Herència de la deconstrucció del mapa

L’expressió “deconstruir el mapa” no és aïllada. Des del moment en què Brian Harley la posà en circulació, ha estat molt sovint utilitzada. Amb tot, en la majoria de casos senzillament es reprodueix allò que Harley ja havia avançat, sense afegir-hi gaires continguts nous. El llibre de John Pickles A History of Spaces. Cartographic reason, mapping and the geo-coded world, dedica una part important del mateix a la deconstrucció del mapa (PICKLES, 2004, pàg. 25-71).

Així mateix, Arthur Jay Klinghoffer, al llibre The Power of Projections. How Maps Reflect Glogal Politics and History, titula un dels capítols amb el lema “Social Protest and Deconstruction” (KLINGHOFFER, 2006, pàg. 117-123). I un darrer exemple – segur que n’existeixen molt més -, el podem trobar al llibre de Jeremy W. Crampton Mapping. A Critical Introduction to Cartography and GIS,

especialment en el capítol “The Political History of Cartography Deconstructed:

Harley, Gall, and Peters” (CRAMPTON, 2010).

El text que hem citat de Pickles comença amb una pregunta retòrica d’un altre geògraf afí a tot aquest desenvolupament però que no hem pogut seguir en aquest treball: Gunnar Olsson. Es pregunta aquest: “què és la geografia si no el dibuix i la interpretació d’una línea?” (citat a PICKLES, 2004, pàg. 3). No es pot ser més abstracte. Hauria pogut escriure: “què és la geografia si no el dibuix i la interpretació de les fronteres?”, i potser així ens hauríem entès d’entrada. Però ell transforma les fronteres en línies, i aquestes darreres en UNA sola línea, la més ideal i abstracte de totes. Sense dubte és el gest filosòfic de reduir les coses i concentrar-les fins a la unitat, fins allò més fonamental i essencial. Tot i que en el cas de Gunnar Olsson pugui tenir les seves raons, fins i tot si això implica anar a contracorrent d’allò que es vol dir – com tindrem ocasió de veure tot seguit. Perquè allò que fa Olsson es podria definir així: una cartografia del pensament; o també: de com el pensament s’organitza cartogràficament, és a dir, traçant línies (OLSSON, 1998). A tot això Pickles li afegeix: “Dibuixar línies és un acte geogràfic i espacial fonamental a través del qual les identitats s’inscriuen i el logos del pensament occidental és fundat [‘..and the logos of Western thougt is founded.’] (PICKLES, 2004, pàg. 3). Per entendre això de nou hem de retornar a Jacques Derrida.

Que a través de les fronteres, les classificacions i jerarquies, conformem identitats, és una cosa clara i evident: a través de l’escriptura (el “traçat”) nosaltres definim una realitat que en sí és inestable, gradual, dinàmica, caòtica.

Amb la pràctica cartogràfica nosaltres la fixem; que això ens sigui útil i pràctic ja és una altra cosa. Però d’entrada ja hem establert un marc fix que pot arribar a ser molt difícil desprès de canviar. El problema, ho veurem més endavant, és si aquest marc, aquesta delimitació i identitat es “naturalitza” i es confon amb alguna cosa essencial – la filosofia en diu un Transcendental, és a dir, que té un valor per sí mateix. Quan de fet, és el resultat d’aquesta línia i, per tant, d’una diferència: entre allò que hi ha a una banda i l’altra. Això és un problema que

planteja molt bé Franco Farinelli quan diu, seguint Lord Baden-Powell, que

“l’Índia no existeix” (FARINELLI, 2001a, pàg. 9)

El que potser no és tan evident, com a mínim per els que no tenim una formació filosòfica, és això que a través de l’acte geogràfic de dibuixar línies hagi estat fundat el logos occidental. Perquè primer hauríem de saber en què consisteix això: el logos, i desprès com ha estat fundat. Per tot això ens hi pot ajudar un text molt breu de Manuel Asensi (2004).

