Introducció
En aquest apartat del marc teòric es caracteritza la manera com es parla per avaluar en aquesta recerca, ja que és la característica que defineix més clarament l’avaluació en que es basa la investigació realitzada. S’organitzarà en quatre subapartats: el gir dialògic, els espais de comunicació, la Metodologia Comunicativa Crítica (MCC9 i finalment els diàlegs cogeneratius.
Primer de tot es definirà el gir dialògic de la nostra societat (Flecha et al., 2001; Díaz- Palomar, 2010), per tot seguit introduir el concepte de dialogisme de Bakhtin, que tornarà a aparèixer quan es caracteritzi el model d’avaluació. De Gómez et al (2006) es presentarà el concepte de realitat social dialèctica. I finalment, es descriurà el diàleg democràtic de Gustavson (1985), a través del treball d’Elden i Levin (1991)
El següent apartat es dedicarà a definir com el concepte d’espai de participació ha anat evolucionat al llarg del desenvolupament de la recerca. Es començarà definint Focus grup i grup de discussió i es compararan les seves característiques (Krueger, 1994;
Bloor et al., 2001; Flick, 2009). A partit del treball de Giovinazzo (2001) es caracteritzaran els tipus de preguntes en un Focus Grup, així com es descriurà el seu ús en la recerca qualitativa.
Arribat a aquest punt, es parlarà dels grups de discussió comunicativa de Gómez et al (2006), com un pas endavant en aquesta evolució d’espai de participació que serveix per a recollir dades, cap a un de més complex, on no només s’obté informació, sinó que es genera un coneixement compartit. Es descriurà la Metodologia Comunicativa Crítica (MCC) del mateix autor, com a mètode de recerca i es compara amb d’altres metodologies. Finalment, i com a alternativa a la MCC, es presentarà el concepte de diàleg cogeneratiu que encaixa molt més en la filosofia de la recerca que es porta a terme en aquesta investigació. Es per això que el tractament dels diàlegs cogeneratius és dins un apartat especial, amb independència de la resta d’estadis de l’evolució del concepte d’espai de participació, tal i com passa amb la descripció de la MCC, en aquest cas, perquè la descripció de l’espai que s’hi genera, s’endinsa en l’àmbit de la recerca.
En el darrer subapartat d’aquest capítol, es definiran els diàlegs cogeneratius (La Van, 2006; Tobin i Roth, 2006) i s’explicaran les principals característiques del seu funcionament (Elden i Levin, 1991; Roth i Tobin, 2001; Tobin i Roth, 2006; La Van, 2006 i Tobin, 2006). S’explicitarà com es genera el coneixement de forma compartida, qui hi
99 ha de participar i com ho ha de fer. Es descriuran alguns dels factors d’èxit de la interacció que hi té lloc, com per exemple, el concepte de direccionalitat de Bakhtin (1986), a través del treball de Hsu (2014).
Finalment, es tractaran els diferents usos dels diàlegs cogeneratius, tant a nivell educatiu (Roth i Tobin, 2001; La Van, 2006; Tobin i Roth, 2006 i Higgins i Bonne, 2014), a nivell de recerca (Collin, 2004; Roth i Tobin, 2001) i a nivell d’avaluació (Tobin i Roth, 2006).
D3.1- El gir dialògic
El gir dialògic que es produeix a la nostra societat, es tradueix en un diàleg que apareix com una forma de definir les nostres vides (Flecha et al., 2001). Segons Díaz – Palomar (2010), aquest gir es dóna a nivell personal, institucional i polític. Es basa en pràctiques dialògiques que valoren la comunicació entre persones, amb el conseqüent enfortiment dels dominis socials i no les accions estratègiques guiades per interessos personals. A nivell d’organismes públics, també es té en consideració la comunicació com a diàleg que habilita a la gent a comprendre el medi ambient, tant a nivell físic, social, econòmic i polític i la interdependència d’aquests factors (GTZ Rioplus, 2006)
El dialogisme de Bakhtin és utilitzat per investigar les interaccions i la comunicació humana dins pràctiques d’ensenyament- aprenentatge (Hsu,2014). Segons Bakhtin (1981), el llenguatge no és neutral, porta incloses les intencions del demès; les paraules són compartides pels participants i una frase anirà determinada per qui la diu i perquè es diu. La veritable naturalesa de l’home gira al voltant del concepte de diàleg. Bakhtin (1984), afegeix que ser, vol dir comunicar dialògicament. La veritat en el dialogisme, apareix de forma col·lectiva entre els participants que cerquen la veritat en el procés d’interacció. Que existeixi diàleg, vol dir que s’intercanvien idees i no es manté una conversa monològica amb d’altres participants.
