Direm, en efecte, que explicar és respondre a la pregunta "per què?", és comprendre i no constatar. Dit d’una altra forma, és separar la "raó"
en el terreny de les ciències deductives, i la "causalitat" en el terreny de les ciències físiques - tot i que la paraula pot ser perillosa -.
Piaget, 1970
2.4.1 Una vella polèmica
Plantejar el paper de les preguntes en el procés d’aprenentatge de les ciències porta a parlar necessàriament dels "per què" i les seves respostes. De manera intuïtiva, hom pot dir, com en la cita de Piaget (1970), que respondre un "per què" és explicar, és comprendre, és anar més enllà de la simple observació o descripció.
En alguns contextos, es pensa que tota pregunta que s’inicia amb la partícula per què, té un contingut causal, tot i que a vegades sota aquesta fórmula s’amaguin altres tipus d’explicacions (Pozo, 1987).
Es pot dir que respondre un “per què” referit a un fet, un fenomen o una situació és explicar. Però el concepte d’explicar és ambigu i és fronterer amb el de justificar i argumentar. Jorba et al. (1998) fan una definició d’explicar a partir de la síntesi i discussió d’altres autors. Per aquests autors explicar és
presentar raonaments o arguments establint relacions (hi ha d’haver relacions causals explícitament) en el marc de les quals els fets, esdeveniments o qüestions explicades prenen sentit i porten a comprendre o a modificar un estat de coneixement.
Tenint en compte que tant les preguntes amb “per què” com l’explicació són presents en l’àmbit escolar i que ambdós termes poden ser utilitzats de manera ambigua, és necessari fer primer una reflexió sobre el concepte de causa i també sobre el d’explicació.
La reflexió sobre el concepte de causa es fa a partir d’una breu revisió de la seva evolució al llarg de la història, amb la intenció de presentar-ne la seva complexitat. Pel que fa a l’explicació, s’opta per un model d’explicació en el marc de l’ecologia.
2.4.2 Les causes no ho expliquen tot
El primer estudi sistemàtic sobre les causes es troba en la metafísica d’Aristòtil. Segons aquest gran pensador hi ha quatre classes de causes que condueixen a un determinat efecte:
− La causa material: el suport material i passiu de les altres causes.
− La causa formal: essència o qualitat de la cosa.
− La causa eficient: l’agent extern responsable de l’efecte.
− La causa final: meta a la que tendeix la cosa.
Aquesta teoria aristotèlica de la causa va perviure fins l’aportació de Galileu, a partir del qual el concepte científic de causa queda restringit al de causa eficient. Galileu defineix la causa com la condició necessària i suficient perquè un fet es produeixi.
Tot i l’acceptació general d’aquesta definició, la concepció finalista o teleològica de causa es pot trobar en dos contextos diferents. En alguns estudis de ciències socials es troben explicacions en les que es fa referència a la intenció dels agents; es planteja un tipus d’explicació que respon a l’esquema intenció – acció – conseqüència (Pozo,1987).
També es troben aquest tipus d’explicacions teleològiques, segons Piaget (1973), en formes de pensament precausal en nens. No és clar que aquest tipus d’explicació respongui a un pensament precausal; pot ser que es doni per una aplicació errònia de l’explicació teleològica al món físic, degut a que encara no hi ha una clara diferenciació entre allò psíquic i allò físic.
Respecte a la persistència de les explicacions teleològiques, aquestes són freqüents en el camp de la biologia en processos com són les adaptacions (De la Gandara i al, 2002). Sovint aquest tipus d’explicacions són presents en les explicacions del professorat i dels llibres de text (Tamir i Zohar, 1991).
La definició de Galileu no aclareix quina és la naturalesa de la condició necessària. En el transcurs de la història de la ciència hi ha hagut dues respostes que es corresponen a les dues grans corrents epistemològiques: l’empirisme i el racionalisme.
El 1739, Hume va elaborar i exposar les regles per caracteritzar les causes i els efectes des de l’empirisme. Aquestes són:
− Contigüitat espacial i temporal.
− Prioritat temporal.
− Conjunció constant.
Segons aquestes regles, la causa i l’efecte estan pròxims en el temps i en l’espai; la causa succeeix abans que l’efecte i sempre que es repeteixi la mateixa causa succeirà el mateix efecte. Segons aquesta idea es defineix la causa a partir de la covariació regular entre dos fets, sense que s’expliqui el nexe entre ells.
La definició de causa segons la teoria racionalista es pot resumir en les característiques definides per Kant l’any 1781:
− Determinisme causal: tot fet té la seva causa.
− Constància: una causa produeix sempre el mateix efecte.
− Condicionalitat: si es compleixen determinats antecedents es produiran determinades conseqüències .
− Asimetria: la relació causal és asimètrica, no reversible.
− Productivitat o transmissió generativa: la connexió causal és una connexió en la que la causa origina o produeix l’efecte. Existeix una transmissió real entre causa i efecte que constitueix l’especificitat del nexe causal.
Tot i que no hi ha un acord unànime en tots aquests principis, si que hi ha acord dins el racionalisme, en el fet que no accepta que la covariació entre dos fets implica la relació causal entre ells.
El debat sobre la causalitat no ha deixat d’estar viu en el segle XX, i, tot i partir del model racionalista, ha suscitat el que es pot considerar una tercera via o “semicausalisme”, que fonamentalment està d’acord en dos principis :
− Acceptació dels principis causals, és a dir, de la necessitat de postular una connexió causal entre els fets.
