La primera detenció

La matinada de l’11 de juny de 1938 Mus va arribar a l’Hospital de Moncofa, situat a les escoles del poble, amb l’equip mèdic i el seu estoig de dos violins que havia guardat a Benicàssim durant els bombardeigs de Castelló. Unes hores després d’arribar al seu nou destí va ser cridat pel Comandant Carretero, qui el va informar que estava detingut, al mateix temps que ordenava a dos soldats que el vigilessin i que no dubtessin a disparar-li si intentava escapar-se. En el moment de la detenció Mus va preguntar per ¹⁸⁴ quines raons se l’empresonava ja que no en comprenia els motius, però no li van donar cap explicació. El Servei d’Informació Militar havia condemnat a mort a Mus, sense produir-se cap judici i sense dret a defensar-se, però gràcies al Doctor Juan Manuel Madinaveitia, el qual va exigir que se’l jutgés de forma correcta, Mus va ser traslladat al XIII Batalló Disciplinari a l’espera de rebre el citat judici. ¹⁸⁵

Mus no va saber de què se l’havia acusat fins el desembre de 1938, quan ja havia aconseguit la llibertat. Llavors va saber, a través d’un interrogatori del Servei d’Investigació Militar que Eduardo Bosch, president de la Secció de músics de l’UGT i un dels professors del Liceo Beethoven que es va posicionar en contra de la creació del Conservatori de Música de Castelló que dirigia Mus, el va denunciar pels següents motius: ¹⁸⁶

1- Ser un espia dels serveis franquistes. La seva estança a les Brigades Internacionals de Benicàssim era una bona estratègia per informar a Franco.

2- Pertànyer a la “Quinta Columna”.

3- Haver acollit a casa seva durant un cert temps dos alemanys (el matrimoni Ardnt) que eren agents de Hitler a Espanya.

4- No pertànyer a cap partit polític ni sindicat.

GIL GIMENO, Daniel. Abel Mus. Una vida dedicada al violín. Ayuntamiento de Burriana, 2007. p.

184

117.

MUS SANAHUJA, Abel. (1973) «Tríptico», Buris-ana. Boletín de la Asociación Borrianenca de

185

Cultura. Núm. 131, Borriana. p. 5.

MUS, Abel. A life. p. 122.

186

5- Haver estat detingut pel Servei d’Informació Militar quan intentava quedar-se a Castelló, esperant l’arribada de les tropes franquistes.

Malauradament, aquest interrogatori no li van fer en el moment de la detenció, cosa que hagués permès a Mus defensar-se i mostrar que les acusacions no eren certes, com va fer el desembre de 1938, quan va respondre el següent: ¹⁸⁷

1- Mus va ser voluntari de les Brigades Internacionals per voluntat pròpia i degut a la difícil situació que passava. La seva estança li va permetre sentir-se protegit de les amenaces de mort i va treballar activament durant aquest període.

No va ingressar-hi en cap moment amb l’objectiu d’informar a Franco, ja que a més les seves conviccions polítiques no eren properes a les del general colpista.

2- En cap moment va formar part de la Quinta Columna. Mus tenia una actitud antimilitarista que l’allunyava de cap interès per formar part de forces de combat.

3- El matrimoni Arndt eren uns vells amics de l’etapa francesa. Aquests no eren espies de Hitler i si es va produir la visita va ser per motius d’amistat i no amb intenció d’informar Hitler.

4- Mus s’havia afiliat a Esquerra Valenciana (partit que aglutinava als intel·lectuals republicans de Castelló) el març de 1936, amb el convenciment que l’ajudaria a aconseguir l’oficialitat del Conservatori. Es va donar de baixa d’aquest partit el maig del 1937 després de demanar en reiterades ocasions que el partit intercedís per a ser admès al sindicat UGT. Com que tenia la protecció de les Brigades Internacionals va tornar el carnet fins que el partit no aconseguís que l’admetessin al sindicat. Respecte l’acusació de no pertànyer a un sindicat, Mus afirmava que era un artista independent i que els seus enemics li van impedir ingressar a l’UGT.

GIL GIMENO, Daniel. Presons i repressió. Memòries d’un violinista empresonat per republicans i

187

franquistes durant la guerra civil. Universitat Jaume I i Diputació de Castelló. Castelló, 2010. p. 325- 326.

5- Aquesta última afirmació és falsa, ja que Mus va ser arrestat a l’hospital de Moncofa, on s’havia desplaçat seguint les ordres de l’exèrcit republicà.

Desgraciadament per a Mus, no li van donar aquesta oportunitat i encara va tenir sort que no l’executessin sense judici. Mus va restar empresonat al Batalló Disciplinari durant gairebé cinc mesos tal i com s’explica a continuació.

