Els objectius de la dramatització

Els objectius de la Dramatització en les seves diverses denominacions detectats a partir de les obres analitzades són d'ordres extremadament diversos i no sempre apareixen com a tals objectius d’una manera explícita. De tota manera, implícitament o explícita, els trobem en la immensa majoria dels llibres examinats: 89 sobre un total de 92 és dir un 97%

Les proposicions sobre els objectius de la Dramatització ens permet dividir-les en dos grans grups:

1. Objectius no específics de la Dramatització. Són aquells que també poden ser atribuïts a altres àrees d’ensenyament com, per exemple, “ajudar el nen al desenvolupament de la seva personalitat” o “revelar al nen les seves tendències íntimes, la seva naturalesa profunda”, uns objectius que també són propis de l’estudi del patrimoni literari, de la història de l’art i de la llengua. En altres paraules, són objectius que el sistema educatiu també assoliria (o hauria d’assolir) sense l’existència de la Dramatització.

JOC DRAMÀTIC TEATRE

JOC DRAMÀTIC DRAMA

2. Objectius específics de la Dramatització en les diverses concepcions del terme examinades. Aquestes proposicions poden ser dividides en cinc grups distints que, en el llistat que ve a continuació (ordenat cronològicament i per autors i on les citacions no són literals), queden diferenciades pels seus colors:

1. objectius relacionats amb la pràctica de les arts escèniques.

2. objectius relacionats amb el desenvolupament de l’expressivitat, l’afectivitat i la imaginació creadora.

3. objectius relacionats amb el desenvolupament psicomotriu.

4. objectius relacionats amb la comunicació amb els altres i amb l’entorn social.

5. objectius instrumentals relacionats amb l’aprenentatge d’altres disciplines.

6. (Els objectius no específics estan transcrits en negre).

Quadre 24. Els objectius de la dramatització. Agrupació cronològica per autories Sala (1917):

 Ensenyar de forma pràctica, senzilla i agradable els avatars de la vida humana, els perills que comporta, les batalles que sostenim amb nosaltres mateixos.

 Ser una escola de costums i ajustar-se al magisteri de l’Església.

Bagalio (1944):

 Tenir una funció moral artística i recreativa respectant sempre la veritat científica.

 Instruir en altres camps de la pedagogia.

Chancerel (1961):

 Preparar el nen perquè es comporti bé en el joc de la vida.

 Assolir una major consciència de les seves bones qualitats i de les seves limitacions.

 Revelar al nen les seves tendències íntimes, la seva naturalesa profunda.

 Contribuir a l’ensenyament històric i literari.

Small (1962):

 Permetre al nen alliberar-se, sortir d’ell mateix.

 Conservar en el nen el poder d’evasió que troba en el món del joc i fer-li descobrir les tècniques mitjançant les quals pot prendre consciència de les seves possibilitats instintives i conrear en ell totes les qualitats que el convertiran en un creador.

 Despertar el gust per l’esforç creador sense cercar la perfecció per la perfecció, que només falsejarà les nostres finalitats pedagògiques.

 Donar ales a una imaginació creadora pura, no-conformista.

 Prendre consciència del valor de cadascun dels seus gests i analitzar instintivament la seva utilitat.

Signorelli (1963):

 Alliberar el nen de les seves tendències dolentes.

 El joc dramàtic és la primera fase d’una educació teatral que ha de ser progressiva i adequar-se a les fases de l’edat evolutiva.

 Exterioritzar mitjançant el moviment i la veu els seus sentiments més profunds i les seves observacions personals.

Aymerich i Aymerich (1967):

 Donar llibertat al nen perquè surti de si mateix i s’encarni en un altre jo sense estar supeditat a l’aprovació crítica o tenir l’obligació de fer-ho.

 Permetre al nen alliberar-se d'ell mateix, d'una manera espontània, lliurement, sense cap interès immediat.

Cerda (1968):

 Contribuir a consolidar l’esperit de grup.

 Permetre al nen adonar-se de l’estímul rebut.

