Anàlisi  crítica  del  discurs  a  classe  de  ciències  socials   El  discurs  es  pot  definir  com  la  unitat  bàsica  de  la  comunicació  humana.  És  el

conjunt   de   pensaments,   accions,   sentiments,   valors   d’un   grup   en   la   societat,   que  no  es  pot  interpretar  de  manera  absoluta,  perquè  projecta  la  ideologia,  una   determinada  visió  del  món  en  detriment  d’una  altra  i  construeix  identitats.    

L’anàlisi   crítica   del   discurs   (ACD)   és   una   disciplina   que   avalua   la   ideologia  i  el  contingut  dels  textos  des  d’una  postura  problematitzadora  que  no   preconfigura  ni  determina  la  manera  d’analitzar-­los.  L’ACD  se  centra  en  l’estudi   de  les  accions  socials  que  es  posen  en  pràctica  per  mitjà  del  discurs,  com  les   relacions   de   poder   i   dominació,   les   desigualtats   socials   o   la   marginació   de   persones  invisibles  (Iñiguez,  2003).    

 Per   Atienza   (2007),   es   parteix   de   preguntes   com:   Com   es   tracten   els   assumptes   controvertits?   Es   qüestionen   les   dades   o   es   presenten   com   a   veritats   absolutes?   Hi   ha   pluralitat   de   visions?   Es   potencia   l’actitud   crítica   de   l’estudiant   davant   les   dades?   És  una   disciplina   per   analitzar   el   propòsit,   la   funció  i  l’impacte  de  les  pràctiques  discursives  en  contextos  diferents  (Stevens  

&  Bean,  2007).  L’ACD  és  una  teoria  i  un  mètode  que  examina  com  les  relacions   de  poder,  identitats  i  coneixements  són  construïts  per  textos,  orals  o  escrits,  en   contextos  socials,  culturals  i  polítics,  com  ara  són  les  escoles,  les  famílies  o  les   comunitats   (Moje   &   Lewis,   2007).   L’ACD   permet   conrear   habilitats   de   pensament   crític,   formar   identitats,   reflexionar   sobre   les   percepcions   esbiaixades   de   l’alteritat   i   desenvolupar   la   consciència   crítica   ciutadana   (Cui,   2010).  És,  en  definitiva,  una  disciplina  que  estudia  el  llenguatge  com  a  pràctica   social,   i   se   centra   en   els   processos   i   estructures   socials.   S’avaluen   qüestions   de  poder,  ideologia  i  identitats.  

A   l’escola   podem   utilitzar   el   “critical   discourse   analysis   as   a   way   for   teachers  to  analyze  their  classrooms  practices  for  issues  of  power,  positioning   and   identity”  (Van   Sluys   et   al.,   2006,   p.   212).  D’acord   amb   Luke   (2012),   això   ajuda  a  comprendre  les  funcions  ideològiques  i  hegemòniques  dels  discursos.  

S’entén   el   concepte   de   “hegemonia”   com   un   lideratge   dels   grups   dominants,   per   mantenir   i   naturalitzar   el   seu   poder   a   la   societat,   de   manera   que   la   dominació  sigui  normalitzada  i  inevitable  (Gramsci,  1985).    

D’acord   amb   Lundgren   (2013,   p.   217),   “students   have   to   develop   an   awareness   of   particular   aspects   of   language   use   that   are   represented   or   codified   in   different   societies   and   social   cultures”.   L’alumnat   ha   d’aprendre   a   criticar   els   mapes   discursius   de   la   societat   per   poder   transformar-­la,   segons   James  Paul  Gee  (2005).  Els  textos  que  es  treballen  a  classe  haurien  de  reflectir   la   realitat   de   les   vides   dels   estudiants.   “Engaging   in   critical   analysis   does   not   necessarily  foster  to  the  ability  or  the  commitment  to  participate”  (Westheimer,   2015,  p.  67).    

