Distinció  de  fets  i  opinions

6.2.1.  Distinció  de  fets  i  opinions    

Vaig   presentar   dues   afirmacions   en   relació   a   una   fotografia   d’una   tortuga   que   obre   la   boca   per   empassar-­se   una   bossa:   “La   tortuga   busca   menjar   perquè   té   gana”   i   “Penso   que   la   tortuga   no   es   menjarà   la   bossa   de   plàstic”  

(ANNEX   3A,   pàg.   2).   Els   estudiants   havien   d’escollir   quina   de   les   dues   afirmacions   era   una   opinió.   Els   resultats   indiquen   que   el  80.4%  va  encertar  al  distingir-­la.    

Gràfic  2.  Distingir  el  fet  i  l’opinió  

6.2.1.1.  Buscar  el  fet  entre  les  opinions   Presento  quatre  afirmacions  sobre  un   problema   mediambiental:   tres   són   opinions   i   una   és   un   fet.   Cal   subratllar  que  les  opinions  comencen   amb  la  següent  fòrmula:  “penso  que,   crec  que,  em  sembla  que”.  El  fet  és:  

“Les   tortugues   marines   poden   morir   si   mengen   bosses   de   plàstic”.   El   89.1%  va  distingir  correctament  el  fet   entre  quatre  afirmacions,  de  les  quals   tres  són  opinions.  Un  total  de  10.8%  

no  va  respondre  adequadament.    

Gràfic  3.  Distingir  el  fet  entre  les  opinions   80%  Sí  

distingeix 20%  No  

distingeix

89%  Sí   distingeix 11%  No  

distingeix

6.2.1.2.  Buscar  l’opinió  entre  els  fets  

Presento  quatre  afirmacions:  

tres   fets   i   la   següent   opinió:  

“Penso  que  ningú  té  la  culpa   si   els   mars   estan   contaminats”.   Voldria   destacar  que  torno  a  utilitzar   la   fórmula   “penso   que”   per     emfatitzar   la   natura   de   l’opinió.  El  73.4%  va  distingir   una   opinió   entre   quatre   afirmacions,  de  les  quals  tres   són   fets.   D’altra   banda,   un   26.5%  no  ho  va  fer.    

Gràfic  4.  Distingir  l’opinió  entre  els  fets  

La  primera  conclusió  és  que  els  resulta  una  mica  més  difícil  distingir  la   opinió  entre  els  fets:  més  d’una  quarta  part  no  la  distingeixen.  Tres  de  cada  deu   estudiants  no  distingeixen  l’opinió  entre  els  fets,  en  aquest  exercici.  Sembla  una   dada  prou  significativa,  si  tenim  en  compte  que  hi  havia  la  fórmula  “penso  que”  

en  totes  les  opinions.  D’altra  banda,  les  dades  recollides  a  les  cinc  entrevistes   grupals   demostren   que   la   immensa   majoria   saben   prou   bé   la   teoria   de   diferenciar   els   fets   i   les   opinions.   Reconeixen,   que   no   ho   practiquen   mai   a   l’escola,  i  que,  per  tant,  els  costa  una  miqueta  aplicar-­ho  a  situacions  de  la  vida   real.    

Els  hi  vaig  preguntar  si  l’oració  “El  gran  enemigo  del  océano”  era  un  fet  o   una  opinió.  Les  respostes  van  ser  molt  interessants.  FGB2C  va  dir  que  “és  un   fet   que   l’oceà   està   contaminat”,   però   la   frase   era   una   opinió   de   la   revista.  

FGB1A   va   respondre   que   era   un   fet,   “perquè   està   passant   ara   mateix”.   És   quelcom   indiscutible   i   verificable.   FGR1C   va   afirmar   què   “és   un   fet   perquè   la   foto  és  creïble”;;  però,  de  seguida,  FGR1A  li  va  respondre  que  la  fotografia  no   era  creïble,  i  que  segurament  estava  feta  en  una  piscina,  tot  i  que  el  drama  de   la   contaminació   és   una   veritat,   per   aquest   estudiant.   La   contaminació   dels  

73%  Sí   distingeix 27%  No  

distingeix

oceans  és  un  fet  indiscutible.  L’afirmació  “el  gran  enemic”  sembla  una  opinió  de   l’autor   del   text,   perquè,   diuen,   “enemics   hi   ha   molts”.   Una   opinió   seria   el   que   una  persona  creu,  segons  FGR2B.  No  es  pot  discutir  que  “la  contaminació  està   destruint  el  planeta”,  com  diu  FGR2D,  i  això,  per  tant,  seria  un  fet.    

