El grau de satisfacció amb la feina actual

Una dada que ens interessa saber, relacionada amb l’índex d’inserció laboral, és el grau de satisfacció amb la feina que estan fent els graduats.

La satisfacció laboral, com afirma Montané (1993), és un terme complex perquè està relacionat íntimament amb el desenvolupament personal. Això vol dir que una feina pot ser més o menys satisfactòria en funció dels criteris personals de cada treballador/a, i una mateixa característica (com per exemple, que la feina es faci en solitari, com ara la feina del traductor autònom), pot ser satisfactòria per a uns i insatisfactòria per a altres.

Així, com afirma Rodríguez Espinar:

29

El sentido y significado personal del trabajo es un complejo concepto multidimensional porque viene condicionado por fenómenos varios entre los que destacan los relacionados con la búsqueda del trabajo idóneo, la insatisfacción laboral, el nivel de expectativas que cada persona se plantea y la madurez personal. (Rodríguez Espinar 1992)

Sobre el nivell d’expectatives i la satisfacció laboral, considerem molt interessant tenir en compte una reflexió de Rodríguez Moreno que incloem més avall. L’autora esmenta que si es considera la feina com l’eix central de la vida, llavors la satisfacció laboral serà important i el treballador/a per aconseguir aquesta satisfacció planificarà objectius per obtenir una sèrie d’avantatges. Això es traduirà en resultats positius per a la vida de la persona i per a la societat, perquè tindrà treballadors competents. Per una altra banda, si no es considera la feina com l’eix central de la vida, s’observen actituds ambivalents amb el món laboral, sobretot per part del joves. Concretament, afirma:

Por una parte, y debido al cambio de valores sociales y ocupacionales y a la escasez de oportunidades de empleo, se ha generado una tendencia a denigrar muchos de los aspectos del trabajo, lo cual concluye en cierto grado de analfabetismo ocupacional (en edades de la vida en que, por otra parte, se asume que es cuando deben desarrollarse las aptitudes y habilidades específicas de la empleabilidad); y en una conducta rebelde que se resiste y evita aprender a planificar y diseñar un proyecto profesional propio. Aunque no puede negarse que, también entre la generación joven, parece que se conceptúa el trabajo como la vía más segura para la validación del estatus y la adquisición de cierto poder de autodeterminación y autonomía. (Rodríguez Moreno, 1992: 100)

Aquesta reflexió ens ha fet pensar molt en la indecisió que han manifestat molts estudiants participants en la recerca a l’hora d’elaborar un projecte professional propi.

Alguns tenien clar que el màster o postgrau representava una porta d’entrada a un sector laboral determinat, però d’altres no sabien exactament per què feien el màster o postgrau i què en volien treure. Aquests aspectes estan relacionats amb el grau de maduresa professional dels estudiants.

Després d’aquesta petita introducció general sobre l’ocupació dels llicenciats, vegem dades més concretes:

30

Satisfacció Dades ANECA Dades UAB/AQU

4,9 punts 5,14 Traducció 5,00 Ensenyament

4,63 Vàries 4,53 Administrativ.

3,23 punts

Taula 1.2 Grau de satisfacció amb la feina actual.

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades estudiades.

En aquest sentit sembla que hi ha un grau de satisfacció general acceptable, tot i que sembla que hi ha peròs. Una dada relacionada amb l’índex de satisfacció és si la feina està relacionada amb els estudis. Com podem veure a la taula 1.2, les persones que treballen en feines de Traducció (Dades UAB/FTI), estan més satisfetes amb la feina que les que treballen en feines administratives.

Per exemple, a les Dades UAB/AQU s’esmenta que un 41,2% necessiten la titulació específica o una titulació universitària per fer la feina actual, mentre que un 32,9% no requereixen cap mena de formació universitària per fer la feina que fan. A les Dades UJI tenim que un 55,6% manifestava que en la primera ocupació el nivell d’estudis requerit era inferior al nivell d’estudis, però no sabem si aquesta primera feina va començar abans d’acabar la carrera o es va compaginar amb els estudis. El fet de treballar en una feina relacionada amb la carrera és un element que es valora molt, com acabem de veure. A més, a les Dades UJI tenim que la primera raó del canvi de la primera feina era

“Per canviar a un treball més ajustat a la meva titulació” amb un 34,6%.

Sobre aquest tema, Herranz et al. afirmen que la relació amb els estudis pot arribar a ser un element crític en la identitat dels treballadors:

El logro de un trabajo que se corresponda con el nivel de estudios alcanzado parece especialmente crítico para la identidad de los individuos jóvenes (pero no solo para ellos) procedentes de la clase media y alta y que ha estado sujetos a un largo proceso de socialización y de internacionalización de normas académicas y/o profesionales. De ahí que, lo que decimos, sea más propio de los individuos que tras pasar por la Universidad han obtenido un título académico. Para este

31

grupo en particular, ⎯y para otros en menor medida⎯, tanto el desempleo como el subempleo podrían minar su identidad. Aquí reside la razón básica que nos permite entender su resistencia a la aceptación de un empleo que no concuerde con la idea que se han forjado de sí mismos. En caso de hacerlo equivaldría a reconocer públicamente su propio fracaso. (Herranz et al., 1992:

30)

Més endavant veurem les feines reals dels graduats i podrem relacionar-les amb aquesta afirmació. El fet d’estudiar un màster o postgrau relacionat amb la titulació també és un dada que referma la cita anterior, tot i que no podem saber si el motiu per treballar en l’àmbit de traducció és per ser coherent amb aquesta idea d’ells mateixos i per evitar el fracàs, o bé perquè realment els agrada l’àmbit de treball.

Sobre la satisfacció laboral, volem comentar també que hi ha dos tipus de factors que s’utilitzen per avaluar la satisfacció laboral, com esmenten Montané (1993) i Jackson (1995), entre d’altres. Per una banda, els factors intrínsecs relacionats amb la feina i, per una altra banda, els factors externs i contextuals, com ara la remuneració, la situació geogràfica, etc. Potser val la pena comentar aquí que els estudiants participants en la nostra recerca han tingut molt en compte els factors intrínsecs i no tant els contextuals a l’hora de triar màster o postgrau. Ho sabem comparant el nombre d’estudiants de cada màster amb la satisfacció intrínseca de cadascuna de les especialitats. Així, la traducció audiovisual, que és intrínsecament molt satisfactòria però amb un context difícil (baixa remuneració, més oferta que demanda, etc.), s’estudia en el màster amb més nombre d’estudiants. Per una altra banda, la traducció jurídica, amb moltes sortides laborals però intrínsecament no tant satisfactòria, s’estudia en un postgrau amb pocs estudiants.

Hi ha autors, com ara Warnath (citat per Rodriguez Moreno, 1992), que defensen que el criteri de satisfacció laboral no ha de ser un criteri definitiu, sinó que s’hauria de parlar més aviat d’eficiència, perquè fora de la feina es poden trobar actualment prou vies de satisfacció personal. Però aquesta visió és molt radical. De fet, la majoria d’autors manifesten que la satisfacció laboral és tan bàsica que serveix fins i tot per predir la longevitat (Palmore, 1969 citat per Montané, 1993).

Sigui com sigui, per a la nostra recerca prenem nota que els estudiants tenen en compte la satisfacció laboral a l’hora de triar un màster o postgrau, i que molts estudien els màsters o postgraus per inserir-se en un àmbit laboral més relacionat amb els seus

32

estudis perquè el fet de treballar en un àmbit relacionat amb la carrera sembla que dóna més satisfaccions.