Brian Harley i un text precursor

Si Brian Harley és conegut, és sobretot pel conjunt d’articles que publicà durant la dècada dels anys vuitanta i principis dels noranta. Abans havia realitzat importants contribucions a la història de la cartografia, però és a partir d’aquest moment en què la seva obra comença a tenir ressò més enllà de la pròpia disciplina cartogràfica i del àmbit angloamericà (HARLEY, 1990, 2005a;

PONS, 2006; ALEGRE, 1997; LILLEY, 2004). No ens agradaria menystenir el treball que realitzà amb anterioritat, però d’ara en endavant ens centrarem en un dels lemes més importants de la seva obra: la deconstrucció del mapa. De fet, darrera d’aquesta expressió hi havia el propòsit més general de fer una

“filosofia de la història de la cartografia”, i és per això que en aquest apartat ens concentrarem en això. Tota la renovació de la història de la cartografia, o si més no l’interès per concebre la cartografia com un objecte cultural i tot el que això implica – la seva relació amb la filosofia, amb l’art i la història, amb el significat i el sentit de la seves tècniques, amb els seus efectes socials i polítics, etc. – és en part el resultat de les seves propostes.

Una d’aquestes propostes s’agrupà, com hem dit, al voltant de l’expressió “deconstruir el mapa” (HARLEY, 2005a). És per això que mirarem a continuació d’entendre què pot voler dir aquest terme, quin és el seu origen i, al mateix temps, plantejar la següent hipòtesi: que si bé és Brian Harley qui utilitza per primera vegada, en el camp de la historiografia cartogràfica, aquest terme, i qui n’avança els primers continguts, és el mateix Franco Farinelli, no obstant, qui desenvolupa més extensament el programa d’una deconstrucció del mapa.

Si bé el geògraf de Bolonya mai s’expressa en aquests termes, i en cap escrit afirma que allò que està fent sigui una deconstrucció del mapa, creiem que és un bon terme per sintetitzar i resumir el treball que Farinelli realitza al voltant de la “raó cartogràfica”. Mirarem d’argumentar-ho. Però abans hem de

comentar que aquesta hipòtesi ens situa en un lloc certament incòmode. Correm certament el perill d’una sobreinterpretació dels seus escrits. I tanmateix tot plegat té el seu sentit: reconstruir els passos, emmarcar les sentències, lligar caps. Per altra banda, tampoc seriem justos amb l’autor original de la deconstrucció, el filòsof francès Jacques Derrida, si ens quedéssim en aquest punt i afirméssim, com ho hem fet, que tant Harley com Farinelli aconsegueixen efectivament deconstruir el mapa.

L’estratègia deconstructiva – és això: una estratègia; així ens ve definida per diferents autors i autores – no és una cosa que s’aconsegueixi. Més aviat sembla ser un recurs per pensar d’una manera sempre renovada determinades qüestions relacionades amb la textualitat. No és ni una metodologia, com afirma fins i tot el mateix Harley, ni tampoc una epistemologia. És a dir: el camí prèviament traçat per arribar a un lloc, o el conjunt de paràmetres preestablerts que permeten confirmar que, efectivament, s’ha arribat a tal lloc. Estrictament parlant ens sembla més aviat un estil propi de lectura; la lectura creativa que el propi Derrida fa d’alguns textos de la tradició filosòfica i literària. I per tant no sembla que es pugui exportar fàcilment, especialment en el camp de la cartografia. Ara bé, com que tampoc volem ser rigorosos – el rigor de vegades és molt poc productiu -, podem afirmar que Harley i Farinelli deconstrueixen, cada un a la seva manera, això és cert, el mapa. Encara que desprès es quedin, al nostra parer, a mig recorregut i no desenvolupin del tot les conseqüències que es podrien arribar a extreure de l’obra de Derrida. Unes conseqüències que de ben segur nosaltres tampoc serem capaços d’exprimir del tot.

***

El text de Brian Harley sobre la deconstrucció del mapa té el to i l’estil d’un programa, potser per això ha tingut tan èxit. I potser també per això se’l considera una fita clau en el gir dels anys noranta en relació a la manera d’entendre la cartografia i la seva història. Es podria dir que tot allò que s’ha fet posteriorment és una herència d’aquest, però això no seria just. No seria just per

tots els altres autors que han treballat en direccions similars, com poden ser D.