Per la seva banda, Gómez et al. (2006), afegeixen que la realitat social és dialèctica i s’incorpora a la construcció social que depèn dels significats que li donen les persones (Guba i Lincoln, 1994). La realitat social és de naturalesa comunicativa i es defineix per les interaccions dels seus actors, partint de la capacitat que tenen per a interpretar i de l’autocomprensió d’individus i societat. L’aportació constructivista sorgeix dels significats que emergeixen a partir del consens en la interacció social.
En una societat dialògica no és que no hi hagi conflictes, però es poden prevenir i resoldre’ls. A través del diàleg, tothom pot ser un agent transformador del seu context
100
amb la capacitat del llenguatge i de l’acció, amb una racionalitat comunicativa basada en competències i diàleg igualitari. Existeix una racionalitat instrumental on el llenguatge és una eina per aconseguir unes finalitats, llenguatge com a mitjà de diàleg i enteniment (Habermas, 1987). Cal tenir en compte el senti comú de les persones quan es genera una acció (Schütz, 1993) i un sentit subjectiu, amb la importància del context on es generen les interaccions i el coneixement. Partint d’un diàleg transformador per a canviar contextos desfavorables, d’una interacció on es creen competències i coneixement compartit i d’una situació real cap a una d’ideal, l’acció comunicativa orienta i construeix el diàleg, en funció d’un enteniment entre subjectes que aporten llenguatge i acció (Habermas, 1987). Al prevaldre els arguments i l’enteniment, els acords a que s’arriba a través del diàleg tenen validesa i no poder.
En aquest cas, Elden i Levin (1991) fan referència al concepte de diàleg democràtic de Gustavsen (1985), basat en el pensament filosòfic d’Habermas. L’autor enuncia uns criteris de qualitat per avaluar la democràcia d’un diàleg:
- El diàleg com a procés d’intercanvi d’idees entre participants.
- Tothom amb possibilitats reals de participar de forma activa en el seu discurs i des d’una posició de sortida equànime per a tots.
- L’experiència de treball ha de ser la base de la participació i cal que siguin legítimes.
- Cadascun dels participants a de desenvolupar un coneixement al voltant de la qüestió analitzada.
- Els arguments que es despleguen durant la discussió, han de ser legítims.
- El diàleg produeix acords que són la base per a crear una plataforma de recerca i d’acció pràctica.
- L’investigador no crea contingut, sinó que controla els procediments.
Finalment, Ramos (2010) menciona a Bakhtin (1981) també, per definir els llenguatges socials com a diferents maneres de veure el món, amb els seus propis objectes, significats i valors. També fa referència a aquest autor per exposar els gèneres discursius, que es focalitzen més en les pràctiques socials, a diferència dels llenguatges socials que ho fan a nivell d’estrats socials. Un gènere discursiu és un conjunt d’enunciats que es fan servir en una esfera social que li dóna el seu significat. Amb el dialogisme podem explicar la gran varietat de gèneres discursius existents que podem trobar a cada esfera de la praxis (Bakhtin, 1982). La paraula varia segons el context.
Segons Roth (2009), el dialogisme serveix per a confrontar diferents idees dins un ambient de debat, confrontació i transformació.
101 D3.2- Espais de comunicació
En aquest subapartat, es descriuran diferents espais de comunicació i es compararan entre ells. Partint del Focus grup i dels grups de discussió, passant pels grups de discussió comunicativa i la metodologia comunicativa crítica, per acabar amb el diàleg cogeneratiu, que es tracta com a entitat pròpia, en el següent subapartat del capítol referent al marc teòric de parlar per avaluar.
