La pregunta per la –grafia

L’obra de Franco Farinelli es pot entendre, seguint la proposta de Pickles de desenvolupar una àmplia gramatologia, com una interpretació general sobre la –grafia, del mot Geo-grafia. És a dir: del paper de la grafia, del grafema, de la grama, en la constitució de l’estudi sobre la Terra (Geo). Perquè en funció de com s’interpreti això, s’en deriva un estil o un altre de fer Geografia. Per aquest autor es pot interpretar de dues maneres: com a imatge o disseny per una banda; com escriptura i discurs, és a dir, com a “projecte social”, per altra (FARINELLI, 1987a). La Geografia seria la descripció de la Terra per mitjà d’una carta cartogràfica, o per mitjà d’un discurs. La Geografia com a “disseny del món”, o com a “discurs sobre el món”. “Entre aquests dos extrems ha oscil·lat des de l’origen el saber geogràfic – diu Farinelli -, i encara s’hi mou avui en dia”

(FARINELLI, 1987a, pàg. 8) Dos extrems, dues diferències, que són pel geògraf bolonyès “crucials”. Així les coses:

a) La –grafia entesa com a imatge, disseny, implica un “sistema tancat de modelització del món, (..) un codi demostratiu [appodittico, en l’original italià] i normatiu el funcionament del qual implica el silenci: no podem llegir una carta en veu alta, perquè no podem afegir-hi [aggiungeri] cap altre símbol o signe – el lector no pot, doncs, en rigor, contribuir a constituir el sentit de la representació” (FRANCO, 1987a, pàg. 8)

b) Contràriament, si interpretem la –grafia com un discurs escrit, aleshores això implica certa obertura, en la mesura que, com a mínim fins al segle IV, afirma Farinelli, “la lectura d’un text comportava la declamació, perquè a la pàgina escrita, codi incomplet, era necessari afegir-hi el signes de puntuació, dels quals depenia el seu valor sencer”

(FARINELLI, 1987a, pàg. 8)

Evidentment aquesta contraposició es podria relativitzar molt; jo crec que fins a cert punt és una mica artificial. Hem de suposar, no obstant això, que

aquesta dicotomia entre codi tancat/codi obert (una dicotomia que possiblement hauríem de mirar de deconstruir) li serveix a Farinelli per sostenir el seu argument. En termes generals podem interpretar-la de la següent manera:

així com la imatge cartogràfica se’ns presenta com una imatge fixa, donada una vegada per totes, el discurs és dialògic, obert i, per tant, sotmès a la crítica. El discurs és sempre discurs crític. Tot això, en efecte, és discutible; de totes maneres, és interessant com Farinelli reconstrueix la història de la Geografia en base a aquesta escissió. A partir de la relació entre disseny i discurs.

Comença com sempre per Anaximandre. Figura ambigua en l’obra de Farinelli: el primer en portar-nos pel camí de la rectitud del mapa i, al mateix temps, geògraf conscient de la potència i la força política de les imatge del món.

En efecte, el pinax d’Anaximandre és per Farinelli el resultat d’un cert equilibri entre disseny i discurs teòric, entre representació (mort del curs vital de les coses) i missatge polític. Perquè la seva “escultura filosòfica” no és només el resultat de “com són les coses” sinó de com “es vol que les coses siguin”. La seva representació és un espectacle, una “teoria general de la terra” al darrera de la qual hi trobem l’organització a la vegada ideal i abstracta de la polis grega, ciutat arquetípica sorgida justament en aquesta època. D’aquesta manera, el model circular d’Anaximandre – esfera celest, oikumene circular – no és res més que la traducció en termes universals d’una realitat concreta i material, social i política: l’Atenes de Pericles. Una ciutat que giravolta sobre l’àgora, plaça de naturalesa circular, en la qual hi tenen lloc les “relacions reversibles” entre ciutadans. Aquests són, en efecte, reversibles, intercanviables, en la mesura que es troben situats a la mateixa distància simbòlica respecte al centre – tenen un mateix valor espacial. De la mateixa manera que els punts geomètrics, els punts ideals que només es troben sobre la superfície plana del mapa, també els ciutadans de la polis grega són el resultat d’una abstracció i una idealització:

només així és concebible un subjecte de dret. Teòricament es participa de la vida política, de la vida pública de l’àgora, com a iguals, com a portadors dels mateixos drets – el dret a la participació. Model anterior a la democràcia:

isonomia; és a dir: iguals (iso-) davant la llei (nomos). Ara bé, aquesta igualtat és

només una igualtat geomètrica; l’acció comunicativa que té lloc en la discussió no és mai simètrica (d’aquí la sofística). Retenim sobretot això: el pinax d’Anaximandre, el primer mapa que la tradició reconeix com a tal, és al mateix temps un disseny del món i un discurs sobre el mateix món, una representació del cosmos i una legitimació política. Imatge i teoria.

