L´ÚS DELS SISTEMES D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA I L’ESTADÍSTICA L’ESTADÍSTICA

Pel que fa als Sistemes d’Informació Geogràfica, la seva aplicació a l’arqueologia ha esdevingut una de les tendències de renovació metodològica més importants dels últims 15 anys en la disciplina (Connolly i Lake 2006; Wheatley i Gillings 2002). A més de l’avenç que suposa per a la gestió del patrimoni arqueològic el fet de poder disposar de la informació organitzada en sistemes de bases de dades integrant-ne la localització espacial (García Sanjuán 2005), una altra de les aplicacions de les Tecnologies d’Informació Geogràfica en aquesta disciplina és la dels estudis del territori (Llobera 2006). En primer lloc, per descriure l’espai que forma l’objecte d’estudi intentant observar relacions dels elements arqueològics entre si i amb els altres elements que formen el geosistema. En segon lloc, en un àmbit més local, els SIG permeten superposar la localització dels elements arqueològics al seu entorn més immediat considerat individualment, per després observar diferències en l’entorn de diversos llocs arqueològics. Les utilitzacions del SIG en Arqueologia incorporen l’ús de proves estadístiques per tal de verificar les relacions entre elements espacials. Aquesta investigació també les utilitza, ja sigui per fer anàlisis de relacions entre elements tenint-ne en compte la situació geogràfica com, també, per cercar similituds i diferències en les propietats físiques dels elements arqueològics.

Un dels principals atractius dels SIG és la mostra ràpida dels elements arqueològics sobre representacions cartogràfiques elaborades prèviament i el fet de poder redefinir-les en funció de les variables que interessa investigar, la qual cosa permet executar operacions matemàtiques que representin possibles relacions entre els elements espacials inclosos dins el SIG. La possibilitat de portar a terme aquestes operacions ha permès explorar propietats i relacions entre elements de l’espai des d’una àmplia gamma de plantejaments i metodologies. En primer lloc, per descriure l’espai arqueològic a nivell més macro i a un nivell més

95

local, l’entorn de cada element arqueològic considerat individualment, també per formalitzar models per creuar la informació disponible (Le Couédic 2012; Rodier i Kaddouri 2012), per analitzar les relacions dels assentaments amb l’entorn així com les anàlisis de cost de desplaçament, comunicacions i rutes òptimes (Bell i Lock 2000) i per generar models que puguin predir la localització dels assentaments quantificant les variables més rellevants (Carrer 2013) entre molts exemples que es podrien citar.

Tanmateix cal ser crític en l’ús d’aquestes eines. La rapidesa en executar operacions complexes i la possibilitat d’obtenir resultats comparatius entre variables pot portar a considerar aquestes operacions com una explicació en si mateixa dels fenòmens històrics, oblidant que un SIG i les seves anàlisis són només representacions i aproximacions i en cap cas són la realitat històrica investigada (Baena i Ríos 2006). A més, les relacions observables entre els elements corresponen a l’articulació actual de l’espai que pot ser diferent a les relacions entre elements de l’espai que existien en el passat. Finalment cap tenir en compte que un SIG únicament respon a preguntes formulades prèviament, en aquest aspecte la posició teòrica de la persona investigadora influeix forçosament en les variables seleccionades, quantificades i analitzades mitjançant les diverses tecnologies d’informació geogràfica.

Estadística i estadística espacial

Les utilitzacions del SIG en Arqueologia incorporen l’ús de proves estadístiques per tal de verificar les relacions entre elements espacials. Aquesta investigació també les incorpora, per a l’anàlisi de relacions entre elements, tenint en compte la situació geogràfica, o per cercar similituds i diferències en les propietats físiques dels elements arqueològics. Tanmateix, des de la posició teòrica assumida en aquesta investigació no es veu possible que l’estadística pugui ser explicativa en ella mateixa dels fenòmens analitzats per diversos motius. El primer motiu es troba en el fet que l’estadística s’aplica sobre mostres de dades prèviament seleccionades i recollides. La dada, com a simplificació de la realitat ja incorpora un biaix subjectiu i la selecció de quines dades s’analitzen i quines no

96

depèn de la posició teòrica de la persona investigadora tant si aquesta està explicitada com si no. En segon lloc, el tipus de proves estadístiques també implica una elecció que respon a un programa de recerca i a uns objectius generals. Un altre biaix es troba en les proves que comparen poblacions per veure si s’ajusten a una distribució normal (Barceló 2007). L’existència d’aquesta normalitat en la mostra implica una norma en la conducta que no existeix de per si sinó que deriva d’una proposta teòrica prèvia. Finament cal mencionar que els graus de significació estan establerts per convenció.

