Concreció de les mesures individuals per part del Tribunal davant violacions, la naturalesa de les quals admeten per a la reparació davant violacions, la naturalesa de les quals admeten per a la reparació

molt poc marge d’apreciació per part de l’Estat

Una de les tècniques que el TEDH empra per mitigar el caràcter formalment declaratiu de les seves sentències ha estat la concreció de les mesures individuals que els Estats condemnats hauran d’adoptar pel ple compliment de les sentències.

Santiago Ripol²³ assenyala que, ja des dels anys 90, el TEDH ha procedit de forma constant a concretar les mesures individuals en relació amb el dret de la propietat d’acord amb l’article 1 del Protocol núm.1.²⁴ El Tribunal identifica les modalitats concretes per a l’execució de les sentències. Si es tracta d’una despossessió il·lícita, el TEDH impo-sa la restitució de l’objecte del litigi. Aquesta és l’actitud constant del Tribunal des de

23 Ibid., p. 81.

24 Protocol al Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals. CETS núm.

009 va entrar en vigor el 18 de maig de 1954 i va ser esmenat pel Protocol núm. 11, ETS núm.

155 va entrar en vigor l’1 de novembre de 1998. El seu article 1 estableix:

“Article 1 – Protection of property

Every natural or legal person is entitled to the peaceful enjoyment of his possessions. No one shall be deprived of his possessions except in the public interest and subject to the conditions provided for by law and by the general principles of international law.

The preceding provisions shall not, however, in any way impair the right of a State to en-force such laws as it deems necessary to control the use of property in accordance with the general interest or to secure the payment of taxes or other contributions or penalties.”

la sentència Papamichalopoulos i altres contra Grècia del 31 d’octubre de 1995.²⁵ En aquest cas concret, el TEDH va imposar la restitució del terreny, així com un termini per efectuar-la. Passat aquest termini, l’Estat grec havia d’abonar una suma de diners. Si la despossessió s’ha realitzat per una expropiació conforme a la llei però la indemnit-zació és insuficient, el TEDH no va exigir la restitució com a mesura d’execució de la sentència sinó directament una suma de diners. Aquest és el cas de la sentència Antic Rei de Grècia contra Grècia, del 28 de novembre de 2002.²⁶

La concreció de mesures individuals per part del TEDH també té lloc davant de supò-sits de detencions irregulars i arbitràries, i de violacions la naturalesa de les quals és continuada en el temps.²⁷ Aquesta resposta va començar a esdevenir en el decurs de la primera dècada del segle ^xxi. En aquests casos el Tribunal també arriba, fins i tot, a exigir una mesura individual concreta com a únic mitjà real adient per posar fi a la vio-lació constatada: l’alliberament immediat del demandant. En aquest supòsits el marge d’apreciació de l’Estat a l’hora de determinar i implementar les mesures individuals és quasi inexistent. Si bé el Tribunal inclou la indicació de la mesura individual dins la part dispositiva de la sentència, el TEDH argumenta encara des de la perspectiva de la satisfacció equitable de l’article 41, i no pas de l’obligació dels Estats d’acatar les sentències del TEDH de l’article 46.1 del Conveni.²⁸

Una cas paradigmàtic respecte a aquesta categoria de sentències és el relatiu a la sentència Assanidzé contra Georgia, del 8 d’abril de 2004.²⁹ El demandant estava detingut

25 Papamichalopoulos i altres c. Grècia (Article 50), del 31 d’octubre de 1995, sèrie A núm. 330-B.

26 Anterior rei de Grècia c. Grècia [Gran sala] (just satisfaction), núm. 25701/94, del 28 de novem-bre de 2002.

27 RIPOL CARULLA, Santiago. El sistema europeo de protección de los derechos humanos y el Derecho español. Barcelona: Atelier, 2007, p. 97.

28 Ibid., p. 98.

29 A la sentència Assanidze c. Georgia [GC], núm. 71503/01, § 202, 2004-II, el TEDH reconeix que per la pròpia naturalesa de la violació no hi ha marge real d’apreciació per part de l’Estat:

“However, by its very nature, the violation found in the instant case does not leave any real choice as to the measures required to remedy it.”

Ja en el paràgraf 203, el Tribunal gairebé ordena a l’Estat l’adopció concreta de la mesura individual:

“In these conditions, having regard to the particular circumstances of the case and the

ur-arbitràriament des de feia tres anys, malgrat l’existència d’una sentència ferma absolu-tòria dictada en darrera instància. El TEDH no només va constatar la violació del dret a la llibertat del demandat d’acord amb l’article 5 del Conveni,³⁰ sinó que també va establir que la naturalesa de la violació constatada no permetia cap altra solució que la posada en llibertat en el termini més breu possible del demandat com a mitjà ineludible davant

gent need to put an end to the violation of Article 5 § 1 and Article 6 § 1 of the Convention (see paragraphs 176 and 184 above), the Court considers that the respondent State must secure the applicant’s release at the earliest possible date.”