Abans d’ingressar al Batalló Disciplinari, Mus va veure’s privat de llibertat gairebé tres setmanes, sense saber que l’havien condemnat a mort ni per quins motius. D’entrada va estar 5 dies incomunicat en unes dependències de l’Hospital de Moncofa, durant els quals va patir diversos bombardeigs aeris de les tropes franquistes. A continuació es transcriu un passatge de les seves Memòries, on Mus explica com va viure un d’aquests bombardeigs, que van desencadenar un dels gestos més emotius de la seva vida:

The 15th. of June the enemy had occupied Vilarreal, Burriana, Almazora and Nules (at scarcely 5kms. From Moncofar) totally destroyed… being so near of the front line, we suffered there the most frightful bombardment… the staff of the hospital ant the wounded that could walk, protected themselves going to the orange fields that constituted a good protection, since being the ground still wet and bland, the bombs penetrated in the wet earth without explosing… the danger existed solely for those who could not leave the hospital… the bombs falling near by, made tremble the hospital antdthe window panes, and then thinking my last moments arrived I had a romantic gesture… if I had to die there, shut like a rat, it would be better to die with my violin in my hands… and taking my best one, the “S. Klotz”, I began to play “The farewell to life” from “La Tosca”… when I had played for a few minutes, my sentries who had come back from the orange fields, gave strong strokes with the butt-ends or their guns

shouting to me “You are glad your friends have rendered you a visit leaving you a few bombs, hein.. you dirty traitor”… how could they understand my state of mind. ¹⁸⁸

Anys després d’aquest fet va rebre una carta del doctor Madinaveitia, on recordava pena, sino de desprecio a cuanto nos rodea, que desde entonces veo de forma distinta la vida. ¹⁸⁹

Després d’aquest bombardeig el van traslladar a Navajas, on va romandre dues setmanes incomunicat. En el moment d’abandonar Moncofa, Mus portava els seus dos millors violins en un estoig doble, i l’obligaren a deixar-los. Va tenir la immensa sort que un soldat aficionat al violí que estava en aquell moment a prop del lloc de la discussió es va oferir voluntari per guardar els violins i portar-los com més aviat possible a uns familiars de Mus que vivien a València. ¹⁹⁰

MUS, Abel. A life. p. 102. Traducció:

188

El 15 de juny l'enemic havia ocupat Vila-real, Burriana, Almassora i Nules (a uns escassos cinc quilòmetres de Moncofa) i els havia destruït totalment... estàvem tan a prop de la primera línia que vam patir allà un bombardeig espantós... el personal de l'hospital i els ferits que podien caminar, es protegien a ells mateixos anant-se'n als camps de taronges, que constituïen una bona protecció, ja que com que el terra estava encara moll, les bombes penetraven a la terra mullada sense explotar... el perill existia només per als que no podíem marxar de l'hospital... com que les bombes queien tan a prop, feien tremolar l'hospital i els vidres de les finestres, i llavors, mentre pensava que els meus últims moments havien arribat, vaig tenir un gest romàntic... si havia de morir allà, tancat com una rata, seria millor morir amb el meu violí a les mans... i prenent el meu millor violí, el S. Klotz, vaig començar a tocar L'adéu a vida de Tosca... Després de tocar uns pocs minuts, els meus sentinelles van tornar dels camps de taronges, i fent forts cops a la porta amb els extrems de les seues pistoles em van cridar: "Estàs orgullós? Els teus amics t’han ofert una visita deixant-te unes quantes bombes, hein,... brut traïdor..." Com podrien ells entendre el meu estat d'ànim?

Carta de Juan Manuel Madivavieita a Abel Mus. 23 de juny de 1943, Madrid.

189

GIL GIMENO, Daniel. Presons i repressió. Memòries d’un violinista empresonat per republicans i

190

franquistes durant la guerra civil. Universitat Jaume I i Diputació de Castelló. Castelló, 2010. p. 308.

A finals de juny, després d’estar 15 dies incomunicat a Navajas, Mus va ser traslladat al XIII Batalló Disciplinari que es trobava a la província de Terol, i es va incorporar a la Quinta Companyia del Batalló, que segons ell estava reservada als presos més perillosos i estava formada per homes alts i fornits. Allí va ser rebut d’una forma poc esperançadora pel Comandant Max Salomon:

- What sort of a person were you before the war… an intellectual?

- No sir… I was violinist…?

