La cartografia com a artefacte lògic-lingüístic

Si m’aturo en aquest punt abans de prosseguir no és perquè vulgui desenvolupar més el significat de l’expressió “artefacte lògic-lingüístic”

(expressió que serà més tard aclarida), sinó precisament per la seva naturalesa deshumana o deshumanitzadora (l’autor parla, com s’ha vist, d’un disumano congegno; que podem traduir com “enginy”, “mecanisme” o “artefacte”

deshumanitzador). I això perquè és un tema recorrent en Farinelli: el mapa com a mecanisme deshumanitzador, alienant, “abstracte”.

Que els mapes siguin avui en dia impersonals, en el sentit de que la gran majoria de vegades no venen firmats per cap persona en particular (contràriament als grans noms de la història de la cartografia: Ptolomeu, Mercator, Ortelius, etc.), hauria de ser el motiu d’una sociologia de les institucions i les corporacions; de totes maneres, em sembla que Farinelli no pensa la “impersonalitat” dels mapes en aquest sentit. Més aviat pensa el caràcter deshumanitzador dels mapes perquè entén que aquests funcionen com la Llei (o el Nomos); és a dir: com una instància que no només descriu com són les coses sinó que, al mateix temps, les prescriu. El mapa, en efecte, diu com han

de ser les coses. Té un caràcter normatiu. Per aquest motiu anul·la mateixa possibilitat de preguntar-se per la naturalesa de les coses; per la naturalesa relativa i alternativa de les coses.

La identificació de la lògica del mapa amb la Llei es troba en diferents passatges; el sentit precís d’aquesta identificació, però, m’és difícil de precisar més enllà de concebre el mapa com un dispositiu “regulador”. Que en un sentit original el mapa (la representació cartogràfica) hagi servit com a “imatge”,

“model” o “figura conceptual”de la regulació social, ha estat explicitat per Farinelli en el seu text sobre l’origen de la democràcia (FARINELLI, 1994).

Abans de comentar això, però, voldria subratllar l’interès (o l’obsessió) de Farinelli per l’origen de les coses; i, més concretament, per l’origen cartogràfic de les coses: en aquest cas, per exemple, Farinelli troba l’essència de la democràcia en la primera representació cartogràfica coneguda a Occident, el pinax d’Anaximandre. Si subratllo això - l’interès de Farinelli per l’origen - és perquè em sembla que es pot afirmar que el mapa actua per l’autor italià com un transcendental: allò que fa possible una determinada experiència. En aquest cas, l’experiència democràtica – la “identitat política” entre ciutadans.

En el text citat, Farinelli fa esment del terme isonomia, que vindria a ser el model polític propi de l’Atenes clàssica durant el període de Clístenes (s. VI AC.); un ordre que hauria precedit a l’organització democràtica de la polis.

Doncs bé, pel geògraf de Bolonya, la isonomia estava caracteritzada en primer lloc pel fet que “en el sí de la ciutat el problema del poder no es va resoldre més per la presència d’un àrbitre, un legislador estranger, un tirà – és a dir, per una persona – sinó a través del funcionament de les institucions”. D’aquesta manera, a partir de la reforma de Clístenes, l’autoritat personal va ser reemplaçada per un “mecanisme impersonal”. Nomos és el terme que descriu aquest mecanisme i, segons el jurista alemany Carl Schmitt (citat per Farinelli), el significat d’aquest terme estaria vinculat a l’espai (a la seva ocupació i partició) i voldria dir “la primera mesura a partir de la qual deriven tots els altres criteris de mesura”. Doncs bé, per el geògraf bolonyès, la “figura conceptual” del nomos, de l’ordre impersonal que regula l’ordre social de la

polis, hauria estat el pinax d’Anaximandre. La primera representació del món conegut seria així, al mateix temps, una representació cosmològica i política. La seva forma geomètrica traduiria l’ordre social isonòmic: els ciutadans tindrien un mateix valor polític (isoi) en la mesura que es trobarien equidistants del centre (àgora, nomos). M’interessa sobretot retenir aquesta correspondència entre la Llei i el mapa.

Correspondència que també he trobat en un altre lloc, on el mapa també és descrit com alguna cosa “impersonal” perquè, “com la Llei en les novel·les de Kafka, no remet a cap ‘més enllà’, a cap veritat oculta”; el mapa és així, per Farinelli, una “forma de fonament que precisament en l’absència de qualsevol pregunta relativa al ser troba el seu propi Fonament silenciós i ocult”

(FARINELLI, 1991, pàg. 19). En aquest fragment una vegada més el mapa s’identifica amb la Llei; com si es tractés d’una institució que regula de forma normativa la realitat de les coses. Les coses són com són perquè així són re-presentades en el mapa, i punt. Però aquesta regulació és justament impersonal, abstracta i, per tant, alienant. D’aquí el caràcter disumano d’aquest artefacte. En aquest sentit és revelador el següent passatge; el transcric de forma literal, a pesar de la seva extensió, perquè el lector o la lectora pugui copsar l’entramat dificultós de les idees en joc:

“I és justament perquè la projecció [cartogràfica]

significa la manifestació i el desplegament del llenguatge [de la carta geogràfica] que aquella es transforma en una certa alienació: una separació, una escissió, una abstracció en virtut de la qual l’artefacte esdevé el subjecte universal que controla la resta. En el llenguatge de Gunnar Olsson, [la projecció cartogràfica] es tradueix en una transformació ontològica que equival a una cosificació literal. De la mateixa manera que pel jove Marx, el producte del treball humà es presenta aquí ‘com un ésser estrany, com una potència independent de qui el produeix’. I precisament l’estranyament del productor

respecte el producte de la seva activitat (el llenguatge) determina l’estranyament de la mateixa activitat productiva – del pensament.”

