L’objecte de l’Expressió Corporal

Per estrany que pugui semblar, la literatura sobre l’Expressió Corporal no sempre és explícita sobre el seu propi objecte, donant per descomptat que el cos expressa el cos, i posant l’accent en el sentir més que no pas en l’expressar. N’és un exemple –entre molts– l’article de Lluïsa Cortada (1994: 80), on s’afirma que les activitats d’expressió corporal “son las que favorecen sentir el cuerpo, los objetos, los otros, los sentimientos, sensaciones, movimientos y, a partir de motivos de trabajo, experimentar actividades de imaginación y fantasía, expresar y crear, con creatividad”.⁵⁵ Però fins i tot quan es posa l’accent en l’expressió, el seu objecte és vague i difús. Tomás Motos (1983: 51), tot i ser un dels millors especialistes en la matèria, ho posa de manifest: l’expressió corporal – diu– és “un conjunto de técnicas que utilizan el cuerpo humano como elemento de lenguaje y que permiten la revelación de un contenido de naturaleza psíquica”.⁵⁶ Ara bé: ¿és suficient parlar d’un ‘contingut de naturalesa psíquica’ com a fet diferenciador de l’expressió corporal enfront d’altres formes d’expressió? ¿No s’utilitza també el dibuix en nombrosos tests psicològics per revelar estructures psicològiques invisibles?

Gairebé ningú no respon a la pregunta fonamental: si expressar prové d’esprémer –del llatí exprimere: ‘treure o pressionar cap enfora’–, què espremem o expressem amb el cos?

55 El text és revelador de la notable confusió que regna en aquest terreny. I no només perquè “crear, amb creatividad” és una absoluta redundància, sinó perquè es presenta l’expressió corporal com una disciplina destinada a “sentir el cos” (oblidant que el cos és el que sent i que els esforços s’han de dirigir a impedir que no ho faci) i, a més, a sentir “els objectes, els altres, els sentiments, [les] sensacions, [els]

moviments”. Dir que les sensacions són sentides constitueix una nova redundància; els moviments tampoc no se senten, sinó que s’executen i, com a molt, sentim les conseqüències de la seva execució (cansament, cruiximents, plaer, etc.).

56 Una definició que converteix l’expressió corporal en el subjecte (aquell que utilitza) i el cos humà en

El llibre Los contenidos de la expresión corporal (Learreta, 2005: 28-29) aborda directament la qüestió de fons. Després d’afirmar que “la acción de expresarnos da idea de sacar de dentro” i que “el sujeto se expresa continuamente en cualquier momento de su vida”, que expressar-se “implica tomar conciencia de lo que sucede en nosotros, de cómo reaccionamos ante lo que vivimos y cómo lo vivimos”, que “la expresión no se queda sólo en la manifestación corporal y motriz de uno mismo” i que de vegades té un altre component –“ser comprendido por los demás, así como comprender”, obrint així l’acte expressiu a la seva dimensió comunicacional–, després de totes aquestes afirmacions, el llibre estableix que la dimensió comunicativa té una doble direcció:

“...por una parte del movimiento hacia la emoción mediante la construcción de un motor expresivo personal que capacite al sujeto del [en el] conocimiento propio de lo que aporta cada actitud corporal, cada gesto, cada movimiento o cada sonido; y por otra, desde la emoción al movimiento, lo cual supone aprender a expresar ideas, sentimientos, recuerdos, etc., que pertenecen al mundo interior del ejecutante, y que encuentran una vía de escape a través del movimiento más oportuno en cada caso”. (Learreta, 2005: 36)⁵⁷

Encara que no es digui explícitament, queda clar que allò que expressa el cos –en general inconscientment–⁵⁸ són les emocions: el cos, quan s’expressa –i el cos s’expressa sempre, fins i tot quan dorm– expressa emocions. O sensacions. Ara bé, en la teoria de l’expressió corporal, hi ha una manca gairebé absoluta de clarificació sobre aquests termes que es detecta en el fet que:

57 Michael Chejov, sobre la base que es pot anar de l’emoció al sentiment o viceversa, en un mecanisme similar al dels vasos comunicants (si mantenim el cap cot durant molta estona acabarem per posar-nos tristos), va elaborar la teoria del ‘gest psicològic’ o ‘gesticulació psicològica’ (GP). Està basada en el fet que “la potencia del movimiento remueve nuestro poder volitivo en general; la clase de movimiento despierta en nosotros un deseo definido correspondiente, y la cualidad del mismo movimiento evoca nuestros sentimientos” (Al actor, 1987: 77).

