Sentències definitives i valor de cosa jutjada formal: El vessant subjectiu de les sentències del TEDHsubjectiu de les sentències del TEDH

A la introducció ja s’havia al·ludit que una de les funcions bàsiques que el TEDH de-senvolupa és tutelar els drets en el cas concret. És a dir, donar una resposta de forma irrevocable a casos concrets on existeixin conflictes d’interessos jurídicament rellevants entre les obligacions objectives assumides internacionalment pels Estats Membres del Consell d’Europa a favor dels individus i el principi de sobirania estatal.

Aquesta resposta irrevocable només es predica respecte d’una sentència definitiva.

El caràcter obligatori de les sentències establert per l’article 46.1 només és predicable de les sentències definitives. L’article 44 del CEDH regula el caràcter definitiu de les sentències del Tribunal i estableix el següent:

Sentències definitives

1. La sentència de la Gran Sala és definitiva.

2. La sentència d’una Sala esdevé definitiva.

a. quan les parts declaren que no sol·licitaran la remissió del cas a la Gran Sala; o

b. tres mesos després de la data de la sentència, si no s’ha sol·licitat la remissió del cas a la Gran Sala; o

c. quan el col·legi de la Gran Sala desestima la demanda de remissió formulada en aplicació de l’article 43.

3. La sentència definitiva és publicada.

Lorenzo Bujosa¹⁰⁰ adverteix que la terminologia que empra el Conveni per denominar les sentències contra les quals no hi cap altre recurs difereix de la denominació utilitza-da pel Dret espanyol. D’acord amb l’article 245.3 de la LOPJ,¹⁰¹ les sentències fermes són “aquelles contra les quals no hi cap cap recurs, llevat el de la revisió o d’altres d’extraordinaris que estableixi la llei”. Com indica el mateix autor, en Dret espanyol, en canvi, s’empra el concepte de sentències definitives per fer referència a les sentències

100 BUJOSA VADELL, Lorenzo. Las sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Humanos y el ordenamiento español. Madrid: Tecnos, 1997, p. 88.

101 La Llei Orgànica 6/1985, de l’1 de juliol del Poder Judicial estableix al seu article 245.3:

“3. Son sentencias firmes aquellas contra las que no quepa recurso alguno, salvo el de revisión u otros extraordinarios que establezca la ley.”

que acaben una de les instàncies d’un procés però són encara susceptibles de ser modificades per via de recursos.

La doctrina de l’autoritat de la cosa jutjada es fonamenta¹⁰² en la presumpció de veritat que comporta tota resolució judicial, tant en els fets com en els fonaments de dret, i en la necessitat de garantir a les parts que no es pugui establir cap altra acció sobre el mateix assumpte per qualsevol altre tribunal o jurisdicció.

La doctrina ha distingit¹⁰³ entre el valor de la cosa jutjada formal i el valor de la cosa jutjada material. El valor de cosa jutjada formal es projecta dins del mateix procés i es concreta en la irrecorribilitat de la sentència. El valor de cosa jutjada en el seu sentit formal està garantit pel Conveni, tal com se’n desprèn de l’article 44 del CEDH transcrit anteriorment. Però el sistema del Conveni vol enfortir encara més aquest efecte i esta-bleix en virtut de l’article 55 del CEDH¹⁰⁴ la renúncia per part dels Estats d’emprar altres tractats, convenis o instruments internacionals per sotmetre una controvèrsia sorgida de la interpretació o aplicació del Conveni. Conseqüentment, les sentències del TEDH gaudeixen dels efectes propis de les resolucions jurisdiccionals contra les quals ja no hi ha la possibilitat d’impugnació en el mateix procés (preclusió).

En canvi, el valor de la cosa jutjada material¹⁰⁵ fa referència a la repercussió que produeix la sentència definitiva fora del procés però dins de l’àmbit de l’ordenament jurídic. El valor

102 FERNÁNDEZ SÁNCHEZ, Pablo. “La naturaleza jurídica de las sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Humanos y del Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas”. A: GARCIA ROCA, Javier; FERNANDEZ SÁCHEZ, Pablo (dirs.). Integración europea a través de derechos fundamen-tales: de un sistema binario a otro integrado. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constituciona-les, 2009, p.186.

103 RUIZ MIGUEL, Carlos. La ejecución de las sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Hu-manos. Un estudio sobre las relaciones entre los Derechos nacional e internacional. Madrid:

Tecnos, 1997 p. 50-56.

104 Article 55 del CEDH.

“Renúncia a altres tipus d’arranjament de controvèrsies

Les Altes Parts contractants renuncien recíprocament, llevat d’un compromís especial, a prevaler-se de tractats, convenis o declaracions existents entre elles, amb vista a sotme-tre, per via de demanda, una controvèrsia sorgida de la interpretació o de l’aplicació del present Conveni, a un tipus de solució diferent dels previstos pel dit Conveni.”

105 BUJOSA VADELL, Lorenzo. Las sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Humanos y el

de la cosa jutjada material desplega tant una funció negativa com de positiva. La primera suposa la impossibilitat de poder iniciar un nou judici sobre el mateix objecte. Les sentències definitives del TEDH també gaudeixen d’aquest efecte en tant que no poden ser atacades en un procés distint perquè la qüestió litigiosa no pot ser sotmesa de nou davant de cap altre òrgan, ja sigui intern o internacional. Aquest efecte és el que comunament ha estat expressat amb l’aforisme llatí non bis in idem. Aquí juga també un paper rellevant allò es-tablert a l’article 55 del Conveni, al qual ja s’ha fet referència al paràgraf anterior.

