Una nova vida com a represaliat. Músic a cafès de València

Un cop va aconseguir sortir de la presó de Castelló, amb la llibertat provisional, Mus va haver d’anar a viure a València per instruccions del jutjat. Un cop a la setmana havia d’anar als jutjats militars i no podia sortir de València sense un permís judicial. Mus estava disposat a treballar del que fos per refer la seva vida i tirar endavant la seva família (durant l’empresonament a Castelló es va tornar a casar amb Eva Grande, ja que el matrimoni que havien celebrat durant la Guerra no es considerava vàlid).

Malauradament no es va trobar amb cap tipus de facilitats, degut al seu pas per la presó acusat de roig. Fins el novembre de 1939 no va poder treballar enlloc i llavors va començar a treballar com a violinista al Cafè Navarra, interpretant música a la tarda i a la nit. Va poder treballar en aquest cafè fins que el Sindicat va prohibir al propietari de l’establiment contractar a un roig mentre hi haguessin nacionals sense feina. ²³⁷ Afortunadament per a Mus, el propietari va respondre que si Mus no podia treballar hauria d’acomiadar als altres set músics i finalment va poder continuar treballant.

El primer any després de sortir de la presó va ser realment dur per a Mus, ja que com encara estaven investigant el seu cas, ell era considerat con un traïdor i contrari al nou regim, i per tant no podia treballar en cap organisme oficial ni molt menys donar concerts. Tal i com ell afirma a les seves Memòries, estava condemnat a treballar com

MUS, Abel. A life. p. 145. Traducció:

236

El meu malson havia acabat, per fi era de nou un home lliure.

MUS, Abel. A life. p. 137.

237

un músic anònim en un cafè on sols podia guanyar 15 pessetes al dia, que era la tarifa establerta pel sindicat. ²³⁸

Las situació que patia Mus la van viure molts altres músics, ja que aquest sector professional es va veure greument afectat per l’autarquia i la fam regnant en la postguerra. José Ferriz, violinista i director d’orquestra explicava a les seves Memòries com va viure els primers anys de la postguerra:

Los primeros días de este desdichado mes [abril de 1939] son de desorientación absoluta para los vencidos, entre los que me encuentro. La Asociación Benéfica y Montepío de Profesores Músicos ya es historia y el Sindicato del Espectáculo también.

Ahora somos una profesión en paro total, sin ilusión, fracasada, rota, hambrienta: su local social se encuentra en la calle Ruzafa, que muy pronto se llamará ‘la acera del hambre’. Hay que salir a la calle con cautela, informarse de lo que hay que hacer para integrarse en la nueva situación y tratar de resolver algo tan importante como ganar algún dinero. ²³⁹

Les reflexions que feia Mus durant aquest període són també realment dures i expressen la gran quantitat de problemes que es va trobar per refer la seva vida personal i artística:

As for my actual situation, after the tragedies of these last times, it is bearable enough in spite of the hardness of contrasts, for in fact my life has been an interrupted suite of contrasts… glories to-day, misfortunes to-morrow, and anew, happiness and sorrows…

after having beed admired and feasted in my region, I find myself now, despite by ones, avoided by others and persecuted by the rest. ²⁴⁰

To suffer for ideals that one feels and defends must be consoling in some way, specially if one hopes that in case of Victory, his sufferings may turn into merits or rewards, but

MUS, Abel. A life. p. 137.

238

FÉRRIZ, J. Sesenta años de vida musical. Memorias. Biblioteca de Música Valenciana, nº 6. València.

239

Glòries avui, desgracies demà, i a més, alegries i tristeses... després de ser admirat i festejat en la meua regió, ara em trobe odiat per uns, evitat per altres i perseguit per la resta.

to be persecuted by “reds” and “fascists” is something that makes onself curse his own country and countrymen… How many times I have hated Spain in these last years of misadventures…¡ No, really not, I am not a bit patriot, and I am not a bit ashamed of not looking patriot… to be patriot as we are taught to be, is nothing but stupid blindness which pushes you to murder without remorses… how much better it would be to simply be universal and human, regardless to races, languages and frontiers. ²⁴¹

En la primavera de 1940 el Governador de València va obligar als propietaris de diferents cafès, cinemes i restaurants a contractar tots els músics que estiguessin a l’atur.

Mus va aprofitar aquesta situació i va demanar poder treballar de forma legal a algun d’aquests establiments però la resposta que va rebre era que no podien treballar en cap d’aquests locals fins que tots els músics de la ciutat tinguessin feina. Com és comprensible, això feia pràcticament impossible que poguessin treballar.

Mus tenia un amic que era propietari del Cafè Sud, on va ser contractat com a solista de l’orquestra d’aquest cafè, que estava formada per 5 músics. Va estar treballant un temps en aquest cafè fins que el sindicat hi va tornar a posar impediments.

La conjuntura va canviar quan el propietari d’un modest cafè anomenat Bar Mérito, es va posar en contacte amb els germans Mus i el violoncel·lista Rafael Sorní, per contractar-los al seu local. Com que aquest establiment era de segona categoria, el Sindicat no l’obligava a contractar músics i per això va poder oferir la feina a aquests músics sense que el sindicat s’hi oposés. Al Bar Mérito, situat a la Plaça Alfons el Magnànim, 2, tocaven durant tres torns de dues hores: al migdia, a la tarda i a la nit. ²⁴²

MUS, Abel. A life. p. 138. Traducció

241

Patir per uns ideals que quelcom sent i defensa deu consolidar-los d’alguna manera, especialment si es creu que en cas de vèncer, aquests sofriments es convertiran en mèrits i recompenses, però ser perseguit per “rojos” i “feixistes” és una cosa que et fa maleir el teu país i els teus compatriotes... quantes vegades he odiat Espanya en els últims anys de desgràcies…! No, realment no, no sóc ni una mica patriota, i no m’avergonyisc de no semblar-ho... ser patriota com ens ensenyen, no és més que una estúpida ceguesa que ens empeny a matar sense remordiments... com de millor seria ser simplement universal i humà, sense diferència de races, llengües i fronteres.