- Oh violinist…? show me please your delicate hands?… Oh, they are fine and quite fitted for taking a pick or a shovel… ¹⁹¹

Quan Mus va arribar al batalló aquest s’articulava seguint un programa amb uns horaris molt rigorosos i amb una rutina que es repetia dia a dia. Per saber com eren tractats ¹⁹² els presoners del Batalló Disciplinari es transcriu seguidament un passatge de les Memòries de Mus, on explica el consell que li va donar un company de captiveri, Manuel Margarida , el dia que va arribar al batalló: ¹⁹³

You will be treated by your guardians at breeched gun blows and coarse insults… here you must forget you have a name and that politeness and honour exist… in this hell you are only a number, the number they will give you, and remind that the least rebellion or answer to one of the brute guardians will directly be punished by them according their present mood… do not try, either to escape from here… you will find many opportunities for doing so, but they have thousand ways for finding you, and if this happens you will be tortured or shot, and depend of the Commander’s humour… take

MUS, Abel. A life. p. 104. Traducció:

191

-Quin tipus de persona era vostè abans de la Guerra... un intel·lectual?

-No senyor... era violinista.

-¿Oh, violinista...? A veure, a veure les teves delicades mans?…Oh, són bones i estan bastant preparades per portar un pic o una pala…

MUS, Abel. A life. p. 104- 105.

192

Manuel Margarida Valdés, havia sigut tinent de la Guàrdia d'Assalt i havia comandat anteriorment el

193

sector d'Astigarraga-Errenteria. Definit pel diari "Frente Popular" com valent, lleial, caut, sagaç i gran estratega per al qual no hi ha dificultats ni impossibles, va desertar a Hendaia per por a les represàlies dels milicians asturians. Aquests l'acusaven d'haver dirigit les tortures al convent de les Adoratrius d'Oviedo durant la Revolució de 1934. Es deia que utilitzava un fonògraf a tot volum per ocultar els crits de dolor dels presoners. RODRIGUEZ, Mikel (2006): « Marcelo Usabiaga: Así fue la Batalla de Irún».

Historia 16. nº 362. pp. 72-85. Segons el recorda Mus: abans de la detenció havia estat Comandant militar a Irun, a més d’obrer, carnisser i violinista. MUS, Abel. A life. p. 104.

care of him, he is an old sadic jewish-german called Max Salomon… he has already shot 6 or 7 of us, accused of trying to escape… and now, my last advice is of minding very much what you write or say, for there is a stern censorship for impeding that what happens here may be know outside, and plenty of tale-bearers who would not hesitate in putting you in trouble and now my dear comrade-what is your name?– try to sleep and rest a bit … to-morrow. I feel you will need all your muscles and heart” ¹⁹⁴

El tres primers dies que Mus va estar al batalló, la quinta companyia no va anar a construir trinxeres ni refugis com la resta, ja que el seu comandant havia demanat armes i permís al Governador per crear una companyia de xoc amb els presoners de la seva companyia, i esperava que arribés un camió amb armes per poder dur a terme la seva missió. Finalment el Govern no va autoritzar els plans del comandant, perquè no creia idoni facilitar armes i munició a una companyia formada per desertors i sospitosos.

Aquesta noticia va ser rebuda amb gran alegria per Mus, ja que la idea de portar armes, haver de lluitar contra gent que no coneixia i la possibilitat de perdre la vida, o algun dels seus dits, l’aterrava. Mus tenia una actitud realment antimilitarista i esperava que aquell infern acabés el més aviat possible. ¹⁹⁵

Durant les tres setmanes següents Mus va treballar construint trinxeres, camins i refugis.

El treball que realitzaven durant diversos dies era destruït en pocs segons per l’artilleria o l’aviació de les tropes franquistes. Mus afirmava que l’aviació era la millor arma que tenien, ja que els republicans tenien pocs recursos per combatre-la. A més, l’aparició d’un sol avió paralitzava la vida normal tant del camp com de la ciutat i obligava a

MUS, Abel. A life. p. 105. Traducció:

194

Seràs tractat pels guardians a cops de pistola i t’insultaran constantment... aquí deus oblidar que tens un nom i que l’educació i l’honor existeixen... en aquest infern ets tan sols un número, el número que ells et donaran, i recorda que una revolta o una simple contestació a algun dels guàrdies serà immediatament castigada d’acord amb el seu estat d’ànim... No intentes escapar... trobaràs moltes oportunitats per fer-ho, però ells tenen milers de formes per trobar-te, i si això ocorre et torturaran o dispararan, depenent de l’humor del comandant... ves amb compte amb ell, és un vell i sàdic jueu-alemany anomenat Max Salomon... ha disparat a 6 o 7 de nosaltres, acusats d’intentar escapar… I per acabar, el meu últim consell és que mesuris molt bé el que dius o escrius, hi ha una censura severa per impedir que el que aquí passa es pugui saber fora i a més hi ha un munt de xafarders que no dubtarien en posar-te en problemes, i ara, estimat company, intenta dormir i descansar una mica... demà crec que necessitaràs tots els teus músculs i tot el teu cor.