 Incidir sobre l’educació visual, plàstica, musical, cinètica, verbal, constructiva.

Cervera i Girau (1972):

 Dur a terme una pràctica teatral acompanyada d'un treball d'expressió corporal, base de la formació actoral i entès (amb Grotowski) com un mètode d'entrenament capaç de donar a l'actor habilitat creativa, arrelada en la seva imaginació i en les seves associacions personals.

 Desenvolupar la imaginació, la creativitat, la responsabilitat; provocar una vivència ètica a partir d’una acció essencialment estètica.

Delgado i Vilanova (1972):

 Familiaritzar l’infant amb la seva creativitat dramàtica.

 Familiaritzar-lo amb les possibilitats del seu cos.

Puig i Serrat (1972):

 Enfrontar el nen amb la pròpia vida i amb les pantalles d’autojustificació amb què solem protegir-nos, explicitant la seva personalitat a través d’un procés d’espontaneïtat i gratuïtat i acostant-lo a la seva autenticitat.

 Aportar, dins el seu camp, una metodologia o manera de ser, un aprendre a veure i a viure críticament i a actuar creativament.

 Proporcionar al nen, individualment o en grup, mitjançant el treball en equip, un camí d’alliberament, de cerca de la seva pròpia personalitat i el descobriment de l’instint creador que porta a dins per tal d’utilitzar-lo com font de comunicació amb els altres.

 Ser un laboratori d’investigació, d’experimentació i d’automatització del gest i de la veu partint del tanteig experimental, presidit per la imaginació creativa i constructiva.

 Fer que les actituds aportades per l’obra dramàtica siguin assimilades.

 Aconseguir una voluntària suspensió de la incredulitat per tal de poder aconseguir actituds reals en situacions imaginàries.

Delgado (1973):

 Incrementar les actituds de l’individu respecte al grup.

 Crear estímuls dramàtics introduint personatges arquetípics adults, que faciliten als infants situar-se en la posició del 'qui sap' o del 'qui pot resoldre els problemes'.

Dobbelaere (1974):

 Conrear l’espontaneïtat, però a partir d’una tècnica que proporcioni una forma i una estructura durable a les nostres inspiracions i que confereixi a les nostres obres un valor comunitari, marcant-les amb uns quants caràcters que les facin més accessibles als altres.

Firpo (1974):

 Facilitar la inserció social del nen a l’escola.

 Desenvolupar un esperit de tolerància i d’interès envers els altres i una capacitat de comprensió dels problemes que es donen en el seu medi.

 Introduir els nens com participants actius en el món de l’art i desenvolupar l’esperit crític envers ell.

 Enriquir la personalitat individual i social descobrint una afectivitat nova.

 Desenvolupar la tendència natural del nen envers la creació, manifestada a través del joc.

 Facilitar l’expressió emocional i la espontaneïtat.

 Alliberar el nen dels motlles rígids que imposa la institució escolar.

 Transformar l’activitat escènica en una disciplina instrumental de les altres assignatures.

Puig (1974):

 Alliberar la personalitat del nen mitjançant el treball en equip.

Bartolucci (1975):

 Canalitzar l’agressivitat del nen.

 Destruir els estereotips creats per la cultura i el conformisme.

 Predisposar a l’ús dels instruments de manera ordenada, conseqüent i referida al moment lògic, creatiu i operatiu.

 Desenvolupar la capacitat d’adaptació a la realitat i als objectes.

 Permetre que el nen alliberi la seva emotivitat.

 Desenvolupar la capacitat de participació i comunicació.

Passatore i Destefanis (1975):

 Aplicar el concepte de globalitat de la lliure expressió en la vida escolar, d'actitud lúdica permanent com possibilitat de projecció de la realitat.

 Socialitzar, canalitzant l'agressivitat del nen, estimulant en ell la necessitat de treballar en col·laboració.

 Descondicionar, destruint els estereotips creats per la cultura i el conformisme.

 Predisposar a la utilització dels instruments de manera ordenada, conseqüent i referida al moment lògic, creatiu i operatiu, a fi d'afavorir la marxa de la feina de la classe de manera autosuficient.