58 Dewey (1895) deia que “lo que llamamos expresión (desde el punto de vista del que tiene la experiencia) no existe. Lo llamamos expresión cuando lo vemos desde el punto de vista de un espectador [...] Para un espectador, mis movimientos coléricos son expresiones –signos, indicaciones–; pero sin duda no lo son para mí. Calificar estos movimientos principalmente como expresiones es caer en la falacia del psicólogo: es confundir el punto de vista que observa y explica con el hecho observado”.

(Dewey, John: Theory of emotion. Citat per Calhoun i Solomon (1989: 170). Així doncs, el problema no és expressar-se; no és aprendre a cridar quan alguna cosa ens fa mal o ens proporciona un gran plaer o a riure quan alguna cosa ens sembla graciosa o a plorar quan se’ns fa un nus a la gola. El ‘problema expressiu’ –per dir-ho així– sorgeix quan estem al davant d’altres persones.

 S’ignoren no sols les bases històriques del concepte, sinó també l’aparell conceptual –les bases teòriques– de la disciplina (Engel, Darwin, Dewey, Birdwhistell).

 Fins i tot quan s’explicita que l’expressió del cos és l’expressió de les seves emocions, no s’entra mai en la qüestió de fons. La pregunta que es formulen al seu llibre els esmentats Calhoun i Solomon (1989) –què es una emoció?–

no és abordada enlloc. Hi ha alguna diferència entre les emocions, els sentiments, els estats d’ànim i les sensacions?⁵⁹ Són expressables en elles mateixes, o bé l’observador al qual al·ludeix Dewey (1895) només en veu els signes sense entendre’n les causes?⁶⁰

De fet –i això és de suma importància en la clarificació dels conceptes que exigeix la didàctica de l’Expressió Corporal i, consegüentment, de la Dramatització–, només en presència de “l’altre” el gest es converteix en signe, és a dir, en element d’un llenguatge susceptible de ser llegit en nom d’un conjunt de regles prèviament establertes. O tal com volia Engel, en element d’una sintaxi que fa possible un procés d’escriptura-lectura, d’emissió-recepció. Només aleshores, quan podem ser vistos (o més exactament, quan creiem que podem ser vistos), la nostra expressivitat es fa al mateix temps conscient i perillosa, fins al punt que pensem que pot arribar a trair-nos, delatant alguna cosa que voldríem mantenir oculta. Això significa que, en la vida quotidiana, l’expressivitat corporal està travessada per una enorme contradicció: la voluntat de ser vistos sense ser descoberts, la de ser visibles i invisibles, audibles i inaudibles al mateix temps o en temps successius. I per tal de resoldre aquesta contradicció, el cos genera un

‘llenguatge’ propi, que examinarem a continuació.

59 Learreta (2005: 27), per exemple, es limita a reproduir la definició del diccionari de la RAE, segons el qual l’emoció és “un estado de ánimo producido por impresiones de los sentidos, ideas o recuerdos que con frecuencia se traduce en gestos, actitudes u otras formas de expresión”, i la de sensació (“efecto o impresión derivada, originada o procedente de la información que nos llega a través de los sentidos”).

La definició d’estat d’ànim no apareix per enlloc, com tampoc la de sentiment. De fet, es silencia el llarg debat que s’origina a partir de la Poètica, l’Ètica a Nicomac i la Retòrica d’Aristòtil, on es postula el caràcter psicosomàtic de les emocions enfront d’altres visions –com per exemple la de Descartes– que només considera les emocions des d’un punt de vista somàtic.

60 La sensació de set prové d’un excés de sals que dóna lloc a una acció –beure– sense que sapiguem racionalment, ni ens importi gaire, el seu veritable origen: la sensació és una intermediària entre un desequilibri d’ordre bioquímic i un comportament destinat a restablir-lo. Quan fugim al davant d’un lleó, no expressem ni representem l’emoció de la por, sinó que reaccionem enfront a un estímul: no tenim consciència d’expressar, ni pretenem fer-ho. Des d’aquesta òptica, podríem dir que el Robinson de Daniel