L’argumentació com una competència discursiva: la perspectiva lingüística

Tot i que, com hem vist, l'argumentació té una vessant logicoformal que pretén demostrar la validesa d'una conclusió o la veracitat d'una asserció, volem caracteritzar l'argumentació des de la vessant discursiva, en relació a dos aspectes.

D'una banda atenent a la pragmàtica de l'argumentació que té com a finalitat voler convèncer o canviar la manera de pensar del receptor. En aquest sentit, l'argumentació tracta d’influir sobre les actituds, els valors, els coneixements o les creences dels destinataris amb la intenció de modificar-los perquè s'aproximin als plantejaments de l’emissor o bé per eliminar possibles controvèrsies. Aquesta activitat discursiva està condicionada per la doble dimensió, racional i ètica, de l'argumentació que es proposa descobrir què pot resultar més o menys veritable en relació amb el sistema de valors admès per una comunitat.

D’una altra banda, atenent a la seva estructura textual i al coneixement dels elements lingüístics que configuren el text argumentatiu per utilitzar-los adequadament. Com a activitat discursiva, l'argumentació es caracteritza per tenir una estructura lingüística determinada i uns elements que li són propis: connectors, elements de modalització, estratègies lingüístiques argumentatives...

A continuació resumim els trets més característics dels components lingüístics de l'argumentació que s’han tingut en compte per dissenyar una proposta didàctica orientada a l’aprenentatge de l'argumentació des dels continguts de ciències socials.

a) El component dialògic de l'argumentació

L’argumentació es dóna en un marc discursiu, de comunicació i enteniment entre éssers racionals, per tant, està sotmesa a unes condicions:

- Els interlocutors comparteixen referents culturals.

- Al llarg de la conversa segueixen unes regles que possibiliten l'intercanvi racional i cooperatiu.

- Comparteixen alguns supòsits o creences.

- El discurs s’organitza a partir d'unes premisses de les quals deriva una conclusió.

121

- Les premisses i la conclusió poden ser avaluades semànticament (veritable o fals) o a partir de valors com la rectitud o la sinceritat.

Els elements que hi intervenen són:

¾ L’emissor o persona que argumenta.

¾ El destinatari: persona real o figurada a qui es dirigeix l’argumentació.

El propòsit pot ésser:

ƒ Convèncer el destinatari perquè comparteixi una idea o faci una acció apel·lant a la raó.

ƒ Persuadir el destinatari perquè assumeixi una idea o faci una acció apel·lant als sentiments i emprant conscientment mitjans aliens a la lògica.

El mitjà de comunicació influeix en el tipus d’argumentació segons es faci en públic o en privat, amb possibilitat de resposta o no...

El protagonisme se centra en l'emissor que ha de procurar aconseguir la finalitat que es proposa. Per això ha de tenir en compte que:

- Hi poden haver diferents opinions sobre el mateix tema.

- Ha de definir el seu punt de vista i identificar-ne altres de possibles.

- ha de seleccionar aquells arguments més adequats segons com sigui el destinatari.

- Convé fer concessions a les raons del destinatari.

El caràcter dialògic de l’argumentació es manifesta sobretot en la contra argumentació que consisteix, d'una banda, en la concessió acceptació parcial dels arguments contraris per limitar la seva força argumentativa i, d'una altra, en la refutació o demostració de la falsedat dels arguments contraris sense caure en la desqualificació.

Segons Habermas (2003) “l’argumentació és un acte de parla o mitjà per aconseguir un enteniment lingüístic, que es fonament d’una comunitat intersubjetiva on s’aconsegueix un consens que es recolza en un saber proposicional compartit, en un acord normatiu i en una mútua confiança en la sinceritat subjectiva de cadascú”.

122

Per tant, la racionalitat de l'argumentació es constata tant si el raonament és cert com si és fals; tant si està regulat per normes acceptades pels interlocutors com si es demostra l'acceptabilitat de les accions o dels valors que les regeixen.

En el camp de l’educació, el mètode que desenvolupa l’argumentació per a la construcció del pensament és el diàleg entès com un intercanvi entre punts de vista, idees, raons, exemples... que persegueix la construcció compartida del coneixement. Per tant, no necessàriament pretén convèncer o persuadir l'altre, fins i tot pot haver-hi lloc per al desacord o també pot arribar a convèncer un mateix tot examinant les raons dels altres. Des d'aquesta perspectiva argumentar des del diàleg requereix desenvolupar actituds de respecte vers els altres, de dubte vers els propis pensaments (relativisme), d’interès i curiositat per entendre el món que ens envolta i predisposició per compartir aquest coneixement amb els altres...