D’acord   amb   Gee   (2001),   la   literacitat   crítica   està   lligada   a   l’anàlisi   del   discurs   que   avalua:   a)   quins   llenguatges   socials   (que   formen   identitats)   són   representats  en  detriment  d’altres;;  b)  quins  significats  situats  i  models  culturals   es  potencien  en  contextos  concrets;;  c)  i,  com  el  discurs  es  relaciona  amb  altres   discursos.   Perquè   “critical   literacy   involves   using   discourse   analysis   in   such   a   way   that   we   see   that   language   is   always   fully   situated   in   social   and   political   contexts”  (2001,  p.  17).    

Penso   que   només   amb   aquesta   perspectiva   de   la   literacitat   l’alumnat   podria  prendre  un  posicionament  actiu,  perquè  “any  discourse  can  be  examined   and   deconstructed   to   determine   who   has   a   voice   in   the   discourse,   who   is   silenced   by   it   or   marginalized,   and   how   these   gaps   and   silences   can   be   transformed”  (Stevens  &  Bean,  2007,  p.  xiv).  

Les  ciències  socials  permeten  l’anàlisi  del  context  social,  cultural  i  polític,   on  es  crea  i  repeteix  un  discurs  que  dóna  veu  a  uns  interessos  mentre  silencia   d’altres.   “Critical   literacy   engages   children   in   building   literacies   as   social   and   language   resources   that   are   rooted   on   their   lived   experiences   and   home   discourses”  (Wood  &  Meier,  2005,  p.  3).    

Certs   principis   de   l’anàlisi   crítica   del   discurs,   segons   Van   Dijk   (2009),   s’arrelen   en   la   Teoria   Crítica   de   l’Escola   de   Frankfurt,   que   assenyala   la   rellevància  de  discutir  la  realitat  per  millorar-­la.  Es  tracta  de  llegir  rere  les  línies,   més  enllà  de  la  superfície  del  text,  com  a  producte  cultural.  Això  implica  l’actitud   de   revisió,   discussió   i   reformulació   de   les   situacions   socials,   acceptades   comunament  de  manera  massa  irreflexiva.    

Fairclough   (2009)   defineix   el   discurs   com   una   pràctica   social   que   construeix   allò   social.   L’anàlisi   crítica   de   l’ús   del   llenguatge,   que   forma   la   societat   amb   normes   i   valors,   contribueix   a   formar   la   ciutadania   democràtica:  

“CDA  (Critical  Discourse  Analysis)  is  a  form  of  critical  social  science  geared  to  a   better  understanding  of  the  nature  of  social  wrongs,  the  obstacles  to  addressing   them   and   possible   ways   of   overcoming   those   obstacles”  (Fairclough,   2009,   p.  

167).   Des   d’aquesta   perspectiva,   el   discurs   és   una   pràctica   social   i   el   llenguatge   juga   un   paper   fonamental   en   l’anàlisi   de   les   relacions   de   poder   i   dominació  a  la  societat.    

D’acord  amb  Fairclough  (2009),  cal  posar  l’accent  en  els  grups  invisibles   als   discursos   dominants.   “Of   course,   what   constitutes   a   “social   wrong”   is   a   controversial  matter,  and  CDA  is  inevitably  involved  in  debates  and  arguments   about  this  which  go  on  all  the  time”  (Fairclough,  2009,  p.  168).  Aquesta  relació   dialèctica   entre   discurs   i   societat   permet   construir   identitats   i   possibilita   la   consciència   crítica   per   la   resistència   a   la   dominació.   Així   es   podria   disposar   d’un   marc   interpretatiu,   analitzar   les   font   d’informació,   buscar   i   contrastar   interpretacions   dels   fets,   i   comprendre   les   relacions   de   causa   i   efecte   en   els   contextos  (Atienza,  2007).    

L’anàlisi   crítica   del   discurs   és   una   teoria   i   un   mètode   d’anàlisi   de   les   relacions   dialèctiques   entre   el   llenguatge   i   el   món,   que   es   concreta   en   quatre   fases   (Fairclough,   2009):   en   la   primera,   l’alumnat   ha   de   reflexionar   sobre   un   problema  social;;  en  la  segona,  ha  d’identificar  els  obstacles  en  un  context;;  en  la   tercera   fase,   ha   de   considerar   si   la   pràctica   “necessita”   el   problema;;   i   en   la   quarta,  ha  d’identificar  les  formes  de  superar  els  obstacles.    

