La participació democràtica

1.1. El concepte de “participació democràtica”.

Fruit del Treball de Recerca previ a aquesta investigació, vaig definir el concepte

“participació democràtica” com:

“Acció conscient d'intervenir en el procés de presa de decisions que afecten no només a la vida d'un mateix sinó també a la vida de tota la comunitat. És un requisit indispensable per poder exercir la democràcia” (Sant, 2010:57).

La participació és el concepte més destacat d’aquesta investigació i per això vaig considerar oportú fer una revisió de la definició inicial. En aquesta revisió, després del contrast amb nova bibliografia, vaig identificar alguns elements ambigus o incomplerts en aquesta definició. Per una banda, com ja he comentat, s’esmenta

“acció conscient”, i per tant es fa referència a una participació desitjable des d’una concepció crítica de la realitat (Zubero, 2012) però que no inclou tots els tipus de participació.

Per altra banda, la definició no contempla la relació entre participació i conflicte/problema. Seguint Zubero (2012), ambdós conceptes estan clarament relacionats ja que “hay problemas en el mundo, y porque hay problemas nos organizamos colectivamente para actuar sobre ellos” (2012:19). En aquesta línia, tant Zubero (2012) com Vallès (2004) deixen clar que l’origen de la participació és l’existència de conflictes o problemes en el si de les comunitats. La meva definició inicial, en canvi, no esmenta l’existència de problemes o conflictes previs a qualsevol tipus de participació.

Finalment, la meva definició inicial fa referència a “tota la comunitat” i en relació al marc teòric això comporta una gran ambigüitat. Frazer (1999) i Annette (2008) identifiquen un gran nombre de versions de “comunitat” emprades per diferents camps científics i ideològics. En aquest sentit, considero oportú aclarir que la

“comunitat” esmentada en la definició de participació d’aquesta tesi fa referència a

126

qualsevol de les versions esmentades per Annette (2008) i engloba tota la complexitat descrita per Frazer (1999) en el seu diagrama sobre el concepte (1999:77).

Això fa que hagi d’aclarir una altra qüestió: aquesta vinculació entre la

“comunitat” –des de qualsevol de les versions teoritzades- i la participació no implica que la participació aquí definida quedi reduïda a la “participació comunitària”. La “participació comunitària” ha estat definida per alguns autors com la participació que permet obtenir millores de les condicions de vida dels ciutadans a través d’accions de tipus assistencial (Cunill, 1991). Contràriament, en aquesta investigació la participació en comunitat engloba engloba també els models de participació social, ciutadana i política definits per Cunill (1991).

Seguint Merino (2003) i Vallès (2004), qualsevol d’aquests tipus de participació és política perquè la política és una activitat duta per membres d’una comunitat – qualsevol comunitat- amb la finalitat de regular els conflictes entre grups i el resultat de la qual és la presa de decisions.

A partir d’aquestes premisses la definició de participació que empro en aquesta investigació és:

Acció d’intervenir en la regulació de qualsevol tipus de conflicte que afecta qualsevol tipus de comunitat.

A partir d’aquesta definició, el mapa conceptual que vaig elaborar en el Treball de Recerca sobre el concepte continua tenint vigència amb una única modificació: he observat que alguns dels autors que treballen el tema de la participació incideixen clarament en una variant de participació que anomenen “comunicativa” (Quigley i Bahmuella, 1991;Clough i Holden, 2002; Vallès, 2004; Oeflering et al., 2006).

Així doncs, he incorporat la participació comunicativa com un tipus independent d’acció en funció de la intencionalitat.

127

Mapa Conceptual 1. La participació. Adaptat de Sant (2010).

1.2. Principals mecanismes de participació democràtica considerats en aquesta investigació.

Partint d’aquest mapa conceptual, els principals mecanismes de participació considerats en aquesta investigació poden englobar-se dintre dels quatre tipus següents:

(a) Participació electoral: accions vinculades a l’elecció de representants que prenen les decisions col·lectives, tant en forma de vot com de candidatura.

(b) Participació informativa: accions vinculades a la informació o a la comunicació de la pròpia opinió respecte el procés de presa de decisions col·lectives.

