E1.1- La metodologia de recerca
Aquesta recerca es troba influenciada per dos camps de recerca: l’educació i l’avaluació.
Latorre et al. (1996), defineixen la investigació orientada a la pràctica educativa, no com una manera d’acumular coneixements, sinó una manera d’aportar informació que ajudi a la presa de decisions pel canvi de la pràctica educativa.
Per altra banda, la investigació avaluativa s’utilitza per a prendre decisions i per determinar l’eficàcia d’organitzacions i programes educatius. Es basa en l’obtenció de judicis de valor sobre un fenomen.
Existeixen dues orientacions diferents pel que fa a la metodologia avaluativa (Silverman, 2001):
- L’empírico- analítica: amb diferents models com el que es basa en objectius, el que ho fa en el mètode científic, el que és orientat a la decisió.
- El d’orientació humanístic- interpretatiu amb una perspectiva holística. També amb diferents models:
143 - El de finalitats (Scriven, 1967), on es valoren els efectes i les necessitats,
prescindint dels objectius del programa.
- L’ intrínseca, que valora les qualitats del programa, sense comptar amb els efectes i que jutja les finalitats, l’estructura, la metodologia usada, les qualificacions i l’actitud personal.
- La de negociació, on es millora la capacitat de valorar i perfeccionar la contribució a la pràctica educativa dels educadors, orientant a les persones que porten a terme les avaluacions dels programes. El disseny és obert per no encotillar la investigació.
- El disseny il·luminatiu de Parlett i Hamilton (1977), que analitza el programa en la seva totalitat, tant el sistema d’ensenyament com l’aprenentatge.
- El disseny democràtic, que és naturalista, on l’avaluació és dóna en el marc de la realitat diària (Attenhouse, 1984). Orienta l’educació a decidir què fer i com fer-ho. És un disseny democràtic perquè reconeix les diferents interpretacions dels participants i així facilita la transformació de concepcions, creences i interpretacions.
- Finalment, el disseny responent (Stake, 1976), on l’avaluació es compara amb alguna norma. Es tracta d’emfatitzar el que s’ha observat per la satisfacció- insatisfacció que genera. Respon a problemes i qüestions reals que es plantegen a les persones implicades en un programa educatiu. Es negocia amb les parts implicades el que cal fer. Segons Guba i Lincoln, (1982), amplia el concepte d’objectius, incloent factors contextuals.
Els dissenys empírico- analítics són més apropiats per avaluar efectes finals i encaixarien en els models sumatius d’avaluació que no es preocupen per la naturalesa del programa, sinó pels efectes. En canvi els humanístics- interpretatius, ajuden a elaborar, implementar i avaluar programes educatius. En aquest cas parlaríem d’avaluació formativa que ajuda a desenvolupar el programa i la sumativa que analitza el valor un cop s’ha realitzat el programa.
En el nostre cas estaríem més per una orientació humanístic- interpretativa, que es basaria en l’avaluació dels processos. En concret, ens decantaríem cap a un model d’avaluació participativa, àmpliament detallat en el capítol de marc teòric d’aquesta
144
investigació. Aquest tipus d’avaluació recull diversos aspectes dels dissenys descrits amb anterioritat (negociació, context, qualitat del procés,...)
E1.2- Quina metodologia específica utilitzem per l’anàlisi del fenomen?
Per començar amb aquest apartat de la metodologia utilitzada en la investigació, recollirem les paraules d’ Iñiguez (2006), que comenta que:
“en una conversa hi entra en joc una gran quantitat de coneixement sobre el llenguatge, el discurs, la comunicació, el context,... Aquest coneixement és compartit per múltiples comunitats socials, que formen el terreny comú per a l’acció, la interacció, el discurs i les pràctiques socials”
Aquesta riquesa inherent en la conversa, fa que existeixin múltiples maneres d’abordar-la. Cots et al.(1989) i Iníguez (2006), enumeren les diferents orientacions de l’anàlisi del discurs:
- La socio- lingüística: on el focus és en l’ús lingüístic, en concret a les varietats de repertori verbal d’una comunitat de parla.
- La socio- lingüística interaccional: on el llenguatge es situa a les circumstàncies concretes de la vida quotidiana (Goffman). S’analitza la inferència conversacional per arribar a una comprensió del que passa en els intercanvis comunicatius. En aquest cas, la inferència seria com s’interpreta d’una manera situada, les intervencions comunicatives dels participants, elaborant les seves pròpies respostes (Gumperz, 1978). Interessen els intercanvis comunicatius jeràrquics deguts a factors socials i culturals.