La funció positiva de la cosa jutjada material consisteix en la vinculació que produeix la sen-tència en relació als jutges respecte a una resolució futura. Aquí l’efecte ja no és preclusiu¹⁰⁶ com en la funció negativa, sinó prejudicial. La utilitat de l’efecte material positiu o prejudicialitat es pot apreciar quan, en un segon procés, s’al·lega la cosa jutjada material positiva per tal que serveixi de base o punt de partença a la segona sentència. Es pot concloure que el manament contingut a l’article 46.1 del Conveni suposa una obligació dels Estats a fer que tots els seus òrgans reconeguin el valor de cosa jutjada formal i material a les sentències del TEDH. Com es podrà observar més endavant, era molt indicatiu que quan els òrgans jurisdiccionals espanyols s’enfrontaven a l’execució d’un sentència condemnatòria del TEDH quan encara no existia norma reguladora de l’execució, no discutien sobre el fons del litigi que el TEDH ja havia resolt, sinó que es concentraven en altres qüestions, com el valor de les sentències del TEDH en el si de l’ordenament jurídic espanyol.

En contraposició amb la funció objectiva de les sentències del Tribunal que s’analitzarà a l’apartat següent, la funció subjectiva de la sentències té com a objecte garantir a l’individu la protecció in concreto dels seus drets o llibertats. Argelia Queralt¹⁰⁷ indica que aquesta funció es desplega mitjançant la part dispositiva de la sentència. El valor de cosa jutjada es projecta sobre la part dispositiva o decisum de la sentència. La part dispositiva de la sentència o decisum és l’objecte d’execució strictu sensu per part dels Estats condemnats.

ordenamiento español. Madrid: Tecnos, 1997, p. 90-91.

106 RUIZ MIGUEL, Carlos. La ejecución de las sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Hu-manos. Un estudio sobre las relaciones entre los Derechos nacional e internacional. Madrid:

Tecnos, 1997 p. 49.

107 QUERALT JIMÉNEZ, Argelia. “El alcance del efecto de cosa interpretada de las sentencias del TEDH”. A: GARCIA ROCA, Javier i FERNANDEZ SÁCHEZ, Pablo (dirs.). Integración europea a través de derechos fundamentales: de un sistema binario a otro integrado. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2009, p. 231.

La doctrina ha anomenat efectes directes¹⁰⁸ a aquells que es deriven de la cosa jutjada inter partes i que repercuteixen de forma immediata en la reparació dels danys causats a l’individu per la vulneració d’un dels seus drets o llibertats. Així, es pot afirmar que els efectes directes d’una sentència del TEDH es corresponen a aquells que genera l’execució strictu sensu de la part dispositiva d’una sentència condemnatòria. En aquells casos¹⁰⁹ en què el TEDH no estableix cap compensació econòmica, o tampoc no es desprèn de la sentència que sigui necessària l’adopció de mesures individuals o ge-nerals; la restitutio in integrum es pot assolir simplement amb la declaració per part del TEDH que l’Estat ha conculcat el CEDH. Davant d’aquesta situació, l’Estat no té cap obligació internacional d’introduir les mesures esmentades, però pot incorporar-les si així ho creu més adient d’acord amb el seu propi ordenament jurídic.

Des d’aquest punt de vista, es pot dir que el vessant subjectiu de la sentència desen-volupa una funció reactiva en defensa concreta de drets o llibertats que han estat ja agredits i circumscriu els seus efectes només a les parts.

D’acord amb Pablo Fernández,¹¹⁰ aquest és el sentit de la norma continguda a l’article 46.1 del Conveni que, així com l’article 68 de la Convenció Americana de Drets Hu-mans,¹¹¹ no només assenyalen l’obligatorietat de les sentències definitives, sinó també que el valor de cosa jutjada tan sols abasta a les parts del litigi.

108 Ibid., p. 232.

109 Ibid., p. 232.

110 FERNÁNDEZ SÁNCHEZ, Pablo. “La naturaleza jurídica de las sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Humanos y del Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas”. A: GARCIA ROCA, Javier; FERNANDEZ SÁCHEZ, Pablo (dirs.). Integración europea a través de derechos fundamentales: de un sistema binario a otro integrado. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2009, p. 188.

111 Convención Americana sobre Derechos Humanos. San José, Costa Rica 7 al 22 de noviembre de 1969

“Artículo 68º

1. Los Estados Partes en la Convención se comprometen a cumplir la decisión de la Corte en todo caso en que sean partes.

2. La parte del fallo que disponga indemnización compensatoria se podrá ejecutar en el respectivo país por el procedimiento interno vigente para la ejecución de sentencias contra el Estado.”

El caràcter obligatori de les sentències del TEDH no només abasta als efectes directes que fan referència a l’execució strictu sensu de les sentències del TEDH. Aquestes generen també efectes interpretatius o efectes indirectes.¹¹² En el següent apartat analitzarem aquests efectes i les repercussions que comporten.

1.1.4.Sentències que gaudeixen del valor de cosa interpretada: El