FONTELLES RODRÍGUEZ, Vicent Lluís. Jazz a la ciutat de València: orígens i desenvolupament

242

fins a les acaballes del 1981. Tesis doctoral dirigida per PÉREZ GIL, Manuel. Universitat Politècnica De València. Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l’Art. València. 2010. p.

210.

Tot i que era una feina dura, van estar molt agraïts de poder superar la misèria que estaven vivint, en un moment que tothom estava en contra seva. ²⁴³

Gràcies a la qualitat dels músics que hi tocaven, aquest establiment va començar a ser conegut i aviat va passar d'estar buit a tenir una abundant clientela fixa. Fins i tot es celebraven algunes tertúlies d’artistes i intel·lectuals. ²⁴⁴

A poc a poc, la situació de Mus va anar millorant, però va patir durant molts anys els problemes que es van desencadenar després de prendre la decisió, com tants altres, de no marxar a l’exili i viure el seu propi “exili interior”. Tal i com s’explicarà amb detall a la següent etapa, anomenada Renaixement artístic, amb el temps va aconseguir reprendre la seva carrera com a violinista, va donar concerts per tota Espanya, va ser concertino de l’Orquestra Municipal de València, va realitzar gires per Argentina i Xile i un llarg etcètera, però va sofrir constants impediments per part de les autoritats i de diferents organismes oficials que no perdonaven el seu passat republicà.

Tot i refer la seva carrera artística, Mus va continuar treballant durant tota la seva vida en diferents cafès de la ciutat, cosa que li permetia tenir uns ingressos extra i poder viure més dignament. Els millors músics de la ciutat, fins i tot després de crear-se l’Orquestra Municipal de València, tocaven música en directe en diferents cafès de moda de València.

Mus va treballar durant molts anys a la Casa Barrachina, situat a la llavors plaça del Caudillo, l’actual plaça de l’Ajuntament de València. Aquest establiment de grans dimensions tenia un bar-cafeteria, un restaurant, un cafè, una gelateria i una botiga d’ultramarins. En la petita sala lateral, coneguda com la del “The”, que estava ²⁴⁵ decorada en estil deco, tocava un trio format per Mus, Sorní i un pianista . ²⁴⁶

MUS, Abel. A life. p. 139.

243

GARCÍA CANTALAPIEDRA, Aurelio. Tiempo y vida de José Luis Hidalgo, Madrid, Taurus. 1975. p.

244

126.

MARTÍ GUILLAMON, Frederic. La ciutat trista. Narratives 3i4. València, 2003. p. 58.

245

A partir de 1945 els germans Mus no van tocar més junts, després d’una forta discussió.

246

L’actor Frederic Martí a les seves memòries titulades La ciutat trista explica com era l’ambient del Barrachina i com eren les actuacions del trio on actuava Mus.

L’ambient de la Sala de The de Barrachina tenia un públic de caire intel·lectual, selecte, però no elegant. Sovint venien elements pintorescos. Era, doncs, un local ideal per a la meua iniciació nocturna en la vida dels cafès abans de passar a plats més forts. Hi actuava un tercet format per un violoncel·lista, un violinista i un pianista. El violinista Abel Mus i el cel·lista Rafael Sorní eren els solistes de l’Orquestra Municipal. Les peces que interpretaven eren clàssiques, però sempre les més populars.

Fantasies de sarsueles i coses per l’estil. Tenien un número fort propi que el públic els reclamava cada nit. Mus, el Zapateado de Sarasate, que interpretava acompanyat pel pianista. Després, Sorní atacava el “Vol del borinot” de Rimsky-Korsakov. De tant en tant, el pianista, que no tenia la categoria musical dels dos solistes, s’engrescava amb algun valset de Chopin i era molt aplaudit. ²⁴⁷

Tal i com explica Martí, Mus actuava fora d’hores i diari en un, i fins i tot dos, dels molts locals de la ciutat. A més de la seva intervenció en obres del teatre líric, sarsuela, revista i varietats, actuaven durant els entreactes als teatre de comèdia. I a més a més, als principals cafès del centre. ²⁴⁸

Mus va compaginar diferents feines durant tota la postguerra: el seu lloc de concertino a l’Orquestra Municipal de València, les seves classes a alumnes de València i Alcoi, els seus recitals i concerts com a solista i els diferents cafès i restaurants, amb els que completava el seu sou, ja que el sou de l’Orquestra Municipal era insuficient per poder viure.

Algunes persones que el van veure treballant en aquests cafès recorden a Mus com un artista que era capaç de captivar al públic amb el seu violí i just després baixar a les taules per mantenir llargues converses en els clients de l’establiment, que apreciaven tant els seus dots musicals com els discursius i humorístics.


MARTÍ GUILLAMON, Frederic. La ciutat trista. Narratives 3i4. València, 2003. p. 59.

247

MARTÍ GUILLAMON, Frederic. La ciutat trista. Narratives 3i4. València, 2003. p. 58.

248