El mapa com a signe proposicional

3.3. El mapa com a signe proposicional

En aquest apartat considerarem no només la idea segons la qual el

“mapa és un llenguatge” sinó la seva versió invertida: “el llenguatge és un mapa”. Per fer-ho seguirem la pista que condueix, una vegada més, del geògraf de Bolonya al filòsof d’origen vienès Ludwig Wittgenstein.

Com la majoria d’autors citats per Farinelli, també Wittgenstein ocupa en els textos del primer una posició més aviat dispersa: expressions i conceptes propis de Wittgenstein, sovint a manera de cites d’autoritat, es poden trobar escampats aquí i allà per tota l’obra de Farinelli. Així, hi trobem referències que van des de les Observacions sobre els fonaments de la matemàtica [“Bemerkungen über die Grundlagen der Mathematik”] fins a les Observacions sobre The Golden Bough de Frazer [“Bemerkungen über Frazers The Golden Bough”], passant pel Tractatus logico-philosophicus. Només hi he trobat, per la seva importància, una absència: cap referència directa a la Investigacions filosòfiques [“Philosophische Untersuchungen”]. Tan sols una vegada he vist escrit un concepte (el de “joc de

llenguatge”) propi del “segon” Wittgenstein, com se sol dir (FARINELLI, 1992a, pàg. 62). Tornaré sobre aquesta absència més endavant.

De tots els textos de Farinelli, però, n’hi ha un en aquest sentit revelador.

Es tracta de la “Introducció” (subtítol: Salomè) del seu llibre I segni del mondo; un text publicat anteriorment per l’Institut de Geografia de la Universitat de Friburg (vegeu la referència completa a la pàgina 275 del llibre anteriorment citat) (FARINELLI, 1992a, pàg. 3-14). Curiosament, el mateix text que es pot trobar reproduït, pràcticament sense cap modificació, a la presentació que el mateix Farinelli fa del recull de textos i articles de Gunnar Olsson traduïts a l’italià i publicats amb el títol Linee senza ombre (FARINELLI, 1991, pàg. 9-20).

Igualment, es pot consultar una versió del mateix text, aquesta parcialment retocada, en un dels pocs escrits seus traduïts al castellà: “La razón cartográfica, o el nacimiento de Occidente” (FARINELLI, 2007b). És a partir d’aquest text, doncs, que podem desplegar d’una forma més clara la idea segons la qual “el llenguatge és un mapa”. Però també des d’on podem traçar noves vies que ens permetin ampliar les semblances i les analogies entre allò que Farinelli diu sobre la relació entre llenguatge i cartografia des de l’obra de Wittgenstein, i allò que a pesar de no ésser dit, queda no obstant entre línies escrit.

En el text en qüestió, el geògraf bolonyès descriu, per mitjà d’una al·legoria (la decapitació de Joan el Baptista), la “primera il·lustració perfecte de les mortals conseqüències d’allò que avui en dia definim irreflexivament com el procés de reducció cartogràfica” [“(...) l’episodio della decollazione del Battista sia nient’altro che la prima compiuta illustrazione delle micidiale conseguenze di ciò che spensieratamente s’usa oggi definire il processo della riduzione cartografica (...)”]

(FARINELLI, 1991, pàg. 14). No entraré ara a refer el mite, ja que m’allunyaria del tema que m’ocupa. Deixo dit, no obstant, que la interpretació que Farinelli realitza d’aquesta escena és tan fascinant com complexa. A més, la qüestió del mite, de la mitologia, no és gens marginal en l’obra de Farinelli; i per tant és una qüestió que tard o d’hora s’hauria de reprendre. No ho farem en aquesta Tesi.

Fixem-nos igualment en el dramatisme que sovint adopta l’escriptura de Farinelli (les conseqüències “mortals”); més endavant en farem més d’un comentari.

En qualsevol cas, deixant de banda la lectura que Farinelli realitza de la figura de Salomé (una qüestió que, no obstant això, hauria de ser represa tard o d’hora), em centraré en els aspectes del text més relacionats amb el llenguatge.