El logos és una paraula d’origen grec que defineix o bé “paraula” o bé

“principi racional” (THIEBAUT, 2004, pàg. 74). Deixem-ho en què és la manera pròpia del pensar occidental; quan es parla de “raó occidental” es parla del logos. És rellevant en la mesura que determina la pregunta pel ser de les coses i com es poden conèixer. Tot i que definit d’aquesta manera, tan general, deixi obertes moltes qüestions, en la mesura que possiblement existeixin moltes racionalitats diferents, que el terme Occident sigui imprecís i que a més, sigui difícil determinar allò que ens és “propi” d’allò que no ho és. No obstant això, per ara ho podem deixar així: el logos fa referència a la raó occidental, una manera particular d’entendre les coses i, per tant, d’actuar, que té el seu origen en la Grècia Clàssica. Compliquem-ho una mica més. Per alguns autors, Heidegger per exemple, la determinació occidental del logos rep el nom de metafísica. En canvi, Derrida ho anomena logocentrisme. Metafísica, logocentrisme i “metafísica de la presència” poden ser expressions intercanviables.

Diu Asensi que per Heidegger la metafísica és “el pensament del ser com a simple presència” (ASENSI, 2004, pàg. 12). Només és, allò que ens és present;

que se’ns presenta. Per tant, allò que és representable. Si aquest diagnòstic és cert, continua Asensi, aleshores es “desenvolupa una oposició entre la presència i l’absència”. El punt clau de la metafísica rau així en la dicotomia entre el “ser com a presència” i el “ser com absència”. En aquesta controvèrsia s’hi afegeix Derrida. Per ell a aquesta oposició se n’hi sobreposa una altra: la relació entre parla i escriptura. Així les coses, en el pensament occidental, i de forma implícita, subterrània, s’hauria privilegiat la parla viva, oral, dialògica, en la

mesura que aquesta es relaciona amb els presents (qui parla i qui escolta) i, al mateix temps, les presències, és a dir, els objectes in situ (aquesta taula concreta o aquest riu determinat). Tot això ara ens pot semblar molt llunyà, però tant per Heidegger com per Derrida aquest privilegi hauria determinat la manera que tenim d’organitzar les coses, en la mesura que cada una d’aquestes parelles binàries és solidària de tota una constel·lació de conceptes igualment organitzats de manera dicotòmica (vida/mort, ànima/cos, intel·ligible/sensible, homes/dona, etc.). En qualsevol cas, segueix Asensi, “el fonament de la metafísica es desprèn de la barra mateixa de la oposició (/), una barra que incomunica els elements que entaulen una relació jeràrquica”

(ASENSI, pàg. 12). Per això, quan Pickles, seguint Olsson, ens parla de l’acte geogràfic de dibuixar línies com l’acte fundacional del logos hem de suposar que es remet a tot això. El problema, com es veurà més endavant, no és que aquesta línia separi dos conceptes binaris, sinó que al fer-ho estableix per una banda una jerarquia (abans hem utilitzat, seguint altres autors, les expressions

“jerarquia axiològica” i “verticals d’autoritat”) i, per altra, pressuposi que un dels dos termes té un “significat transcendental” (això vol dir: té valor independentment del context, del “joc de diferències”; o és “idèntic a sí mateix”;

o és “essencial”). Finalment, es corre el risc de donar un valor ontològic, és a dir:

natural o real, a allò que ha estat construït en el sí d’una estructura lingüística (aquesta estructura rep el nom, a l’obra de Derrida, de differánce).

Si tot això s’ha seguit correctament, aleshores potser podem començar a entendre no només la idea de Gunnar Olsson segons la qual la tasca de la geografia (en un sentit molt idealista) és traçar línies (és a dir, delimitar, classificar, jerarquitzar, excloure, reprimir, ocultar i determinar allò que és d’allò que no és), sinó el suggeriment que el mateix Farinelli li fa al geògraf suec segons la qual la línea que separa el significant del significat (la barra de Ferdinand de Saussure), no és res més que “un mapa” (FARINELLI, 1987a, 1991, 2002a).

Escriu Farinelli:

“Però que és aquesta barra [la barra de Saussure] (...) si no la carta geogràfica, el diabòlic dispositiu capaç, de la mateixa manera que el diner, (...) de transformar treballs qualitativament diversos en unitats quantitativament comparables? El lloc en el qual la idealització espai-temporal de marca galileiana assimila i redueix al mateix temps els fenòmens físics i les manifestacions històric-socials?”

(FARINELLI, 1987a, pàg. 18).

I ja hem vist que Derrida deconstrueix el signe semiològic, la barra de l’oposició que és el “fonament de la metafísica”, al parer de Manuel Asensi.

Aquí comencen els paral·lelismes entre la deconstrucció de la metafísica i l’original història de la raó cartogràfica de Farinelli.

5. Crisi i crítica de la raó cartogràfica