- L’etnometodologia (Sacks, Schegloff, Jefferson, 1974), on s’analitza la conversa espontània. Analitza les activitats pràctiques quotidianes i el focus és en les persones i la seva interacció del dia a dia en contextos immediats. El llenguatge seria una eina que dóna sentit a una situació i la realitat s’interpreta, es construeix, es negocia i es manté a través de les interaccions comunicatives. En aquest cas, el principi organitzador de la conversa és el torn de paraula i analitzant-lo, es pot veure el seu ús per a gestionar la conversa, canviar el to, la intenció,...
- L’etnografia de la comunicació: estudia com el coneixement social, psicològic, cultural i lingüístic fa que el llenguatge sigui utilitzat de manera apropiada (Shiffrin,
145 1994). Es tractaria de comprendre el món cultural d’un grup a través del seu comportament comunicatiu, descobrint els patrons de parla que utilitzen els membres d’una comunitat, per tal de complir tasques socio- culturals; l’objectiu és entendre com es posen en joc els valors i les creences al voltant de la realitat cultural pròpia.
- La psicologia discursiva: que s’orienta cap a la construcció del coneixement del discurs, de la interpretació de la realitat (Edwards i Potter, 1992).
- La pragmàtica: analitza l’ús del llenguatge en un context, en concret, les relacions entre els signes i els seus usuaris. Serveix per identificar la implicació i el coneixement sobre el que es parla. Focalitza en les formes lingüístiques que reflecteixen característiques del context, per tal de comprendre les intencions i els objectius dels que participen en l’acte verbal. Perquè s’escullen unes respostes davant d’unes altres i així esbrinar regularitats en l’ús de la llengua segons el context. Es centra en tot allò que es comunica sense ser dit explícitament. “Són les set!”, volent dir que vas tard (Bassols, 1989).
- L’anàlisi de la conversa: estudia l’organització de l’acció social quotidiana, aprenent del que la gent diu o fa. S’analitza el llenguatge a l’ús i no les preconcepcions (Psathas, 1995). Segons Silverman (2001), és descriure els mètodes que utilitzen les persones per produir una interacció social ordenada. O segons Tusón (1995), és l’estudi de les converses o interaccions verbals orals. Aquest enfocament examina la realització de les accions socials, en el context on passen, és a dir, com s’han de trobar els significats de les paraules i la manera com s’usen o dit d’una altra manera, l’estructura que pren la conversa en diferents torns i les relacions que s’hi estableixen. Segons Tusón, una conversa s’elabora de forma col·laborativa entre dues o més persones i es caracteritza per tenir intervencions curtes, canvis de tema, de to i de registre. Ramos (2010) afegeix que existeix una naturalesa canviant del llenguatge que es va modificant al llarg de la interacció. En l’anàlisi, es fa ús de la noció de parells adjacents de Sacks: parell d’expressions que van juntes com una pregunta i la seva resposta (Georgakopoulou i Goutsos, 2004).
- L’anàlisi crític del discurs: estudia accions socials que es posen en joc a través del discurs, com l’abús de poder, el control i exclusió social,... El discurs és vist com a pràctica social, que no representa processos socials, sinó que hi té un caràcter constitutiu (Fairclough i Wodak, 1997). Per Parker (2004), el focus es en qüestions
146
de crítica, ideològiques i de poder. Van Dijk (1985), el concep com un mètode per investigar i interpretar els usos del llenguatge en els diferents espais socials (comprendre les relacions entre els usos, els contextos i les pràctiques que conformen la situació social). Per la seva banda, Rogers (2004) explicita que per comprendre les relacions entre coneixement i poder, cal entendre les relacions entre la forma del llenguatge, la seva funció, la història de les pràctiques i com s’adquireixen i es transformen els rols socials. Segons Fairclough (1992), l’ús del llenguatge és una pràctica social i per tant, el discurs reflexa i construeix el món social i s’hi refereix com a constitutiu, dialectal i dialògic, com un joc de processos.
Per Gee (1996), les pràctiques socials no només es tracten al nivell de relacions socials, sinó que també compten les implicacions en relació a l’estatus, la solidaritat, la distribució de béns socials i el poder. Finalment, aquest mateix autor, distingeix discurs amb d minúscula com el llenguatge del que s’ha dit i Discurs amb D majúscula, les representacions i valoracions del llenguatge, que a més inclou les identitats i els significats. Per una banda, forma i funció del llenguatge, i per l’altra, la intenció dels que parlen. L’anàlisi del discurs crític, no només analitza el que es diu, del que apareix al text, sinó també del que és absent (com les ideologies socials i polítiques dins del text). Segons Gee, analitzar el sentit d’una paraula dins un context pot portar a resultats diferents segons el context. Situar el significat pot voler dir estudiar el context, el lloc on es situa el text, que ajuda a crear a la vegada.
