L’origen i la crisi de la raó cartogràfica com a totalitat

Dèiem, seguint George Steiner, que el relat que presentava Farinelli de la raó cartogràfica, des del seu original “pecat” d’Anaximandre fins la seva actual crisi arran de la globalització, era assimilable a una mitologia. I això perquè pretén reduir un conjunt d’esdeveniments a un únic esquema interpretatiu;

pretén explicar-ho tot (o quasi bé tot) a partir d’una variable. Si personalment això em sembla particularment interessant (al final és com construir un model:

un model és universal, la seva formulació està pensada per ser aplicada a qualsevol realitat; evidentment, desprès s’ha de confrontar, observar en quins casos s’ajusta o no a la realitat, en quins moments ens pot ajudar i en quins altres no, etc.), també és cert que això pot ser fàcilment criticable.

Observem els següents passatges de Farinelli, indicatius d’això que estem dient:

“Tot el saber occidental és per naturalesa geogràfic i ha estat Ptolomeu qui ens ha desvelat el mecanisme fonamental”

(FARINELLI, 1995).

“(...) la filosofia és un desenvolupament de la geografia, neix d’ella, i d’ella, que és la forma originària del saber occidental, n’assumeix els models i les figures del pensament”

(FARINELLI, 2003, pàg. 9)

“La crítica de la raó cartogràfica es basa, sobretot, en el reconeixement que el secret de tot el coneixement occidental reposa en la projecció [cartogràfica] (...)” (FARINELLI, 2001b, pàg. 239)

Així les coses, per Farinelli, tot el saber o el coneixement occidental depenen de la projecció cartogràfica de Ptolomeu que, com se sap, fou un dels primers que adoptà un mètode geomètric per traslladar l’esfera de la Terra sobre el pla. Aquí se’ns mostra un dels efectes del discurs que hem apuntat abans: si un queda atrapat per la lectura dels textos de Farinelli és perquè sovint es té la sensació que s’està al davant d’una revelació fins aleshores amagada.

Amb això no vull dir que no pugui ser certa l’afirmació segons la qual el coneixement occidental es basi en el mètode aplicat a la projecció cartogràfica;

només insisteixo en el fet que quan algú comença a llegir Farinelli queda perplex no només pel què es diu, sinó pel com es diu. Un es troba davant d’un esdeveniment que havia estat “ocultat”, i que ara tot just comença a ser comprès: ara es comença a “desvelar” el “mecanisme fonamental” del saber occidental (en tota la seva totalitat!); ara comencem a ésser conscients del

“secret” que es troba al darrera de la nostra manera de conèixer les coses. En fi, no podem negar la complicitat que el geògraf de Bolonya desperta en el lector o la lectora, en la mesura que aquest o aquesta passen a formar part d’una comunitat avantatjada: la dels qui saben quines són les premisses del coneixement occidental.

Però aquest tipus de treball reductiu, totalitzador, que des del meu punt de vista és el resultat d’un gran esforç imaginatiu i abstracte, no deixa de ser, com he dit, ambivalent. És un esforç de síntesi admirable i, al mateix temps, la seva generalització el debilita. Una cosa semblant s’ha dit de la crítica al

“logocentrisme” de Derrida; i com que aquí hem col·locat les dues crítiques una al costat de l’altra, és a dir, hem assimilat fins a cert punt la crítica de Derrida a la crítica de la raó cartogràfica de Farinelli, podem fixar-nos en les crítiques que

s’han fet sobre això a Derrida i veure, desprès, fins a quin punt aquestes poden ser vàlides en el cas de la crítica a la “raó cartogràfica”.

a) Per exemple, Hilary Putnam ha escrit de la deconstrucció:

“Els deconstruccionistes tenen raó quan afirmen que certa tradició filosòfica està en decadència; però identificar aquesta tradició filosòfica amb les nostres vides i el nostre llenguatge suposa donar a la metafísica una importància exagerada. Per ells, la metafísica és la base de tota la nostra cultura, el pedestal sobre el qual reposa tot, i si aquest està [en runes], tota la cultura s’ha hagut d’ensorrar (de fet, tot el nostre llenguatge ha d’estar en runes)” (PUTNAM, 1994, pàg. 181).

b) Per la seva banda, Thomas McCarthy ha assenyalat que si per Derrida la deconstrucció té una dimensió política és perquè aquest està convençut de que la filosofia es troba al centre de la nostra cultura, en la mesura que aquella és “constitutiva de la ciència i la cultura occidental, de la seva llengua i la seva literatura, de la seva política i la seva societat, del seu etnocentrisme i del seu imperialisme”

(MCCARTHY, 1989, pàg. 23).