ACD  Stages  (Fairclough,  2009,  p.  167)   Stage  1   Focus  upon  a  social  wrong,  in  its  semiotic  aspect.  

Stage  2   Identify  obstacles  to  addressing  the  social  wrong.  

Stage  3   Consider  whether  the  social  order  “needs”  the  social  wrong.  

Stage  4   Identify  possible  ways  past  the  obstacles.  

Taula  9.  Fases  de  l’anàlisi  crítica  del  discurs  (Fairclough,  2009)  

Cal   estudiar   els   lligams   complexos   entre   el   llenguatge,   el   discurs   i   el   poder   que   es   donen,   en   forma   de   dominació   i   control,   en   un   context   polític,   social   i   cultural   concret   (Van   Dijk,   2009).   Les   nocions   de   dominació   social   i  

desigualtat   social   són   fonamentals   per   criticar   la   manipulació   discursiva,   la   informació   distorsionada,   les   mentides,   la   difamació   i   altres   formes   de   discurs   encaminades   a   controlar   les   accions   de   la   ciutadania   per   sustentar   la   reproducció  del  poder  (2009).    

A  la  classe  de  ciències  socials,  l’alumnat  pot  fer  anàlisi  crítica  del  discurs   per  reflexionar  i  investigar  sobre  problemes  socials,  de  desigualtat,  dominació  i   altres   fenòmens   relacionats   amb   el   discurs   i   la   societat   (2009).   L’ACD   representa   una   esfera   de   les   ciències   socials   que   analitza   el   discurs   com   a   pràctica  social  (2009).  L’objectiu  principal  és  contribuir  a  la  resistència  contra  la   desigualtat  que  es  manifesta  en  les  relacions  de  poder  que  hi  ha  en  un  discurs,   en  un  context  concret.  Aquest  tipus  d’anàlisi  no  es  limita  a  l’àrea  de  la  llengua.  

Reduir  la  cognició,  la  interacció  i  la  estructura  social  al  discurs  és  una  limitació   teòrica   i   una   pràctica   inacceptable   (Van   Dijk,   2002).   L’alumnat   analitza   críticament  el  discurs  des  de  la  perspectiva  social  perquè  s’atura  davant  de  les   informacions,  les  emmarca  en  quelcom  social  i  adopta  una  postura  política.    

Critical   Discourse   Analysis   can   be   defined   as   being   fundamentally   interested   in   analyzing   opaque   as   well   as   transparent   structural   relationships   of   dominance,   discrimination,  power  and  control  as  manifested  in  language.  In   other  words,  CDA  aims  to  investigate  critically  social  inequality   as   it   is   expressed,   constituted,   legitimized,   and   so   on,   by   language  use  (or  in  discourse).  (Wodak  &  Meyer,  2009,  p.  10)    

Els   efectes   de   la   ideologia   requereixen   una   ruptura   de   les   convencions   socials.   L’alumnat,   per   comprendre   críticament   la   ideologia   dels   discursos,   ha   d’aprendre   els   límits   i   el   seu   caràcter   constituïu   (Lankshear   &   Knobel,   2003).  

Cal  una  desmitificació  dels  discursos  que  semblen  normals  en  una  societat.    

The   growing   enterprise   of   ‘critical   discourse   analysis’   seeks   to   show  how  the  apparently  neutral,  purely  informative  discourses   of   newspaper   reporting,   government   publications,   social   science   reports,   and   so   on,   may   in   fact   convey   ideological   attitudes   just   as   much   as   discourses   which   more   explicitly  

editorialize   or   propagandize,   and   how   language   is   used   to   convey  power  and  status  in  contemporary  social  interaction.    

