El lloc de l’Educació Física en el sistema educatiu espanyol

Així doncs, sobre la base científica que presideix l’evolució de la teoria del cos, el concepte d’Educació Física ha sofert canvis profunds en els darrers anys. Tan profunds que, amb una celeritat inusual, han determinat modificacions radicals en una legislació educativa espanyola històricament refractària a amotllar-se ràpidament als canvis de la societat i a les seves noves necessitats.

El punt de ruptura el trobem l’any 1970 amb la promulgació de la Ley General de Educación que incorpora en l’àmbit de l’Educació Física els dos darrers corrents esmentats per Vázquez (1989): el de la psicomotricitat i el de l’expressió corporal, és a dir, el del “cos pensant” i el del “cos comunicatiu” (Coterón, 2008). L’any 1990, la LOGSE és del tot significativa en aquest aspecte. Més enllà dels seus propòsits generals –donar resposta als grans desajustaments del sistema educatiu des de la perspectiva d’un sistema democràtic–,⁴² la LOGSE ocupa un lloc fonamental en la història de l’educació espanyola no sols perquè l’Educació Física hi és contemplada com àrea de coneixement,⁴³ sinó també perquè aquesta àrea ocupa un lloc preponderant en la

42 L’elevat fracàs escolar, l’excessiu academiscisme, la desconnexió entre els ensenyaments professionals i la demanda social de llocs de treball i la contradicció existent entre una legislació laboral que no permetia l’accés al mercat fins als setze anys i una legislació educativa que fixava el terme de l’escolaritat obligatòria en els catorze anys.

43 Obligatòria en les etapes d’Educació Primària i d’Educació Secundaria segons els articles 14 i 20;

matèria comú en l’Ensenyament Secundari Post-Obligatori i àrea curricular específica en l’etapa

determinació dels grans objectius. Per comprobar-ho, basta fer una lectura atenta als texts legals de la seva aplicació a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Per a l’ensenyament infantil, sobre un total de nou capacitats a adquirir al final de l’etapa, les dues primeres són:

“1. Progressar en el coneixement i domini del seu cos i de les seves possibilitats, adquirint hàbits bàsics de salut i benestar.

2. Aconseguir el grau de seguretat afectiva i emocional que correspon al seu moment maduratiu i anar-se formant una imatge positiva de si mateix i dels altres.” (Departament d’Ensenyament, 1993a: 25).

Les dues primeres capacitats a assolir en finalitzar l’etapa de primària, sobre un total de quinze, són:

“1. Conèixer i acceptar la pròpia identitat, les seves possibilitats de relació i progressar en l’autonomia i la iniciativa personal.

2. Conèixer el propi cos i les possibilitats motrius i progressar en l’adopció d’hàbits de salut i higiene personal”. (Departament d’Ensenyament, 1992: 25).

En l’etapa de secundària, i sobre un total de tretze objectius, els dos primers són:

“1. Conèixer i comprendre els aspectes bàsics del funcionament del propi cos i de les conseqüències dels actes i de les decisions personals per a la salut individual i col·lectiva, i valorar els beneficis que comporten els hàbits d’exercici físic, d’higiene i d’una alimentació adequada.

2. Formar-se una imatge d’ell mateix [sic], de les pròpies característiques i possibilitats, per desenvolupar un nivell d’autoestima que permeti encarrilar de forma autònoma i equilibrada la pròpia activitat; valorar l’esforç i la superació de les dificultats, i contribuir al benestar personal i col·lectiu.” (Departament d’Ensenyament, 1993b:

35).

Així doncs, en les tres etapes, els dos primers objectius de l’educació estan directament vinculats a l’Educació Física entesa en el seu sentit ampli i més global que contempla, fins i tot, la formació de la pròpia imatge. Potser ni Rousseau no es podia imaginar un gir tan copernicà, però el fet és que –per dir-ho així– l’educació de l’organisme ha penetrat en el nucli mateix d’una llei orgànica. Al marge d’altres possibles consideracions, a l’anomenada col·loquialment “Reforma”, se li ha de concedir aquest mèrit: amb ella, en termes horaris i crediticis dins de l’ensenyament obligatori o quasi obligatori (si incloem l’etapa infantil), l’Educació Física ocupa un lloc presidencial a la taula formativa de la ciutadania. L’àrea inclou fonamentalment continguts de “control i consciència corporal”, de “execució d’habilitats coordinatives”, de “utilització de les capacitats condicionals” (pel que fa als procediments) i de

“esquema corporal”, de “organització de l’espai i del temps” o de “habilitats motrius específiques”. Encara més, cal subratllar que, en el desplegament dels continguts generals de l’àrea de l’Etapa de Primària, l’esport com a tal no apareix en els continguts de procediments en el nivell normatiu del cicle inicial,⁴⁴ ni del cicle mitjà –on tornem a trobar les habilitats motrius bàsiques– i sí, en canvi, en el cicle superior on, al bloc d’habilitats coordinatives, es fa referència a l’ús “d’habilitats motrius específiques per a la iniciació en esports individuals i col·lectius i la realització de diverses danses”

(Departament d’Ensenyament, 1992: 107). Pel que fa als continguts de Fets, conceptes i sistemes conceptuals, la paraula esport no apareix al cicle inicial, i sí que ho fa al cicle mitjà (al bloc de les habilitats motrius específiques, que contempla dos continguts, els esports i les danses) i al superior, on –dins l’esmentat bloc– hi trobem les “Pautes i normes de diferents esports” al costat de “Coordinacions pròpies de les danses”.

Naturalment, la paraula ‘gimnàstica’, tan fortament connotada per un passat que l’assimilava a una pràctica paramilitar o, si més no, decididament disciplinària, queda radicalment suprimida del text legal. L’Educació Física apareix ara com una ‘altra educació’, una educació que contempla la persona des d’una òptica global on els objectius psicomotrius, expressius i comunicatius assoleixen una importància primordial en detriment de la performance esportiva i de les activitats competitives.

44 Trobem, això sí, dins el bloc d’execució d’habilitats coordinatives, un contingut protoesportiu:

“Experimentació d’habilitats motrius bàsiques: desplaçaments, llançaments, equilibris, girs...”.

Així, doncs, en la llei del 1970 apareix per primera vegada l’expressió corporal (Coterón, 2008; Coterón y Gil, 2012), associada a l’aleshores anomenada Expresión Dinámica “que puede englobar la educación del movimiento, ritmo, expresión corporal, mimo, dramatización, juegos, gimnasia, deportes, música, etc.”. Tot i les ambigüitats de la norma, la pedagogia de l’expressió corporal quedarà, al cap d’uns anys, sota la responsabilitat dels mestres especialistes en Educació Física. Aquesta ‘adscripció’ és, per a Javier Coterón y Javier Gil (2012: 45), “un hito en nuestro país que parece no tener parangón en el contexto internacional”.

És en aquest canvi de perspectiva sobre l’Educació Física que apareix l’expressió corporal com un dels seus nous continguts, que s’anirà consolidant en les successives lleis educatives a l’Estat espanyol, la LOGSE, de 1990 y, després, la Ley Orgánica de Educación (LOE) del 2006 (Coterón i Sánchez, 2010).⁴⁵

45 A Catalunya aquesta consolidació de l’Expressió Corporal a l’Educació Física s’assoleix amb la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), de 2009, consensuada per tota la comunitat educativa.