FONTS D’INFORMACIÓ ARQUEOLÒGIQUES DISPONIBLES

Pel que fa a la informació arqueològica disponible, l’autor d’aquesta investigació és conscient que és inferior a la necessària per tal de resoldre amb seguretat les preguntes plantejades i poder establir de manera inequívoca moltes de les pràctiques socials que es proposaran per entendre el poblament humà del PNAESM. Moltes de les associacions entre estructures proposades s’han d’entendre com a provisionals ja que si s’excavés els conjunts arqueològics en extensió podrien invalidar-les en alguns casos. Aquest fet podria obligar a replantejar alguns dels models de poblament proposats i de les tipologies d’assentament^. Tanmateix, es parteix de la convicció que el coneixement científic, també en ciències socials ha d’avançar amb els mitjans i fonts que té a l’abast i que els resultats de les investigacions no són immutables sinó que resten sempre a l’espera de noves investigacions que els validin, falsegin o proposin un nou paradigma completament diferent que abans no havia estat contemplat (Bate 1998).

La informació arqueològica prové fonamentalment de 8 campanyes de prospecció arqueològica combinades amb sondeigs estratigràfics dutes a terme entre els anys 2004 i 2012 (Garcia Casas, Obea, i Mazzucco 2015; Gassiot 2004, 2010b, 2016b; Gassiot et al. 2016). La prospecció arqueològica de superfície és una metodologia que compta ja amb unes dècades d’aplicació (Banning 2002; Ruiz Zapatero 1996) però la seva utilització a les zones d’alta muntanya implica les problemàtiques exposades a l’apartat 3.1. que fan variar algunes de les metodologies utilitzades a les zones de plana, es per això que després de les primeres campanyes de prospecció (Gassiot et al. 2005; Gassiot i Jiménez 2006), la metodologia de cobertura del terreny va anar variant per adaptar-se a les condicions de la zona d’estudi.

83

L’estratègia general de prospecció va consistir en el pentinat intensiu de diferents zones del Parc. L’orografia del terreny fa difícil dividir la zona en quadrícules a prospectar a partir de mostreigs probabilístics com és habitual en altres tipus de terreny (Dunnell i Dancey 1983; Ruiz Zapatero i Fernández Martínez 1993). Per tant, la selecció de les zones va ser determinada pel tipus de terreny en funció de l’experiència prèvia acumulada. Es per això que les àrees amb presència de vegetació densa no van ser objecte de pentinats intensius a causa de

FFigura 3.5. Fotografia de l’equip de prospecció avançant en transsecte durant les prospeccions de 2011 (Fotografia feta per Oriol Clavera).

Figura .6 Figura

.5.

84

la poca visibilitat arqueològica que presenten i la dificultat d’avanç en prospecció de superfície. En aquests terrenys s’hi van dur a terme inspeccions puntuals buscant tipus concrets de restes, concretament abrics, carboneres i restes de forns o d’activitat minera. Un altre tipus de terreny que no va ser cobert sistemàticament però sí que va ser inspeccionat puntualment van ser les tarteres i roquissars per les dificultats de progressió que implica el seu pentinat de superfície sistemàtic. Les úniques zones que van ser completament excloses de la inspecció van ser aquelles on el pendent feia necessari l’ús de tècniques d’escalada per a la progressió (Gassiot, Clemente, Mazzucco, Garcia Casas, et al. 2016).

Aquesta cobertura intensiva del terreny es va combinar amb mostreigs dirigits cap a indrets en els que, o bé la toponímia o altres tipus d’informació, apuntaven a l’existència de vestigis arqueològics de certa antiguitat. Les àrees prospectades es van cobrir amb transsectes adaptades al terreny ja que l’orografia d’un medi d’alta muntanya impedeix desplaçar-se en una línia recta traçada sobre un mapa. Quan les condicions del terreny ho permetien, la distància entre prospectors/es va ser d’una mitjana de 25 metres.

Totes les evidències arqueològiques van ser georeferenciades mitjançant GPS, fotografiades i les seves característiques visibles en superfície van ser anotades en fitxes de jaciments amb camps estandarditzats acompanyats de descripcions de la morfologia dels vestigis arqueològics⁶. De cada estructura o conjunt d’estructures es va realitzar la seva representació planimètrica, que, bàsicament, ha sigut de de dos tipus.

6 A l’annex II es mostren les fitxes de jaciment utilitzades en cada campanya. Com es pot observar van anar variant en cada campanya en funció de l’experiència adquirida i de la coneixement creixent del tipus de restes arqueològiques existents en la zona estudiada.

85

- Dibuixos tècnics combinats amb mà alçada. Aquest va ser el tipus de representació utilitzat majoritàriament per dibuixar estructures arquitectòniques a l’aire lliure durant el treball de camp. Es du a terme amb triangulació manual utilitzant cintes mètriques, es pren la situació de cada estructura així com el gruix de les seves parets, l’orientació i altres elements distintius com ara els accessos. Per comprovacions

FFigura 3.6 Exemple d’un dibuix tècnic combinat amb mà alçada.

