Tots som en gran mesura el resultat de les nostres circumstàncies. És per això que voldria començar la meva Tesi exposant quins han estat, en el meu cas, els motius i esdeveniments que m’han portat a interessar-me per moltes de les qüestions plantejades en les pàgines que segueixen. Si crec oportú començar d’aquesta manera és perquè em sembla que això no només ajudarà a contextualitzar millor la Tesi, sinó també a donar-li profunditat. En altres paraules: mostrar que aquesta és el resultat d’un llarg recorregut; o, si més no, d’un interès personal (i acadèmic) que em persegueix des de fa uns anys. Puc dir que he tingut la gran sort de fer coincidir la inquietud personal amb l’interès acadèmic. I això només ha estat possible, una vegada més, gràcies a les circumstàncies: haver obtingut una beca pre-doctoral per una banda, i tenir el director de Tesi que he tingut, per altra. Sense el professor Abel Albet, el meu director, segurament no hauria estat possible un treball d’aquesta naturalesa.
Amb ell he pogut viure la Universitat com un espai de llibertat i confiança.
Si reduïm la qüestió plantejada a la Tesi a les relacions entre Geografia i Llenguatge entesa en un sentit ampli, i més concretament a les relacions entre la Geografia i el “seu” llenguatge, el llenguatge de la cartografia (o la cartografia entesa com a llenguatge), em sembla poder marcar les següents fites:
1. El treball realitzat per a l’assignatura “Teoria Crítica i Pensament Antropològic”, de la llicenciatura d’Antropologia Social, curs 2004-2005, impartida per la professora Verena Stolcke, i que portà per títol “Antropologia, Filosofia i Literatura”. En aquest treball vaig poder introduir-me a alguns dels debats que a partir dels anys setanta han tingut lloc en el sí de l’Antropologia al voltant de la representació (representació dels “altres”, per expressar-me amb els termes del debat); i, per tant, a les qüestions relatives a la importància del llenguatge en les Ciències Humanes.
2. El text que vaig preparar per a l’assignatura “Sociologia del coneixement”, impartida pel professor Jesús Adrián, del Departament de Filosofia, durant el curs 2004-2005. L’assignatura versà sobre dos dels filòsofs més rellevants de la segona meitat del segle XX: Michel Foucault i Jürgen Habermas. Si bé el meu treball finalment el vaig dedicar al primer, amb el títol
“Michel Foucault: un mapa del present”, possiblement si l’hagués dedicat al filòsof alemany les coses no haurien canviat gaire. Ambdós autors, des de tradicions diferents i plantejaments diversos, han estat figures destacades a l’hora de reflexionar sobre les relacions entre pensament i llenguatge o llenguatge i realitat. Tot i així, com mostraré més endavant, l’obra de Foucault ha deixat una petjada més marcada en el saber geogràfic, especialment per tot allò que aquí ens ocupa. Una versió reduïda d’aquest treball es pot consultar en un article publicat a la revista Documents d’Anàlisi Geogràfica (LLADÓ, 2005).
3. Finalment, la realització de l’assignatura “La condició de l’escriptura en ciències socials: problemàtica i debats entorn de la creació de coneixement”, pròpia del Doctorat en Psicologia Social, curs 2006-2007, i presentada pel professor Joel Feliu Samuel-Lajeunesse.
Si bé el trànsit per aquestes fites, la realització d’aquestes assignatures, no és cap garantia de res, assenyalen si més no una inquietud personal per algunes de les qüestions delimitades per elles. De totes aquestes qüestions, la principal es podria resumir de la següent manera: el llenguatge, l’escriptura en particular, no és un element extern al coneixement; tampoc al coneixement geogràfic. Dit d’una altra manera: que el llenguatge és al mateix temps un límit i una possibilitat pel coneixement. D’aquesta afirmació, que ara per ara deixo oberta, n’hauré de mirar de treure al llarg del present treball algunes de les seves conseqüències. Abans, però, voldria acabar de traçar el camí que, sobretot de forma retrospectiva (no teleològica), m’ha conduït a escollir el tema de la Tesi.