Per resoldre problemes en les interpretacions, derivats d’aquests biaixos, el primer pas és tenir-los en compte i executar l’anàlisi d’acord amb hipòtesis prèvies formulades en clau històrica i tenint en compte que són representacions de la realitat i no la realitat en sí mateixa. Els procediments per representar la informació en dades i la seva codificació s’expliquen al capítol 5, on es dedica atenció a com es construeixen els atributs analitzats. Durant la investigació s’ha dedicat temps a construir hipòtesis, models i mètodes a través d’altres procediments com els propis de l‘arqueologia o l’etnoarqueologia (David i Kramer 2001), abans de ser integrats en SIG i/o fer proves estadístiques amb les dades. Aquesta tesi està plantejada, per tant, com una investigació que entre altres mètodes utilitza el SIG i l’Estadística (Parcero Oubiña i Fábrega Álvarez 2006). El matís és important ja que si les preguntes plantejades són d’ordre històric i arqueològic, els principis metodològics i resultats també ho han de ser. Així doncs, són les preguntes concretes, les dades disponibles i el mètode aplicat a resoldre-les el que pot explicar l’evolució social del territori. Els SIG permeten observar i quantificar però no respondre per si sols preguntes d’ordre històric i social. El mateix passa en el cas de les proves estadístiques, que poden estar integrades o no en les anàlisis espacials amb SIG.

Les principals qüestions de caire espacial formulades en aquesta investigació van encaminades en primer lloc a conèixer i quantificar les propietats dels indrets on se situen els llocs arqueològics tant en termes de geosistema construït socialment o no. En segon lloc investiguen i quantifiquen la relació espacial entre els punts geogràfics on se situen els llocs arqueològics analitzats i els elements del

97

seu entorn que es considera que podrien haver influït en l’elecció del lloc on assentar-se. Concretament en aquesta investigació es considera per una banda la distancia a una font d’aigua i per l’altre la quantitat d’espai de pastura situat a l’entorn d’un assentament. Un altre variable a tenir en compte són les relacions espacials en els assentaments. En aquesta investigació, el fet d’estudiar períodes històrics llargs i de no disposar de datacions precises per a la majoria dels assentaments representa una dificultat afegida ja que no es sap amb seguretat quins eren contemporanis entre sí pas previ a inferir articulacions territorials entre ells. Tanmateix les relacions espacials dels assentaments entre sí segons les pràctiques socials inferides és una variable que s’ha tingut en compte. En totes les preguntes espacials formulades, l’existència de recurrència en les relacions espacials investigades així com de discontinuïtats segons la cronologia, el tipus formal i/o les pràctiques inferides s’utilitza per entendre la construcció social de l’espai que van dur a terme els grups humans que van habitar el PNAESM.

L’anàlisi del camí més curt en l’espai social

Un dels anàlisis està destinat a establir les rutes optimes entre nuclis de poblament o llocs de recurrència social propers a la zona d’estudi (veure capítols 5 i 6). El càlcul de rutes òptimes ha estat utilitzat en les ultimes dues dècades per resoldre múltiples preguntes en investigacions arqueològiques (Bermúdez, Sánchez 2006; Llobera 2000; White i Surface-Evans 2012) . En aquest cas l’espai del PNAESM s’analitza com a zona de circulació, per això és necessari formular algunes consideracions prèvies sobre la seva importància com a eina d’anàlisi històric plantejant de què ens pot informar el càlcul de rutes optimes i de què no.

En primer lloc cal tenir en compte que el càlcul del camí més òptim entre un punt de sortida i un punt d’arribada depèn directament del model de fricció utilitzat per definir la superfície de cost a través de la qual ha de passar el camí. En la present investigació aquest model de fricció depèn únicament de l’orografia que s’assumeix com inalterada excloent-ne les masses d’aigua com llacs. Un factor que pot limitar la circulació és la vegetació que no s’ha tingut en compte en aquest

98

anàlisi a causa de que no es pot saber en detall com era en cada indret del Parc a les diferents èpoques del passat.

