L’ambigüitat actual del terme ‘Expressió Corporal’

La primera de les qüestions esmentades –el no man’s land en què es mou encara avui l’Expressió Corporal– ja la va perfectament recollir Paloma Santiago (1985: 21):

“El término Expresión Corporal, descuartizado entre profesionales del gesto, los psicólogos y el teatro llamado de vanguardia, se encuentra vacío de sentido”. Yvone Berge (1977: 105) ja ho havia avançat: “La expresión corporal es un término comodín que engloba muchas actividades todavía mal definidas, mal situadas entre sí y que se exigen mútuamente”. Tot i així (o potser per això mateix), l’expressió corporal a partir de la dècada dels 90 es va convertir en una moda, que a diferència d’altres modes segueix pervivint. Les parets del metro i, sobretot avui, les d’internet estan plenes d’anuncis de cursos i cursets que la presenten com una pràctica enriquidora, alliberadora, plena de connotacions filosòfiques o místiques, i a vegades sexuals,⁵² i la vinculen a una sèrie de pràctiques tan heterogènies com la defensa personal, les escultures de neu, les tècniques de clown, la gimnàstica, o la dansa hip-hop. Un mateix

51 Així ho afirma, per exemple, Patrice Pavis (1994: 89): “A pesar de las numerosas metáforas del género de ‘lenguaje corporal’, ‘jerolífico del cuerpo’, ‘lenguaje orgánico’, nada demuestra a priori que cuerpo y gesto constituyan un conjunto semiológico divisible en unidades mínimas y recurrentes, basado en una doble estructuración en significantes y significados; nada indica tampoco que la gestualidad cotidiana o teatral constituya un lenguage gestual con unidades y funcionamiento autónomos, comparable en precisión con los sistemas de las lenguas naturales o con otras semiologías”.

52 Els comentaris dels alumnes d’un curs anunciat, a inicis del nou segle a la

>http://www.ctv.es/USERS/avicent< són reveladors d’aquest component sexual: “M’ha semblat molt interessant perquè et relaxes molt i la teva parella pot fer amb tu coses molt interessants”. “Trobar el punt

curs (de poques hores), convertit en calaix de sastre, serveix per a professionals tan distints com ‘docents de qualsevol nivell’, alumnes de magisteri, músics, actors, terapeutes ocupacionals i de persones amb deficiciències visuals i auditives, fisioterapèutes, assistents socials, psicòlegs i infermers.⁵³ Té raó Patricia Stokoe (1919-1996): “Decir solamente ‘Expresión Corporal’ es insuficiente si no se define a su vez la línea, corriente o escuela a que pertenece” (Stokoe, 1987: 13).

Situada a la cruïlla de la psicologia, de la psicoanàlisi, de la psicomotricitat, de la pedagogia i de la teràpia, l’Expressió Corporal ha estat assumida per discursos tan distints com el filosòfic, el sociològic, l’antropològic, el polític, el teològic, el periodístic i el publicitari, sense sometre’l –habitualment– a cap crítica, sense reparar – per exemple– que, agafat al peu de la lletra, el terme mateix ‘expressió corporal’ és, tal com diu Mercé Mateu (1992: 58) “un pleonasme, una redundància”.⁵⁴

No és gens estrany, doncs, que, malgrat la seva aparent senzillesa conceptual, l’expressió corporal hagi donat lloc a tantes i tan variades definicions d’ella mateixa. De vegades, les definicions són pràcticament tautològiques –confirmant la idea de Mateu (1992) – com, per exemple, aquestes: “Una disciplina para la adquisición de un lenguaje corporal propio. [...] Es una conducta que existe desde siempre en todo ser humano. És un lenguaje paralingüístico por medio del cual el ser humano se expresa a través de sí mismo” (Stokoe, 1978: 13); “Una disciplina que permite encontrar, mediante el estudio y la profundización del cuerpo, un lenguaje propio” (Schinca, 1988:

9); o, també, “Expresión corporal, o sea la expresión mediante nuestro cuerpo, es el lenguaje del cuerpo” (Aymerich i Aymerich, 1974b: 49).

Altres vegades, les definicions ens remeten al món de la psicoanàlisi: l’expressió corporal, diuen Bossu i Chaleguier, és

“una forma original de expresión, que ha de encontrar en sí misma sus propias justificaciones y sus propios métodos de trabajo. No incluyo, por tanto, ni el baile ni el mimo, ni el psicodrama, aunque puede

53 És el cas de l’oferta d’una escola privada amb seu a Madrid, que amb un conveni de col·laboració amb el Ministerio de Educación y Ciencia, presenta aquest contingut del curs: “Se trabaja desde la columna, para corregirla y a la vez aliviar tensiones y dolores” (fmovimiento@wanadoo.es). Al nivell superior, en 100 hores repartides en vuit dies, s’ensenya música i percusió, clown, veu, treball amb càmera per veure’s i reconèixer-se, boleros, contacontes, dansa, ombres xineses, aprenentatge de coreografies, titelles i circ.