 Alliberar el nen de la seva emotivitat.

 Desenvolupar la capacitat d'adaptació a la realitat i als objectes en relació amb les distintes solucions inventades.

 Contribuir a la participació i a la comunicació, de tal manera que la representació no es converteixi en la consecució d'un resultat artístic.

 Desenvolupar la concentració, a través d'exercicis rítmics, sonors, mímics i sensorials, utilitzant intervencions d'estímul analògic, inductiu, imaginatiu.

Pessel (1975):

 Obrir l’esperit de l’alumne a valors immutables.

 Ajudar a fer una realització en grup.

 Estructurar l’impuls creador del nen a través d’una tècnica precisa.

 Establir una comunicació en un camp nou per a tots els nois.

Passatore, Destefanis, Fontana i De Lucis (1976):

 Fer teatre sense autor ni director, sense espectadors ni papers fixos, sense apuntador, entrades, horari, contractes, sindicats; únicament Teatre-Joc. Vida.

 El concepte d’expressió lliure s’ha d’entendre com una globalitat pedagògica, com una possible alternativa a la cultura i com una possibilitat d’enderrocament del sistema.

Lequeux (1977):

 Utilitzar la creativitat dels nens per obtenir un guió i la seva traducció parlada i visual.

Parula (1977):

 Acostar l’alumne d’una manera més directa i vital al patrimoni cultural que rep en herència. Capacitar el nen com espectador en la mesura que desenvolupa el seu esperit crític.

 Desenvolupar el poder creatiu del nen, permetre la projecció imaginativa; la comprensió del seu món afectiu i volitiu, l’acceptació dels seus límits i del valor del grup i l’ampliació d’aquests límits; la millor utilització de valors expressius: llenguatge oral i mímic, l’expansió de la seva esfera intel·lectiva; el coneixement de l’esquema corporal.

 Projectar en l’àmbit escolar els mòduls i suggeriments que rep a partir de la seva activitat teatral per tal d’integrar-la en altres esferes del coneixement.

Slade (1978):

 Descobrir qui s'és realment.

 Descarregar l'amor i l'odi i trobar amb la banda d'amics una vàlvula d'escapatòria de les emocions violentes.

 Aprendre a manar i obeir en no haver-hi frustracions innecessàries.

 Adquirir confiança i desenvolupar la capacitat de superar qualsevol tipus de situació.

Establir amb els adults un lligam d'amistat i de confiança.

 Enfortir la fe en els altres per l'experiència personal.

 Desenvolupar el sentit comú i la frugalitat.

 Facilitar el ritme personal de desenvolupament.

 Desenvolupar el bon gust.

 Descobrir els bons modals.

 Gaudir dels assaigs.

 Suscitar l'afició a la dansa.

 Millorar en la pràctica del moviment i de la parla.

 Produir experiències espirituals com a conseqüència de l'educació de les emocions i de la confrontació estètica.

 Despertar l'interès per l'economia en les paraules, l'acció, els objectes, el vestuari.

 Establir un ús adequat de la imaginació.

 Fomentar la gràcia i la virilitat.

 Facilitar el desenvolupament rítmic.

 Col·laborar en l'aprofitament acadèmic general.

 Ajudar a desenvolupar la memòria.

 Facilitar la comprensió en clarificar les coses mitjançant un argument.

 Assumir la responsabilitat moral de la conducta.

 Fomentar l'escriptura i la pintura.

Freudenreich, Grässer i Köberling (1979):

Els objectius generals són:

 Promoure l’aprenentatge social i la comprensió de l’estructura del propi comportament.

 Permetre tenir experiències intencionalment buscades.

 Propiciar la relació amb els altres.

 Aprendre a definir unes regles de joc delimitadores, restrictives i provocadores, i a sotmetre’s-hi voluntàriament.

Els objectius específics són:

. La socialització: els nens s’adonen que també el comportament social es pot aprendre conscientment.