Seguidament cal tenir en compte que l’anàlisi de rutes optimes no considera l’espai del PNAESM únicament a partir de les propietats del seu geosistema o de les relacions socials (territori) que en ell s’hi donen. Per establir el càlcul de rutes optimes és necessari tenir en compte el PNAESM com a part d’un espai social més ampli, com un territori que es relaciona amb territoris veïns. Aquesta relació obliga a preguntar-se quins són aquests territoris i si efectivament es dona aquesta relació i en quin sentit geogràfic.

Dit d’una altra manera, abans d’establir les rutes optimes dins del Parc és necessari assenyalar, ni que sigui a nivell teòric, entre quins punts i quins punts es mourien teòricament les comunitats humanes i les seves variacions en el temps.

En l’edat Moderna i Contemporània aquesta pregunta té fàcil resposta ja que és coneix perfectament els punts de poblament permanents, que de fet han variat relativament poc i gairebé es poden equiparar als actuals nuclis de població- No obstant, a mesura que es retrocedeix en el passat cada cop és més difícil esbrinar quins són els punts propers habitats.

Una altra pregunta necessària és si efectivament hi havia relació entre punts habitats en forma de circulació de grups humans. Que dos assentaments humans no es trobin gaire lluny geogràficament no significa necessàriament que es comuniquin regularment, especialment si es troben en valls diferents. D’altra banda, una modelització de la ruta optima de pas a partir de diverses variants habitualment extretes del geosistema, no té perquè correspondre’s a la ruta que en el passat seguien les comunitats humanes (Branting 2012). Podrien haver existit molts altres aspectes a l’hora de fixar el traçat d’una ruta com ara la propietat del terreny, l’existència de relacions de reciprocitat amb poblacions dins del traçat, factors socials, ideològics, etc... El fet que un camí documentat no coincideixi amb el camí més curt a través del geosistema pot indicar l’existència d’aquests factors però també pot ser a causa de factors de fricció del geosistema que en el passat existien i actualment no (vegetació densa per exemple).

99

També existeix la qüestió de la funció dels desplaçaments, el fet de desplaçar-se pot tenir molts motius i tots aquests desplaçaments es poden superposar en una mateixa ruta. Una via de pas pot ser utilitzada com a camí per al desplaçament estacional de ramats, per aprovisionament de recursos, com a via d’intercanvi d’objectes i comerç, desplaçaments militars... En aquesta investigació s’assumeix el desplaçament de ramats com una de les motivacions del desplaçament de grups humans per dintre del PNAESM però en podrien haver existit d’altres.

Una altra qüestió a tenir en compte és el temps històric d’aquestes circulacions. Aquesta és una de les qüestions més complicades, ja que la circulació de grups humans pot deixar rastres (petjades, marques a les roques, condicionaments d’espais) però moltes vegades aquestes traces o bé no es poden datar o bé no es poden associar amb certesa a una determinada pauta de circulació.

Finalment cal tenir en compte que els anàlisis SIG de camí més curt poden calcular la idoneïtat del geosistema (sobretot en la seva vessant orogràfica) com a via de circulació però no poden detectar les barreres socials existents ni les relacions entre territoris que motiven socialment l’existència de circulació de persones. Establir o no aquestes variables depèn de la persona investigadora, la metodologia que utilitza i les dades disponibles. Les variables socials de l’espai (territori) poden ser modelitzades i incorporades al SIG però aquest per ell mateix no les detecta. És important tenir-ho en compte a l’hora d’analitzar l’espai social amb aquestes eines.

Tenint en compte totes aquestes apreciacions, en aquesta investigació s’han considerat per una banda, les rutes transhumants cartografiades i s’han buscat possibles rutes entre diverses localitzacions que travessin el Parc. Aquestes localitzacions s’han definit a través de l’existència d’elements actuals com ara un nucli de població, un coll senyalitzat o una església. També s’han buscat indicis de poblament en el passat, tot intentant determinar la cronologia més antiga d’aquests indicis tant si es tracta de fonts documentals com arqueològiques.

Fent-100

ho es buscava comprovar que efectivament es tractaven d’espais socials i, per tant, que hi podia existir el moviment de persones entre ells. També s’han tingut en compte evidències arqueològiques de circulació com les traces d’antics camins.

En els capítols 5 i 6 es detalla la metodologia utilitzada.

Partint d’aquestes reflexions sobre l’ús del SIG i l’estadística, en el Capítol 5 es formulen les preguntes concretes i procediments per resoldre-les. i els seus resultats es presenten en el Capítol 6 .

101