− Refús del determinisme causal, és a dir, negació de la universalitat explicativa dels principis anteriorment acceptats.
Es pot considerar una variant del causalisme racionalista, ja que admet la necessitat de postular uns principis causals més enllà de la covariació.
En el camp de la psicologia, la relació causal s’entén segons dues línies fonamentals que es correspondrien, per una banda a l’empirisme, la teoria de l’atribució causal de Kelley (1967), i, per l’altra, al racionalisme, la teoria de Piaget. Piaget (1973) constata que les respostes al "per què?", tant si es busquen les raons com si es busquen les causes, poden portar a dos tipus d’explicacions reduccionistes.
Un reduccionisme extern que consisteix en fer entrar en el marc d’una llei general, una llei més o menys particular. En aquest cas el que es fa és desplaçar el problema, ja que així s’indica la raó de la llei particular, però no es diu res de la llei general. I un reduccionisme que pot anomenar-se intern, que busca la raó d’una nova realitat en el supòsit que està preformada o predeterminada en alguna realitat anterior.
El perill reduccionista fa explícita una paradoxa. Per una banda, buscar la raó de les coses és buscar els fets (les causes necessàries) i per l’altra, cal poder explicar la producció de canvis, la construcció de novetats. És a dir, es tracta de comprendre les innovacions com a necessàries en lloc de preformades, perquè en aquest cas ja no serien innovacions. Però no poden ser considerades com a contingents (que pot succeir o no succeir) perquè no serien necessàries i no es podrien "comprendre".
En el cas de les ciències deductives, la superació d’aquesta contradicció es pot trobar en el fet que la raó d’una proposició o afirmació es suporta en una estructura o model. Llavors, el problema és la naturalesa dels models, és a dir, el models són subjectius o s’aproximen a la realitat.
Es pot considerar que els models són subjectius en tant que són instruments intel·lectuals destinats a simplificar els problemes. Serien una forma d’economia del pensament o, tal vegada, un intent de representació per tal de satisfer la necessitat d’imatges precises.
També es pot considerar que el model s’acosta a la realitat per aproximacions successives. Tot i així, és evident que cap model és una representació conforme a la realitat, ja que necessita ser constantment transformat i afinat. Però això no impedeix que la funció del model sigui explicar la realitat.
Aquesta relació model- explicació racional es correspon amb els resultats dels estudis sobre l’evolució de les explicacions causals. Aquests estudis porten a preguntar-se quin és el procés de construcció de les estructures operatives. És un procés autònom i, després, les estructures són atribuïdes als objectes i projectades a la realitat. O, per contra, és la necessitat d’explicar la realitat la que obliga al subjecte a construir instruments logicomatemàtics.
Possiblement es tracti d’una acció recíproca; hi ha una estreta relació entre subjecte i objecte. És a dir, entre les representacions o explicacions del subjecte "models" i la necessitat d’explicar l’objecte. En definitiva, cal reconèixer la complexitat del problema de l’explicació.
2.4.3 El desenvolupament i l’aplicació del pensament formal, un procés complex.
Estudis posteriors a les aportacions de Piaget sobre el pensament formal, sobretot els portats a terme en el món anglosaxó, han aprofundit en el seu desenvolupament i en la seva aplicació. Algunes de les qüestions plantejades han estat (Carretero, 1986):
− El procés d’evolució del pensament formal es pot generalitzar a tota la població?
− Es pot considerar el pensament formal com una estructura teòrica que actua sempre de la mateixa manera?
− L’aplicació del pensament formal és independent de la tasca o el context on s’aplica?
Aquests estudis han permès confirmar i generalitzar la seqüència de les etapes del desenvolupament del pensament definides per Inhelder i Piaget (1972), però han portat a discutir que aquestes es corresponguin amb unes edats determinades.
També s’ha demostrat que l’aplicació del pensament formal no és independent de la tasca. En diversos estudis s’ha trobat que l’existència de determinades hipòtesis, en relació al resultat de la tasca, pot fer que s’aferrin a aquestes, tot i que els resultats de l’aplicació del raonament formal les qüestioni.
Per altra banda, tal com va plantejar Lakatos (Chalmers,1982) en relació a l’evolució de les teories científiques, quan hom troba
contradiccions entre els resultats d’una experiència i els esperats es tendeix a formular explicacions que confirmin les expectatives, encara que aquestes siguin inoperants.
Alguns autors distingeixen el que anomenen estils cognitius entre subjectes independents o dependents del camp. La dependència o independència del camp consisteix en la capacitat de processar la informació amb un grau d’autonomia respecte al camp perceptiu extern, de manera que els subjectes independents de camp tenen una gran capacitat per separar els detalls d’una configuració global.
Diversos estudis (Carretero,1986) van confirmar que en els subjectes dependents de camp, en problemes com els de control de variables, la dificultat està en distingir la informació rellevant de la que no ho és, mentre que, un cop conegudes quines són les variables rellevants, no hi ha dificultat en l’aplicació de l’estratègia formal adequada.
A més de l’estudi de la relació entre pensament formal i coneixement, també s’ha plantejat la relació entre llenguatge i pensament formal.
Encara que no hi hagi estudis que aportin evidències clares, sembla que hi ha una relació entre el grau de maduresa sintàctica d’expressió dels subjectes i el nivell de pensament formal.