Identifiquen   el   fet   amb   la   veritat   i   la   realitat,   i   l’opinió   amb   el   que   un   pensa,   com   veiem   a   les   següents   definicions   que   han   fet   els   nois   i   les   noies   durant  les  entrevistes:  

Escola   Estudiant    

Definició  de  fet  i  d’opinió  

Rubí  I   FGR1D     “El  fet  és  allò  que  tu  veus.  I  l’opinió  el  que  tu  penses.”  

Rubí  II   FGR2A   “Un  fet  és  una  cosa  veritable.  Una  opinió  es  una  cosa  que  tu   creus.”  

Barcelona  I   FGB1C   “Un  fet  és  una  cosa  que  és  veritat.”  

Barcelona  II   FGB2C   “Un  fet  és  una  cosa  que  ha  passat  o  que  està  passant.  Una   opinió  és  el  que  pensa  cadascú.”  

Terrassa  I   FGT1A   “Un  fet  és  la  realitat.  Una  opinió  és  el  que  tu  penses.”  

Taula  31.  Definició  de  fet  i  d’opinió    

Segons   aquests   resultats,   podem   observar   que   tres   de   cada   deu   estudiants   de   sisè   de   primària   presenten   certes   dificultats   en   distingir   l’opinió   entre   els   fets.   En   general,   saben   definir   correctament   què   és   un   fet   i   què   és   opinió,   però   no   tenen   l’hàbit   de   preguntar-­se   a   ells   mateixos,   davant   una   informació,   una   cançó,   un   relat,   etc.,   si   són   fets   o   només   són   opinions.   Els   resultats  mostren  que,  d’acord  els  resultats  dels  qüestionaris  i  de  les  entrevistes   grupals,   els   estudiants   de   sisè   no   mostren   una   actitud   crítica   davant   les   afirmacions  per  pensar  si  el  que  llegeixen  o  escolten  són  fets  o  no  ho  són.  Els   manca  la  pràctica.  De  fet,  ells  mateixos  reconeixen  que  a  l’escola  no  es  treballa   suficientment  aquesta  habilitat  cognitiva.  

6.2.2.  Fiabilitat  de  les  fonts  d’informació      

En  aquest  apartat,  vaig  

demanar   un  

qüestionament   de   la   fiabilitat   de   les   fonts   (ANNEX   3A,   pàg.   3).  

Quina   font   d’informació   d’Internet   sembla   molt   més   fiable,   la   pàgina   web   d’una   “associació   d’amics  del  plàstic”  o  la   pàgina   web   oficial   d’un  

institut  científic?                  Gràfic  5.  Fiabilitat  de  les  fonts   L’alumnat   havia   de   respondre   una   de   les   quatre   opcions:   arguments   basats  en  ideologia  consumista,  arguments  basats  en  l’ecologisme,  un  disseny   fiable,   i   el   recolzament   per   l’autoritat   científica.   El   59.4%   va   marcar   que   una   web   és   més   fiable   si   es   recolza   en   una   autoritat   científica.   El   34.9%   va   subratllar   que   la   web   més   fiable   és   aquella   d’acord   amb   els   arguments   de   la   ideologia   ecologista.   Això   contrasta   amb   el   3.1%   que   va   dir   que   la   web   més   fiable   és   la   consumista.   (Aquest   binomi   ecologista-­consumista   és   artificial   i   discutible.)  Per  últim,  el  2.4%  va  dir  que  el  disseny  és  el  punt  més  rellevant  per   fiar-­se  d’una  web.  