Per començar diré que en aquest text l’autor italià utilitza per referir-se al mapa l’expressió “artefacte lògic-lingüístic” [“(...) dal disumano congegno logico-linguistico che corrisponde alla cartografia.”] (FARINELLI, 1991, pàg. 19). Amb això tinc un bon punt de partida. Si utilitza la paraula “lògic” és perquè identifica el llenguatge de la carta geogràfica amb el llenguatge de la lògica. El primer llenguatge esdevé (aquesta és la paraula que utilitza: diventa, i no és banal; indica una relació d’origen) el llenguatge de la lògica. [El llenguatge de la carta geogràfica “che con Russel e Whitehead, prima ancora che con Wittgensetin, diventa il linguaggio della logica”] (FARINELLI, 1991, pàg. 16). I uns fragments més enllà, afegint encara més tensió al discurs, afirma: “la taula de la Llei, la Carta, [és] la hipòcrita matriu d’això que Wittgenstein anomenava ‘espai lògic’” [“la tavola della Legge, la Carta, la subdola matrice di ciò che Wittgensetin chiamava “spazio logico”] (FARINELLI, 1991, pàg. 20).

Que el llenguatge de la cartografia sigui un llenguatge lògic rau en el fet que ambdós comparteixen determinades característiques. En primer lloc, diu Farinelli, es tracta de dos llenguatges que funcionen només amb noms propis i descripcions definides; en altres paraules: els noms i les descripcions denoten tan sols un únic referent. Les paraules i les coses troben en el sí del mapa una justa i literal correspondència; no hi ha lloc per ambigüitats i metàfores.

Aquesta primera característica, afirma el geògraf de Bolonya, és la primera i fonamental regla de la lògica cartogràfica. Intentaré posar un exemple, tot i que el mateix Farinelli sigui poc propens a donar-ne, a fi de facilitar la comprensió de l’argument que estic desenvolupant.

***

Estiuejo en un poble que es diu Xerta, al Baix Ebre. Si un es perd per aquestes terres i va a parar al poble de Xerta, pot preguntar a qualsevol persona on és i com arribar a El Corte Inglés. L’adverteixo, però, que no ho trobarà en cap mapa. De fet, no ho trobarà en cap mapa perquè “El Corte Inglés” funciona com una metàfora. Es tracta d’un establiment (un quiosc?) on s’hi pot trobar de tot; jo hi he comprat des d’un mapa dels Ports de Tortosa i Beseit fins a plats, forquilles i galledes. I precisament perquè s’hi pot trobar de tot, es coneix irònicament com El Corte Inglés. Només si fos literalment aquest gran centre comercial (que no tornaré a citar-ne el nom per no fer-ne més propaganda), sortiria en el mapa.

Per sorprenent que pugui semblar, a Xerta també tenen un Barri Gòtic. I una vegada més, però, aquest barri no es pot localitzar en cap mapa. De fet, el Barri Gòtic, de la mateixa manera que en l’exemple anterior, és una metàfora. Al·ludeix al barri de la Capital, però en el cas de Xerta tot just fa referència als tres esglaons de pedra polida de l’Església del poble – que per no ser, no és ni gòtica. En fi, es podria realitzar un mapa en el qual s’inclogués tota aquesta toponímia social, però tot i així no esgotaria de ben segur tot el registre existent sobre els llocs del poble. Podríem dir que sempre hi ha una resistència al llenguatge, una necessitat de transgredir-lo, de resignificar-lo: cada grup social, cada generació, té la necessitat de batejar, d’anomenar de manera diversa els llocs per on passa, única manera de formar una comunitat nova, tancant el cercle lingüístic i proporcionant un sentit nou al lloc.

***

Continuem. Aquesta primera regla la segueix una segona: l’exclusió del terme mig. En un mapa les coses són o no són; queda suspesa la possibilitat de ser a mitges, o de ser i no ser a la vegada. Tornem als exemples.