. El coneixement dels processos de grup: cada nen ocupa una determinada posició dins el grup.

 Facilitar el pas per tots els rols tècnics teatrals.

 Entendre l'expressió com comunicació, diferenciant la ficció i la realitat des de la capacitat de mantenir-se en el personatge.

Mantovani (1980):

 Aconseguir el desenvolupament harmònic de la personalitat del nen.

 Adaptar la realitat del nen als seus desigs evocant la seva vida afectiva sense coaccions ni sancions, ordenant i expressant les seves vivències i els seus coneixements.

 Impulsar el nen a viure la seva fantasia i a instrumentar la seva imaginació.

 Exterioritzar el seu món interior; alliberar tensions i resoldre conflictes personals experimentant, descobrint, creant i gaudint d'allò que ell mateix crea; assimilar les

coses viscudes realitzant tot allò que el nen no pot fer en el món real dels adults;

afirmar la seva autonomia.

 Fer que els nens aprenguin a comunicar-se entre ells ajudant-los a adaptar-se i adequar-se a rols i situacions.

 Incitar l‘alumne a transmetre a través d'un altre llenguatge (veu, gest, cos, sentiments) la seva conducta expressiva en contexts i espais distints.

Cervera (1981):

 Posar el nen en contacte amb realitats no conegudes per ell des del punt de vista experimental i no superficial.

 Desenvolupar l’expressió sota les formes més variades; potenciar la creativitat.

 Afavorir la comunicació com una conseqüència lògica del perfeccionament dels mitjans d’expressió i de la potenciació de la creativitat.

 Integrar l’expressió lingüística, l’expressió corporal, l’expressió plàstica i l’expressió rítmica-musical.

Finchelman (1981):

 Ensenyar al nen a conèixer-se ell mateix, aprengui a dominar-se, moderar-se, i a ser creatiu i a conèixer el món, a reconèixer les seves mancances, a valorar les seves aptituds i les dels altres i a defensar tot allò que forma part dels seus convenciments; a afrontar situacions conflictives, a discutir amb serenitat, a desempallegar-se en la vida, enriquint la seva sensibilitat, la seva capacitat de raonament, la seva emotivitat.

 Fer que:

 sigui indulgent, comprensiu, fraternal; solidari amb la bellesa i la bondat,

 converteixi allò que és quotidià en meravella,

 assoleixi un sentit de la responsabilitat que li proporcionarà la capacitat per poder equilibrar els pro i els contra de qualsevol situació,

 sàpiga actuar amb espontaneïtat,

 aprengui a avaluar, a escriure una obra de teatre, a dramatitzar poesies i contes, a tenir nocions d’escenografia i vestuari, a dansar,

 sàpiga utilitzar la seva veu i expressar-se amb propietat,

 desenvolupi el seu do mímic innat,

 conegui el seu cos i tots els moviments que pot fer,

 prengui consciència de l’espai i del temps.

 L’expressió teatral està íntimament en contacte amb totes les tasques de l’escola, siguin d’ordre intel·lectual, afectives, volitives, socials o artístiques (música, pintura).

Blasich (1982):

 Conduir, en el moment mateix de l’aprenentatge, a una expressió que sigui alhora declaració i verificació, conquesta i control crític de la pròpia sensibilitat del problema.

La dramatització és una forma d’animació pedagògica realitzada com una lliure expressió gestual col·lectiva.

Gómez (1982):

 Desenvolupar la invenció i el joc lliure.

Tappolet (marionetes) (1982):

 Tornar a ensenyar-nos a ‘ser bons’ amb ‘la nostra ànima’, amb el nostre psiquisme tens, atropellat i maltractat.

 Descarregar en el ninot totes les atrocitats i temors, exterioritzant-los en el pla dels símbols. Encara que els titelles i les marionetes produeixen sovint un efecte terapèutic

de caràcter psicoanalític, no s’han de fer distincions, però, entre ‘nens amb problemes’

i ‘nens normals’.

Colectivo La Teja (1983):

 Desenvolupar l'atenció, la curiositat, la sensibilitat, l'espontaneïtat, l'expressivitat, la naturalitat i la creativitat.