El tipus de diàleg que es proposa no consisteix a atacar i rebatre el punt de vista de l'altre per desqualificar-lo amb l’ús de tot tipus d'arguments, atacs i fal·làcies per aconseguir els propis fins; per exemple, una disputa familiar per una herència.

Tampoc no tracta d’exposar el punt de vista i les raons que el justifiquen amb l'objectiu d'obtenir una victòria verbal enfront de l’oponent, ni impressionar l'audiència mitjançant l'ús d’arguments i fal·làcies, amb l’ús de dures tècniques d'atac personal; per exemple, un possible debat polític. Ni es pretén que sigui un diàleg de persuasió sinó una discussió crítica on cada participant defensa una tesi que ha de provar amb raons fortes i adequades partint de les premisses o conclusions de l'altre (contraarguments). L'objectiu és convèncer l'altre des del respecte per la defensa de les seves pròpies tesis. Aquest tipus de discussió està sotmesa a les regles de la racionalitat i de l’ètica.

Des del nostre punt de vista, un mètode adequat per argumentar a l’aula, manllevat del diàleg filosòfic, consisteix en el diàleg d’investigació que proposa Lipman (1995) en el qual els participants cerquen la veritat cooperativament, partint d'un problema inicial o un supòsit acceptat per tots. Es tracta d'investigar junts per obtenir solucions diverses a un problema. L'actitud dels participants és oberta i receptiva a les aportacions dels altres i a l’acceptació que aquestes aportacions ajuden a modificar el punt de vista propi per assolir un grau més alt de coneixement.

L’objectiu és la negociació per poder arribar a acords que són la base per descabdellar el fil d’un nou raonament i examinar les raons que els sostenen.

Aquests acords representen judicis provisionals subjectes a revisió al llarg de la recerca ³ .

3 La metodologia sobre el diàleg d’investigació que proposa el projecte filosofia 3/18 (grup IREF) no fou coneguda en profunditat fins després d'haver dissenyat i experimentat els materials didàctics de manera que el seu coneixement obliga, amb tota probabilitat, a revisar la proposta pràctica.

123

b) Les característiques discursives i lingüístiques

En l'anàlisi dels textos interpretatius i argumentatius elaborats pels estudiants el professorat sol constatar certes deficiències en la formulació del coneixement per desconeixement de les estructures lingüístiques que requereixen les diferents competències discursives. L’explicació rau en el fet que les competències discursives i la seva estructura, des del punt de vista lingüístic, no s’ensenyen en les diferents matèries, però, en canvi, es demana a l’alumnat que les utilitzi.

Podem trobar-ne diversos exemples en les activitats que realitzen els estudiants a diari en les diferents àrees: demostracions matemàtiques, justificacions en ciències naturals, argumentacions en ciències socials, etc.

Per tant, des de les didàctiques específiques, cal plantejar com s’ha d'ensenyar a l’alumnat a produir argumentacions adequades, pertinents, completes i coherents posant atenció a l’estructura i als recursos que requereix l'elaboració del discurs argumentatiu, tan a nivell oral com escrit.

Tal com exposàvem en el primer apartat d'aquest capítol citant Artur Noguerol (2003), per guiar l'alumnat en la construcció del coneixement, el professorat ha de atendre simultàniament:

> Al contingut del discurs (macroestructura): què es diu i com s’organitzen i es relacionen els conceptes per construir idees coherents.

L’argumentació és una competència lingüística que no es pot aïllar de les altres competències lingüístiques que fan possible la selecció i l’estructuració de la informació per tal de comprendre-la. Per exemple, el discurs descriptiu i explicatiu són necessaris per exposar ordenadament la informació i fer-la comprensible a partir de les relacions que s'estableixen entre els elements que la componen. El discurs justificatiu permet aportar les raons del coneixement científic en la construcció del propi coneixement. Sense un bagatge i una riquesa en aquestes competències lingüístiques, el coneixement que es construeix és pobre i, consegüentment, també ho serà la producció del discurs argumentatiu.