Fins aquí he exposat més aviat quines han estat les assignatures que d’una manera o altra m’han acostat a la reflexió sobre el llenguatge; sobre el paper que aquest té en la configuració del coneixement, el pensament o la realitat. Resta aclarir ara les circumstàncies que m’haurien portat a relacionar la qüestió del llenguatge amb la cartografia – que és, no ho oblidem, l’altre gran camp del treball que presento.
En aquest punt m’agradaria esmentar, per una banda, l’interès propi per la cartografia; per altra, l’oportunitat que té, avui en dia, introduir una reflexió sobre les relacions entre Geografia, Cartografia i Llenguatge. A partir d’aquí em sembla interessant esmentar els següents elements que de forma directa o indirecta m’han portat fins a la concreció de moltes de les preguntes plantejades al llarg de la Tesi.
De forma resumida:
1. La realització de les assignatures Cartografia I (curs 1997/1998) i Cartografia II (curs 2001/2002), durant la llicenciatura de Geografia. Destacaré d’aquestes assignatures els següents aspectes: en primer lloc, que situen la cartografia en un lloc destacat en la formació del geògraf i la geògrafa. Tot i el poc pes relatiu que les assignatures de cartografia tenen en el conjunt del currículum geogràfic. Però més important que això, des del meu punt de vista, i en segon lloc, és la manca d’una reflexió més general sobre la cartografia. En efecte, en aquestes assignatures la cartografia es planteja purament com un aspecte tècnic i instrumental. No negaré aquestes qualitats pròpies de la cartografia; amb tot, la cartografia és molt més que una tècnica o un instrument.
Personalment, des de l’experiència i la formació actual, si dirigeixo la mirada sobre els continguts d’aquelles assignatures, em semblen realment pobres.
Certament responen a una política concreta: proporcionar una formació especialitzada als geògrafs i les geògrafes. Una formació, però, que a mi no em satisfà del tot. D’entrada: considerar la cartografia només com una tècnica o instrument és solidari d’una determinada concepció també del llenguatge (el
llenguatge com un instrument “al servei” de les persones). Sobre això hi tornaré més endavant. Encara algunes notes més: ressaltar l’aspecte tècnic i instrumental (“aplicat”, si es vol) de la cartografia implica passar per alt aspectes més globals: la cartografia és una “formació cultural”, és el signe d’un temps i un espai històric. Potser per aquest motiu les úniques assignatures on aquesta dimensió de la cartografia ha estat més manifestada han estat les de Geografia Històrica (“Geografia Històrica i Cultural”, curs 2003/2004; “Noves propostes en Geografia Històrica”, curs de doctorat 2005/2006; ambdues presentades pel professor Enric Mendizàbal). En qualsevol cas, jo voldria posar de relleu en aquest treball que destacar els aspectes tècnics de la cartografia porta a obviar o, fins i tot ocultar, altres dimensions d’aquella. I més concretament, passa per alt la funció (metafòrica o no) que la cartografia ha tingut en el sí del discurs geogràfic. Això és important: la cartografia ha estat en alguns casos el model epistemològic de la Geografia; i no obstant això, moltes vegades aquest fet ens passa desapercebut. Connectar la cartografia amb un determinat “estat de la cultura”, amb el discurs geogràfic en general, amb la filosofia i, especialment, amb alguns dels representants més destacats de la filosofia del llenguatge del segle XX, és el propòsit general d’aquest treball.