Wood i D. Woodward; i tampoc ho seria pel mateix Farinelli, que sembla inscriure’s en una altra tradició, encara més filosòfica. Amb tot, solem necessitar organitzar el passat, la història, a partir de moments clau a fi de dotar-lo de certa coherència i sentit; i segurament el text de Harley sigui un d’aquests moments. Caldria inscriure’l, evidentment, en un context més ampli. En el sí de la Geografia, potser en el sorgiment de les geografies crítiques i radicals dels setanta i vuitanta, o fins i tot en allò que s’anomenà el “gir cultural”i la geografia postmoderna dels noranta (KLINGHOFFER, 2006, pàg. 117-123). Però més enllà de la nostra disciplina, també s’hauria d’emmarcar en el sí d’aquest fenomen avui en dia encara inexplicable de la French Theory, per utilitzar l’expressió de François Cusset (2005). És a dir: tot el conjunt d’aplicacions en camps diversos (el cine, la teoria urbana, la crítica literària, els estudis postcolonials, l’arquitectura, els estudis culturals, etc.) de la filosofia de la diferència o del postestructuralisme a partir dels anys setanta i vuitanta.

En aquest sentit el text de Harley és molt oportú.

Podríem dir, doncs, que l’article es publica en el moment just; diguéssim que el públic geogràfic (si ens podem expressar d’aquesta manera) estava preparat per rebre’l. Això no el desmereix, al contrari. Harley té la gran capacitat de traslladar idees, d’importar conceptes i de treure’n rendiment; fins i tot l’estil que adopta assumeix la funció de la ruptura, s’hi anticipa. Allò que atribueix als mapes, l’element retòric, és també present en el seu text. Escriu, per exemple: “potser [els cartògrafs] s’aterraran davant la menció de la deconstrucció” (HARLEY, 2005b, pàg. 190). Ell espera que el seu missatge sigui provocador; i segurament això contribuí en gran mesura a la seva difusió.

Per Harley el “mètode deconstruccionista” – ell ho expressa així, tot i que molts autors han criticat la idea segons la qual la deconstrucció pugui ésser un mètode: aquest serveix per arribar algun lloc, com hem dit, un objectiu aparentment contradictori amb un pensament que promou la disseminació del sentit - a fi de “trencar el suposat vincle entre la realitat i la representació que ha dominat el pensament cartogràfic” (HARLEY, 2005b, pàg. 187-188). Aquest

vincle, segons Harley, s’havia sostingut gràcies a la filosofia positivista des de la Il·lustració, un període, diu l’historiador al·ludint a Thomas Kuhn, de “ciència normal” per a la cartografia. Però ara la unió entre representació i realitat s’ha dissolt; si més no, s’ha dissolt una determinada idea de representació – representació transparent, neutre, immediata. I aquesta dissolució ha estat promoguda per aquest pensament postestructuralista. Ens cal per tant, ve a dir Harley, una epistemologia a l’alçada del seu temps, una “epistemologia alternativa”. Aquí certament es contradiu amb les paraules. Com es pot sortir del positivisme per mitjà d’un “epistemologia alternativa” si l’epistemologia sorgeix d’un projecte positivista? De fet, l’epistemologia ha intentat respondre sempre a la mateixa pregunta: com ho he de fer perquè la imatge que jo tinc del món es correspongui efectivament amb el mateix món? Només deixant-se de fer aquesta pregunta i, per tant, sortint de la preocupació epistemològica, semblaria possible una “alternativa” al positivisme. Però això és, segurament, un element massa tècnic, massa precís.

L’alternativa a la manera de pensar la cartografia i la història de la cartografia passa doncs per la Teoria Social, tot i que els representants d’aquesta teoria siguin tots filòsofs. Per què Harley titula el seu text “Cartografia, Ètica i Teoria Social”, i no “Cartografia, Ètica i Filosofia”? (HARLEY, 1990). Això és certament un misteri. Tot i que el seu projecte general sigui, com hem vist, una filosofia de la història de la cartografia, possiblement vulgui inscriure aquest projecte en un marc més polític i social. De fet això és una de les crítiques que, justament, li fa a Jacques Derrida: el fet que aquest és centri només en els textos i no tant en el poder polític i social que produeix aquest textos; i per això trobaria en el treball de Michael Foucault un complement al primer, en la mesura que Foucault sí que fa intervenir el “poder extern” dels mapes. Això podria ser una explicació de perquè Harley ens parla d’una “teoria social” i no tant d’una filosofia.