GIL GIMENO, Daniel. Presons i repressió. Memòries d’un violinista empresonat per republicans i

195

franquistes durant la guerra civil. Universitat Jaume I i Diputació de Castelló. Castelló, 2010. p. 310.

tothom a anar als seus refugis i romandre allí durant hores. En un d’aquests atacs aeris que va sofrir mentre estava al Batalló Disciplinari van morir 17 soldats que estaven menjant sota l’ombra d’un arbre. ¹⁹⁶

La seva difícil situació va millorar quan el Govern va destinar el metge Manuel Martínez al Batalló Disciplinari i Mus va ser designat sanitari, gràcies a l’experiència que havia tingut a l’hospital de Benicàssim. Amb Martínez es va entendre des del primer moment i junts van traslladar la infermeria seguint la mateixa línia de foc. Entre el 13 i el 20 de juliol van estar a Fuente del Cepo, on van patir un constant bombardeig de l’aviació franquista, fins que un cop perduda la batalla, van començar una fugida a la desesperada per no caure com a presoners. Van recórrer gairebé 150 quilòmetres en una setmana sota unes condicions extremes- a Mus se li havien trencat les sabates i va haver de fugir amb els peus ensangonats. La fugida va acabar a Sacanyet, on van estar fins a finals d’agost. Mus va saber que els seus violins havien arribat en bon estat a València i en assabentar-se’n el metge del batalló, que tenia una bona amistat amb Mus i era aficionat a la música, li va proposar que li portessin un dels dos violins al batalló. ¹⁹⁷ El dia que va arribar el violí van rebre la noticia de desplaçar-se en direcció al front a Canales. Aquesta mateixa nit Mus va viure una experiència inoblidable que ell mateix explicava així:

Al llegar, ya de noche, a nuestro destino y ver la ruinosa casa donde debíamos instalar la enfermería, sucia y llena de ratas, pensamos que lo mejor sería dar un paseo por el campo, ya que la luna era clarísima y la noche serena, y ya en pleno campo fuimos sorprendidos por unos cantos de sardanas que sonaban deliciosamente. Nos fuimos acercando del lugar de donde partían las voces y vimos un corro enorme de soldados que cantaban canciones catalanas a 3 y 4 voces y bien pronto unimos nuestras voces a las de ellos… Yo en seguida noté que el soldado que cantaba a mi lado lo hacía con mucha musicalidad y entusiasmo… Mi amigo, el médico, pensó que aquel auditorio apreciaría la música de mi violín que habíamos recibido aquella misma tarde… Fuimos

MUS, Abel. A life. p. 99- 107.

196

GIL GIMENO, Daniel. Presons i repressió. Memòries d’un violinista empresonat per republicans i

197

franquistes durant la guerra civil. Universitat Jaume I i Diputació de Castelló. Castelló, 2010. p. 311.

a por él y preguntamos al que parecía dirigir el coro si les gustaría oír un poco de violín en el descanso… Aceptaron y me puse al medio del corro para tocar primeramente el “Ave Maria”, de Schubert, con la versión de dobles cuerdas. La sorpresa de los oyentes puede calcularse cuando todas las obras que me iban pidiendo las iba tocando, hasta que, por fin, aquel joven que cantaba tan bien a mi lado y que no llevaba ningún distintivo de mando, nos invitó, al médico y a mí, a cenar con los

A la mañana siguiente recibimos la orden de partir para Andilla y como nuestro carrito no podía transportar en un solo viaje todos los medicamentos y otros enseres, yo propuse al médico de quedarme en la enfermería guardando las cosas que irían en el segundo viaje, pero el médico, que temía que me quedase con mis nuevos amigos, me ordenó que marchase con él, y la caravana de cojos y enfermos partió hacia su nuevo destino. Apenas nos habíamos alejado unos 6 km. de Canales vimos sobre nosotros una docena de “pavas” (aviones de bombardeo) que iban hacía allí, soltando sobre el mísero pueblo su mortífera carga… Más tarde supimos la matanza y destrucción que allí hicieron y la muerte, bajo los escombros, del corrigendo que se había quedado en Canales guardando los efectos de la enfermería que yo quería vigilar.

Una vez más, Dios me había protegido. ¹⁹⁸