Així doncs, sembla que el discurs argumentatiu requereix d'un bagatge de coneixements per poder formular arguments pertinents, suficients i forts que adeqüi l'argumentació a la intenció comunicativa. Per això sembla que no es pot treballar el discurs argumentatiu sense ensenyar, alhora, a estructurar i reconstruir el coneixement.

124

> A la forma del discurs (superestructura): com se diu, per tal de comunicar el pensament amb ordre i claredat.

L’argumentació, com qualsevol altre tipus de discurs es construeix a partir d'uns elements i unes estructures lingüístiques determinades. El seu coneixement i domini és necessari per produir argumentacions més pertinents. A continuació s'exposa quina és l'estructura bàsica del text argumentatiu i els elements i recursos lingüístics que requereix aquest tipus de discurs⁴.

1) L’estructura del text argumentatiu:

La retòrica clàssica considera que l'estructura esquemàtica bàsica de l'argumentació té un punt de partida o tesi que es justifica amb proves, raons, arguments... per arribar a una conclusió (figura 15).

FIGURA 15. ESTRUCTURA DE L’ARGUMENTACIÓ

Un punt d´arribada o

CONCLUSIÓ DADES, PROVES, RAONS,

ARGUMENTS, JUSTIFICACIONS Un punt de

partida o TESI

Amb la finalitat de planificar el discurs argumentatiu, aquesta estructura es concreta en tres parts ben diferenciades: introducció, nucli de l'argumentació i conclusió (figura 16) que, tot i que potser que no apareguin explícitament en el discurs, cal preveure-les per tal que el discurs sigui clar, ordenat i coherent.

FIGURA 16. ESTRUCTURA DEL DISCURS ARGUMENTATIU

1. INTRODUCCIÓ a) Presentació del tema: enuncia el tema per aconseguir una disposició favorable del receptor cap a la tesi. El discurs sol ser descriptiu i explicatiu.

b) S’exposa la informació ordenada dels fets, dades, exemples, per situar el tema.

4 L’estructura i alguns elements i recursos lingüístics són més propis del text escrit atès que té un grau de formalitat més gran que el discurs oral que és més espontani.

125

2. NUCLI DE L’ARGUMENTACIÓ

c) Exposa l’opinió, el posicionament o el punt de vista i les raons que la sostenen i la seva justificació.

Poden haver-hi:

- contraargumentacions a la tesi contrària - exemples per reforçar-la

- propostes que la facin possible

3. CONCLUSIÓ d) Breu comentari final que sintetitza la idea principal o tesi.

Es recorda el més important, es recapitula, es resumeix l'argument principal. Es pot utilitzar una dada o exemple final impactant.

Tot i amb això, també es pot admetre un ordre diferent, especialment en l'argumentació oral, segons com estigui organitzat el raonament i també segons el context.

> Raonament inductiu: PREMISSES + JUSTIFICACIÓ = CONCLUSIÓ

> Raonament deductiu: CONCLUSIÓ = PREMISSES + JUSTIFICACIÓ El nucli de l'argumentació és, sens dubte, l’exposició dels arguments i la seva justificació. Segons Perelman i Olbrechts-Tyteca (1985), citat per A. Cros (2002), la manera com s'ordena el discurs argumentatiu depèn de la intenció de l'emissor i del resultat que espera aconseguir. Si s'inicia l'argumentació exposant la tesi d'entrada, té la virtut d'orientar el discurs i l'inconvenient que compromet l'emissor des d'un bon començament. Pel que fa a l'ordre en què es presenten els arguments, és preferible començar i acabar pels arguments més forts i agrupar els altres en el centre de l'argumentació.

2) Recursos que requereix el discurs argumentatiu per a ésser exposat Per formular la tesi o posicionament s'utilitzen expressions construïdes amb verbs d'opinió (figura 17).

FIGURA 17. EXPRESSIONS PER FORMULAR LA TESI O EL PUNT DE VISTA Per demanar l’opinió o el posicionament Per exposar l'opinió o el posicionament

- Quina opinió tens de...?

Els connectors tenen la funció de relacionar les parts del discurs i orienten de quina manera s'ha d’interpretar. En el discurs argumentatiu els connectors tenen la funció d’encadenar els arguments i d'articular el discurs.

La lògica de l'argumentació s’estableix a partir d'una relació de causa-conseqüència de manera que els connectors causals i consecutius són els més característics.