 Desenvolupar i perfeccionar l'educació per renovar l'escola.

Herans i Patiño (1983):

 Desinhibició personal davant el grup.

 Afavorir l’espontaneïtat.

 Desenvolupar la improvisació.

 Coneixement de tècnica de vocalització.

 Introducció al cant.

 Iniciació al joc amb materials específics.

 Iniciació a la dramatització d’una manera lúdica.

 Descobriment del propi cos.

 Relació cos-espai. Relaxació.

 Esquema corporal. Percepció del moviment i immobilitat.

 Contactes amb objectes.

 Aplicació de la imaginació als objectes.

 Educació auditiva, capacitat per escoltar.

 Capacitat per captar sons.

 Fer que aconsegueixi adaptar-se al grup emprant pautes pròpies i donades per a una finalitat comuna desenvolupant una consciència col·lectiva de treball per tal que coexisteixin esforços individuals i grupals.

 Fer que es formi un criteri estètic.

 Fer que el nen incorpori les eines teatrals per desenvolupar la seva expressivitat, per obrir i ampliar la seva creativitat.

 Desenvolupar la personalitat expressiva del nen sense altres limitacions que les que li imposen la seva pròpia capacitat, l’espai i el temps de què disposa per treballar.

 Fer que sigui capaç de modificar i enriquir les seves possibilitats corporals i les integri amb l’ambient.

 Afavorir la creació d’hàbits i conductes necessaris per qualsevulla educació per generar responsabilitat, independència, respecte i solidaritat i, en aquest sentit, reforçar tot l’aparell de l’ensenyament.

Vallon (1984):

 Permetre que el nen accedeixi de forma progressiva, i mai forçada, a un text, donant la primacia a una forma d'acostar-s'hi que suposi el plaer d'actuar, el descobriment de l'expressió escènica, l'amplificació de la creativitat i l'aprenentatge de la tècnica teatral.

L'escola és l'únic lloc on s'aplega la majoria dels nens i, per tant, l'únic des d'on se'ls pot atreure al teatre.

 Conduir el nen, refusant tota pretensió moralitzadora i tota mena de maquiavel·lismes pedagògics, a un descobriment progressiu de si mateix que li donarà més confiança, desenvolupant l'autocrítica (o l’autoavaluació).

Aymerich i Aymerich (1985):

 Educar i socialitzar.

 Ser una eina de recerca en el coneixement de la llengua i de la història dels costums.

Alasjarvi (1986):

 Ajudar els nens a encarar-se amb els propis desigs, sense ser ni una teràpia psíquica ni un psicodrama.

 Ajudar els nens a aprendre dels adults les tècniques i els mitjans d’expressar-se sense reprimir la seva espontaneïtat.

Rodríguez (1986):

 Potenciar l'eliminació d'inhibicions i complexos.

 Aprendre a respectar el treball col·lectiu.

 Aprendre a transposar en tècniques determinades, o signes, la intenció mental.

 Acostar el nen al fet teatral.

 Aconseguir una activitat lúdica entre tots els membres d'una classe o nucli de nens per tal de desenvolupar la seva creativitat i la seva espontaneïtat.

 Potenciar la creativitat i el joc de lliure expressió.

 Facilitar el descobriment de tècniques expressives en la personalitat de cadascú.

 Potenciar el sentit crític.

 Propiciar el sentit crític envers la creació i el fenomen comunicatiu.

 Descobrir la facultat d'improvisar i la disponibilitat envers els altres.

 Integrar el propi esquema corporal.

 Potenciar la percepció i la sensibilitat.

 Ajudar al descobriment de l'espai-temps.

 Educar en les formes artístiques i permetre la incorporació d'altres tècniques expressives com són la música, la dansa, la pintura o les arts plàstiques en general.

González (1987):

 Jugar un paper important en distints aspectes de l’aprenentatge formatiu i cognoscitiu.

