pot ser creixent, els ordinadors personals, internet i els telèfons mòbils, els viatges, etcètera. Òbviament hi ha pràctiques minoritàries que afecten col·lectius de joves específics i que tenen molta importància: les implicacions parroquials o religioses, l’associacionisme implicat, les toxicomanies, etcètera.

No hi ha gaires novetats en les baixes taxes d’afiliació a associacions. L’associacionisme esportiu és el que té el percentatge més gran de joves. A més, és el tipus d’associació que ha experimentat un creixement més important en els darrers anys, segurament paral·lel al creixement que ha experimentat l’activitat fisicoesportiva. No es detecta un fenomen important d’associacionisme informal, fora de les xarxes associatives tradicionals, la qual cosa pot sorprendre o pot obrir el camp de l’especulació. En aquest sentit, seria oportú analitzar l’impacte de les darreres mobilitzacions, que han tingut una presència i protagonisme dels joves important, com ara les protestes estudiantils o les marxes antiglobalització, en la participació dels joves en l’associacionisme informal o formal.

Tampoc no hi ha gaires novetats en la desafecció dels joves pels partits polítics i per les eleccions, la qual cosa no vol dir que no hi hagi canvis significatius en la proximitat als diferents partits. L’absentisme no sembla que hagi augmentat d'una manera clara respecte a altres enquestes. A més, té molts significats, no es tracta només d’una qüestió de “passotisme”, com la perspectiva adultocràtica acostuma a afirmar, ni tampoc significa necessàriament una crítica al sistema, com es podria deduir d’una lectura massa ràpida. En qualsevol cas, cal evitar simplificacions i estereotips, i considerar que el comportament electoral i les inclinacions ideològiques dels joves són tan o més complexos que el comportament i les inclinacions dels adults.

Amb la llengua hem vist com hi ha una certa polarització, que té dos significats: d’una banda han disminuït els joves que parlen les dues llengües indistintament, i d’altra banda sembla que hi ha hagut un procés de reafirmació o d’identificació amb una única llengua. El segon fenomen important captat al voltant d’aquesta qüestió és l’augment de la competència lingüística en català però un ús més baix més acusat en les promocions joves. L’explicació d’aquest fenomen és complicada i segurament multicausal, per la qual cosa caldria fer una anàlisi més aprofundida sobre la relació entre els canvis socials (com ara la nova immigració, les noves tecnologies...) i els usos lingüístics i les orientacions identitàries dels joves.