2. Els dies 29, 30 i 31 de maig del 2008, la Societat Catalana de Geografia organitzà el Segon Congrés Català de Geografia amb el títol “El mapa com a llenguatge geogràfic”. L’enunciat d’aquest congrés articula, de fet, el meu treball. Aquest desplega fins allà on sigui possible el següent motiu: que el mapa és un llenguatge (la partícula “com”, “com un llenguatge”, no és neutre, en la mesura que s’anuncia en un sentit que és també metafòric), i que aquest llenguatge és el propi de la geografia. Però a més, i d’una manera encara impensada, permet entreveure, anticipar sense saber-ho, una de les hipòtesis que jo voldria plantejar en la Tesi present. De forma resumida: si un vol entendre els motius i les crítiques de la “nova” historiografia cartogràfica (tal i com aquesta ens és presentada per autors com Franco Farinelli i Brian Harley, entre d’altres) ha d’estar al cas de l’estat de la qüestió en matèria de filosofia del
llenguatge. Més generalment, ha de moure’s entre els nous estatuts i valors del Signe. He dit “historiografia” i “nova” historiografia; perquè també es tracta d’això: d’estudiar què proposen aquells qui, al meu parer, han revisat, revisitat, la història de la cartografia des d’un altre punt de vista. Els dos autors citats són, en aquest sentit, exemplars; però això ho comentaré en el següent punt.
3. Al llarg d’aquesta Tesi segueixo gran part de l’obra del geògraf de Bolonya, nascut a Ortona, Franco Farinelli. També resseguiré algunes idees de Brian Harley, geògraf i historiador de la cartografia britànic, si bé no serà estudiat tan abastament. Si he escollit aquest autor, entre altres coses que tindré ocasió de comentar més endavant, és perquè em sembla que al voltant de la seva obra, o una part d’ella, ens és possible reflexionar sobre les qüestions plantejades a la Tesi. Podria ser que l’ordre d’intervenció hagués estat a l’inrevés; és a dir, que la voluntat de comprensió i aprenentatge d’aquests autors m’hagués portat a preguntar-me per les qüestions aquí plantejades. Com si l’interès personal (i acadèmic) d’aquests autors no fos suficient per realitzar un treball d’aquesta naturalesa al voltant de la seva obra i, per aquest motiu, un hagués de buscar un pretext per, de forma indirecta, poder-s’hi aproximar.
Només diré que si un llegeix part de l’obra de Harley i Farinelli es veurà compromès de seguida amb problemes i plantejaments propers als del meu treball; dit altrament: jo, a partir de la lectura de l’obra d’aquests autors m’he vist empès a preguntar-me com es relaciona el mapa amb el signe, la metàfora, la representació, el poder, el discurs geogràfic o el llenguatge; però també qüestions relatives a l’epistemologia, a la metodologia de la història, la historiografia o les relacions de la filosofia amb el mapa. Qüestions totes elles que han estat, per la meva banda, de gran interès des de fa uns anys; però que a través d’aquests autors he pogut veure com s’afrontaven en situacions concretes.
4. Finalment hauré d’esmentar la connexió de la Tesi amb la meva Memòria de Recerca, presentada durant el curs 2007/2008 amb el títol
“Geografia, art i estètica: una aproximació”. Perquè aquest és un pas més en l’ordre successiu que m’hauria portat a la reflexió general de la Tesi. I més concretament, la tercera part de la Memòria: “Paisatges, mapes i viatges”, punt 3.2. “L’Art o la crítica a la representació cartogràfica”. Aquest text, que de fet va ser pensat per presentar-lo en el Segon Congrés Català de Geografia anteriorment esmentat, introdueix ja alguns elements de la investigació actual (LLADÓ, 2008). Tot i que aquest article posava l’èmfasi sobre algunes pràctiques artístiques particulars molt vinculades a la cartografia, i a partir de les quals es suggeria una reflexió sobre els mapes, ja es podia entreveure alguns dels temes que més tard he intentat desenvolupar més abastament. A banda d’això, en aquest text ja citava els dos geògrafs anteriorment referits, especialment a Farinelli. En qualsevol cas, el problema del llenguatge geomètric del mapa (que és, per cert, i segons el mateix Farinelli, l’origen de la moderna concepció de l’espai geogràfic), la qüestió de la representació, del signe, de les imatges i del mapa com a espectacle, entre d’altres, eren ja els motius d’un text que cal situar en el punt inicial d’aquesta Tesi.
