La formació inicial dels mestres de primària en didàctica de les ciències socials

Cal esperar que a curt termini alguns d'aquests projectes puguin tirar endavant i facilitin la implantació de nous plans d’estudi que incloguin la llicenciatura i que permetin la formació de professionals reflexius, crítics i amb capacitats per afrontar amb èxit els problemes de la pràctica educativa. Tal com comenta Imbernón (1998), actualment cal formar el professorat en el canvi i per al canvi.

1.4. La formació inicial dels mestres de primària en didàctica de les ciències socials

La majoria dels treballs d'investigació que analitzen la formació inicial de mestres en didàctica de les ciències socials s'han fet als EUA. L'estudi de Banks i Parker (1992) va constatar l’existència de tres models alternatius en la formació del professorat de ciències socials:

a) El primer se centra en la importància del coneixement de les disciplines que els professors han d’ensenyar. Segons aquesta tendència, els professors han de transmetre coneixements acadèmics;

per tant, la preparació dels futurs docents s’ha de basar fonamentalment en el domini del saber disciplinari i no en l’ensenyament psicopedagògic o didàctic.

b) El segon model és totalment oposat a l’anterior i considera que les pràctiques i el coneixement pedagògic són fonamentals en la formació del professorat per aprendre a detectar els problemes de l’ensenyament de les ciències socials.

c) L’últim model es basa en la racionalitat crítica. El seu objectiu fonamental és ensenyar als futurs professors a reflexionar críticament sobre la realitat educativa i l’entorn social. Banks i Parker (1992) van comprovar que aquest tercer model estava pràcticament absent en els programes de didàctica de les ciències socials en el moment del seu treball.

La majoria d'investigacions i d'anàlisis sobre plans concrets de formació del professorat de ciències socials mostren que la racionalitat positivista ha estat hegemònica en els programes de formació del professorat tant als EUA com a Europa. Això ha comportat un sentiment general de descontentament i uns intents de trobar solucions realistes per formar professors amb capacitat per afrontar amb èxit els problemes de la pràctica educativa.

Entre les propostes de formació inicial del professor en didàctica de les ciències socials podem destacar diferents estudis nord-americans que defensen la progressiva implantació de cursos de didàctica de les ciències socials i en general de cursos de formació del professorat basats en les aportacions de la teoria crítica. Aquestes propostes, però, topen amb el gran pes que tenen encara els models positivistes en les investigacions i en els centres de formació del professorat.

Per a Adler (1993), la separació entre la investigació i la pràctica és també una de les causes del fracàs d’aquestes propostes. Per això suggereix que els cursos de didàctica de les ciències socials s’haurien de basar en una indagació reflexiva sobre la pràctica. D’aquesta manera, Adler incorpora al seu model les

concepcions de Schön (1993) sobre l’educació del professor reflexiu i la reflexió en la pràctica i des de la pràctica.

A França també trobem algunes propostes com les de Clary (1990) i Audigier (1993 i 2001) que comparteixen alguns d’aquests criteris. Per exemple, Audigier (2001) proposa un model de formació que tingui en compte tres aspectes: la relació teoria i pràctica, l'exigència epistemològica i el projecte de fer del docent l'actor principal de la seva formació. A Itàlia s'han fet també diferents treballs sobre la formació inicial del professorat d'educació primària en ciencies socials, especialment en història (Matozzi: 2000).

A l'Estat espanyol el currículum de didàctica de les ciències socials ha estat analitzat per diversos autors, especialment en treballs presentats en els diferents simposis realitzats per l'Associación Universitaria de Profesores de Didáctica de las Ciencias Sociales. Entre aquests cal destacar el II Simposi fet a Còrdova (1990), que es va dedicar a la programació de formació del professorat en didàctica de les ciències socials. En aquest simposi es va pretendre establir unes línies d’acció comunes a tot el professorat de didàctica de les ciències socials d’educació infantil, primària i secundària de les escoles universitàries de formació del professorat de tot l'Estat.

Es va presentar un programa que pretenia delimitar l’àmbit de la didàctica de les ciències socials, definir els seus objectius i mètodes, i treballar la relació teoria i pràctica. La didàctica de les ciències socials, a l'igual les altres didàctiques especifiques, es resol en l'acció, però és una acció fonamentada, amb coneixement de causa, per tant, amb una reflexió teòrica pròpia. La teoria i la pràctica didàctiques estableixen una relació dinàmica, de forma que el pensament sorgeix amb freqüència de l'acció i reverteix en l'acció i dóna respostes a les preguntes sobre què ensenyar, com, quan, per què, a qui i en quines circumstàncies (AA.VV: 1990).

Per ara no existeixen moltes investigacions sobre models de formació inicial del professorat de primària en didàctica de les ciències socials basats en el

paradigma crític o en les aportacions de Shulman (1987) sobre la relació teoria i pràctica. En canvi, es poden trobar alguns treballs més sobre secundària que reuneixen aquests principis com el de Benejam (1993), que defensa la relació teoria i pràctica en la formació dels professors de geografia.

Els actuals plans d’estudi de les diplomatures de mestre a tot l’Estat espanyol no ajuden gens a la implantació de nous programes de didàctica de les ciències socials basats en els resultats i propostes de les noves investigacions. Davant un currículum caracteritzat entre altres coses pel predomini de la quantitat de crèdits i assignatures i per la superficialitat en lloc de l'aprofundiment del saber, Pagès (1997b) proposa una via de millora que entre altres aspectes podria passar per la interdisciplinareitat amb altres didàctiques específiques i una relació més estreta entre la reflexió teòrica de la facultat i els problemes de la pràctica a l'aula.

En la proposta ja comentada del Graduat Superior en Magisteri (Benejam, 2000) també es plantejaven espais interdisciplinareitat, es renunciava a preparar els mestres en totes les àrees disciplinars i es donava una especialització que permetria treballar més a fons les didàctiques especifiques, i entre les quals, la didàctica de les ciències socials.

2. Fonamentació teòrica del model de l'assignatura de Ciències Socials i la