Estratègies deconstructives en el text de Harley

4.3. Estratègies deconstructives en el text de Harley

Ja he dit unes línies més amunt que així com en els textos filosòfics o literaris possiblement sí que sigui possible trobar-hi paradoxes i contradiccions, no em sembla que això sigui possible en el cas dels mapes. De fet, si reprenem el fil del capítol anterior, el mapa és una proposició lògica. Per això quan Harley invoca la deconstrucció a fi de “descobrir els silencis i les contradiccions que

desafien l’aparent honestedat de la imatge”, diria que es deixa emportar més per la literatura referent a la crítica literària que no pas a la possibilitat de traslladar realment això en el sí de la imatge cartogràfica. A banda d’això, però, sí que podem dir que en l’obra de Harley hi podem trobar una sèrie de gestos i moviments del tot vinculats a la filosofia de Derrida.

Molt breument:

a) Una deconstrucció de la parella binaria mapes científics/mapes artístics (Harley, 1990, pàg. 72). Mirem d’argumentar-ho seguint més a Derrida que al mateix Harley. Entrem-hi utilitzat la parella també dicotòmica entre sentit literal i sentit figurat. O concepte i metàfora. O mapa i propaganda. Si tal com hem vist seguint a Derrida no podem afirmar sense caure en aquesta “metafísica de la presència” si primer és la realitat o la seva representació, el significant o el significat, tampoc no podem estar-ne segurs d’una realitat immediatament present.

Després, si això precedent és cert, el projecte epistemològic de trobar la manera de fer correspondre tant com es pugui aquesta realitat amb les nostres representacions no té sentit. La veritat com a correspondència, si ho entenc bé, forma part del logocentrisme. Si podem abandonar aquesta idea de certesa, aleshores no té massa sentit parlar de mapes que són certs i mapes que no ho són (propagandístics). Una cosa semblant passa en el camp de la filosofia. Per Derrida no té sentit parlar de conceptes, és a dir: paraules o expressions que han passat per un procés epistemològic que en garanteix un vincle més estret amb la realitat que descriu, ja que els conceptes són originalment metàfores; i no podem definir una metàfora sense utilitzar una altra metàfora. Topem de nou amb un text general. D’aquest oblit o negació per part de la metafísica o la filosofia del seu origen metafòric Derrida en diu “mitologia blanca”

(GOLDSCHMIT, 2004; DERRIDA, 1989). Podem parlar igualment d’una

“mitologia blanca” de la cartografia? Potser sí. Però aquí hauríem

d’introduir una distinció important: entre coneixement i pràctica. Els mapes no es construeixen només per conèixer un territori, sinó per actuar-hi. Podem estar d’acord en el fet que no existeix cap vincle natural i necessari entre un mapa – qualsevol mapa – i allò que representa. Ara bé, també estarem d’acord en què no tots els mapes tenen la mateixa funció i utilitat. Des d’un punt de vista pragmatista no té massa sentit preguntar-se per la certesa d’un mapa: un mapa ens és útil per unes coses i un altre, per unes altres. Pragmàticament és cert allò que ens és bo de creure, i ara per ara ens convé creure que els mapes que tenim a disposició són certs (CRITCHLEY, 1998). Les conseqüències d’aquesta deconstrucció entre mapes artístics i científics, o entre mapes occidentals i procedents d’altres regions culturals és manifesta: interès recent per cartografies alternatives, artístiques, procedents d’altres tradicions, i finalment redefinició del mateix concepte de mapa (el geògraf francès Jean-Marc Besse, per exemple, parla “d’esquemes espacials”) (BESSE, 2006).

b) Per Harley una estratègia deconstructiva del mapa ens hauria de portar a analitzar els “marges del text”. Per això escriu: “Les portades decoratives, les lletres, les targetes, les vinyetes, les dedicatòries, les roses dels vents i els marges que puguin incorporar motius del vocabulari de l’expressió artística contribueixen a reforçar els significats polítics (...). Vist d’aquesta manera, el concepte de la decoració cartogràfica com un exercici estètic marginal resulta antiquat” (HARLEY, 2005c, pàg. 104). I quina és la pràctica de lectura de la deconstrucció? En primer lloc, diu Salanskis, recolzar-se sobre elements perifèrics (SALANSKIS, 2009). Per la seva banda, Hoy també afirma que Derrida s’interessa no tant per les idees i els arguments principals d’un text sinó per les seves “metàfores marginals” o per altres “recursos teòrics” que normalment se solen passar per alt (HOY, 1988). I també per Goldschmit el filòsof francès és qui més ens ha ensenyat “a qüestionar sistemàticament les vores, els marges, els títols d’un text, i a reinscriure

aquestes marques en el text” (GOLDSCHMIT, 2004, pàg. 9). Deconstruir la parella marginal/central és una tasca pròpia d’aquesta filosofia; de la mateixa manera que també ho és establir connexions inesperades entre sons fonètics, imatges gràfiques, etimologies o relacions semàntiques (CULLER, 1998, pàg. 126; RAMOND, 2009). Tindrem ocasió de veure aquesta manera de treballar, sobretot, a partir de Franco Farinelli. I finalment, un altre autor ha identificat el “parergon” (un dels indecidibles de Derrida) com “allò ‘accessori’, el detall exterior que davant la mirada micrològica es torna una instància ‘clau’ per definir una obra” (PEÑALVER, pàg. 17; ASENSI, 2004, pàg. 19)

Jo he identificat aquests dos elements (deconstrucció de la dicotomia mapa científic/mapa propagandístic, o entre art i ciència, i des-sedimentació de la parella binària central/accessori) com els més representatius d’una estratègia general per pensar d’una nova manera, “alternativa” en diria Harley, la cartografia i la seva història. Fixem-nos ara en altres autors.