Sentències obligatòries

La ratificació per part d’un Estat del CEDH suposa que assumeix l’obligació internacional de garantir els drets i llibertats del CEDH a través del seu dret intern, d’una o una altra forma, a tota persona que estigui sotmesa a la seva jurisdicció. Aquesta obligació es desprèn de l’article 1 del Conveni,⁸⁹ de la jurisprudència del TEDH —tal com va quedar establerta a la sentència James i altres contra el Regne Unit⁹⁰— i, d’una forma més genèrica del Dret internacional general convencional d’acord amb article 26 referent al principi Pacta sunt servanda de la Convenció de Viena del 23 de maig de 1969.⁹¹ L’Estat és el primer que ha de complir amb aquesta obligació perquè és qui té l’obli-gació de garantir primerament els drets i llibertats continguts en el Conveni segons el principi de subsidiarietat. El sistema de garantia internacional de drets humans del Conveni només s’activa en cas que l’Estat no compleixi amb l’obligació que es deriva de l’article 1 del Conveni.

Aquesta darrera obligació està directament connectada amb l’obligació d’acatar les sentències del Tribunal si hi hagués una eventual condemna d’acord amb l’article 46.1 del CEDH.

89 Article 1 del CEDH.

“Obligació de respectar els drets humans

Les Altes Parts contractants reconeixen a tota persona que depengui de llur jurisdicció els drets i les llibertats definits al títol I del present Conveni.”

90 La sentència James i altres c. el Regne Unit, del 21 de febrer de 1986, § 84 in fine sèrie A núm.

98 estableix:

“Although there is thus no obligation to incorporate the Convention into domestic law, by virtue of Article 1 (art. 1) of the Convention the substance of the rights and freedoms set forth must be secured under the domestic legal order, in some form or another, to everyone within the jurisdiction of the Contracting States (see the Ireland v. the United Kingdom judgment of 18 January 1978, Series A no. 25, p. 91, para. 239). Subject to the qualification explained in the following paragraph, Article 13 (art. 13) guarantees the availability within the national legal order of an effective remedy to enforce the Convention rights and freedoms in whatever form they may happen to be secured.”

91 Conveni de Viena del 23 de maig de 1969 sobre el Dret dels Tractats. Instrument d’adhesió del 2 de maig de1972. (BOE núm. 142, del 13 de juny de 1980).

En el seu article 26 referent al principi Pacta sunt servanda estableix:

“Tot tractat en vigor obliga a totes les parts i ha de ser complit per elles amb bona fe.”

Tal com Argelia Queralt ha assenyalat,⁹² quan el TEDH declara que un Estat en concret ha violat l’obligació internacional de garantir els drets i llibertats del CEDH de l’article 1 del Conveni, l’obligació genèrica d’acatar les sentències del Tribunal continguda a l’article 46.1 esdevé una obligació jurídica específica de posar remei a la vulneració.

Aquesta obligació jurídica específica és una obligació de resultat pel fet que el Tribunal no pot intervenir directament en l’ordenament jurídic de l’Estat.⁹³

L’Estat condemnat gaudeix d’un cert marge d’apreciació per determinar i imple-mentar els mitjans necessaris per tal que pugui donar compliment a l’obligació de resultat. Com ja s’ha pogut veure anteriorment, en moltes ocasions aquest marge d’apreciació dels Estats és molt reduït per les indicacions del mateix Tribunal i del Comitè de Ministres. Com s’examinarà en l’apartat referent al Comitè de Ministres, aquest marge d’apreciació estatal queda també minvat per la supervisió que exer-ceix el Comitè de Ministres del Consell d’Europa en relació amb el compliment de l’obligació de resultat.

S’ha indicat que davant d’una condemna del TEDH, l’Estat estaria sotmès a una doble obligació.⁹⁴ En primer lloc, l’Estat estaria vinculat a una obligació de resultat que consistiria en la necessitat de fer eficaç la sentència. L’obligació de respectar els drets i llibertats del Conveni continguda a l’article 1 esdevé en obligació d’acatar la sentència d’acord amb l’article 46.1 del Conveni⁹⁵ quan l’Estat és condemnat.

92 QUERALT JIMÉNEZ, Argelia. “El alcance del efecto de cosa interpretada de las sentencias del TEDH”. A: GARCIA ROCA, Javier; FERNANDEZ SÁCHEZ, Pablo (dirs.). Integración europea a través de derechos fundamentales: de un sistema binario a otro integrado. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2009, p. 230.

93 BONET, Jordi. “El problema de la efectividad interna de las sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Humanos. El Tribunal Constitucional y la sentencia del Tribunal Europeo de Derec-hos Humanos sobre el asunto Barberà, Messegué y Jabardo (caso Bultó)”. Revista Jurídica de Catalunya (1993), núm. 1, p. 64-65.

94 RIPOL CARULLA, Santiago. El sistema europeo de protección de los derechos humanos y el Derecho español. Barcelona: Atelier, 2007, p. 75.

95 Article 46.1 del CEDH.

“Força obligatòria i execució de les sentències

Les Altes Parts contractants es comprometen a sotmetre’s a les sentències definitives del Tribunal en els litigis en què siguin part.”