Podem plantejar-li a Farinelli un comentari semblant? Crec que fins a cert punt, sí. Tot i la importància de la cartografia, especialment de la projecció ptolemaica i, a partir d’aquesta, tota la revolució que suposà la perspectiva lineal durant el renaixement, no sé si Farinelli li atribueix a la cartografia una

“importància exagerada”. Cert: Anaximandre és el primer en representar sobre un pla l’oikumene; i amb ell també s’hauria pogut originar una determinada racionalitat. Però que ha passat mentrestant amb Tales de Milet, mestre d’aquell, i un dels primer en traçar un triangle i, per tant, prefigurar la geometria? I la formació de la forma-Estat? Per Farinelli la cartografia renaixentista és clau per organitzar territorialment l’Estat modern. Ara bé, què passa amb tota la cultura política de l’època? Certament sembla seguir una

arqueologia en el sentit de Michel Foucault, és a dir, excavar allò que ha fet possible una nova manera d’entendre el poder i el territori (FOUCAULT, 2006).

Finalment, segurament també podríem matisar aquesta reducció del coneixement occidental (però aquí, què vol dir “coneixement”, o què hem d’entendre per “occident”?) al mètode de la projecció. Si entenem que en això del “coneixement” hi ha implicada una forma de certesa, aleshores seguint a Richard Rorty podríem dir que, com a mínim en filosofia, hi ha dues tradicions diferenciades. Per una banda, la tradició kantiana, que concep la veritat com una relació vertical entre la representació i allò que representa, i en la qual l’interès filosòfic se centra sobretot en la veritat científica. Per altra, la tradició hegeliana (de qui autors com Heidegger i Derrida, segons Rorty, en serien els últims hereus). Aquesta concep la veritat com un conjunt d’interpretacions relacionades entre sí, i la certesa científica no és ni model ni l’exemple a seguir.

Més aviat conceben la ciència com un sector més de la cultura i, per tant, no té interès més enllà d’un context històric determinat. Doncs bé, continua Rorty, la deconstrucció formaria part del darrer intent d’aquesta tradició hegeliana, dialèctica, “d’acabar amb la imatge que els kantians tenen de sí mateixos com a filòsofs que representen fidelment la veritable manera de ser de les coses”

(RORTY, 1996, pàg. 163).

A partir d’aquí, podem suposar que Farinelli s’inscriu en aquesta segona tradició i, per tant, el model de coneixement que crítica és el propi de la tradició kantiana tal i com ha estat descrita per Rorty. Si és així, podem fer el següent joc de paraules. A l’anterior passatge substituir “kantians” per “cartògrafs” i

“filòsofs” per “geògrafs” – aquest joc és legítim si acceptem la idea segons la qual el mapa és, en paraules del mateix Farinelli, el “protocol kantià de coneixement”.

Així com:

a) Jaques Derrida representa, segons Rorty, “el darrer intent dels dialèctics d’acabar amb la imatge que els kantians tenen de sí

mateixos com a filòsofs que representen fidelment la veritable manera de ser de les coses.”

També podem dir que:

b) Franco Farinelli representa “el darrer intent dels dialèctics d’acabar amb la imatge que els cartògrafs tenen de sí mateixos com a geògrafs que representen fidelment la veritable manera de ser de les coses.”

Per tant, quan Farinelli afirma que tot el saber occidental és de

“naturalesa geogràfica”, o que el “secret” de tot el coneixement occidental rau en el fet que aquest es basa en la projecció cartogràfica, està afirmant que el problema cartogràfic – com traslladar l’esfera sobre el pla – és l’origen de la preocupació epistemològica kantiana: com fer-ho perquè les nostres representacions s’ajustin i es corresponguin amb la realitat (alguna cosa que és present per sí mateixa, independent de la nostra observació i del llenguatge que fem servir per descriure-la). Però aquesta preocupació és moderna i, per tant, no sé fins quin punt és representativa detot el saber i el coneixement occidental – com afirma Farinelli -; i tampoc si és el paradigma cognitiu exclusiu. Amb tot, la força de l’argument de Farinelli descansa en l’exemple i en la concreció material. És com si el mapa fos la metàfora i el model més ben acabat d’aquesta preocupació epistemològica kantiana: la coincidència punt per punt entre la imatge i la naturalesa, però de tal manera que entre la primera i la segona no hi ha d’haver cap filtre, cap intermediació. El mateix Richard Rorty ha expressat això d’una manera prou gràfica: la imatge, la representació ha d’actuar, de fet, com un mirall, el “mirall de la naturalesa” (RORTY, 2001).

5.5. El mapa en el centre del debat entre modernitat i postmodernitat