EL CONCEPTE DE COS

Diu Jean Starobinski (1999: 51-58), a “Breve historia de la conciencia del cuerpo”, que el primer coneixement que va entrar en el saber humà és aquest: “Van saber que estaven despullats” (Gènesi, 3:7). A partir d’aquí –míticament, és clar– tenim consciència del nostre cos, perquè no sols en som presoners, sinó que en ell hi trobem tots els nostres plaers, fins i tot els més espirituals si hem de fer cas de Teresa de Jesús.

Però què és exactament el cos?

Moltes de les definicions de cos que trobem als diccionaris encara són tributàries de la concepció dual de l’ésser humà –de rel platònica: el soma per una banda, la psique per l’altra– i defineixen el terme per oposició. Per exemple, el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995: 509) afirma que el cos és "l’agregat de totes les parts que componen l’organisme de l’home o d’un animal (oposat, en l’home, a l’ànima)”. El diccionari francès Le Petit Robert (1967: 356) el defineix com “la partie matérielle des êtres animés [...] oposée à l’esprit, à l’âme”, sense pronunciar-se, cap dels dos dicionaris, sobre si les plantes entren en aquesta categoria d’éssers animats.

Casares (1966: 243), referint-se a l’home i als animals, descriu el cos com la “materia orgánica que constituye sus diferentes partes”, su “existencia material”, donant per suposada una altra existència.²⁸ Sigui com sigui, ‘cos’ s’ha convertit en una de les paraules més polivalents del llengutage comú: es fa servir per expressar realitats molt diverses, que van de la individual (‘el meu cos’) a col·lectiva (‘el cos de professors’, ‘el cos de guàrdia’, ‘el cos de ball’, ‘el cos de bombers’, el ‘cos de lletra’, passant per la figurada ‘un vi sense cos’).

Tret d’error o omissió, la literatura científica més solvent tampoc no ha proporcionat fins avui una acotació operativa del terme cos, donant-lo per assentat, i dedicant tots els seus esforços a comprendre les seves característiques i modes de funcionament. Encara que resulti paradoxal, les ciències (la Medicina, la Psicologia, la

28Aquestes definicions contrasten –val la pena subratllar-ho– amb les de l’Enciclopedia Universale Garzanti (“Il complesso organizzato di matèria che constituisce l’uomo”), la de l’Oxford Dicctionary (“Physical structure, including bones, flesh and organs, of persons and animals”) o la de Wikipedia (“The human body is entire physical of a human organisme”), molt menys ideològiques.

Psicoanàlisi, l’Antropologia), més que definir el cos, han contribuït positivament a la seva indefinició, potser l’únic procediment raonable per copsar la seva complexitat. On comença i on s’acaba el cos? Ben lluny de ser una pregunta retòrica, aquesta és una qüestió central de la filosofia a partir del Traité des passions de l’âme de Descartes (1640) i, sobretot, del segle de la Il·lustració (que crea el terme de cenestèsia o percepció interna del propi cos), tal com assenyala Jean Starobinski a l’article esmentat.

Precisament, una de les principals aportacions de la psicologia i la psicoanàlisi a l’estudi del cos està directament relacionada amb aquesta qüestió: la distinció entre l’interior i l’exterior, que no és gens clara. La suposada frontera del cos amb el món exterior –la pell– gairebé no la sentim, llevat de si l’epidermis està sotmesa a temperatures o pressions no habituals. Segons Paul Schilder (1886-1940),

“la sentimos, sobre todo, en aquellas partes en que se encuentra tensa sobre los huesos; por ejemplo en las manos y, especialmente en los nudillos, como así también en la parte de la cara correspondiente al pómulo (cigoma). También se sienten, por supuesto, todas las partes que se hallan en contacto con el mundo exterior; las partes sobre las cuales nos sentamos o nos paramos. Y están, por último, aquellas partes que experimentan el contacto con las ropas”. (Schilder, 1983:

78)

Ara bé, aquesta percepció no és ni constant ni immediata: només notem la pell si li prestem atenció. Per exemple, quan seiem, més que la pell que cobreix i protegeix les anques, allò que notem és la cadira, a no ser que ens concentrem intensament en la percepció epidèrmica. El mateix passa amb les plantes dels peus: primer, notem el terra;

després, la sola de la sabata i, finalment, si fem un esforç suplementari, la pell de la planta. I Schilder (1983: 78) conclou: “No hay, en efecto, líneas divisorias netas entre el mundo externo y el cuerpo”.

