El mapa com a condició de possibilitat de la Geografia

En aquest apartat acabaré d’introduir la deconstrucció. Ho faré per aclarir alguns punts i donar una coherència més global a aquesta expressió.

Això em permetrà avançar alguns elements de la tesi que plantejava a l’inici d’aquest apartat. Si ho recordem bé, deia: que si bé Brian Harley s’apropià del lema (“deconstruir el mapa”), i a pesar dels esforços i èxits de la seva empresa, qui ha portat més enllà una estratègia deconstructiva del mapa i de la seva història ha estat Franco Farinelli. Un tesi així té el seu risc: de fet, el propi Farinelli, mai ha reclamat la deconstrucció com una etiqueta que serveixi per definir allò que fa. I això pot representar, com també he afirmat abans, un problema de sobreinterpretació. Amb tot, això és el que hauria d’argumentar a continuació; a saber: que en el programa del geògraf bolonyès hi ha una deconstrucció del mapa i de la seva història de llarg recorregut. Si bé no puc deixar d’anotar que això podria ser una manera d’ordenar la lectura que jo n’he fet del treball de Farinelli.

La identificació entre un treball i altre, és a dir, entre la deconstrucció de Derrida i la crítica a la raó cartogràfica de Farinelli no és evidentment una identificació plena. Es manifesta en els detalls per una banda i, sobretot, en l’element més general i global per altra. Es mostra en alguns gestos menors i, a

la vegada, en el moviment més ampli i profund de la seva intenció. No en va trobem en els textos de Farinelli una redefinició d’allò que és marginal i allò que és central en la història de la cartografia; un interès per tant, una vegada més, en els marges. Però també un interès molt més general: si alguns autors han definit la deconstrucció com una “hermenèutica radical” que vol posar de manifest allò que la filosofia ha reprimit i, al mateix temps, l’ha fet possible – l’escriptura -, també per a Farinelli aquesta definició ens serveix. Com hauríem d’entendre l’obra d’aquest si no és com un esforç per posar de manifest el paper que la cartografia – l’escriptura geogràfica – ha tingut en la Geografia? No només en el sentit que la cartografia ha determinat els continguts d’això que anomenem Geografia (fins al segle XVII un geògraf és un cartògraf), sinó que la cartografia (el model de coneixement que aquesta proposa, sobretot a partir del segle XV) ha marcat la manera de pensar la Geografia. Ho podríem dir així: les funcions del geògraf i la geògrafa han estat les funcions del mapa. Allò que fan els geògrafs i les geògrafes és allò que pot fer el mapa. És una manera de preguntar-se per les bases materials de la nostra disciplina. Què és allò que ha fet possible la filosofia? L’escriptura. Vet aquí la paradoxa: allò que l’ha fet possible és al mateix temps allò que s’ha negat, allò que s’ha passat per alt. I si bé en Geografia les coses no han anat ben bé així, no obstant això aquí hi ha un element comú: tampoc la Geografia ha reconegut que el seu paradigma epistemològic era el mapa; un paradigma només qüestionat recentment. Això s’hauria d’atribuir, certament, al fet que aquest paradigma no és exclusiu de la Geografia; és el paradigma de la tradició científica occidental que es comença a consolidar a partir del segle XV. Un model de raó: un raonament sobre què vol dir conèixer una cosa i que, simultàniament, implícitament, afirma que és aquesta cosa. És en aquest punt on em sembla poder afirmar que

“deconstrucció” i “crítica a la raó cartogràfica” coincideixen; de fet, s’ha definit la primera com una “crítica total de la raó” (MCCARTHY, 1989, pàg. 22). I on situa Farinelli l’origen del seu periple per la història de la cartografia? En la primera representació cartogràfica del món, obra d’Anaximandre - geògraf, astrònom, filòsof grec a qui també se li ha atribuït el trànsit del mite a la raó.

Així les coses, tant Derrida com Farinelli porten a terme una “des-sedimentació” de totes les etapes estructurals de la història de la raó; però així com aquesta història rep el nom de “metafísica de la presència” o de

“logocentrisme” en el primer, el segon l’anomena “raó cartogràfica”. No em sembla però que apuntin en direccions divergents. I si no ho fan, és a dir, si comparteixen aquest interès de fons, aquesta crítica general podria ser, entre altres coses, perquè tenen la mateixa afinitat envers un tercer autor: Edmund Husserl. Tant un com l’altre estan molt influenciats pel filòsof alemany; ja sigui per criticar-lo, o per acompanyar-lo en un determinat diagnòstic de l’època.