54 I podríem afegir: hi ha alguna forma d’expressió que no sigui corporal o no ho hagi sigut en algun moment? Més endavant desenvoluparem aquesta idea.

influir profundament en ellos. [Permite] el redescubrimento de nuestra persona en la riqueza de su vida profunda, más allá de los fantasmas inconscientes”.(Bossu i Chaleguier, 1986: 15)

Yvonne Berge (1977: 105) afirma que l’expressió corporal “nos hace tomar conciencia de inmensas nostalgias que hemos relegado a lo más profundo de nosotros mismos”, i altres treballs abunden en la mateixa línia terapèutica, com per exemple, quan s’afirma que “en la práctica expresiva las propuestas se centran, fundamentalmente, en la búsqueda del equilibrio y la armonía entre la vertiente física y la psíquica” (Cañizares i Carbonero, 2017: 7).

Jacques Salzer (1984: 17) entén per expressió “toda emisión consciente o no consciente de signos y mensajes”, diferenciant-la de la comunicació que és

“todo lo que hace que cualquier signo o mensaje emitido sea recibido por otro, sea comprendido y sentido en la comprensión recíproca [...]

permitiéndole así penetrar en un mundo olvidado y perdido a causa de los avances tecnológicos de nuestra civilización, que ha ido olvidando ciertas aptitudes innatas del individuo”. (Salzer, 1984: 17)

Un repàs de la bibliografia fonamental sobre l’expressió corporal mostra nítidament la seva associació amb conceptes com:

o Lavida (Berge, 1977, 2000; Fux, 1979; Barcons, 1992).

o La creativitat (Blasich, 1982; Miranda, 1987; Sefchovich i Wisburd, 1985, 1992; Wiener i Lidstone, 1972; Zimmermann, 1983).

o L’art (Aymerich i Aymerich, 1974a, 1974b), i sobretot el teatral (Cañas, 1992; Matoso, 1992).

o Lesrelacions humanes (Dropsy, 1982; Santiago, 1985; Pease, 1989).

o La llibertat (Pikler, 1985), el descobriment de la totalitat de l’ésser (Vishnivetz, 1994) i la multisensorialitat (Lebrero, 1990).

Tots aquests eixos conceptuals, transversalitzats, han donat lloc, segons Jacqueline Le Blouin Le Baron (1982),a quatre corrents en la teoria i la pràctica actuals de l’Expressió Corporal:

a) Corrent escènic, proper a les arts de l’espectacle, que posa l’accent en la transmissió al públic d’un missatge a partir de l’aprenentatge d’un solfeig corporal altament elaborat.

b) Corrent pedagògic, que inscriu l’Expressió Corporal en l’esfera educativa, desenvolupant la disponibilitat corporal del nen per facilitar aprenentatges ulteriors.

c) Corrent psicoanalític, que introdueix l’Expressió Corporal en l’esfera de la teràpia psicoanalítica com substitutiu d’altres tècniques clàssiques.

d) Corrent metafísic, en el qual ja no es tracta de restituir una salut perduda, sinó d’avançar en el coneixement d’un mateix a partir del cos, però per transcendir-lo en un “nirvana hipotètic”, en una comunió amb allò que és supranatural.

D’un manera semblant, Salzer (1984) classifica les diverses pràctiques de l’expressió corporal en tres grups:

1. Les pràctiques que van de l’expressió corporal en sentit artístic a l’expressió quotidiana, passant pel coneixement del propi cos, i que inclouen activitats amb finalitats espectaculars (teatre, dansa, mim, etc.) o destinades a una vivència no habitual del cos (ioga, gimnàstica, mímica).

2. Les pràctiques que van de l’expressió corporal centrada en “si mateix”, que inclouen activitats no relacionades amb l’exterior (objectes o persones), a l’expressió corporal centrada en la relació interpersonal, o bé dual o bé de grup, i inclouen activitats de caràcter social com “la dansa col·lectiva, els silencis col·lectius, la improvisació grupal, etc.”.

3. Les pràctiques que van de l’expressió corporal entesa com a formació a l’expressió corporal entesa com activitat lúdica i de lleure, passant per l’expressió corporal entesa com teràpia, com via de reeducació o reequilibri relacional per a un major coneixement de “les circumstàncies que han contribuït a moldejar el caràcter, la disponibilitat corporal o la ‘imatge corporal’ de l’individu”.

Aquestes diferenciacions –no sempre aclaridores–reflecteixen la desorientació general sobre el concepte i la seva propensió a convertir-lo en una mena de salsa apta

per als menús més dispars. És un conducta o un llenguatge? Un mètode d’introspecció o d’expressió? Una pràctica o una ciència? Una ciència o una disciplina? Una disciplina o una assignatura? No ho sabem. Així, allò que a primera vista sembla un concepte clar – l’expressió corporal és l’expressió del cos– es fa cada vegada més complex, per no dir confús. Aquesta confusió apareix sobretot a l’hora de determinar l’objecte de l’Expressió Corporal.