D3.2.1- Els Focus Grup vs. els grups de discussió
Flick (2009) diferencia el Focus grup com a “un mètode de recerca on un grup discuteix una qüestió de terminada per propòsits de recerca”. En canvi, el grup de discussió és
“un mètode de recerca on les dades es recullen per estimular una discussió sobre una temàtica, en un grup de gent coneguda entre ells o no”. També descriu l’anàlisi de la interacció social, com a “la recerca interessada en analitzar la interacció entre els membres d’un grup des d’una perspectiva social”
L’autor compara els Focus grups amb els grups de discussió. Els primers tenen en compte el context, utilitzen un guió de preguntes per a dirigir la discussió. Són una simulació de com les representacions i els discursos socials són generats en la seva diversitat. Es poden trobar problemes en com triar membres i les limitacions són la documentació de les dades i la dificultat d’identificar el discurs quan participants parlen a l’hora. En canvi, al grup de discussió no hi ha una moderació de la discussió que sigui molt direccionada, les dinàmiques es desenvolupen en el grup, el control es fa per mitjà d’una guia i són una alternativa a les entrevistes. Problemes a l’hora de fer de mitjancer entre persones que parlen molt i les que poc. Les dificultats són que comporta un alt esforç d’organització i té problemes de comparabilitat.
Segons Krueger (1991), els grups de discussió, són trobades entre diferents persones que generen dades qualitatives en una conversa guiada. Les característiques dels grups de discussió són les següents: grups de 7-10 persones, per tal que tothom participi i hi hagi suficient diversitat de veus. Els participants han de ser homogenis i millor si són desconeguts entre si i amb l’investigador, però si hi ha una mica d’heterogeneïtat, s’afavoreix el contrast d’opinions. La clau del bon funcionament és que hi hagi interacció i un grup amb força diversitat pot facilitar aquest aspecte, però sense que sigui massa heterogeni, ja que poden aparèixer conflictes. En aquestes trobades s’arriba a consensos, s’elaboren propostes, es decideixen entre alternatives, Es fa ús de dades qualitatives, ja sigui actituds, percepcions i opinions dels participants. Les preguntes han de ser obertes, que els participants puguin escollir com respondre. L’investigador
102
modera, però també escolta, observa i analitza. Es manté una discussió guiada, amb temes escollits i ordenats dins un context conegut per participants. Pot tenir lloc abans del fenomen que es vol avaluar, per tal de generar dades contextuals que ajudin a elaborar el disseny de l’avaluació amb qüestions contextualitzades en les experiències dels participants; però també durant el seu desenvolupament i un cop ja s’ha acabat, per a interpretar els resultats de l’estudi o donar significat als informes generats.
Amb aquesta eina, s’obté informació de més profunditat en menys casos, en contraposició a la recerca quantitativa, on s’obté informació més ampla en més casos.
L’ús del grup de discussió presenta avantatges, com la valoració social, ja que ens trobem amb gent que interactua entre si, amb respostes que influencien a la resta i on es prenen decisions en base al que diuen els altres participants. Hi ha més espontaneïtat perquè la gent està més relaxada. Permet un estudi de la interacció, accedint a continguts d’interès. Té un caràcter obert, amb validesa subjectiva, fàcil d’entendre el seu funcionament , baix cost i es disposen de resultats de forma ràpida. Com a punts en contra hi ha que el moderador té un menor control de la conversa que en una entrevista normal, l’anàlisi de dades és més complex ja que les dades es generen dins un context que cal interpretar. Cal que els moderadors estiguin formats en la realització d’aquesta tasca, existeix variació de personalitats entre diferents grups, que poden afectar la comparativa de les dades i a vegades es complicat reunir a tothom.
El lloc on es realitzi el grup de discussió ha de tenir un ambient relaxat i informal, aïllat de distraccions externes i que sigui neutral. La disposició dels seients ha de ser una que permeti que tots/-es els/ les participants es vegin les cares i de forma equidistant. Al voltant d’una taula, permet repenjar-se i relaxar-se. La selecció dels participants pot ser aleatòria o per la tècnica de bola de neu on cada participant tria una persona. Si els participants es coneixen , poden haver-hi problemes en la influència de respostes que es donen. El nombre de grups de discussió que es porten a terme en una investigació, depèn del moment que no s’aporta nova informació a la recerca.