Jo hi veig en la crítica a la raó (“metafísica de la presència”, “raó cartogràfica”), i a la racionalitat científica que d’aquella en deriva, un ressò de La crisi de les ciències europees i la fenomenologia transcendental. Fixem-nos ens els dos resums que d’aquesta obra n’han fet D. Münch i D. Huisman (VOLPI, 2005;

HUISMAN, 1997)

Segons Münch, Husserl situa la crisi de les ciències europees en la

“matematització de les ciències naturals” a partir de Galileu i, més tard, amb el

“racionalisme objectivista” de Descartes. Aquets dos passos per sí sols no ens haurien abocat a la crisi si no fos perquè amb ells associats hi trobem una pèrdua del sentit de la ciència primer, i del sentit de l’existència humana en general desprès. Per sortir d’aquesta crisi proposa estudiar el “món-de-la-vida”

(Lebenswelt), és a dir: “un “àmbit universalment estructurat de creences, suposicions, sentiments, valors i pràctiques culturals que constitueixen el significat en la vida diària” i que actuaria com un pressupòsit, com un sediment inqüestionat i pre-científic (HONDERICH, 2008, pàg. 828).

Ara bé, aquesta crisi seria el resultat d’un procés més llarg que hauria començat a la Grècia clàssica:

“Aquesta Grècia que substituí l’agrimensura per la geometria i que donà al món una humanitat ja no presonera de l’empíria, sinó investida de “tasques infinites” que tenien per ideal una humanitat dominada per la raó. Si hi ha crisi, és en

relació a aquest projecte (télos). Sense dubtar mai de la rectitud de les seves prestacions, Husserl subratlla la responsabilitat de les ciències en aquesta malaltia. Excloent les qüestions relatives al sentit de l’existència, aquests sabers perpetuen aquest biaix de la ciència galileiana: l’objectivisme físic que oblida el nostre món-de-la-vida (Lebenswelt) en benefici de les idealitats matemàtiques. Tornant-se d’aquesta manera la raó en raó instrumental, es buidava del seu sentit” (HUISMAN, 1997, pàg. 109).

A partir d’aquest passatge em sembla poder argumentar que aquest diagnòstic és present tant en l’obra de Derrida – a través del mateix Husserl, però també de Heidegger -, com en la de Farinelli. Això ho podria confirmar una de les poques ressenyes que jo he trobat del llibre de Farinelli Geografia.

Un’introduzione ai modellli del mondo.

Ola Söderström ha escrit, en efecte, que “Franco Farinelli continua en gran mesura l’herència de la fenomenologia alemanya”, i afegeix que “això es manifesta en la seva passió (Heideggeriana) pels orígens i les epistemologies així com la seva crítica de la modernitat com un desencantament del món”

(SÖDERSTRÖM, 2005, pàg. 380). Certament Farinelli està al corrent de la fenomenologia alemanya; les referències a Husserl i a Heidegger són freqüents.

I si en algun moment cita directament a Derrida és, justament, la introducció que Derrida dedicà al text de Husserl que ell mateix traduí al francès: L’origen de la geometria (DERRIDA, 2000; FARINELLI, 1998). Per tant, podem començar a veure quin és el joc d’influències en tot aquest entramat; i també podem avançar un aspecte que convé tenir en compte a l’hora d’entendre i interpretar l’obra de Farinelli: la importància atribuïda a la forma geomètrica del mapa, al seu aspecte ideal. A la figuració ideal del mapa, i que s’acaba convertint (“humanitat dominada per la raó”, en deia més amunt Huisman al·ludint a Husserl) en la figuració ideal del mateix territori. I evidentment la qüestió de l’origen, sempre present en la investigació de Farinelli (quin és l’origen de la

cartografia i, sobretot, quin sentit atribuir-li? O també: quin és l’origen del paisatge? El paisatge, una altra manera de referir-se al món, amb tot el que això implica: una relació i una singularitat distinta de la del mapa, com veurem més endavant). En aquest origen perdut és on Farinelli li sembla poder trobar el sentit del primer acte cartogràfic; i per interpretar-lo, cal recórrer al mite.