També pot significar analitzar els textos previs i posteriors a la frase analitzada o analitzar d’altres textos de l’autor,... En definitiva, s’hi han d’incorporar els contexts social, cultural, polític i econòmic.
- L’anàlisi del discurs: un discurs és un conjunt de pràctiques lingüístiques que mantenen i promouen certes relacions socials. S’estudia com aquestes pràctiques mantenen i promouen aquestes relacions. El llenguatge seria una pràctica constituent i regulativa (Iníguez i Antaki, 1994). El focus seria en les relacions socials promogudes a través del llenguatge. Seguidament entrarem a desenvolupar aquest enfocament amb més profunditat.
E1.3- Quin enfocament utilitzem?
Després de valorar els diferents enfocaments existents en la bibliografia revisada al voltant de la interpretació del discurs, s’ha considerat que el que encaixava més bé en el fenomen que estem analitzant, seria l’anàlisi del discurs. No estaríem parlant d’un anàlisi de la conversa, ja que segons Flick (2009), té poc interès en la interpretació del
147 context, i és més un anàlisi formal de situacions diàries (converses de telèfon, familiars,...). A més, els preceptes metodològics (Drew ,1995; Tusón, 1995) es basen principalment en l’anàlisi dels torns de paraula (l’organització seqüencial de la parla), entre d’altres aspectes. En la nostra recerca, quan analitzem les interaccions entre els/
les diferents participants, intentem veure si existeixen patrons en els usos de diferents torns de paraula, però no ens encaixa dins un anàlisi de la conversa, ja que es tracta d’un fenomen on hi participa un nombre important de participants i on és difícil trobar seqüencies de parla on cadascú té un moment de parla, tal i com passa en les converses amb dues parts (Schegloff, 1968). A més, l’anàlisi de la conversa només descriu maneres que té la gent de produir ordenadament interacció social i en canvi, l’anàlisi del discurs es preocupa més per l’organització retòrica o argumentativa. Segons Flick, encara que l’anàlisi de la conversa és el punt de partida, el focus d’anàlisi se situa més en el contingut de la parla i la seva organització social, més que la lingüística. Permet analitzar el fenomen discursiu.
Tampoc utilitzaríem la pragmàtica, ja que com puntualitza Brinton (2004), se centra més en el text, és més estàtica i l’interès es en el producte. En canvi, l’anàlisi del discurs, focalitza en el que s’utilitza, és més dinàmic i s’interessa en el procés de producció.
Finalment, es descartaria l’enfocament crític de l’anàlisi del discurs, ja que en cap moment entrem a valorar qüestions del discurs com el poder, l’exclusió social, ni interpretem visions ideològiques dels participants.
E1.4- La definició de discurs
Partint de la idea de que la part central del fenomen que analitzem és el discurs, hem cregut convenient definir-lo.
Per començar, tindríem la visió tridimensional del discurs de Fairclough (1992):
- El discurs com a pràctica textual: s’estudia l’organització de la informació, la coherència i la cohesió textual.
- El discurs com a producte discursiu: permet la realització d’altres pràctiques socials.
El focus és en la relació entre el discurs i el context, ja que s’emmarca en una situació, un temps i un espai determinat. Estructura i dóna significat a l’acció social, actua sobre els contextos socials i els actors socials, i les seves relacions.
148
- El discurs com a pràctica social: com a relació dialèctica entre estructures i relacions socials que formen part del discurs, el qual les consolida o les qüestiona.
Aquesta recerca es centraria en la visó del discurs com a producte discursiu (el discurs avaluatiu), que entra en relació amb el context on té lloc (unes trobades per avaluar unes activitats d’Educació per a la Sostenibilitat).
Per altra banda, aquest discurs que analitzem, es troba en el marc d’unes converses.
Per tant és interessant veure els principis que les regeixen:
Autors com Bassols (1989), Cots et al. (1989), Brown i Yule (1993), Tusón (1995) i Johnstone (2008), descriuen les normes que caracteritzen la conversa. Per començar, es troba regida pel principi de cooperació (la contribució que fas, sigui la que es requereix i s’accepti en l’intercanvi conversacional on es participa). En aquest punt, cal fer referència a les quatre màximes de la conversa, de Grice:
- De quantitat: sigui tan informativa com sigui possible, però no més del que calgui.
