Un nova escena, un nou drama

En aquesta original història cultural de la cartografia que ha traçat Franco Farinelli n’hem destacat les qualitats formals pròpies de les mitologies tal i com aquestes han estat descrites per George Steiner. Una d’aquestes qualitats, com ja hem vist, és la inscripció de la història en diferents escenes que serveixen per enquadrar els fets i donar-los un cert dramatisme. Una d’aquestes escenes: el Renaixement italià; el decorat: Florència, segle XV. Etapa indefugible si un vol entrar en el debat sobre la modernitat. Amb el Renaixement comença l’època nova; i evidentment la cartografia hi té un paper destacat. Els mapes formen part d’una nova organització del coneixement; d’una nova organització del poder, inseparable d’aquell; i, finalment, d’un nou subjecte. Subjecte de coneixement per una banda; un subjecte que ha començat a poc a poc a desvincular-se del cosmos, amb qui hi mantenia una relació més o menys orgànica, per tal de separar-se’n: primer pas per dominar-lo; per dominar allò que fins aleshores havia restat indòmit, la naturalesa. Però també un nou subjecte polític: subjecte de poder, el sobirà, que haurà d’organitzar una nova territorialitat sota el seu domini. I, finalment, subjecte al poder: el poble, que abandona la vida pública, en la mesura que delega la seves funcions polítiques a un representant, el sobirà, que, com a contrapartida, els ofereix protecció enfront a tercers. No sense pagar un preu molt alt: la decisió sobre la pròpia vida. Quin paper hi juga en tot aquest desenvolupament la cartografia?

Seguint els passos del gran historiador de la cultura renaixentista J.

Burkhardt, Franco Farinelli adverteix que el Renaixement no és res més que la

“recuperació” de la imatge de la Roma antiga (FARINELLI, F., 1995). Una imatge que no remet a cap ideal, sinó que s’ha de prendre en el seu sentit literal i material. El Renaixement recupera la imatge cartogràfica tal i com havia estat definida per Ptolomeu en el segle II dC. Sabem que a finals del segle XV arriba procedent d’Istanbul una còpia manuscrita de la Geografia de Ptolomeu. El llibre del geògraf i astrònom alexandrí era, de fet, un tractat de cartografia; en ell s’hi descrivien diferents mètodes per projectar sobre un pla la superfície esfèrica de

la Terra. A partir d’aquest moment, l’obra de Ptolomeu comença a traduir-se al llatí. I les conseqüències d’aquesta recuperació seran decisives per la nostra cultura.

Una d’aquestes conseqüències serà la invenció de la perspectiva lineal.

Tema controvertit, per altra banda. En la mesura que els estudiosos no es posen d’acord sobre l’origen precís i genealògic d’aquesta tècnica – simple tècnica per uns, “forma simbòlica” per altres. En qualsevol cas, per Farinelli existiria una continuïtat, una solidaritat, entre una de les projeccions de Ptolomeu i la perspectiva lineal renaixentista. Si acceptem aquesta premissa, aleshores podem acceptar que el Renaixement implica una nova organització de la visibilitat, en part hereva del passat, en part original del tot. Una nova visibilitat no només manifestada en l’art – especialment les arts visuals i l’arquitectura humanista -, sinó sobretot en el traçat dels mapes.