A Bloor et al (2001), fan referència a Krueger (1994) quan descriuen les estratègies d’anàlisi dels Focus Grup: la transcripció que és la més rigorosa, les gravacions sense fer transcripció, les notes i la memòria. Les discussions en els Focus Grup aporten dades sobre els significats que donen els participants a un determinat tema. Els significats solen ser expressats en el llenguatge del dia a dia dels participants, no es tradueix a la terminologia de l’investigador. Les discussions que es generen dins un Focus grup reflecteixen relacions internes del grup a nivell forma i informal. Els Focus grups són una manera de generar ambients ideals per tractar determinats temes de recerca sensibles,
103 com pot ser una avaluació i en grups socials preexistents. Els participants es troben menys inhibits davant la presència d’altres participants que poden ser coneguts o no;
també poden sentir-se empoderats per trobar-se gent del seu mateix àmbit de treball.
En grups socials pre-existents, com és el nostre cas entre mestres i educadors/-es ambientals, els comentaris que es generen durant la interacció són sobre situacions compartides i pot aparèixer més fàcilment la discrepància entre les actituds expressades i el comportament actual i així generar discussió i debat. El nombre de participants òptim en el Focus Grup és de 6-8 i per assegurar la participació, es pot realitzar en un lloc atractiu pels participants i oferir algun atractiu gastronòmic (Morgan, 1995). Els participants s’han de col·locar al voltant d’una taula i es poden servir refrigeris per accentuar la sensació de reunió social.
En l’entrevista es busca les respostes de l’entrevistat; en el focus grup, la interacció dels participants. Cal introduir suficient estructura en un Focus grup, per tal de mantenir la interacció i la direccionalitat en el tema que es vol debatre i que no acabi semblant una entrevista col·lectiva. La durada del Focus grup hauria de ser d’una hora i mitja- dues hores, més estona pot provocar la deserció d’algun dels participants.
A Giovinazzo (2001), es reflexiona sobre l’ús del Focus grup en la recerca qualitativa. El Focus Grup combina característiques de l’entrevista individual i de l’observació participant en grups. Permet recollir dades en un curt espai de temps i en una quantitat apropiada. Les dades que es recullen tenen gran valor ja que difícilment es podrien obtenir en una observació de la realitat. Permet una flexibilitat important en la recollida de dades, guanyant en espontaneïtat per la interacció entre els participants. En contra hi ha qüestions com una major complexitat en la seva preparació i que s’obté una quantitat menor de dades per persona, respecte una entrevista individual. A més l’investigador té un menor control de les dades generades, no es pot saber si la interacció reflecteix el comportament individual, les dades són més difícils d’interpretar, ja que es donen en un context social que s’ha de tenir en compte a l’hora d’analitzar-les.
Els temes a tractar en el Focus grup han de ser predeterminats i seqüenciats. Segons Krueger (1994), les preguntes del Focus grup seran de diferents tipus, no arribaran a la dotzena i cadascuna tindrà un propòsit propi. La qualitat de les respostes vindrà determinada per la qualitat de les preguntes. En un grup de discussió no hi poden haver més de 10 preguntes (5-6 l’ideal), han de ser obertes, evitant les dicotòmiques (resposta de si o no) i ser espontànies, però s’han d’haver generat amb anterioritat, per tal d’obtenir el màxim d’informació quan s’apliquen. S’han de presentar prèviament el context de les preguntes. Preguntar anant del que és general, al que és específic. La durada màxima no pot superar les dues hores i s’ha de tenir en compte que a mesura que es va
104
responent es generen noves idees i associacions entre participants. El moderador ha de poder anticipar-se a la direccionalitat de la conversa, reconeixent les que poden ser més profitoses, donant peu a la diversitat de punts de vista. Ha de respondre a les preguntes dels participants, però sense implicar-se en profunditat en les converses. A la taula 3 podem observar l’estructura i l’ordre de les preguntes:
Pregunta Descripció
Obertes De resposta ràpida, per identificar les característiques dels participants
Introductòries Introdueixen el tema de recerca i permet als participants recordar experiències passades
De transició Per portar la discussió cap a les qüestions clau. Temes de menor importància en relació a l’anàlisi.