[Ed è proprio perché proiezione significa manifestazione e dispiegamento di tale linguaggio che essa si tramuta in vera e propria alienazione: una separazione, una scissione, un’astrazione in forza della quale l’artefatto diventa il soggetto universale che controlla tutto il resto. Nel linguaggio di Gunnar Olsson:

l’operazionalizzazione della richiesta di Erodiade si traduce in una transformazione ontologica que equivale a una letterale cosificazione.

Esattamente come per il giovane Marx, il prodotto del lavoro umano si presenta qui ‘come un essere estraneo, come una potenza independente da colui che lo produce’. E proprio l’estraneazione del produttore dal prodotto della sua attività (dal linguaggio) determina l’estraneazione dall’attività produttiva stessa – dal pensiero.”]

(FARINELLI, 1991, pàg. 16-17)

És en aquest fragment on, tot i la densitat i dificultat del mateix, em sembla reconèixer una darrera interpretació de l’adjectiu disumano. Si la carta geogràfica és un “artefacte deshumà”, no és només perquè de la seva forma se’n desprèn el “mecanisme impersonal” que governa i regula la polis grega clàssica, sinó perquè aquest artefacte, el “subjecte universal”, esdevé estrany i aliè al propi cartògraf o a la mateixa geògrafa; la projecció separa, escindeix, productor i producte fins a tal punt que aquest darrer passa a determinar l’activitat productiva, el pensament. És el mapa qui assumeix la responsabilitat del pensament; així, la cartògrafa, el geògraf, passen a ser els vehicles d’un raonament que ja no els pertany, que els és aliè i estrany. Aquest és el procés propi de la raó cartogràfica.

Torno ara sobre el fil que he deixat deslligat. He assenyalat que per a Farinelli la cartografia és un “artefacte deshumà [disumano] lògic-lingüístic”. He

realitzat una interpretació de l’expressió “deshumà”; una expressió que ha quedat vinculada a conceptes com el de Llei, nomos, alienació o abstracció.

Resta per tant comentar la segona part de la definició de cartografia: artefacte lògic-lingüístic. ¿En quin sentit la naturalesa del mapa és lògica i lingüística?

Aquesta és la pregunta que em plantejo a partir de la definició. Per respondre-la he cercat alguns dels passatges en el qual Farinelli utilitza la metàfora lingüística per referir-se al mapa. A partir d’aquesta recerca he trobat com a mínim tres nuclis argumentals que fan un ús explícit de la metàfora lingüística del mapa.

a) En un article tan interessant com complex en el qual Farinelli no només identifica plenament raó cartogràfica i raó occidental (logos), sinó que fa una reinterpretació “materialista” de la diferència onto-teològica de Martín Heidegger, fa derivar una determinada idea de llenguatge del mapa. Escriu: “(...) la idea de llenguatge com a conjunt de símbols compatibles es desprèn directament del mapa. Per tant, la casa del ser no és el llenguatge com sosté Heidegger, sinó el mapa.” [“(...) the idea of language as a set of compatible symbols is directly derived from the map. Therefore, the house of the Being is not the language, as Heidegger mantains, but the map.”] (FARINELLI, 1998, pàg. 135-136).

b) per altra banda, i en més d’una ocasió, Farinelli identifica el mapa amb la “barra” de Ferdinand de Saussure; és a dir, la línea que en les representacions gràfiques del signe separa el significant del significat (FARINELLI, 1991, pàg. 20; FARINELLI, 2002a, pàg. 79;

FARINELLI, 2007b, pàg. 18)

c) finalment, el llenguatge de la cartografia és un llenguatge lògic en la mesura que reuneix alguns dels principis bàsics de la lògica; principis que jo he resumit, seguint parcialment l’autor italià, de la següent manera: 1) principi de la relació unívoca (lògica de la identitat) entre el nom i la cosa; 2) principi de l’exclusió del terme

mig; 3) principi de la reducció del real a la simple presència (FARINELLI, 1991, pàg. 20; FARINELLI, 2007b, pàg. 18; LECHTE, 1997, pàg. 142)

El tercer punt em porta directament al següent plantejament: la concepció del llenguatge cartogràfic en un sentit lògic es basa fonamentalment, com he advertit, en la filosofia del “primer” Wittgenstein. Però això em serveix, sobretot, per afirmar en darrer terme que, al meu parer, la gran novetat de Farinelli en relació a l’estudi històric de la cartografia és que parteix no tant d’allò que el mapa representa, sinó del mapa com a indici d’una forma de vida.

D’aquesta manera, m’encamino vers una interpretació del text de Farinelli, inadvertida per ell mateix (com a mínim d’una manera reconeguda o explícita), que em pot obrir les portes no només per la comprensió del seu mètode, del seu treball, sinó d’una nova via per l’anàlisi històrica del fenomen cartogràfic.