Aquesta obligació de resultat també es fonamenta amb l’article 19 del Conveni⁹⁶ que converteix el TEDH en el garant que vetlla que els Estats compleixin les obligacions que han adquirit respecte al Conveni i als seus protocols. També és un fonament d’aquest obligació de resultat, el deure dels Estats a complir de bona fe els trac-tats internacionals (cosa que ja s’ha esmentat en el principi d’aquest apartat). En segon lloc, tal com indica Diego Liñán⁹⁷, l’Estat també està vinculat a una obligació de comportament que consisteix a crear dins del seu àmbit intern, les condicions necessàries jurídiques i fàctiques —per tal que la sentència d’Estrasburg pugui ge-nerar, dins del Dret intern, els efectes que exigeixi la plena reparació de la violació i en el grau que com a mínim la sentència condemnatòria hagi determinat. És a dir, els Estats tenen l’obligació de configurar el seu sistema jurídic de tal forma que sigui possible assegurar l’execució de les sentències del TEDH als tribunals i a la resta d’autoritats nacionals.

L’obligació de comportament és el resultat lògic del manament contingut a l’article 27 del Convenció de Viena del 23 de maig de 1969⁹⁸ que prohibeix que es pugui invocar el Dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat.

Amb el decurs dels temps, el TEDH va concretar l’obligació de resultat.⁹⁹ Això va ajudar també a mitigar el caràcter en principi declaratiu de les sentències del TEDH. L’obligació de resultat és pot desglossar en les següents obligacions:

96 Article 19 de CEDH.

“Institució del Tribunal

A fi d’assegurar el respecte dels compromisos que resulten per a les Altes Parts contrac-tants del present Conveni i dels seus protocols, s’institueix un Tribunal Europeu dels Drets Humans, d’ara endavant “el Tribunal”. Aquest Tribunalfunciona de manera permanent.”

97 LIÑÁN NOGUERAS, Diego. “Efectos de las sentencias del TEDH y el Derecho español”. Revis-ta Española de Derecho Internacional. Vol. 37 (1985), núm. 2, p. 355 i següents.

98 Convenció de Viena del 23 de maig de 1969. Dret dels Tractats. Instrument d’adhesió 2 de maig 1972. En el seu article 27 referent al dret intern i l’observança dels tractats estableix:

“Una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’in-compliment d’un tractat. Aquesta norma s’entendrà sense perjudici d’allò disposat per l’ar-ticle 46.”

99 QUERALT JIMÉNEZ, Argelia. “El alcance del efecto de cosa interpretada de las sentencias del TEDH”. A: GARCIA ROCA, Javier; FERNANDEZ SÁCHEZ, Pablo (dirs.). Integración europea a través de derechos fundamentales: de un sistema binario a otro integrado. Madrid: Centro de

1. Posar fi a la violació si aquesta és encara vigent. Una vegada el TEDH declara la violació del Conveni per part de l’Estat, el Tribunal estableix primerament l’obligació d’adoptar les mesures individuals per posar fi a la violació el més aviat possible si aquesta fos encara vigent. Dos casos extrems i que obeeixen a aquesta categoria són les sentències ja tractades anteriorment: Ilascu i altres c. Moldàvia i Rússia, del 18 de juliol de 2004 i Assanitdzé contra Georgia, del 8 d’abril de 2004.

2. L’Estat també té l’obligació de fer desaparèixer les conseqüències de la violació i, en la mesura en què sigui possible, caldria assolir la restitutio in integrum, és a dir, restablir l’estatus quo ex ante previ a la violació a la persona. Les mesures individu-als que tendeixen a fer que desapareguin les conseqüències de la violació poden ser molt variades. Com veurem més detalladament a l’apartat relatiu al Comitè de Ministres, les mesures individuals que tenen aquesta finalitat poden consistir en, a tall d’exemple, la concessió d’indult, cancel·lació d’antecedents penals, reobertura del judici que va donar lloc a la violació d’un dret fonamental o llibertat, etc.

3. El Tribunal podria també eventualment establir la necessitat d’introduir mesures ge-nerals que tinguin com a objecte evitar la repetició de la violació en el futur. Aquest tipus de mesures són coherents amb l’obligació internacional que imposa el Dret internacional d’evitar en el futur la comissió de nou de l’il·lícit internacional. Més endavant analitzarem mesures generals, especialment les que fan referència a les que pressuposen modificacions legislatives.

4. Si la restitutio in integrum no és possible o bé les mesures individuals i/o generals no són suficients, el Tribunal pot establir de forma subsidiària que l’Estat hagi de pagar una satisfacció equitable (art. 41 del CEDH). Es tractarà més detalladament sobre aquest tipus de mesura a l’apartat dedicat al Comitè de Ministres.

Però cal tenir en compte que les sentències del TEDH només són obligatòries quan són definitives, segons l’article 46.1 del Conveni. En el proper apartat es tractarà aquesta qüestió.

Estudios Políticos y Constitucionales, 2009, p. 231.

1.1.3.Sentències definitives i valor de cosa jutjada formal: El vessant