4. De l'escola a l'escola
4.3. L’escolarització a través de les promocions
Una de les finalitats de qualsevol enquesta longitudinal retrospectiva, és, a més de permetre una aproximació a la complexitat de la biografia del subjecte entrevistat, la de permetre una aproximació als canvis en les promocions estudiades i la relació d’aquests amb determinats períodes significatius per allò que s’està estudiant (conjuntura econòmica, davallada demogràfica, migracions o expansió educa-tiva). En aquest apartat s’analitza el fet educatiu des d’una aproximació diacrònica, sobre la base als comportaments de les promocions nascudes entre 1972 i 1987. L’estudi de l'escolarització es fa sobre la base de dos fets: la prolongació de l'escolarització més enllà de l’ensenyament obligatori i l’accés als estudis universitaris a fi d’analitzar els possibles canvis en els usos que fan els joves del sistema educatiu.
Cal tenir en compte, però, una consideració d’ordre metodològic i és que en el nostre país, “l'explosió escolar” o l’augment substancial de la demanda educativa i la prolongació d’itineraris d’ensenyament
postobligatori té lloc des de la segona meitat dels anys vuitanta, per la qual cosa totes les promocions estudiades en l’enquesta 2002 es veuen afectades pel mateix efecte de conjuntura educativa, malgrat el canvi demogràfic en relació a les promocions estudiades. Això no obstant, s’assaja a continuació una aproximació als canvis educatius entre les promocions assenyalades basant-nos en dos fets: l’abandó d’estudis i l’accés a estudis universitaris.
L’abandó d’estudis s’il·lustra mitjançant un diagrama que reflecteix el percentatge de joves de cada promoció que abandonen el sistema educatiu, tenint en compte l’edat en què es produeix aquest abandó.
Un 10% dels joves de la mostra van abandonar el sistema educatiu en algun moment o altre per després retornar-hi, és per això que la representació gràfica no és pròpiament un diagrama de Lexis sinó una distribució del percentatge de joves que a cada edat es troben fora del sistema educatiu. No és tracta per tant, de percentatges acumulatius, sinó de situacions d'estoc per a diferents edats.
L’anàlisi diacrònica dels abandons del sistema educatiu es recull en el diagrama següent:
Figura 4.19. Joves de 15 a 21 anys que han abandonat els estudis, per promoció, edat i any de l'abandó (%).
L’anàlisi del diagrama permet observar l’augment de l’edat d’abandó entre les promocions més joves Entre un 50% i un 40% dels joves de les primeres promocions han abandonat el sistema educatiu als 19 anys. Per a les promocions més joves, la mediana se situa en els 22 anys. Per tant, amb les dades disponibles podem concloure que hi ha una progressiva tendència a disminuir el percentatge d’abandons entre les promocions més velles i les promocions més joves. Però la permanència dels joves en el sistema educatiu no només s’observa en les edats més altes, sinó també en les més baixes.
En les edats més primerenques s’observa més permanència en el sistema educatiu als 15 i 16 anys entre les promocions més joves; mentre que en les primeres promocions nascudes entre 1972 i 1977 les taxes d’abandó als 15 anys oscil·len entre el 17% i el 10%, en les promocions més joves aquestes taxes
disminueixen, particularment en les promocions escolaritzades sota la LOGSE, al tractar-se d’un canvi de conjuntura legal que explica per què els nascuts al 1985-1986 són la primera promoció plenament escolaritzada als 16 anys.
Un altre aspecte a destacar és el fet que per a una fracció de joves (al voltant d’una quarta part) el moment d’abandó del sistema educatiu es produeix als 17 anys, per a les promocions nascudes al 1972 i 1973, i als 18 anys per a les promocions posteriors, és a dir, després de la finalització d’un itinerari curt d’ensenyament mitjà.
La lectura de les dades apunta, doncs, un canvi en els usos que fan els joves del sistema educatiu. Les promocions més joves tendeixen a augmentar la seva permanència i a postergar les edats de l’abandó.
El canvi de conjuntura legal que representa la LOGSE també contribueix a fer que l’abandó a 16 anys disminueixi, en les últimes promocions. En canvi, sembla que per a la fracció de joves «candidats» a l’abandó a 17 anys (al voltant d’una quarta part) les diferències entre promocions són més baixes.
El segon esdeveniment estudiat ha estat l’accés a l’ensenyament universitari. La figura següent és particularment il·lustrativa del fenomen de la prolongació dels itineraris formatius en l'àmbit universitari.
S'hi observa com el nombre de joves que accedeixen a la universitat augmenta particularment entre els 20 i 22 anys. Aquesta tendència, que a principis dels anys noranta era d’aproximadament una tercera part (a 21 anys), assoleix uns percentatges de gairebé el 50% al final del decenni i posa de relleu els efectes del sistema educatiu com a generador d’expectatives acadèmiques, que passen bàsicament per l’accés al sistema universitari. Les conseqüències d’aquest fenomen d’expansió d’escola de masses (segona fase d’escola de masses) que té lloc en la dècada dels anys noranta s’observa també en les edats de 23 i 24 anys, ja que entre una tercera part i una quarta part dels joves continuen els seus estudis universitaris.
Figura 4.20. Joves de 15 a 29 anys que cursen estudis universitaris, per promoció, edat i any en què cursaven els estudis (%).
L’augment del nombre de joves que accedeixen a la universitat s’inicia en les promocions nascudes en la segona meitat dels anys setanta i serà constant entre els nascuts a la dècada dels anys vuitanta, tendint també a l'augment de la permanència per sobre dels 22 anys, tal com s’il·lustra a continuació93.
Figura 4.21. Joves de 15 a 29 anys que cursen estudis universitaris en l'actualitat, per promoció i edat (%).