Aquests projectes d’investigació arqueològica en medis d’alta muntanya no són una excepció ni als Pirineus ni en altres serralades del sud-oest d’Europa. A la vessant nord del Pirineu cal mencionar els treballs pioners de recerca sistemàtica de camp a la Muntanya d’Enveig (Cerdanya nord) duts a terme sota la direcció de la investigadora Ch. Rendu durant els anys noranta del segle passat (Rendu 2003;
Rendu et al. 1996). Aquesta experiència va servir de precedent per posteriorment dur a terme programes de recerca sistemàtics a la Vall d’Ossau (Aquitània, estat francès) (Calastrenc, Le Couédic, i Rendu 2006; Le Couédic 2010; Rendu et al.
2016) i a la vall de la Soule-Zuberoa i de la Cize (País basc del nord), (Rendu i Campmajo 2002). Al vessant sud destaquen també els treballs del GIAP-ICAC a la vall del Madriu (Andorra), a la serra del Cadí i a la capçalera de la Vall de Núria Freser (Orengo et al. 2014; Palet et al. 2007, 2017).
Pel que fa als Alps, la troballa accidental d’un cadàver momificat feta el 1991 per un matrimoni excursionista a la glacera Tissenjoch a 3200 metres d’altura al Tirol podria considerar-se un detonant de l’interès científic pel passat humà remot a les muntanyes. Tot i que inicialment es va pensar que es tractava del cadàver d’un excursionista (Splinder 1995), l’anàlisi posterior va verificar que el cos corresponia a un home fa 5000 anys per una fletxa que li va travessar la vena aorta. La mòmia va ser anomenada Ötzi i com que s’havia mantingut el cos congelat es va poder reconstruir gran part de les seves característiques i estudiar les eines que duia a sobre en el moment de la mort (Holden 2003) però sobretot va fer replantejar-se la percepció que es tenia sobre la circulació i poblament de les zones altes de la serralada en temps antics i prehistòrics.
27
En els anys següents s’han desenvolupat en moltes regions de la serralada Alpina programes de recerca arqueològica de camp en zones altes que pràcticament no havien estat examinades sistemàticament, tant al vessant francès com a l’italià de la serralada. Com a exemples es poden esmentar les recerques a la vall d’Adiegge (Trento) (Angelucci et al. 2013), al Col du Petit Saint-Bernard entre Itàlia i França (Leveau i Segard 2004), les valls de Fressinières i Champsaur a la Provença, departament de Hautes-Alps (Palet, Ricou, i Segard 2003; Walsh i Mocci 2003, 2011) i a la regió del Mercantour al departament dels Alps Marítims (Burri, PY-Saraglagia, i Cesarini 2018; Geist 2005; Sumera 2008). A més dels Pirineus i els Alps existeixen també programes d’investigació als Apenins (Barker 1990; Barker i Grant 1991) , a les muntanyes de Còrsega (Weiss et al. 2006), a la
FFigura 1..2. Localització dels programes d’investigació multidisciplinaris en àrees de muntanya mencionats 1) Vall de la Solue-Zuberoa. 2) Vall d’Ossau. 3) Muntanya de Tella-Sin, Sobrarbe. 4) Parc Nacional d’Aigüestortes. 5) Vall del Madriu- Perafita-Claror i Serra del Cadí. 6) Muntanya d’Enveig. 7) Vall de Núria-Freser. 8) Muntanyes d’Aralar. 9) Serralada Cantàbrica. 10) Vall d’Adiegge. 11) Col du Petit Saint Bernard. 12) Valls de Fressinières i Champsaur. 13) Regió del Mercantour. 14) Balagne. Còrsega. 15) Apenins.
Figura 1.3
Figura .3.
Figura .2.
Figura 1.4
28
Serralada Cantàbrica (Fernández Mier et al. 2013) i més recentment a les muntanyes d’Aralar (País Basc) (Agirre García et al. 2017)1.
Es tracta de treballs d’investigació molt heterogenis que parteixen de plantejaments teòrics diferents. Els seus objectius són diversos; alguns plantegen l’estudi de l’ocupació humana en tots els seus aspectes mentre que altres se centren en aspectes més concrets com ara la ramaderia o la mineria. Els equips que els promouen també provenen d’especialitzacions temporals diferents, tant de l’arqueologia prehistòrica com del medievalisme o la història antiga. Tot i aquesta diversitat, existeixen elements en comú. El primer de tots és que encara que de vegades focalitzin la recerca en un període cronològic, sempre tenen en compte l’evolució històrica de l’espai des d’una perspectiva diacrònica o longue durée, un enfocament que en historiografia es pot remuntar a l’escola francesa dels Annales (Braudel 1949) .
Totes aquestes investigacions plantegen la necessitat de resoldre l’absència de documentació arqueològica prèvia en les zones d’alta muntanya. En la majoria de regions d’Europa existeixen investigacions prèvies que permeten formular hipòtesis sobre la cronologia de les restes. Encara que més tard es revisin, la possibilitat de poder fer delimitacions cronològiques abans de començar la recerca agilitza el treball. En canvi a les investigacions en àrees de muntanya a priori resulta difícil establir la cronologia de les restes empíriques per la falta de referents previs. És per això que formular la cronologia, ni que sigui hipotètica, de l’empíria arqueològica i la seva funcionalitat és un dels principals reptes al qual s’han hagut d’enfrontar aquests programes d’investigació.
Una altra característica recorrent és la investigació sobre la ramaderia. La importància de la transhumància en les muntanyes del sud d’Europa durant els últims segles ha jugat un paper explicatiu en les explicacions històriques de les seves formes de vida i la seva relació amb les societats de la plana. Però fins els
1 A (Le Couédic 2010)(Le Couédic 2010)(Le Couédic 2010)(Le Couédic 2010)(Le Couédic 2010)(Le Couédic 2010) es pot trobar un recull més exhaustiu dels programes d’arqueologia en àrees de muntanya.
29
primers anys del segle XXI no es disposava d’evidències arqueològiques empíriques que corroboressin aquestes interpretacions. Actualment les investigacions arqueològiques als Pirineus i als Alps han descobert evidències d’activitats ramaderes que permeten remuntar aquesta activitat a més de 6500 anys d’antiguitat. Simultàniament evidencien canvis importants en aquestes activitats, trencant la imatge ahistòrica de la transhumància tradicional. Finalment, una altra característica comuna és que els treballs arqueològics es complementen amb estudis de paleoclima i paleovegetació per entendre com les activitats humanes han afectat aquests tipus de medis pel que fa a la creació de pastures, canvis en la vegetació, introducció d’espècies, etc... (Gassiot 2016c).
Amb tots aquests avenços en la investigació, la imatge dels espais de muntanya com espais verges no afectats per l’ésser humà i de les societats que hi viuen i hi han viscut com aïllades i poc permeables al canvi està sent progressivament abandonada. En el seu lloc, l’alta muntanya és vista cada cop més com un territori social on els grups humans viuen i interaccionen entre ells i el seu medi de tal forma que no seria possible entendre les seves característiques actuals sense una història de milers d’anys. També s’ha pogut comprovar que aquestes regions no estaven tan aïllades com podia semblar a priori i que tenen la seva pròpia evolució històrica.
30