El coneixement com a constructe social

Al llarg del segle XIX i principis del XX l’epistemologia s’ha inscrit en dues grans línies de pensament oposades que vénen de lluny, però que a cada tombant de la història es formulen i es justifiquen amb discursos nous i responen a contextos o situacions canviants. L’una, coneguda com positivisme, defensa que entre la realitat i la raó es dóna una correspondència, i que la raó és el fonament de la humanització perquè procura un coneixement objectiu, cert i universal que permet planificar i resoldre els problemes. L’altra concepció, coneguda com humanisme, pensa que entre la realitat i la raó no es dóna una correspondència perquè el coneixement és una construcció humana subjectiva que té molt d’intencional. Avui la teoria del coneixement ha arribat a una formulació que presenta el mèrit de relacionar les dues teories anteriors, llargament oposades, en una síntesi de gran poder explicatiu.

Actualment es considera que una de les aportacions més notables de l’epistemologia del segle XX ha estat mostrar els límits de la raó i la impossibilitat d’arribar a un coneixement objectiu, cert i universal. Avui s’entén que el coneixement no és objectiu sinó que és un constructe social. Tampoc no s’accepta que el coneixement sigui un producte subjectiu, sinó que es pensa que cada persona reconstrueix de manera personal el coneixement construït per la societat.

Autors com el filòsof Wittgenstein han mostrat les connexions fonamentals entre l’adquisició de conceptes i la cultura, de manera que se suposa que adquirim el

35 domini del llenguatge en el curs del desenvolupament personal i en el si d’una determinada societat. El coneixement es construeix gràcies al llenguatge perquè la relació entre l’ésser humà i el món exterior no és una relació directa, sinó que els individus interpreten la realitat i la comuniquen gràcies a un sistema de signes o llenguatges. El sistema de signes que formen un llenguatge és una invenció humana, un constructe social al qual s’ha arribat convenint significats al llarg del temps. L’ús i la combinació progressiva dels signes o dels codis i llenguatges humans permeten a les persones la representació del món exterior i són la base del coneixement. El llenguatge és, doncs, la forma inevitable de la vida mental (Benejam, 1997, 1999).

Aquesta línia de pensament reconeix que el món és com és, però que és independent del pensador. El món no canvia quan canvia la ciència però allò que les persones saben de la realitat és resultat d’haver pensat i d’haver interpretat l’experiència d’aquest món, gràcies al llenguatge. La realitat és, doncs, una interpretació, un constructe social, una manera de veure i entendre el món.

Si el coneixement és un producte social, vol dir que ha estat construït per persones, les quals han anat interpretant la realitat i formant un corpus científic. Tanmateix, és evident que els grups humans entenen o veuen la realitat segons els sabers de què disposen a cada època, segons les urgències socials que obliguen a centrar la investigació en determinades qüestions i pels interessos de les estructures de poder que dominen el món a cada època. És a dir, segons el seu context cultural, econòmic, social i polític. Una característica essencial del coneixement és, doncs, la seva contextualitat (Benejam, 1999, 2002).

Si partim del supòsit que el coneixement és una construcció social contextual, vol dir que pot canviar al llarg del temps perquè admet el dubte, la reinterpretació i el canvi. Per tant, entenem que el coneixement és relatiu perquè és històric. La condició humana, segons aquesta teoria, està marcada pel dubte sobre el coneixement i pel dubte sobre la història de manera que conèixer, segons diuen, és dialogar amb la incertesa. El savi ecòleg Margalef deia: “El més satisfactori és trobar-se bé en el punt de conflicte, a mig camí. Una modesta predictibilitat amb el fruit d’una mai interrompuda sorpresa del que és nou. El món és obert, garantia que, com a espècie, no ens emmandrirem excessivament”. ¹

Si el món és obert, cal tenir ben present la possibilitat de canvi. En un món incert també és possible pensar i defensar un model de societat diferent i desitjable.

1 Citat per P. Benejam en la conferència pronunciada a l'associació de mestres Rosa Sensat el 7 de febrer de 2002 “Justificació epistemològica de les habilitats cognitivolingüístiques”.

36 Aquest poder ser admet diverses pràctiques i concrecions. Si acceptem que la finalitat de la ciència no és únicament la producció de coneixement sinó que també ofereix la possibilitat d’intervenir per canviar el món, a partir d'aquí sorgeixen immediatament qüestions importants com ara: amb quina finalitat es vol canviar el món? en benefici de qui? Es diu que la ciència únicament pretén la millora de la ciència heretada, però cal reconèixer que la major o menor utilitat social d’aquesta millora és un assumpte que cau en el camp axiològic o dels valors, perquè la ciència no és neutral (Benejam, 1997, 2002).

El fet d’acceptar la contextualitat, la relativitat i la intencionalitat del coneixement no implica necessàriament resignar-se a un escepticisme total com pensaven els primers teòrics del postmodernisme. Certament, la raó s’ha demostrat incapaç d’arribar a seguretats; tanmateix, manté una gran potencialitat, perquè és amb la raó que s’ha demostrat els seus propis límits. Avui s’entén per coneixement (Giere, 1998) aquell corpus de sabers que en cada moment ofereix la convergència o coincidència de raons, proves, evidències i opinions; que mostra una correspondència o similitud entre les teories i els fenòmens o realitats que les teories tracten d’explicar i d’interpretar i aquells sabers que ofereixen més resistència davant la crítica i el debat. Tanmateix, aquests criteris per validar el coneixement admeten el dubte i la crítica, però donen certes garanties (Benejam, 1999).

Si partim de la base que el coneixement és una interpretació, l’interès pel saber i les ganes de comprendre un fenomen o un problema rellevant no es poden abordar de forma compartimentada sinó que cal establir relacions amb tota classe de variables que fan que el pensament tingui una gran complexitat. El coneixement teixeix xarxes complexes que no demanen únicament interaccions entre diversos sabers, sinó que també converteixen les causes d’uns problemes o fets en efectes o en solucions d’altres. El pensament complex implica l’observador en la interpretació d’allò que observa, fa inseparables les raons i els sentiments, relaciona el que és local i el que és global, l’individu i la societat, la naturalesa i la cultura, l’animalitat i la humanitat. Actualment, la reflexió sobre el coneixement apunta la conveniència d’un coneixement integrat, en contraposició amb la tendència a l’especialització que ha caracteritzat la segona meitat del segle XX

(Benejam, 2003).

En conclusió, avui la càrrega de racionalitat consisteix en l’obligació fonamental de continuar aprenent, reinterpretant i avaluant els nostres coneixements i estratègies a mesura que apareixen conceptes nous i noves experiències perquè res no serveix per sempre. La contextualitat, la relativitat i la intencionalitat del

37 coneixement ens porta a pensar en una didàctica atenta al corpus de coneixement elaborat per la societat però que juntament amb la informació i l’explicació necessàries, treballa la justificació dels sabers i les possibles alternatives als problemes presents tenint en compte la complexitat dels factors que hi intervenen.

Des d'aquests plantejaments entenem que tota justificació és una teoria, una interpretació que admet el dubte, el canvi i demana diàleg. Un diàleg fonamentat en el discurs argumentatiu que permet la confrontació d'interpretacions diverses justificades amb raons fortes i adequades i amb la intenció de convèncer, matisar i, fins i tot, dubtar del propi coneixement.