Desprès d’Anaximandre, afirma Farinelli, des d’Hecateu de Milet – “el segon dels geògrafs que la tradició inclou” – fins Estrabó, l’equilibri entre disseny i discurs es trenca en favor del primer. La representació gràfica absorbeix tot l’interès dels geògrafs. De fet, continua Farinelli, la Geografia esdevé en aquest moment periegèsi, que vol dir “guia itinerària”. Aquí el discurs geogràfic és un simple comentari a la carta geogràfica; ha deixat de ser, com en el cas d’Anaximandre, l’acte filosòfic que legitima la representació del mapa.

Fins a tal punt el disseny visual és preponderant que la Geografia abandona la Teoria, l’especulació, i passa a ser una funció de l’autòpsia, la prova vista amb els propis ulls (FARINELLI, 1987a, pàg. 10). Amb Estrabó la balança es torna a decantar favorable al discurs. Un discurs, diu Farinelli, de “naturalesa filosòfica o, encara millor, de filosofia social (...)” (FARINELLI, 1987a, pàg. 10). Ptolomeu capgira de nou la relació; des del geògraf i astrònom alexandrí fins l’època moderna, el geògraf s’identificarà plenament amb el cartògraf. El geògraf és

“aquell que construeix cartes i, ocasionalment, les comenta” (FARINELLI, 1987a, pàg. 11). Subordinació plena de la geografia al “dictat cartogràfic”, com sol escriure Farinelli, al “codi bloquejat de les imatges representades sobre la carta” (FARINELLI, 1987a, pàg. 11). Un dictat que afirma un model de coneixement fundat sobre l’autòpsia (i que, segons Farinelli, se’n dirà

“experiència” a partir de la Geografia General, 1650, de Bernard Vareni) i, al mateix temps, que reafirma el poder polític existent. En altres paraules: el poder dels estats aristocràtics feudals.

L’obra de Policarpo Leyser Comentatio de Vero Geographic Method, publicada al 1726, marca de nou un punt d’inflexió. Aquesta obra, que per Farinelli assenyala el naixement de la Geografia “pura”, “natural” o “vertadera”

per una banda, i de la Geografia “civil” o “burgesa”, per altra, torna a situar el

discurs al centre del debat geogràfic. En la mesura que aquesta Geografia

“burgesa” era portadora d’un nou discurs polític – subvertir les unitats polítiques establertes per l’Antic Règim -, s’hi oposaran tots els geògrafs partidaris de deixar les coses com estan; és a dir: tots els geògrafs d’Estat que no volen el nou ordre social i polític de la classe naixent i per això ja els està bé el

“codi bloquejat” (difícil, per tant, de modificar) del mapa. Hereva d’aquesta

“geografia pura” en serà, com a mínim a Alemanya, la nova ciència de l’Erdkunde (la Geografia crítica burgesa decimonònica) (FARINELLI, 1987b).

També en aquest cas, el discurs geogràfic és un discurs polític que, com a tal, es dirigeix en contra de les representacions cartogràfiques dominants. El salt de la Geografia a l’Erdkunde és molt significatiu; el mateix Farinelli ho explica així:

“La diferència [entre la Geografia i l’Erdkunde] és, literalment, abismal. Kunde vol dir coneixement: per tant, no només descripció sinó, com per Estrabó, explicació. I Erde es contraposa a Gea com la profunditat (l’abisme subterrani, la dimensió [ctonia]) es distingeix de la simple superfície de la Terra” (FARINELLI, 1987a, pàg. 13).

Després de Frederich Ratzel i d’Eliseé Reclús, els dos darrers representants de l’Erdkunde, i a partir d’Oscar Peschel i Otto Schlüter a Alemanya, i de Vidal de la Blache, en el cas de França, tota la història de la Geografia és, segons Franco Farinelli, la “història de la definitiva reconquesta de l’avantatge sobre el discurs geogràfic per part del disseny cartogràfic (...)”

(FARINELLI, 1987a, pàg. 14). Una reconquesta que hauria tingut el seu punt culminant en la Geografia Quantitativa, on només es fa intervenir allò que es pot mesurar – i, per tant, representar.