***

Imaginem-nos una plaça d’un poble o d’una ciutat qualsevol; està indicada en un mapa (“Plaça Ludwig Wittgenstein. Filòsof vienès, 1889-1951”). Ens interessa conèixer-la perquè el nom de la plaça “ens sona”; per aquest motiu hi anem. Un cop allà, la plaça és un desert d’asfalt: no hi ha ningú; ni homes, ni dones, ni grans ni petits;

cap nen darrera una pilota ni cap nena jugant a la sorra (bé, tanmateix no hi ha sorra).

Ens trobem realment en una plaça? Què és una plaça? El nom propi indica una plaça, i així és representa en el mapa, però estem segurs sobre el fet que funcioni realment com una plaça? Podem preguntar: és una plaça a mitges? Ho podem preguntar, però no representar.

Alguns cosa semblant devia pensar el sociòleg i filòsof urbà Henri Lefebvre quan escriví: “El carácter desértico, abandonado, de las periferias urbanas es muy revelador;

lo que revela, para descubrirlo y decirlo, hay que leerlo. La lectura de los espacios urbanos, periféricos o centrales, no se hace únicamente sobre mapas, elaborando un código abstracto; se trata de una lectura “sintomal” por excelencia y no literal”

(LEFEBVRE, 1976, pàg. 68-71). Què és allò que revelen les perifèries urbanes, el seu aspecte desèrtic i abandonat, i que no podem copsar (llegir) “únicament” sobre els mapes? La vida urbana, la vida social. Sobre un mapa podem dir aquí hi trobem una plaça, més enllà un barri perifèric; o, fins i tot, això és una ciutat i en canvi això és un poble. Però no podem assegurar que cap d’aquests “contenidors” reprodueixi allò que, per seguir amb Lefebvre, defineix l’urbà: certa centralitat i monumentalitat, la reunió i la simultaneïtat. L’urbà és allò irrepresentable; i encara menys sobre un mapa. Perquè una plaça sigui una plaça no n’hi ha prou amb un senyor o una senyora passejant el gosset: com a mínim han de passar dues coses per poder parlar d’un fenomen simultani.

Si al mateix temps que el gosset passeja, uns metres més enllà, sobre els esglaons que salven el desnivell o simplement divideixen o multipliquen l’espai hi trobem un grup de nois i noies, aleshores la plaça és una plaça. Xerta és un poble? N’hi ha prou tenir un Corte Inglés i un Barri Gòtic per ser una ciutat?

Això ens porta directament a la tercera regla cartogràfica.

***

La tercera regla cartogràfica de Farinelli diu així: el mapa redueix l’existència a la pura presència.

En paraules de l’autor:

“Que coincideix, com tot exercici de nominalisme, en l’abolició de la qüestió mateixa per l’essència de les coses, i en la reducció de l’existència – de l’únic nivell possible en què la realitat és aplanada – a pura i simple presència, sense cap ressonància ontològica. Reducció del real a simple presència (a forma fenomènica, si es vol) que és justament la tercera i suprema regla de l’acte cartogràfic.”

[“Che coincide, come ogni esercizio nominalistico, nell’abolizione della questione stessa dell’essenza delle cose, e della riduzione dell’esistenza – dell’unico possibile livello cui la realtà viene schiacciata – a pura e semplice presenza, sprovvista d’ogni ontologica risonanza. Riduzione del reale a semplice presenza (a forma fenomenica, si se vuole) che è appunto la terza e suprema regola dell’atto cartografico.”] (FARINELLI, 1991, pàg. 18).

Em falta el darrer escaló de l’argument de Farinelli que estem seguint.

Fins ara, i a manera de resum, he mostrat que:

a) El llenguatge del mapa és (esdevé) el llenguatge de la lògica en funció de

b) tres característiques que, com a mínim, els dos llenguatges comparteixen: lògica de la identitat (la paraula representa unívocament la cosa: una plaça és una plaça); lògica de la no-contradicció (una cosa no pot ser i, al mateix temps, no ser: una plaça és, o no és una plaça) i lògica de la presència (el ser d’una cosa és la seva aparença).