(c) Participació associativa: accions vinculades a pertànyer a un grup d’interès que vol influir en la presa de decisions col·lectives.

(d) Participació de protesta: accions vinculades a mostrar el desacord en el procés de presa de decisions col·lectives. Acostumen a ser accions no institucionalitzades.

1.3. Els factors que condicionen la participació de l’alumnat.

A partir del marc teòric consultat, he observat que bona part dels investigadors prefereix avaluar els factors que condicionen la participació de l’alumnat en comptes d’avaluar directament la participació dels mateixos. Això es deu a que la participació és una acció que es du a terme en tots els contextos socials i no només en el context escolar on es realitzen bona part dels ensenyaments i aprenentatges de

128

les Ciències Socials. Per això, seguint l’estela de les investigacions estructural-funcionalistes he considerat necessari observar no només allò que els alumnes diuen que estan o estaran disposats a fer en termes de participació, sinó també aquells factors que determinen els nivells i els tipus de participació de les persones d’acord amb el paradigma estructural-funcionalista. Aquests són:

(a) Coneixements i habilitats polítiques: coneixements que tenen les persones sobre el funcionament de la política en els tres components d’aquesta:

procés, resultat i estructura. Inclouen els coneixements polítics teòrics, la identificació de costos i beneficis, les habilitats polítiques i el coneixement i comprensió de la tradició històrica i actual participativa.

(b) Eficàcia política subjectiva: percepció que la pròpia participació té un impacte en el procés polític. Té dos components, l’eficàcia política externa, que és la percepció que el sistema és receptiu a les demandes dels ciutadans; i l’eficàcia política interna, que és la percepció que un mateix té els mitjans per influir i que la seva acció té importància.

(c) L’interès per la política: interès pels tres components de la política: procés, resultat i estructura.

(d) La satisfacció amb la política: grau de credibilitat i legitimitat que es dóna al règim polític i a les institucions polítiques.

(e) El sentit del deure: percepció de les obligacions que els ciutadans tenen pel fet de formar part d’una societat que també els atorga una sèrie de drets.

2. L’emancipació.

Des del paradigma, l’àrea de coneixement i la temàtica d’aquesta investigació, el terme “emancipació” és un dels conceptes clau d’aquesta recerca. En altres paraules, el concepte pren rellevància perquè apareix doblement en els objectius.

Per una banda, un dels objectius és contribuir a l’emancipació dels educadors que participen en el projecte de l’AP. Per una altra banda, la participació, des del paradigma crític, s’assimila a una participació emancipada. Això fa que sigui pertinent esmentar, almenys de manera breu, quin és el concepte d’emancipació que s’empra en el si d’aquesta investigació.

El concepte d’emancipació que aquí empro prové essencialment de la teoria marxista i, en concret, de les propostes de Marx i Gramsci. A partir de la lectura de Marx, l’emancipació pot ser entesa d’acord amb els següents termes: “solo cuando el real hombre individual recoge en sí al ciudadano abstracto, y como hombre individual se convierte en ser social en su vida empírica, en su trabajo individual, en sus relaciones individuales, sólo cuando el hombre reconoce y organiza como fuerzas sociales sus forces propres y por eso no se separa más la fuerza social en forma de fuerza política, sólo entonces se cumple la emancipación humana”

(2009:48).

129

Aquesta explicació conté la llavor de l’ús que faig en aquesta tesi del concepte

“emancipació”, però dóna una rellevància única a les relacions laborals, idea bàsica de la concepció marxiana. Contràriament, en aquesta investigació m’ubico més en les corrents neo-marxistes (Giroux i Penna, 1979) que parteixen de la idea de Marx però que consideren les aportacions de Gramsci.

En aquesta investigació, “emancipació” no té el significat que li va donar Marx en el seu dia sinó que també implica una superació de l’hegemonia cultural. Per

“hegemonia cultural” entenc la “permeation throughout society of an entire system of values, attitudes, beliefs and morality that has the effect of supporting the status quo in power relation. Hegemony in this sense might be defined as an ‘organising principle’ that is diffused by the process of socialisation into every area of daily life” (Boogs, 1976:39).

Així doncs, en aquesta recerca, l’emancipació queda definida com “la superació de l’hegemonia cultural”.