Sigui com sigui, la connexió entre les nostres vísceres i la nostra epidermis està subjecta a factors difícilment controlables: no sempre responem de la mateixa manera a

“las llamadas procedentes del sistema visceral”, en expressió de Donald M. Kaplan (1973: 31). Encara que, segons aquest autor, la cavitat primària (és a dir, el grup de músculs coordinadors constituïts per la llengua, els llavis, les galtes i la gola, òrgans que

serveixen per empassar i deglutir), és l’encarregada d’establir la relació entre el Jo i el No-Jo, les fronteres no són gens clares, sobretot a partir del moment en què (a diferència dels bebès) no dediquem totes les nostres energies a una alimentació de supervivència.

D’aquesta manera, el cos es converteix en una realitat summament fràgil o, si més no, difosa. Existeix, és clar, però més que la seva materialitat, allò que importa del cos és la seva existència imaginària. A efectes pràctics, el cos és fonamentalment una imatge, d’acord amb les investigacions que s’obren pas a partir dels anys vint, seguint la via psicoanalítica.

És precisament Schilder qui, el 1923, va avançar el concepte de Körperschema (esquema corporal) a partir de l’interès que li van despertar les observacions clíniques de les lesions cerebrals que dificultaven la diferenciació entre l’esquerra i la dreta, desenvolupant-lo posteriorment des d’una perspectiva teòrica que veu la vida i la personalitat com una unitat i des de la qual, no només la psicologia

“és necesariamente psicobiología”, sinó que, a més, “percepción y acción, impresión y acción forman, de esta manera, una cosa unitaria, y el conocimniento y la acción adquieren una estrecha relación recíproca” (Schilder, 1983: 11-12).

Aquesta imatge o esquema corporal²⁹ és “la imagen tridimensional que todo el mundo tiene de sí mismo”(Schilder, 1983: 15), és a dir, la representació que ens formem mentalment del nostre propi cos. La construïm a partir de determinades sensacions:

veiem algunes parts del cos, tenim impressions tàctils, tèrmiques, de dolor, etc.; rebem sensacions que provenen dels músculs i, també‚ sensacions que provenen de llocs encara més interns: el pàncreas, els intestins, el fetge, el cor. Aquesta imatge és, segons Patrice Pavis (1998: 108), “la representación mental de lo que és biológico, de lo libidinal y de lo social”. Aspira a constituir el nostre cos com una unitat, a integrar les diferents parts en un tot i és –afegeix Pavis (1998: 108) referint-se concretament a

29 La distinció entre els dos termes –imatge i esquema corporal– no és concloent. Alguns autors (entre ells, Schilder) consideren que, de fet, són sinònims. Per a altres, però, el concepte d’esquema corporal remet al substrat neurològic, mentre que el d’imatge del cos té un caràcter psicoanalític i està relacionat amb el procès de simbolització. El mateix fa Jean le Boulch (1986: 87) quan afirma: “El esquema corporal –o imagen del cuerpo– puede definirse como intuición global o conocimiento inmediato de nuestro cuerpo, sea en estado de reposo o en movimiento, en función de la interrelación de sus partes y, sobre todo, de su relación con el espacio y los objetos que nos rodean”.

l’actor, però d’una manera aplicable gairebé fil per randa al no-actor– “el actor tiene la intuición inmediata de su cuerpo, de la imagen emitida, de su relación con su entorno y, especialmente, con sus interlocutores escénicos, con el público y con el espacio”.

En qualsevol cas, aquesta imatge especular del cos està sotmesa a múltiples factors i, en general, la percepció que tenim de nosaltres mateixos varia segons les circumstàncies. Schilder (1983) ho il·lustra amb diversos exemples, com l’experiència del viatge en ascensor, que ens permet tenir, en l’interval de pocs pisos, diversos cossos més o menys pesats i allargassats en funció de la velocitat de l’ascensor, sense abandonar mai realment el nostre cos, que es manté inalterable. Altres situacions també revelen fins a quin punt les circumstàncies modifiquen la nostra percepció del cos. En estat d’ebrietat, el nostre cap és ‘més gran’ que en estat sobri, encara que, naturalment, les seves dimensions no han variat; les persones paralítiques tenen la sensació que els seus membres immobilitzats són més pesats; hi ha cecs, sords i muts que no saben que ho són; igualment, quan fem una inspiració profunda i retenim l’aire, sentim immediatament el pit com una massa pesant, una percepció veritablement falsa perquè en realitat el pes específic del pit disminueix quan està ple d’aire.