Barret (1988):

 Aconseguir una expressió-comunicació lliure, espontània, gratuïta, de tal manera que l’ajuda exterior (els pretexts, els mitjans, les mediacions) sigui cada vegada menor.

Blasich (1988):

 Conduir, en el moment mateix de l’aprenentatge, a una expressió que sigui alhora declaració i verificació, conquesta i control crític de la pròpia sensibilitat del problema.

 Trobar el camí que obre l’àmbit escolar a l’àmbit social.

Camacho i Rivas (1988):

 Passar per tots els rols tècnics teatrals.

 Construir i utilitzar elements de suport per a situacions dramàtiques.

 Escenificar contes, cançons, etc.

 Elaborar i escenificar guions dels alumnes.

 Conèixer i utilitzar diferents mitjans d’expressió dramàtica: titelles, ombres...

 Connectar teatre i vida.

 Revaloritzar el joc com mitjà d’aprenentatge.

 Desenvolupar l’espontaneïtat, la creativitat i la imaginació individual i col·lectiva.

 Desenvolupar i potenciar el treball col·lectiu i en equip respectant l’activitat creativa dels altres.

 Preparar i realitzar jocs dramàtics.

 Utilitzar l’expressió dramàtica per possibilitar el desenvolupament de la comunicació en el col·lectiu escolar.

 Reconèixer l’esquema corporal propi.

 Utilitzar coneixements de les àrees d’expressió musical i plàstica.

Cassanelli (1988):

 Ser el punt d’arribada d’una recerca amb el cos i sobre el cos, controlat i utilitzat com un instrument de representació de la realitat i d’expressió del paper.

 Considerar que el potencial revolucionari del gest és destructiu i alhora reconstructiu o, en termes de comunicació, descodificable i recodificable.

García Fernández (1988):

 Desenvolupar tots els elements integradors de la personalitat individual i social del nen.

 Procurar el desenvolupament de totes les capacitats expressives del nen.

 Incrementar el camp de la seva experiència.

 Despertar la seva sensibilitat cap als valors estètics, educant el seu sentit crític.

Cubedo i Sirera (1989):

 Relacionar el grup.

 Ajudar a superar les inhibicions.

 Preparar per a representació teatral.

 Exercitar tècniques d’expressió.

Elola (1989):

 Contribuir a la conformació de la personalitat global (intel·lectual, afectiva i social) del nen.

 Desenvolupar les capacitats d’expressió creativa dels participants, seguint els conceptes i recursos que Stanislavski proposa com metodologia de treball de l’actor adaptant-los als objectius pedagògics i al nivell evolutiu dels alumnes.

 Oferir una activitat distinta de l’habitual, en la qual l’alumne pot dir, a través de l’acció, què és, què sent, què vol; pot parlar d’ell mateix, dels seus pensaments i sentiments, dels seus somnis i fantasies, de les seves certeses i inhibicions, de les seves capacitats i frustracions.

 Contribuir al desenvolupament psicofísic.

Alza (1990):

 Familiaritzar-se amb l’actuació.

 Expressar-se i crear a través d’un text.

Serrat (1990):

 Enfrontar el nen amb els seus propis desitjos, les seves debilitats, les pròpies frustracions, realitzant-se i manifestant-se amb tota la seva personalitat, ajudant-lo a fer sortir fora tot allò que hi ha a dintre seu i que encara necessita ser formulat.

 Provocar una presa de consciència en el participants dels mecanismes del teatre.

 Posar a l’abast del nen tots els possibles llenguatges de comunicació sense trencar ni reprimir la total espontaneïtat.

Cervera (1991):

 Potenciar l’expressió coordinada.

 Potenciar la creativitat.

 Contribuir, secundàriament, al desenvolupament psicomotor, cognoscitiu, i psicoafectiu del l’alumne.

Hernández (1991):

 Fer créixer en el nen les possibilitats expressives, més enllà de la improvisació.

 Fer créixer en el nen les possibilitats expressives, més enllà de la improvisació.

Dans le document La teoria i la pràctica de la dramatització a l’escola: (Page 176-200)