D’acord   amb   Serra   (2017),   les   tres   potes   d’un   text   escrit   són:   autoria,   sentit  i  artefacte.  A  partir  d’aquí,  vaig  analitzar  les  dades.  

6.2.2.1.  Autoria  i  autoritat  

D’acord  les  dades  dels  qüestionaris,  el  59.4%  va  afirmar  basar-­se  en  l’autoritat   científica  per  fiar-­se  de  les  fonts  d’informació.  A  les  entrevistes  se’n  van  refiar   de   la   informació   de   la   revista  National   Geographic,   per   la   seva   “indiscutible”  

autoritat   científica.   Per   exemple,   FGB1A   va   subratllar   que   la   fiabilitat   de   la  

3%  

Ideologia   (consum) 2%  Disseny

35%  

Ideologia   (ecologia) 60%  

Autoritat   científica

informació  no  depèn  tant  dels  arguments  del  text,  sinó  sobretot  del  recolzament   de  les  “societats  mundials  del  medi  ambient  que  li  han  donat  el  OK  per  la  seva   publicació”.   L’estudiant   FGB2B   també   se’n   va   refiar   perquè   “la   informació   la   treuen  de  persones  especialitzades”.  L’autoritat  és  un  element  que  reconeixen.  

  Alguns  nois  i  noies  van  pensar  que  la  fiabilitat  depèn  de  la  quantitat  de   persones  que  la  recolzin.  Per  exemple,  FGR2D  va  afirmar  que  “és  una  revista   creïble   perquè   milions   de   persones   la   llegeixen   a   tot   el   món,   i   això   em   dona   molta   seguretat   a   l’hora   d’anar   a   comprar-­la”.   Aquest   punt   de   vista   podria   ser   una   mica   perillós,   si   el   nostre   primer   criteri   per   refiar-­nos   d’un   text   és   la   quantitat,  i  no  la  qualitat,  de  la  publicació.  La  mateixa  persona,  FGR2D,  creu  en   el  paper  dels  reporters  que  verifiquen  la  informació  abans  de  publicar-­la.  El  seu   company  FGR2B  va  matisar  què  “és  un  documental,  un  periòdic  que  diu  el  que   passa”,   i   va   afegir   que   els   científics   que   treballen   per   aquesta   revista   “no   es   poden  equivocar”.  Els  sembla,  per  tant,  inqüestionable.  

D’altra  banda,  FGR1C  va  dir  que  “hi  ha  coses  que  no  semblen  veritat  [...]  

no   me’n   refio   dels   anuncis”.   És   a   dir,   una   revista   pot   tenir   autoritat   científica,   amb  l’excepció  del  anuncis  comercials  que  apareixen  a  algunes  planes.    

6.2.2.2.  Sentit  i  argumentació  

Més  d’un  terç  se’n  va  refiar  de  les  fonts  d’informació  pels  continguts  del  text,  en   aquest   cas,   un   34.9%   va   assenyalar   arguments   de   caire   ecologista,   i   un   petit   3.1%   els   arguments   consumistes.   Això   es   relaciona   amb   les   respostes   de   les   entrevistes   grupals,   on   els   nois   i   les   noies   van   parlar   sobre   la   fiabilitat   de   les   fonts  d’informació.  Per  exemple,  FGB1D  va  afirmar  que  aquesta  revista  publica   la  veritat  “perquè  estic  d’acord  amb  el  que  diu.”  És  la  veritat  el  que  hom  creu   què  és  veritat?  Aquest  punt  de  vista  de  la  subjectivitat  del  participant  és  força   interessant.  A  més,  els  arguments  que  dóna  un  text  sembla  un  element  clau  per   reflexionar  sobre  la  fiabilitat  o  veracitat  de  la  informació.  Per  exemple,  FGB2  va   dir   què   “és   fiable   perquè   explica   les   cosses   del   medi   ambient,   i   tot   el   que   explica  és  veritat”.    

6.2.2.3.  Artefacte  i  disseny  

Els   resultats   dels   qüestionaris   contrasten   amb   les   dades   de   les   entrevistes,   segurament,   perquè   la   pregunta   sobre   la   fiabilitat   de   la   informació   escrita   estava  mal  expressada  i  la  resposta  semblava  massa  evident  i  senzilla.  Potser   si   s’hagués   passat   un   fals   documental   presentat   com   a   veritable   els   resultats   haguessin  sigut  molt  diferents.  

