Característiques de l'argumentació

L’argumentació és una habilitat del pensament i de la llengua, els orígens de la qual es remunten a l’antiguitat clàssica i que, com moltes ciències humanes, s'expliquen a través d'un mite.

Cap al segle V a. C. Siracusa estava governada per dos tirans que s'havien apropiat de totes les terres per repartir-les entre els seus soldats. L’any 467 a. C. els tirans foren enderrocats i els antics propietaris van reclamar les seves terres, la qual cosa va originar nombrosos litigis. Per resoldre’ls Córax i Tisias van desenvolupar el primer mètode raonat per dirimir, davant d'un tribunal, qui presentava els arguments més convincents. Es considera que aquest mètode fou el primer tractat sobre l’argumentació.

Històricament es considera que Aristòtil (384-322 a. C.) és el pare de l’argumentació, tot i que en el segle V a. C. els sofistes ja sotmetien les concepcions ètiques i socials del seu temps a una crítica implacable, i van ser l’origen a la retòrica o art de l'eloqüència, on un orador s'enfrontava a un oponent davant un públic. L'objectiu consistia a convèncer el públic sobre qui tenia la raó, de manera que les seves reaccions eren les que arbitraven el debat. Plató (428-427 a. C.) i els seus deixebles van criticar durament la finalitat d’aquest discurs atès que, en realitat, es tractava més d'una lluita verbal per rebatre els arguments del contrari que no pas de la recerca de la veritat.

110

Aristòtil va desenvolupar una nova visió de l'argumentació. La seva aportació va distingir dos aspectes ben diferenciats, en funció de la intencionalitat del discurs.

D’una banda, la ciència ha de demostrar els fets i fenòmens de la naturalesa a partir de la raó i de la lògica. En aquest sentit va establir la teoria del sil·logisme científic en el qual el valor de veritat dels enunciats del discurs argumentatiu s'estableixen en funció d'una norma logicocientífica, molt propera al discurs justificatiu. D’una altra banda, Aristòtil diferencia l'existència d’un discurs persuasiu que es fonamenta en fets probables i versemblants. Aquest tipus de discurs només és vàlid si se li reconeixen certes normes ètiques, sinó esdevé un discurs ornamentatiu, buit de sentit o un discurs epidíctic que tracta de persuadir a qualsevol preu sense tenir en compte l'honestedat.

Actualment, des de la perspectiva de la filosofia, es considera que l'argumentació és un producte de l'articulació de la lògica i de la retòrica i es caracteritza pels aspectes següents:

- L’argumentació és una activitat cognitiva perquè consisteix a produir un pensament just. Aquest pensament s’origina des de la reflexió quan s’examina un problema i s'explica i es demostra mitjançant raons, proves i arguments. El resultat obtingut pot ser un nou descobriment, una innovació o la reconstrucció del coneixement.

- La capacitat argumentativa del pensament s'articula discursivament a través del llenguatge. El domini dels signes i símbols del llenguatge, verbal i no verbal, permeten expressar el pensament amb coherència. El discurs argumentatiu té una dimensió monològica quan es tracta d'un discurs intern i una dimensió dialògica quan l'argumentació es produeix en el context d'una discussió o un debat. En aquest segon cas, la llengua s'ocupa d’analitzar quina és l'estructura i els recursos que s'empren en aquest tipus d'interaccions verbals.

- L’argumentació és una activitat humana present en molts aspectes de la vida quotidiana. Per exemple, l'economia empra el discurs argumentatiu a través de la publicitat per convèncer als consumidors que comprin determinats productes.

La justícia es fonamenta en el discurs argumentatiu per dirimir quina de les parts en litigi té raó. La política empra el discurs argumentatiu per convèncer els votants de la bondat de les seves propostes, etc. A través d'aquests exemples es mostra el caràcter dialògic de l’argumentació que fa possible la discussió entre opinions que expressen diferents maneres de veure el món.

111

- Deixant de banda la falsa argumentació que aliena el pensament, l'argumentació es produeix en situacions on hi ha controvèrsia i diferències d'opinió, on cal justificar-se, o quan cal comprometre’s en l'acció i s'ha de prendre una decisió justa. L'argumentació falaç no procura convèncer sinó que tracta d’influir o persuadir per obligar a fer. En canvi, la finalitat de l'argumentació regulada per l’ètica és la recerca de la veritat que tracta de fer creure per resoldre diferències d’opinió i, si s'escau, arribar a un consens.

Dels estudiosos sobre l'argumentació, resumim a continuació un seguit de definicions proposades per Plantin (2001):

> Amb relació al concepte:

“L'argumentació és una operació que es recolza sobre un enunciat assegurat (acceptat) –l’argument–, per arribar a un enunciat menys assegurat, la conclusió”.

> Pel que fa a la finalitat:

“Argumentar és dirigir a un interlocutor un argument, és a dir, una bona raó per fer-li admetre una conclusió o incitar-lo a adoptar els comportaments adequats”.

> Quant al procediment:

“L'argumentació és un conjunt de tècniques (conscients i inconscients) de legitimació de les creences i dels comportaments”.

> En relació amb la seva aplicació pedagògica:

“Argumentar és un joc, és a dir, una pràctica lingüística sotmesa a regles, que es produeix en un context comunicatiu i mitjançant el qual pretenem donar raons als altres o a nosaltres mateixos d'algunes de les nostres creences, opinions o accions.

Les raons que presentem per justificar un dit o un fet pretenen tenir una validesa intersubjectiva susceptible de crítica i, precisament per això, es pot arribar a acords comunicativament aconseguits” (Miranda, 1995:16).

Així doncs, per poder comunicar i compartir amb l'alumnat el significat de la capacitat d'argumentar entenem que, des de la perspectiva didàctica, argumentar és una habilitat del pensament que tracta de donar raons per provar o demostrar una proposició amb la intenció de convèncer algú d'allò que s’afirma o es nega.

Implica, per tant, sotmetre el propi pensament al judici i la crítica dels altres mitjançant el diàleg, la discussió o el debat.

112

Hem vist que l'argumentació té un component lògic i un component dialògic. El primer estableix la validesa de l'argumentació des de la raó i el segon expressa la situació comunicativa que es produeix en el discurs argumentatiu. A continuació examinarem ambdós components.

1.2 L'argumentació com una habilitat del pensament: la perspectiva