De fet, en aquesta època, la distinció entre art i ciència – més concretament: entre pintura i cartografia – encara no ha estat institucionalitzada. Amb tot, una cosa sembla certa per a Farinelli: la nova forma de mirar – mirar a través de la perspectiva -, no només transforma això: la mirada, sinó també allò que és mirat. Veritable transformació ontològica de les coses. Amb la perspectiva lineal, herència del mètode ptolomeic de traslladar l’esfera sobre el pla, es transforma la naturalesa de les coses en la mesura que sobre aquestes, i per tal de que encaixin en el dibuix, s’hi aplica una malla geomètrica. De l’univers finit a l’infinit, seria l’expressió més general d’aquest trànsit. De l’univers qualitatiu, en el qual són els objectes els que, uns en relació als altres, amb les seves dimensions, formes i posicions, determinen el lloc i l’entorn, a l’univers quantitatiu, en el qual és l’espai, més tard espai absolut, qui determina la naturalesa de les coses (els seus atributs depenen de la lògica perspectiva, de la lògica tabular). Que la perspectiva lineal no és només una manera de descriure sobre el pla allò que té volum, sinó que, al fer-ho, transforma el ser de les coses, ho devien saber els contemporanis. Si més no així ho intueix Farinelli: en aquesta època la perspectiva, la “descripció del món”, segons l’expressió del propi Ptolomeu, passa a denominar-se projecció, terme

procedent segons sembla de l’alquímia per designar la Gran Obra, la transformació dels metalls vulgars en or (FARINELLI, 1995). Operació idealista;

la projecció no representa les coses, les construeix. D’aquí que per a Farinelli el subjecte cognitiu modern neixi a l’època del punt de vista de la perspectiva; el punt des d’on es tracen les línees que dibuixen el món. Una perspectiva que és el substrat del subjecte transcendental cartesià – un subjecte independent de l’experiència històrica. Un subjecte teòric, tan teòric com la projecció geomètrica de Ptolomeu. Vet aquí un dels gestos deconstructius de Farinelli: cercar les condicions històriques que han fet possible l’aparició d’una idealitat, en aquest cas el subjecte transcendental.

Però aquest no és l’únic subjecte que la perspectiva, la projecció cartogràfica, hauria fet emergir. Aquí certament topem amb un límit historiogràfic. La relació entre figuració, expressió gràfica, metàfora visual, i element històric, real o conceptual. Quina és la relació exacta entre una cosa i l’altra? Com es fa procedir una cosa de l’altra, o a l’inversa? I quins són els passos lògics que porten d’una cosa a l’altra, o al revés? Cronològicament, com a mínim, el subjecte transcendental i el sobirà descendeixen del punt de vista de la perspectiva; ara bé, n’és difícil establir-ne les correlacions exactes. I aquest no sembla un problema que Farinelli li preocupi massa.

En qualsevol cas, el sobirà modern també sembla ser, per a Farinelli, una funció de la projecció cartogràfica. I on aquesta relació estructural sembla més evident és allà on la mateixa figura rep la seva acta fundacional: el llibre de Thomas Hobbes Leviatan o la matèria, forma i poder d’un Estat eclesiàstic i civil. En la mateixa portada del llibre Farinelli hi llegeix la representació exacta de la piràmide visual de la perspectiva: el sobirà ocupa el punt transcendental; i el pla d’intersecció no és res més que el nou territori de la sobirania estatal. La definició d’un nou espai que assumeix les qualitats geomètriques de la projecció: la materialització física del sobirà, la correspondència simètrica de la seva figura, en el punt i la centralitat de la capital de l’Estat; la continuïtat territorial, sense fissures, una nova definició d’espai, resultat de la integració de llocs qualitativament diversos, fins i tot heterogenis entre sí, en una nova

realitat política; i, finalment, l’homogeneïtat. Última transformació ontològica, anticipació de la realitat socio-política, materialització de la territorialitat moderna: la projecció cartogràfica és l’instrument tècnic que permet fer realitat la forma-Estat. Si abans el territori és un agregat de llocs qualitativament diversos, un territori fragmentat, inestable, mòbil, que procedeix per salts, una combinació d’espais entre coneguts i desconeguts, ara l’espai sistemàtic de la perspectiva, l’espai de l’Estat-nació, comença absorbir i a fixar en el sí de les seves fronteres allò que per naturalesa era heterogeni. El grup deixa d’instituir l’espai, de significar-lo i d’apropiar-se’l; ara és l’espai qui institueix el grup, qui li dona identitat.