En   aquest   cas,   només   un   2.4%   dels   estudiants   va   assenyalar   el  

“disseny”   com   a   punt   fort   en   la   fiabilitat   de   les   fonts.   En   canvi,   les   entrevistes   grupals   mostren   uns   resultats   molt   diferents,   perquè   els   nois   i   les   noies   van   donar   certa   importància   a   la   fiabilitat   pel   disseny.   Per   exemple,   l’estudiant   FGR1A   va   afirmar   que   la   revista   National   Geographic   és   fiable,   sobretot,   perquè  “les  fotos  no  semblen  trucades  (sic)”.  A  més,  la  seva  companya  FGR1B   va  afegir:  “Les  imatges  es  veuen  bé.  No  estan  trucades.  El  que  està  escrit  es   veu  fiable.  Jo  crec  que  està  bé,  que  és  veritat”.  

És   interessant   veure   que   quan   pregunto   al   grup   si   aquesta   revista   és   fiable,   la   primera   resposta   sigui   sobre   la   qualitat   del   disseny   fet   per   professionals.  L’estudiant  FGB1B  va  contestar  que  la  revista  és  fiable  “perquè   hi  ha  fotos  de  periodistes  que  es  preocupen  pel  món.  Ells  han  estat  allà,  o  sigui,   han   vist   això.   I   posen   el   que   pensen.”   No   es   qüestiona   si   la   fotografia   és   manipulada.   Es   refia   del   periodista   perquè   sap   que   ha   de   ser   una   persona   compromesa  amb  el  món  i  que,  per  tant,  mai  no  mentiria.    

Per  últim,  cal  assenyalar  que  algunes  persones  van  dir,  a  les  entrevistes   grupals,  que  dubtaven  de  les  informacions  d’Internet,  però  que  es  creien  a  ulls   clucs  tot  el  que  diu  el  paper,  com  FGT1C:  “Jo  me’n  refio  més  del  paper,  perquè   a   Internet   hi   ha   molts   errors”.   Sembla,   per   tant,   que   l’escola,   en   termes   molt   generals,  sí  ensenya  a  dubtar  dels  perills  d’Internet,  però  no  de  la  ideologia  del   text  imprès  en  paper,  en  diaris,  llibres  i  revistes.  

Escola   Estudiant      

Arguments  sobre  la  fiabilitat  de  les  fonts  d’informació  

Rubí  I   FGR1B     “El  que  està  escrit  es  veu  fiable.  Jo  crec  que  està  bé,  què  és   veritat.”  

Rubí  II   FGR2B   “És  un  documental,  un  periòdic  que  diu  el  que  passa.  [...]  No   es  poden  equivocar.”  

Barcelona  I   FGB1   “Quan  no  em  refio  d’una  notícia  de  la  tele  o  la  ràdio,  ho  miro   a  Internet.”  

Barcelona   II  

FGB2   “La  informació  la  treuen  de  persones  especialitzades.”  

Terrassa  I   FGT1   “Jo   me’n   refio   més   del   paper,   perquè   a   Internet   hi   ha   molts   errors.”  

Taula  32.  Arguments  sobre  la  fiabilitat  de  les  fonts  d’informació  

  En   resum,   els   nois   i   les   noies   van   creure   a   ulls   clucs   què   és   important   reflexionar   sobre   la   fiabilitat   de   les   fonts   d’informació   per   evitar   que   ens   manipulin  o  enganyin.  “Quan  no  em  refio  d’una  notícia  de  la  tele  o  la  ràdio,  ho   miro  a  Internet”,  va  dir  FGB1C.  Sembla,  per  tant,  que  comprenen  la  teoria  de  la   estratègia  bàsica  de  contrastar  les  diverses  fonts  d’informació.  El  problema  és   com  ho  fan  a  la  pràctica?  Són  competents  per  dubtar  de  les  fonts  d’informació   al  món  real.