L’observació clínica encara proporciona més dades. En alguns casos, es produeixen fenòmens d’anosognòsia, és a dir, d’ignorància inconscient de la malaltia:

alguns hemiplègics es comporten com si no fossin víctimes de la paràlisi i afirmen que el seu braç inútil és tan bo com l’útil i el segueixen ‘movent’. En altres casos, fenòmens d’alostèsia: un estímul aplicat a un costat del cos provoca una sensació en el costat oposat. I en els casos extrems, es produeix l’extraordinari fenomen de l’anomenat membre fantasma, independent de la realitat del cos, que és la prova irrefutable de la solidesa de l’esquema corporal: no sols se sent un dolor intens en membres amputats, sinó que aquests solen adoptar –segons la percepció del malalt– la mateixa posició en què estaven abans de l’amputació, com si el fantasma intentés perpetuar l’últim moment de vida del membre i restituir així, psicològicament, la totalitat física perduda.

Ara bé, tot i que la seva existència només es revela espectacularment (i patològicament) en els traumatismes profunds, la imatge corporal existeix molt abans.

Segons Jacques Lacan (1966), agafa forma en la que ell anomena l’etapa del mirall, és a dir, a partir dels sis mesos, una edat en la que la criatura humana té una intel·ligència instrumental inferior a la del ximpanzé, superant-lo en canvi per la seva capacitat de

reconèixer la seva imatge al mirall com a imatge. Birdwhsitell (1979: 50) confirma la precocitat en la constitució de l’esquema corporal: als 15 mesos, les nenes (si més no les de classe mitjana-alta al sud dels EE.UU.) “ya han incorporado el adelantamiento de la pelvis y el contacte intrafemoral para la postura, en tajante contraste con las piernas extendidas y la pelvis retrasada de un niño de 22 meses”, posició pèlvica que juga un paper determinant en l’estructuració de l’esquema corporal. En altres paraules, les nenes aprenen a moure la pelvis d’una manera distinta a la dels nens, d’una forma molt més – podríem dir– ‘expressiva’, igual com passa amb el seu rostre.³⁰

Els avenços en el camp de la psicomotricitat i l’estudi de les alteracions neuromotores han posat l’accent en la importància de la somatognòsia, o coneixement de l’esquema corporal, atès que el model postural del cos no és, en paraules de Schilder Schilder (1983: 19), “un ente estático, fijo”, sinó “algo variable, creciente y en continuo desarrollo”. Per tant, aquest autor conclou, “esperamos poder demostrar que el modelo postural del cuerpo se halla en perpetua autoconstrucción y autodestrucción internas”.

No obstant, encara va més enllà: “El modelo postural de nuestro propio cuerpo se halla relacionado con el modelo postural de los demás” (Schilder, 1983: 19).

Aquestes afirmacions de Schilder constitueixen la base teòrica que ens permet situar l’expressió corporal i la dramatització en el si del sistema educatiu. Les posteriors aportacions de la psicomotricitat ho confirmen. Segons Le Boulch (1979: 87), “el corolario de un esquema corporal borroso o mal estructurado es un déficit en la relación sujeto-mundo externo” i aquest dèficit es tradueix en una dificultat d’estructuració espacio-temporal en el pla dels trastorns de la percepció; en el de la motricitat (malaptesa, falta de coordinació, mal ajustament postural) i en el de la relació amb els altres, generant inseguretat i pertorbant afectivament el subjecte. Dóna lloc a una situació de dispràxia, d’enorme importància en el camp de l’expressió/comunicació corporal, si l’entenem com la desorganització de les funcions simbòliques, del llenguatge, de la lateralitat, de la pròpia afectivitat i dels receptors perifèrics i de la distancia, i que reflecteix en línies molt generals la desorganització conjunta de l’esquema corporal i la pertorbació de l’organització espacio-temporal.

30 Les possibles raons d’aquest suplement d’expressivitat femení les exposa Alain Braconnier (1998:63):

si les dones són més expressives que els homes, això es deu a una inferioritat física inicial, de caràcter genètic, que les obliga a amplificar les seves expressions emocionals i a “interessar-se per les expressions dels altres per tal d’assegurar-se que els seus propis sentiments seran tinguts en compte.” (Traducció pròpia).