30 Article 5 del CEDH.

“Dret a la llibertat i a la seguretat

1.Tota persona té dret a la llibertat i a la seguretat. Ningú no pot ser privat de la llibertat, excepte en els casos següents i segons les vies legals:

a. si és detingut regularment després d’una condemna dictada per un tribunal competent;

b.si ha estat objecte d’un arrest o d’una detenció legals per insubmissió a una decisió dictada conformement a la llei per un tribunal o per garantir l’execució d’una obligació prescrita per la llei;

c.si ha estat arrestat i detingut per ser conduït davant l’autoritat judicial competent, quan hi ha raons plausibles per sospitar que ha comès una infracció o que hi ha motius raonables per creure que cal impedir-li de cometre una infracció o de fugir després d’haver-la comès;

d.si es tracta de la detenció legal d’un menor decidida per a la seva educació vigilada o de la seva detenció legal per tal que sigui portat davant l’autoritat competent;

e.si es tracta de la detenció legal d’una persona susceptible de propagar una malaltia contagiosa, d’un alienat, d’un alcohòlic, d’un toxicòman o d’un vagabund;

f.si es tracta de l’arrest o de la detenció legal d’una persona per impedir-li de penetrar irregularment en el territori, o contra la qual hi ha un procediment d’expulsió o d’extra-dició en curs.

2.Tota persona detinguda ha de ser informada, en el termini més curt possible i en una llengua que comprengui, de les raons de la seva detenció i de tota acusació formulada contra ella.

3.Tota persona arrestada o detinguda, en les condicions previstes en el paràgraf 1. c. del present article, ha de ser conduïda davant un jutge o una altra autoritat habilitada per la llei per exercir funcions judicials i té el dret a ser jutjada en un termini raonable o a ser allibe-rada durant el procediment.

L’alliberament pot ser condicionat a una garantia que asseguri la compareixença a judici de l’interessat.

4.Tota persona privada de llibertat per arrest o detenció, té dret a presentar un recurs da-vant d’un tribunal, a fi que resolgui en un termini breu sobre la legalitat de la seva detenció i n’ordeni l’alliberament si la detenció és il·legal.

5.Tota persona víctima d’un arrest o d’una detenció en condicions contràries a les disposi-cions d’aquest article té dret a reparació.”

una detenció arbitrària contrària a l’article 5 i 6 del CEDH.³¹També el Tribunal estableix en l’apartat 198 de la mateixa sentència:

“D’altra banda, es desprèn de la Convenció i de forma particular de l’article 1, que els Estats contractants, en ratificar la Convenció, es comprometen a garantir que la seva legislació nacional sigui compatible amb el Conveni. En conseqüència, correspon a l’Estat demandat a eliminar tots els obstacles del seu ordenament intern que puguin impedir que la víctima pugi ser reparada adequadament.”

En el mateix sentit que en l’anterior sentència, però en termes encara més contundents per part del Tribunal, podem esmentar Ilascu i altres contra Moldàvia i Rússia, del 18 de

31 Ibid., article 6.

“Dret a un judici equitable

Tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitablement, públicament i en un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial, establert per la llei, que decideixi sigui sobre els litigis en relació amb els seus drets o les seves obligacions de caràcter civil, sigui sobre els fonaments de tota acusació en matèria penal dirigida contra ella. La sentència ha de ser pronunciada públicament, però l’accés a la sala d’audiència pot ser prohibit a la premsa i al públic durant tot o una part del procés en interès de la moral, de l’ordre públic o de la seguretat nacional en una societat democràtica, quan els interessos dels menors o la protecció de la vida privada de les parts en el procés així ho exigeixin o, en la mesura considerada estrictament necessària pel tribunal, quan en circumstàncies especials la publicitat pogués perjudicar els interessos de la justícia.

Hom presumeix innocent tota persona acusada d’una infracció fins que la seva culpabilitat hagi estat legalment establerta.

Tot acusat té dret, especialment:

a. a ser informat, en el termini més curt possible, en una llengua que comprengui i d’una manera detallada, de la

natura i de la causa de l’acusació formulada contra ell;

b. a disposar del temps i de les facilitats necessàries per preparar la seva defensa;

c. a defensar-se ell mateix o a tenir l’assistència d’un defensor de la seva elecció i, si no té els mitjans per

remunerar un defensor, a poder ser assistit gratuïtament per un advocat d’ofici, quan els interessos de la justícia

ho exigeixin;

d. a interrogar o a fer interrogar els testimonis de càrrec i a obtenir la convocació i l’inter-rogatori dels testimonis de

descàrrec en les mateixes condicions que els testimonis de càrrec;

e. a ser assistit gratuïtament per un intèrpret, si no comprèn o no parla la llengua emprada en el judici.”

juliol de 2004.³² En aquest cas, es tractava de persones detingudes il·legalment durant més de deu anys. El TEDH constata també la violació del dret a la llibertat de l’article 5, així com també el dret a un judici just de l’article 6 del Conveni. El Tribunal demana als dos Estats condemnats, la alliberació immediata dels demandants també en la part dispositiva de la sentència (punt 22 de la part dispositiva).

1.1.1.2.Concreció de les mesures generals per part del Tribunal davant