Ara indicaré què li fa pensar a Farinelli que “l’espai lògic” de Wittgenstein podria ser el mapa (o li podria correspondre, o servir d’imatge concreta i il·lustrativa); en altres paraules, què li suggereix al geògraf bolonyès que el filòsof podria tenir en ment (una frase, “tenir en ment”, que Wittgenstein

no subscriuria) quan aquest elaborà la seva teoria del llenguatge i, més concretament, la seva teoria del significat. Es tracta de veure que si aquesta teoria s’escau tant a l’hora de descriure el llenguatge del mapa no és per una mera coincidència teòrica, sinó també històrica. Farinelli cita en aquest moment el relat d’un dels biògrafs de Wittgenstein.

Segons Norman Malcolm, la idea central del Tractatus logico-philosophicus (que aquesta sigui la idea central, ho diu Farinelli; la idea diu: “tota proposició és una imatge”; i afegeix l’italià: “és a dir, una carta”; no estic segur, però, que per Norman Malcolm sigui també la idea central del Tractatus) se li hauria ocorregut a Wittgenstein mentre servia a l’exèrcit austríac, durant la primera guerra mundial.

Escriu Farinelli citant a Norman Malcolm:

“[Wittgenstein estava llegint una] revista que descrivia les circumstàncies i l’escenari d’un accident automobilístic per mitjà d’un diagrama o d’un petit mapa; en aquest moment se li va ocórrer que aquell mapa era una proposició, i que en ell si revelava la naturalesa essencial de les proposicions (...) és a dir la representació de la realitat”.

[“Come testimonia Norman Malcolm a proposito dell’idea centrale del Tractatus, secondo la quale ogni proposizione è una immagine, cioè una carta: L’idea venne a Wittgenstein mentre militava nell’esercito austriaco, durante la prima guerra mondiale.

Lesse una rivista che descriveva le circostanze e il luogo di un incidente automobilistico per mezzo di un diagrama o di una cartina;

gli venne fatto, allora, di pensare che quella cartina era una proposizione, e che in essa si rivelava la natura essenziale delle proposizione (...) vale a dire la raffigurazione della realtà’”] (Citat a FARINELLI, 1991, pàg. 14-15)].

Per tant, si Farinelli troba en el llenguatge de la lògica (a) algunes de les regles del llenguatge cartogràfic (b), és perquè

c) el mateix Wittgenstein s’inspirà en un mapa (representació gràfica) a l’hora d’elaborar algunes de les tesis de la seva primera obra referents al llenguatge i de com aquest es connecta amb la realitat, és a dir, de com el mapa es carrega de significat.

Fins aquí l’argument de Farinelli; o la reconstrucció i interpretació que jo n’he fet. Miraré, però, d’anar una mica més enllà. Per fer-ho miraré d’aprofundir una mica més en la filosofia de Wittgenstein. D’aquesta manera voldria acostar-me tant com em sigui possible al sentit precís de l’argument elaborat per Farinelli. M’agradaria mostrar com, en efecte, a partir de teoria del llenguatge del filòsof, per dir-ho d’alguna manera, és a dir, del que es coneix com la “teoria figurativa (o pictòrica) del llenguatge”, es pot traçar també una teoria del mapa. Una cosa d’altra banda poc sorprenent si, com afirma Farinelli, aquella mateixa teoria sorgí de l’observació d’un mapa (representació gràfica) per part de Wittgenstein.

De totes maneres, el mateix pensament de Wittgenstein canvià al llarg dels anys. La seva obra posterior criticà en part algunes de les tesis escrites i subscrites a l’època del Tractatus; a més d’incorporar un nou punt de vista sobre el significat. Si en la seva primera obra el significat d’una proposició era allò que aquesta denotava (a la proposició-imatge li correspon una relació d’objectes o un “estat de coses possibles”), desprès afirmà que el significat era l’ús que en fèiem de les proposicions. Sobre això hi tornaré més endavant. Avanço que si em sembla oportú esmentar aquesta nova perspectiva és perquè el mateix Farinelli no la recull; més ben dit, no la recull de forma directa (en altres paraules: citant directament les Investigacions filosòfiques, per exemple), però és del tot present en els seus escrits