Fins aquí he anotat aquells punts que al meu parer permeten entendre l’evolució que m’ha portat fins a la Tesi que presento. O, més ben dit, aquells punts que mostren certa continuïtat de reflexió al voltant de les qüestions plantejades. Elements que permeten identificar una línia d’investigació més o menys coherent a l’entorn de determinats temes i autors. Amb tot, aquesta continuïtat (abans n’he dit profunditat per referir-m’hi) no és original; o, dit d’una altra manera, no es produeix en un context buit, neutre. Més aviat es produeix en un entorn ja saturat. De fet, Farinelli, a pesar de tots els matisos i objeccions que es puguin fer, fins i tot a pesar de la seva originalitat i la seva idiosincràsia, és un autor que pertany a un context històric i intel·lectual determinat. Les seves inquietuds, les seves crítiques o els seus temes són les inquietuds, les crítiques i els temes d’un entorn acadèmic que, si bé no és homogeni, té les seves filiacions i els seus grups. D’això se’n dedueix dues coses.
En primer lloc, que ens hauria de ser possible reconstruir aquest entorn.
És a dir, ens hauria de ser possible identificar les fonts, les genealogies o els contextos d’escriptura en els quals el geògraf bolonyès es situa. De fet, m’atreviria a dir que aquesta és la tasca principal de la Tesi, contestar a les preguntes: per què aquest autor diu això? Quin és l’horitzó cultural de tal o tal altra afirmació? Quins autors o corrents filosòfics, geogràfics, històrics, recolzen aquest o aquell anunciat proferit per Farinelli? Aquesta és una tasca hermenèutica, certament. Però també de reconstrucció. De reconstrucció d’un sistema de pensament.
He dit abans que un dels interessos d’aquest treball era de l’ordre del mètode, de la metodologia. Normalment estem avesats a concebre el mètode com un instrument, un mitjà: el “camí” (recordem que etimològicament,
“mètode” ve de camí) per arribar a algun lloc. Doncs bé, aquí voldria trastocar algunes d’aquestes identificacions. Concebre el mètode no com un mitjà sinó com una finalitat en sí. Descobrir – si això és possible – el mètode de Farinelli;
però no el mètode entès com el conjunt d’eines i instruments que permeten assolir unes conclusions, sinó el mètode com alguna cosa interior a les pròpies conclusions. En altres paraules: reconstruir un sistema de pensament. Com es passa dels enunciats als arguments, dels arguments als discursos i d’aquests al text general. Cercar allò que es diu i allò que no es diu però que no obstant això, es deixa dit. Determinar què es fa o es deixa de fer amb el que s’enuncia.
Observar els passos que es segueixen o que s’han seguit per arribar on s’ha arribat; analitzar si són passos lògics o no. Reconstruir les peces del discurs:
veure on encaixen i on no encaixen. Sobretot analitzar, fins allà on la meva competència m’ho permeti, els efectes del discurs; efectes retòrics, si es vol.
Veure com el llenguatge que s’utilitza, la manera de “muntar” el textos, no és un aspecte aliè als mateixos, no és estrany a la fascinació dels seus escrits, sinó que en forma totalment part.
Si trobo particularment interessant l’autor que segueixo és perquè em sembla poder afirmar que ha construït un “sistema de pensament”. No entès a la manera filosòfica i idealista del segle XIX, sinó d’una forma molt més
modesta: com un pensament que va donant voltes i voltes al voltant d’un o dos nuclis de pensament, i a partir del qual els va enriquint amb nous arguments, amb més fonts, amb més autors i amb més idees. Diria que això és el que fa Franco Farinelli. Em resta aclarir la segona deducció.