(Kress  &  Leeuwen,  1996,  p.  12)      

Des   d’aquesta   perspectiva,   Cassany   i   Castellà   (2010)   proposen   tres   objectius:  

a.)  Situar  el  discurs  en  el  context  sociocultural  de  partida:  identificar   el   propòsit   i   situar-­lo   a   l’entramat   d’interessos   d’una   comunitat;;  

reconèixer   el   contingut   explícit   i   els   buits;;   identificar   les   veus   incorporades   i   els   silencis;;   caracteritzar   la   veu   de   l’autor   i   detectar   posicionaments.    

b.)  Reconèixer  i  participar  en  la  pràctica  discursiva:  interpretar  el  text   en   el   seu   gènere   discursiu;;   reconèixer   les   característiques   socioculturals  d’aquest  gènere.  

c.)  Calcular  els  efectes  que  causa  un  discurs  en  la  comunitat  i  en  un   mateix:  prendre  consciència  de  la  pròpia  situació  de  lector  i  del  que   pretenen   els   textos;;   escoltar   les   interpretacions   dels   altres   i   integrar   aquestes  representacions  en  un  tot.    

Per  discutir  els  valors  ideològics  d’un  discurs,  l’alumnat  ha  de  detectar  i   avaluar  les  ideologies:  situar-­ho  en  el  context  sociocultural  adient,  reconèixer  i   participar  en  la  pràctica  discursiva,  i,  finalment,  calcular  els  efectes  que  causa   en   la   comunitat   i   en   un   mateix.   D’acord   amb   Cassany,   “la   implantació   i   el   desenvolupament   de   la   democràcia   reclama   una   ciutadania   que   pugui   endevinar  la  ideologia  que  s’amaga  en  cada  text”  (2006,  p.  12).    

D’altra  banda,  Rogers  (2004)  descriu  l’ACD  com  una  eina  interpretativa  i   compromesa  socialment,  dirigida  als  problemes  socials,  que  entén  les  relacions   de   poder   com   a   discursives   i   el   discurs   com   quelcom   ideològic   i   històric   que   constitueix  una  societat:  

Critical  Discourse  Analysis    (Rogers,  2004,  p.  2)    

§   CDA  addresses  social  problems.  

§   Power  relations  are  discursive.  

§   Discourse  constitutes  society  and  culture.  

§   Discourse  does  ideological  work.  

§   Discourse  is  historical.  

§   A  sociocognitive  approach  is  needed  to  understand  how  relations  between   texts  and  society  are  mediated.  

§   Discourse  analysis  is  interpretative  and  explanatory  and  uses  systematic   methodology.  

§   CDA  is  a  socially  committed  scientific  paradigm.  

Taula  10.  Anàlisi  crítica  del  discurs  (Rogers,  2004)  

No   es   tracta   només   de   fer   inferències,   distingir   fets   i   opinions,   capturar   detalls   lingüístics,   assenyalar   buits   i   silencis,   sinó   també   d’argumentar   per   entendre  les  relacions  de  poder  que  hi  ha  al  llenguatge  mateix.    

El  discurs  no  és  només  una  qüestió  lingüística,  sinó  també  una  pràctica   social.   El   llenguatge   té   el   poder   de   condicionar   uns   interessos   que   posen   l’enfocament  en  la  normalització,  que  pot  influir  en  les  persones.  Fem  servir  la   llengua  per  crear  el  món.  La  llengua  és  vehicle  i  conductor  del  pensament.    

Els  estudiants  “utilitzen  la  llengua  per  transformar  el  món  i,  després,  per   torna,   el   seu   propi   invent   els   transforma.   [...]   Som   els   creadors   del   món   i   els   teixidors   de   paraules”   (Postman,   2000,   p.   93).   Han   d’analitzar   les   dimensions   ideològiques,   culturals,   socials   i   polítiques   de   les   relacions   de   poder   dels   discursos   dominants   i   hegemònics,   en   contrast   amb   els   discursos   contra-­

hegemònics   que   volen   donar   veu   als   que   no   en   tenen,   donar   visibilitat   als   invisibles:   “to   make   invisible   assumptions   and   practrices   affecting   individuals   and   society   visible   by   identifying   what   is   not   working   in   traditional   approaches   and  structures,  then  offering  solutions  and  alternatives”  (Pullin  &  Cooper,  2008,   p.  38).  

En   definitiva,   el   paper   del   llenguatge   en   l’ensenyament   de   les   ciències   socials  és  fonamental  per  interpretar  el  que  succeeix  al  món,  construir  relats  i   imaginar  futurs  (Pagès  i  Santisteban,  2014).