Figura .7. Figura .6

86

posteriors podem dir que el marge d’error d’aquest tipus de dibuix rarament és superior als 50 cm. i quasi mai superior al metre en els conjunts de majors dimensions i complexitat. L’avantatge d’aquest tipus de dibuix és la seva rapidesa enfront al mètode tradicional de documentació pedra a pedra, més detallat però més lent.

- Dibuix tècnic pedra a pedra. Únicament es va utilitzar per la documentació de plantes de nivells arqueològics o la documentació d’elements singulars.

FFigura 3..7. Exemple d’un dibuix tècnic pedra a pedra.

Figura .8. Figura .7.

87

- Topografia amb estació total. Aquest mètode pren diversos punts per element i després s’ajunten en digitalitzar la topografia obtinguda. Es tracta d’un mètode també ràpid però té la desavantatge que necessita la màquina i per tant no es poden portar a terme diversos dibuixos al mateix temps per diferents persones. A més, cal tenir presents les

FFigura 3.8. Aixecament planimètric amb estació total.

Figura 3.9.

Figura .8.

88

dificultats per transportar l’aparell per un relleu d’alta muntanya on no hi poden transitar vehicles i on per accedir als assentaments estudiats normalment és necessari caminar durant diverses hores, així com les limitacions de recàrrega de les seves bateries elèctriques a algunes zones. Es va utilitzar per documentar grans conjunts d’estructures.

Pel que fa a les unitats de registre en aquestes prospeccions, el concepte de jaciment arqueològic va ser un dels principals reptes metodològics sobretot en els casos on hi havia proximitat espacial de diferents estructures arqueològiques o vestigis. Els primers anys de les recerques al Parc Nacional, quan es trobaven diverses estructures, la unitat de classificació va ser el conjunt format per aquestes sense que això impliqués una interpretació de associacions entre elles fruit de dinàmiques socials. En tot cas, es distingien diversos sectors dintre d’un mateix conjunt o jaciment. A partir de l’any 2010 es va canviar aquest criteri: quan existien evidències que, ja fos pel seu estat de conservació o per la seva morfologia, permetien plantejar la hipòtesi de que les estructures situades en un mateix indret pertanyien a cronologies diferents, aleshores es registraven dos o més jaciments en comptes d’un. Aquest és el criteri, que s’ha adoptat en la classificació del registre en la present investigació.

La realització de diverses cales estratigràfiques va acompanyar les prospeccions. Es van dur a terme quan es volia conèixer la cronologia d’un abric rocós o estructura a l’aire lliure ja fos perquè presentava indicis de certa antiguitat i/o característiques morfològiques recurrents amb altres estructures de les que es volia esbrinar la seva temporalitat. Es tracta de sondeigs que van seguir el mètode d’excavació arqueològic estratigràfic (Carandini 1996; Gassiot 2016), a petita escala en actuacions de entre 0,5 i 1,5m2 . Amb aquests cales es pretenia comprovar l’existència de fases d’ocupació anteriors a la visible, observar la estratigrafia i la relació de les fases d’ocupació amb els elements arquitectònics, i obtenir materials per esbrinar la cronologia de les fases d’ocupacions. En el sondeigs positius en els que s’han trobat restes de matèria orgànica s’ha practicat la tècnica del Carboni 14 per obtenir-ne la seva cronologia. Com succeeix sempre, ha calgut corregir totes les datacions de C14 obtingudes amb les corbes de

89

calibratge vigent en cada moment. Actualment s’està emprant la corba de calibratge InCal 13 (Reimer et al. 2013). Aquestes datacions es presenten a la taula 4.1 al Capítol 4 .

Finalment, una part de la informació analitzada en la present investigació prové d’un dels pocs jaciments excavats en extensió: La Cova del Sardo. Aquest jaciment va ser excavat en extensió en successives campanyes entre els anys 2006 i 2008 (Gassiot 2010a; Gassiot, Mazzucco, et al. 2015). El registre de l’excavació va seguir el mètode de conjunts i subconjunts que permet relacionar les unitats arqueològiques formulant hipòtesis que les relacionin entre elles durant la excavació (Gassiot 2010a).

Així doncs, les principals fonts d’informació arqueològiques que s’han utilitzat en aquesta tesis són les plantes d’estructures arqueològiques amb les seves característiques morfològiques i la seva localització espacial. Aquesta informació es complementa amb les dades obtingudes principalment de sondejos, que ens indiquen sobretot temporalitat i les dades de tres excavacions en extensió als jaciments de VB-014 Cova del Sardo, ESP-008 Abric de l’Estany de la Coveta i en una estructura del jaciment VB-017 sup.