- De qualitat: sigui veritable, sense dir el que no pots fer o que no en tinguis una evidència clara.
- De relació: ser pertinent, dir una cosa en relació al tema que es tracta.
- De manera: No hi hagi ambigüitat, ser clar, breu i ordenat.
Es podria afegir també el principi de rellevància, és a dir, ser el més pertinent possible en un context determinat, de tal manera que qui escolta ho faci amb el mínim cost de processament.
Per aquests autors, el llenguatge és un instrument de comunicació contextualitzat, per tal d’expressar significats i fer efectives les seves intencions (discurs). En l’anàlisi del discurs, es busquen regularitats en les realitzacions lingüístiques que la gent emet per tal de comunicar significats i intencions. Per tal de descriure què passa entre els participants en un diàleg, es descriuen els següents ítems:
- La referència: utilitzar una expressió d’un altre (Strawson, 1950).
- La pressuposició: introduir un supòsit que el que escolta accepta sense dubte (Given, 1979).
149 - Les implicatures: suggerir una cosa diferent del que es diu (Grice, 1975). Pot ser convencional si depèn de les paraules textuals o conversacional si es refereix a un nombre de màximes que obeeixen els que parlen. Parlaríem del principi de cooperació.
- La inferència: procés pel qual s’interpreta un enunciat ja que no es té accés al significat pretès.
Aquí també hi entraria la importància del context on té lloc aquest discurs. Tant podria ser un límit a possibles interpretacions, com un ajut per al que es vol dir. Hi ha una sèrie de característiques del context per tal d’identificar un acte comunicatiu:
- Conèixer els rols de l’emissor i de l’audiència.
- Saber de què va el tema de que es parla.
- Tenir informació del marc on té lloc la interacció: el canal de contacte, el codi (la llengua), el tipus de missatge, l’acte (on s’inclou el gènere: un sermó en una cerimònia), l’avaluació i el propòsit. Brown i Yule també hi afegeixen el co- text o discurs previ (el que s’ha mencionat abans de fer la pròpia comunicació i que té el poder de reforçar una interpretació).
En relació al context, hi haurien els següents principis:
- El principi d’interpretació local: no construir un context més ampli del necessari per arribar a una interpretació; a no ser que es digui el contrari, el marc temporal i espaial es mantenen fixes. La interpretació del llenguatge beu de l’experiència prèvia en situacions similars, del qui interpreta.
- El principi d’analogia, on existeix un marc de seguretat que es correspon a quan les coses compleixen les nostres expectatives.
E1.5- L’anàlisi del discurs
Si els discursos són pràctiques socials, l’anàlisi del discurs és una manera de transformar les pràctiques discursives i de considerar el llenguatge com una manera de comprendre i estudiar els processos socials. Stubbs (1983), relaciona l’ús del llenguatge en contextos socials i amb la interacció entre parlants.
150
Per a Georgakopoulou i Goutsos (2004), l’anàlisi del discurs té a veure en com les pràctiques socio- culturals i ideològiques prenen part en el llenguatge. És transdisciplinari, interacciona amb moltes altres disciplines. La unitat bàsica d’anàlisi és el text (o el discurs verbal transcrit) i s’analitza el llenguatge del text que és estructurat en unitats de llenguatge significatiu.
Quan s’analitza un text, no es pot deixar de banda el context, ni la gramàtica i el lèxic.
Segons Schiffrin (1988), el context sempre forma part de l’anàlisi perquè és una part indissociable del text. Context i text com a processos dialògics que s’influencien l’un amb l’altre, a través d’una relació dinàmica. Les comunicacions de la gent integren significat i estructura a un conjunt de paraules, que formen frases i combinen el llenguatge en forma de discurs, text o parallenguatge; tenen lloc en diferents ambients socio- culturals i inclouen objectius personals i interpersonals. Tot això constitueix el discurs.
Per Johnstone (2008), el discurs es troba conformat pel món, el llenguatge, els participants, el discurs previ, el mitjà i el propòsit; però el discurs, a la vegada, també conforma cadascun d’aquests ítems. Per l’autora, l’objectiu final de l’anàlisi del discurs no és una descripció de l’estat de la qüestió, sinó la crítica social i la intervenció.
Finalment, per Silverman (2001), les frases analitzades no descriuen només fets, sinó la representació d’una acció que es troba més en relació amb aspectes de les ciències socials. S’analitza la parla en pràctiques socials, i el focus es col·loca sobre el llenguatge.