D’altra banda, per la seva naturalesa, el discurs argumentatiu explicita la contraposició d'idees i raons de manera que requereix un segon tipus de connectors anomenats contrastius que serveixen per presentar idees contraposades i que se solen utilitzar en la contraargumentació.

En la taula següent (figura 18) es recullen els connectors (conjuncions, locucions, adverbis...) que serveixen per articular el discurs argumentatiu i connectar els arguments.

FIGURA 18. TIPUS DE CONNECTORS PROPIS DEL DISCURS ARGUMENTATIU Tipus de connectors en l'argumentació

D’ordre o classificació: En primer lloc, d'una banda, per començar, d’altra banda, finalment, per acabar...

Per introduir la causa: Perquè, ja que, puix que, gràcies a, gràcies al fet que, amb motiu de, a causa de, atès que ...

Per indicar la conseqüència Per tant, consegüentment, per la qual cosa, per això, per consegüent...

Per indicar la finalitat: Perquè, a fi de, a fi que, per tal de, per tal que, per a, amb l'objectiu de, amb l'objectiu que....

Per indicar oposició: Però, tanmateix, no obstant això, en canvi, sinó, ara bé, al contrari...

Per indicar restricció: Sinó, excepte, llevat que...

Per fer una concessió: Tot i amb això, malgrat tot, no obstant això, sembla que...

Per introduir la conclusió Així, doncs, finalment, en conclusió, en resum, en definitiva, es pot concloure que...

Convé que els estudiants coneguin quins són els connectors propis del discurs argumentatiu, els identifiquin en un text subratllant-los i veient si s'usen d'acord amb la intenció que exposa la taula anterior, fins i tot es pot ampliar si se’n reconeixen d'altres que no hi apareixen. També es pot proposar que posin els connectors en un text on no n’hi hagi per tal de treballar les relacions entre les idees.

127

3) Tipus d'arguments:

Pel que fa la intencionalitat del discurs argumentatiu, aquest pot estar orientat a dues finalitats ben diferents:

Quan la finalitat és convèncer els arguments es basen en la raó, mentre que quan la finalitat és persuadir, els arguments apel·len generalment als sentiments o a les emocions de l’interlocutor, com per exemple la publicitat.

Des de la vessant pedagògica la intenció del discurs argumentatiu s'orienta a convèncer des de la raó i per això cal que els estudiants diferenciïn entre aquestes dues intencionalitats i discriminin quins són els tipus d'arguments que presideixin cadascuna d'elles, per aprendre, en definitiva, a utilitzar els arguments fonamentats en l'experiència, en els fets coneguts, compartits, i acceptats per un grup social o per la comunitat científica.

Els autors experts en la retòrica exposen diverses classificacions dels tipus d'arguments atenent a la seva intencionalitat.

Per treballar la tipologia d'arguments amb els estudiants de secundària hem cregut oportú utilitzar la classificació simplificada (figura 19) que proposen experts en didàctica de la llengua (Cros i Vilà, 2002).

FIGURA 19. CLASSIFICACIÓ SIMPLIFICADA DELS TIPUS D'ARGUMENTS 1. Argument de causa i

conseqüència

Estableix una relació lògica amb els fets.

2. Argument d’autoritat Cita una autoritat acceptada pel destinatari.

3. Argument del model Invoca una autoritat que esdevé un model a imitar.

4. Argument del benefici Justifica una tesi a partir del benefici que proporciona una acció determinada.

5. Argument construït a partir de l'exemple

Es fa referència a un fet concret per arribar a una conclusió que es pot aplicar a un altre fet o que es pot generalitzar a d' altres fets del mateix tipus.

6. Argument construït a partir de l’analogia: comparació i metàfora

Es basa en un exemple semblant al que es defensa o bé en una imatge a la qual es pot associar.

Quan el discurs argumentatiu es basa en la coerció o intenta persuadir el receptor, en lloc d'arguments utilitza fal·làcies que són recursos irracionals, sovint enganyosos, es solen basar en els sentiments de les persones. També se serveix de trampes en el llenguatge i d’altres recursos no lingüístics com ara gestos,

128

imatges, sorolls, etc. Convé que l’alumnat aprengui a reconèixer fal·làcies (figura 20), elements no lingüístics implícits en el discurs, per descobrir-ne les intencionalitats no declarades obertament, com una manera de formar ciutadans crítics i preparats per prendre decisions pròpies.