Clau Direccionen l’estudi i poden ser de 2 a 5. Requereixen una major atenció en l’anàlisi
Finals Per a considerar tot el que s’ha dit en la discussió i identificar els aspectes que són més importants
Resum
Potser realitzat pel moderador, per després buscar l’acceptació dels participants o pot ser realitzat per ells mateixos de forma individual.
Final
Demanar si queda algun aspecte de la discussió que es vol aprofundir o buscant consell dels participants en relació a la recerca que es porta a terme
Taula 3: Tipologia de preguntes en un Focus Grup (elaboració pròpia a partir de Giovinazo,2001)
D3.2.2- Els grups de discussió comunicativa
Per la seva banda, Gómez et al. (2006) ens descriuen els grups de discussió comunicativa, on es posen en relació diferents punts de vista. Es tracta d’una conversa per a obtenir informació sobre un tema determinat, en un ambient relaxat. Normalment es porta a terme amb un grup de 6-8 persones, amb un moderador que guia el procés, per tal de comprendre les percepcions dels/ de les participants en una situació determinada. Els grups interactius, com més heterogenis, més riques són les interaccions, amb més matisos i s’hi promouen majors aprenentatges (Díez- Palomar et al., 2010). Existeix un diàleg d’igual a igual que serveix per a construir una interpretació del que s’analitza a partir de les informacions aportades per cadascú. El grup és format per persones que realitzen accions conjuntament. Cal una reflexió prèvia sobre el tema i l’elaboració d’opinió. L’investigador és un més en el grup i s’encarrega de la seva coordinació, fent que el tems estigui centrat en tota la conversa i que tothom participi per igual. En aquest cas, el moderador interactua i aporta la seva expertesa, tot i que en un pla d’igualtat. El guió de preguntes té en compte el marc teòric i els objectius, marca les temàtiques a tractar. El resultat del diàleg establert són unes conclusions que s’acaben
105 consensuant posteriorment. Els autors confronten el grup de discussió normal amb el comunicatiu, en relació a diferents aspectes tal i com veiem en la següent taula 4:
Grup de discussió
Taula 4: Comparativa característiques de grup de discussió comunicativa vs grup de discussió (elaboració pròpia a partir de Gómez et al., 2006)
D3.3- La Metodologia comunicativa crítica
La Metodologia Comunicativa Crítica (MCC) (Gómez et al., 2006), respon als reptes actuals de la societat a través de la seva metodologia on es desenvolupa la construcció de coneixement d’una forma intersubjectiva i per mitjà de la reflexió sense pretensions de poder i si de validesa. Aquesta reflexió s’entén com un procés intern que implica una postura activa i crítica per part de la persona, o sigui, una presa de consciència, tal i com la defineixen Díez- Palomar et. al, (2010). L’objectiu és una comprensió explicativa i la transformació de la realitat social, donant importància a les interaccions i a les dimensions socials provocades per l’exclusió i/o transformació social. Els autors posen l’etiqueta de nova categoria social al diàleg, que no es pot deslligar de les relacions socials, i que influencia els àmbits econòmic, polític, personal, familiar i social. Es supera la dicotomia objecte / subjecte a través de la intersubjectivitat -consciència dels éssers
La Metodologia Comunicativa Crítica (MCC) (Gómez et al., 2006), respon als reptes actuals de la societat a través de la seva metodologia on es desenvolupa la construcció de coneixement d’una forma intersubjectiva i per mitjà de la reflexió sense pretensions de poder i si de validesa. Aquesta reflexió s’entén com un procés intern que implica una postura activa i crítica per part de la persona, o sigui, una presa de consciència, tal i com la defineixen Díez- Palomar et. al, (2010). L’objectiu és una comprensió explicativa i la transformació de la realitat social, donant importància a les interaccions i a les dimensions socials provocades per l’exclusió i/o transformació social. Els autors posen l’etiqueta de nova categoria social al diàleg, que no es pot deslligar de les relacions socials, i que influencia els àmbits econòmic, polític, personal, familiar i social. Es supera la dicotomia objecte / subjecte a través de la intersubjectivitat -consciència dels éssers