Així doncs, Jaques Derrida i Michael Foucault són les fonts que inspiren l’alternativa de Harley. Del primer no accepta la idea, d’altra banda tan citada, segons la qual “no hi ha res fora dels textos”. I segurament aquest rebuig és el

resultat de certa incomprensió de l’obra de Derrida, i també és del tot contradictori amb la idea expressada a l’inici de l’article d’una ruptura entre realitat i representació. En canvi sí que accepta la metàfora de la textualitat:

“Text és una metàfora millor que la de reflex de la naturalesa per referir-se als mapes” (HARLEY, 2005b, pàg. 196).

Aquí ens trobem de nou amb la qüestió del llenguatge cartogràfic. De fet la metàfora del mapa com un text no és original de Harley. Uns anys abans que el geògraf publiqués el seu article, D. F. McKenzie ja havia plantejat la possibilitat de concebre els mapes com un text en la mesura que els mapes també tenien una determinada “funció narrativa”, un “argument”, uns

“elements simbòlics” i una “intencionalitat” (MCKENZIE, 2005, pàg. 48-68).

Una manera d’entendre la textualitat, val a dir, força allunyada de la Derrida, com tindrem ocasió de veure més tard. En qualsevol cas, però, Harley podia afirmar que, seguint al filòsof francès i la seva estratègia deconstructiva, podíem aprendre a “llegir” (no a mirar) entre les “línies” i els “marges” del mapa a fi descobrir “els silencis i les contradiccions que desafien l’aparent honestedat de la imatge” (HARLEY, 2005b, pàg. 188-189).

Així les coses, Harley reproduïa l’opinió més o menys generalitzada en aquell moment sobre el sentit de la deconstrucció, una opinió que Richard Rorty formulà de la següent manera amb la seva habitual ironia: “Mai vaig ésser capaç d’entendre de què es tracta [la deconstrucció] ni tampoc el que s’estava ensenyant als alumnes, a excepció d’aquesta màxima de ‘Troba alguna cosa que es pugui fer passar com a contradictòria, planteja que aquesta contradicció és el missatge central del text i esgota els significats al respecte’”

(RORTY, 1998, pàg. 38). En el cas de la cartografia la dificultat de trobar

“contradiccions” és ben certa, i de fet el mateix Harley en troba poques, o cap.

Més clar en relació a la deconstrucció és el qüestionament que Harley fa de la distinció entre mapes propagandístics i mapes que suposadament no ho són. De fet, si el vincle entre realitat i representació s’ha trencat, aleshores tots els mapes són en un sentit positiu propagandístics. Tots els mapes són el resultat d’una convenció, no existeix cap vincle natural que ens permeti afirmar

que uns són més reals que els altres. Això, en el cas de Derrida, està relacionat amb la deconstrucció de la dicotomia entre sentit figurat/literal o sentit metafòric/propi (DERRIDA, 1989). I finalment, també hauríem de dir que el text de Harley s’ajusta a la deconstrucció – una expressió, ajustar-se, que no sé si s’escau massa, com tindré ocasió de comentar més tard – en la mesura que el geògraf també denuncia certa concepció metafísica de la història de la cartografia: història lineal, acumulativa i homogènia (DERRIDA, 1977;

JENKINS, 2006).

Michel Foucault és l’altre autor de referència de Brian Harley. En base a aquest autor segueix dos arguments:

a) el procés cartogràfic seguiria unes determinades regles, “jocs de llenguatge” (terme que Harley agafa de François Lyotard però que originalment és de Ludwig Wittgenstein), o “formacions discursives” (un terme, aquest darrer, més propi de Foucault); regles científiques o tècniques per una banda (criteri d’objectivitat, principi de precisió), regles culturals o socials per altra (etnocentrisme, jerarquia social).

b) el mapa instaura un poder/saber; extern, quan prové directament d’un poder polític; intern, difús, quan aquest poder és de l’ordre de l’imaginari.

El mapa “disciplina” el món, el “normalitza”.

I finalment, conclou Harley: “El poder del cartògraf no s’exerceix sobre els individus, sinó sobre el coneixement del món a disposició de la gent”

(HARLEY, 2005b, pàg. 205).

Aquí hi trobarem una crítica molt similar a la de Franco Farinelli, en la mesura que també Harley parla d’una “lògica cartogràfica”, expressió del mètode científic i la racionalització completa del món: abstracció, uniformitat, repetició, visualitat. Domini de l’espai, virtualització dels llocs.