En efecte, a pesar de la seva originalitat, com he dit, aquest autor ressegueix, potser d’una forma totalment innovadora, això sí, els corrents de pensament contemporanis. Que hagi estat capaç de dir alguna cosa nova, des del meu punt de vista, o que com a mínim hagi renovat certa manera d’entendre o enfocar problemes vells o clàssics, rau en la seva capacitat de traducció. Farinelli és un gran traductor: desplaça arguments, transporta lemes i motius, fa aparèixer autors en contextos inesperats, trasllada cites originals en fragments recomposats. De fet, el mateix Farinelli, en la introducció a la traducció italiana d’un llibre del també geògraf Gunnar Olsson proposava, valgui la redundància, més que una introducció, una traducció, és a dir, i en paraules seves, “la traducció del discurs d’Olsson a un altre discurs, a un discurs d’altri” (FARINELLI, 1991). I és que Farinelli podria ser un traductor de discursos aliens d’entrada, però que acaben per donar forma al seus propis arguments. No es tracta de plagi; és un exercici de relació i imaginació.
Així les coses, tant el tema del treball que presento com la mateixa obra intel·lectual del geògraf bolonyès, són el resultat d’interessos i iniciatives pròpies de la nostra època, encara que no siguin ni interessos compartits per tothom ni iniciatives unànimes.
D’aquesta manera hauré d’aturar-me en les condicions que han fet possible allò que més amunt he anomenat un sistema de pensament. L’horitzó, el fons, el context en el qual Franco Farinelli i Brian Harley, en menor mesura -pot dir el que diu o treballar com treballa. Per això hauré de recórrer a algunes fonts originals: sobretot, repassar la filosofia de Ludwig Wittgenstein i la de Jacques Derrida, entre d’altres. I retornar sobre vells i nous paradigmes:
l’estructuralisme, el postestructuralisme o el pragmatisme, per exemple. Però també i al mateix temps, sedimentar els autors i els paradigmes, recolzar-los, sobre això que hom anomena el “gir lingüístic”, o el “gir pictòric”, o la “crisi de
la representació”, per citar alguns dels lemes de major fortuna (FARINELLI, OLSSON, REICHERT, 1994; CASANUEVA, BOLAÑOS, 2009). De fet, el geògraf de Bolonya seria l’excusa, el pretext, per ordenar (ordenar-me) algunes de les qüestions que, sorgides en altres camps i disciplines, han acabat per confluir en la història de la cartografia.
Seria així una història de les idees; i de com aquestes idees s’han anat traslladant d’un camp a l’altre, d’un discurs a l’altre; de com s’han traduït entre sí problemes (oportuns o no, falsos o reals) que, sorgits la majoria de vegades en el domini filosòfic, han traspassat les fronteres d’aquest per acabar aportant reflexions noves sobre la naturalesa (si és que existeix només una naturalesa) dels mapes. Una història, però, que si es vol fidel al mètode del propi Franco Farinelli – fins i tot, al mètode del mateix Brian Harley -, haurà d’abandonar tot aquest lèxic militar que manté els sabers encasellats (en caselles cartogràfiques?) o atrinxerats: que manté els sabers a l’interior dels camps propis, sotmesos a disciplina, sota domini establert i rodejats de fronteres.
Per tant, i a manera de conclusió d’aquest punt, voldria ressaltar el següent. Que la Tesi que ara presento és el resultat de diverses confluències: per una banda, la meva pròpia trajectòria, plasmada especialment en les assignatures esmentades al principi i que reflecteixen, o al menys això em sembla, una inquietud o un interès llunyà per les qüestions de la Tesi. I per altra, un context general propici no només per a la recerca que he emprès, sinó també per la manera de fer-ho. En altres paraules: un context acadèmic en el qual les qüestions relatives a la representació, al llenguatge, a la semiòtica, a la
“filosofia del mapa”, entre d’altres, són considerats importants i actuals per la Geografia (CRAMPTON, 2002). Sense oblidar la gran fascinació que sento per l’obra d’aquest autor que és Franco Farinelli.
Una fascinació que em portà, durant l’any passat, a viatjar fins a Bolonya per tal de conèixer-lo personalment. L’entrevista que vaig mantenir-hi em serví per situar alguns dels temes d’aquesta tesi, a més de conèxier el tarannà de la seva figura intel·lectual. Aquesta tesi és en part el testimoni d’aquella trobada.
Finalment, vull deixar constància dels dos professors del Departament de
Finalment, vull deixar constància dels dos professors del Departament de