Pierre Vayer (1977: 10), que defineix l’esquema corporal com “la organización de las sensaciones relativas al propio cuerpo en relación con los datos del mundo exterior”, senyala les condicions psicoeducatives bàsiques per a una bona organització del coneixement corporal. Aquestes són:

o una bona percepció i un bon control del propi cos o un equilibri corporal econòmic

o una lateralitat ben definida i afirmada

o una correcta independència dels segments corporals respecte al tronc i d’uns segments respecte als altres

o un bon domini de les pulsions i de les inhibicions, associat al control tònic i al de la respiració.³¹

D’aquest somer examen de la noció de cos, centrat sobretot en el concepte d’imatge i esquema corporal, se’n poden extreure algunes conclusions:

o Més que un conjunt d’ossos i músculs, el cos és la imatge que ens en formem (Schilder, 1983).

o Aquesta imatge es comença a construir des d’una edat molt tendra i es completa als dotze anys. En la seva construcció hi apareix una dimensió lúdica (Birdwhistell, 1979; Lacan, 1966).

o L’esquema corporal és dipositari de tota una visió del cos social, de tota una filosofia de la persona i del cos (Pavis, 1998). Cada cultura determina allò que considera com un cos controlat o un cos descontrolat, allò que ha de ser pres com un ritme ràpid o lent.

o El cos mostra i alhora amaga. Cada context cultural té les seves pròpies regles sobre allò que és permès exhibir (Pavis, 1998).

o No existeixen moviments corporals que generin les mateixes respostes en societats distintes o en situacions diferents dins d’una mateixa cultura (Birdwhistell, 1979).

o La imatge corporal s’estableix quan “el niño, ayudado por la experiencia del espejo, ha establecido la relación entre lo que vive y

31 Si aquests requisits no es compleixen, poden provocar, segons García Núñez i Fernández Vidal (1994), tres tipus de transtorns: a) de postura, que afecten a la coordinació i l’equilibri. b) de percepció, que impliquen disfuncions en els sistemes d’organització espacial i temporal. c) de comunicació, que afecten

sienta a nivel de su cuerpo y la imagen especular”. Aleshores “su primera personalidad se le hace manifiesta” (Le Boulch, 1987: 20).

Consegüentment, un esquema corporal mal estructurat produeix trastorns psicomotrius i aquests trastorns condueixen a la creació d’una imatge corporal problemàtica. Aquest esquema pot ser reestructurat mitjançant pràctiques psicomotores adequades.

Sembla plausible, doncs, que l’educació del cos sigui assumida per una Educació Física que, més enllà d’aquella caduca concepció que la veia només com una educació higiènico-esportiva, el contempli en la seva totalitat, com un tot psicosomàtic, tant en la seva fisicitat com en la seva dimensió ‘irreal’, per posar fi a una lluita absurda i de vegades cruenta: la lluita sostinguda al llarg dels segles entre l’ànima i el cos que s’ha saldat –per ara– amb la victòria aclaparadora de la primera. En el terreny laboral, ha donat lloc a la preeminència del treball intel·lectual sobre el treball manual, tant en termes de salari com de prestigi social, i a la instauració de figures metafòriques com la dels “colls blancs” en al·lusió als qui realitzen tasques netes per oposició als qui s’embruten les mans quan treballen. En el terreny afectiu, ha significat la consagració de l’amor platònic que (no per casualitat) té com paradigma Abelard, capaç d’amputar-se genitalment en nom de la puresa de la seva passió per Eloïsa. En el terreny de la conducta, la filosofia dualista occidental ha imposat com emblema de l’elegància la figura del gentelman britànic, caracteritzat precisament per la seva inexpressivitat, és a dir, per la seva manca gairebé total de cos i, sobretot, de rostre. En el camp de l’art dramàtic, ha privilegiat els estils interpretatius basats més en l’elocució que en la gestualitat, almenys fins al segle XVIII, quan la cèlebre actriu francesa coneguda com La Dumesnil (1713-1803) va gosar córrer en un escenari, cosa que cap actriu tràgica no havia gosat fer fins aleshores.

Aquesta divisió del cos també la trobarem indirectament en la teoria de la Dramatització en boca d’autors, com Lequeux (1977) i Parula (1977), que postulen la necessitat d’iniciar primer l’alumne en la mímica per passar després a l’acció acompanyada de paraules. I també en el fet que la dansa (precisament un art sense paraules) sigui pràcticament exclosa del camp de la Dramatització.