FIGURA 20. CLASSIFICACIÓ SIMPLIFICADA D’ALGUNS TIPUS DE FAL.LÀCIES

a) L'atac i la desqualificació personal Es qüestiona la credibilitat de l'adversari mitjançant l'insult, la desqualificació, etc.

b) El recurs a la misericòrdia Es procura convèncer provocant la compassió del destinatari.

c) Argument basat en una falsa autoritat

Es fa recurs a l'opinió d' una persona o institució que no és una autoritat en la qüestió que es discuteix.

d) Argument demagògic Es fonamenta l'opinió en els interessos particulars en lloc de la seva validesa racional.

e) Argument basat en l'abús de poder Pretén convèncer mitjançant l'amenaça en lloc de la raó.

f) Argument basat en una falsa causalitat

Estableix una relació de causa-conseqüència falsa o il·lògica entre dos fets que no tenen relació amb l'opinió que es defensa.

g) L’ús de metàfores, comparacions i exemples no adequats

Convé que els estudiants identifiquin els arguments i fal·làcies en un text argumentatiu subratllant-los i veient si s'usen d'acord amb la intenció que exposa la taula anterior, fins i tot es pot ampliar si se’n reconeixen d'altres que no hi apareixen.

Es pot practicar també l'activitat de substituir fal·làcies per arguments basats en les raons del coneixement.

4) La modalització dels enunciats:

La modalització orienta la manera de dir el discurs tot proporcionant estratègies per preservar la pròpia imatge i també com a estratègia de cortesia. És especialment necessari tenir en compte les formes de modalització quan es produeixen una situacions molt controvertides.

Mitjançant la modalització del llenguatge es pretén desenvolupar en els que dialoguen una actitud positiva i cooperativa que rebutja l’enfrontament i la desqualificació personal. També pretén manifestar el grau d'implicació de l'emissor i el destinatari en el discurs segons el context i la seva intenció.

129

Els elements de modalització poden ser de qualsevol categoria gramatical: verbs, adverbis, substantius, adjectius, interjeccions... que afecten un sol enunciat i modifiquen el seu potencial argumentatiu implicant el destinatari en el discurs o bé predisposant-lo cap a una actitud més receptiva.

Per exposar les diferents estratègies de modalització resumirem la tipologia que estableix M. Grau (cit. a Vilà, 2002:83).

a) Presència de l'emissor i el destinatari

Segons la intencionalitat, de vegades convé que l'emissor aparegui d'una manera evident per personalitzar el discurs. Per exemple: “Al meu entendre, penso que aquesta seria una bona solució...”

O bé, convé amagar la seva presència i adoptar un paper de transmissor per ocultar un protagonisme evident. Per exemple: “Pensem que aquesta seria una bona solució perquè al nostre entendre...”

L'altre extrem consisteix a diluir la seva presència emprant fórmules del tot impersonals com: “S’entén que aquesta podria ser una bona solució...”

En el cas del destinatari, la seva presència també pot ser explícita o no segons convingui establir més o menys distància per aconseguir un o altre grau d'implicació.

b) Grau de certesa

Una opinió, una raó, una proposta... es poden manifestar amb diferents graus de certesa que van de la total seguretat fina a la màxima incertesa.

Per exemple, assenyalarem amb diferent color els marcadors de modalitat que indiquen el grau de certesa:

- Estem convençuts que tots els infants als tres anys han d'estar escolaritzats (sentit d'obligació).

- Convé que els infants a partir de tres anys és millor que estiguin escolaritzats (sentit de recomanació).

- Potser els infants a partir dels tres anys haurien d'estar escolaritzats (sentit de probabilitat).

130

Convé que els estudiants facin atenció als matisos que introdueix el grau de certesa per adequar la intenció del discurs segons la situació de comunicació.

c) Judicis de valor

Sovint, l'emissor transmet la seva manera de veure el món en relació amb la qüestió que es tracta, especialment en situacions de comunicacions controvertides mitjançant judicis de valor de tipus afectiu, de tipus racional o ideològic, més o menys subtils però que expressen un posicionament de

Sovint, l'emissor transmet la seva manera de veure el món en relació amb la qüestió que es tracta, especialment en situacions de comunicacions controvertides mitjançant judicis de valor de tipus afectiu, de tipus racional o ideològic, més o menys subtils però que expressen un posicionament de

Dans le document L’ARGUMENTACIÓ EN L'APRENENTATGE DEL CONEIXEMENT SOCIAL (Page 136-154)