Un cop observat el marc teòric general, anem a establir quines han estat les nostres bases teòriques sobre l’objecte.
Diversos autors han centrat els seu estudis/ investigacions sobre l’objecte. Així tenim a Scott Lash i Bruno Latour que han estudiat l’objecte des d’una perspectiva sociològica.
Paul Virilio ho ha fet des de la seva vessant de pensador i Walter Benjamin fixant el seu interès en el camp de la literatura.
Nosaltres ens hem centrat en tres autors: Abraham Moles, André Ricard i Bernad Lobach perquè les seves àrees d’investigació són les més properes al nostre estudi.
Si observem la definició del Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua defineix objecte com a “cosa”. El Termcat (1999) la defineix igual, és a dir, cosa. És del tot obvi que, malgrat ser definicions que responen a la realitat, des del nostre punt de vista investigador, aquestes definicions es mostren clarament poc vàlides i insuficients.
Per entendre amb molta més profunditat el concepte d’objecte ens hem basat principalment en el text anomenat Teoria dels objectes d’Abraham Moles (1975). Moles (1975:32) defineix els objectes com “elements del món exterior, fabricats per l’home i que aquest pot agafar o
manipular ... tenen un caràcter sotmès a la voluntat de l’home”.
Es pot extreure d’aquesta definició que l’objecte no és l’ésser natural que es constitueix, per exemple, en un arbre o una pedra. Això, són coses. Així, doncs, l’objecte sempre sorgeix de la transformació de les coses per l’acció de l’home.
Queda ben clar que Moles (1975:33-45) estableix una distinció entre les coses (caràcter natural) i els objectes (caràcter humà).
En relació als objectes, estableix les següents categories:
l’objecte en sí mateix; l’objecte situat en contexts; objectes en grup (interelacionats) i objectes en massa (sense cap relació entre sí).
Un altre aspecte important descrit per Moles (1975:33-45) és la relació que es constitueix entre l’objecte i l’individu i, que segons ell, passa per una sèrie d’etapes.
Si observem detingudament aquestes etapes, trobem que la primera d’elles és l’anomenada per l’autor com a el desig de l’objecte. Aquesta es caracteritza perquè l’objecte encara no forma part de l’entorn de l’individu. El desig per posseir-lo, segons ell, pot créixer o no amb el pas del temps.
La segona etapa és la denominada l’adquisició de l’objecte.
Ara, l’objecte sí ja forma part de l’univers de l’individu i el
punt màxim de desig es dóna en el moment de la seva compra.
La tercera etapa és la relativa al descobriment de l’objecte.
En aquesta etapa s’estableix una relació cognoscitiva entre individu i objecte.
La quarta etapa fa referència a l’amor al objecte. Al igual que en tota relació humana, en aquesta etapa es descobreixen les virtuts i defectes de l’objecte i és on es crea una imatge idealitzada sobre ell.
La cinquena i darrera etapa s’anomena hàbit de l’objecte.
Una vegada ben explorat l’objecte, el desig per ell es situa en un nivell neutre, degut a l’ampli coneixement que en té l’individu sobre ell. Es perd, en definitiva, el interès.
D’aquestes etapes observades se’n deriva, segons Moles (1975:41-48), la manera de relació entre objecte i individu.
Ell estableix la següent tipologia:
-Relació ascètica: els objectes com a enemics. Cal allunyar-se d’ells.
-Relació hedonista: la possessió d’objectes comporta plaer. Quan més augmenta aquesta relació, més plaer
s’obté.
-Relació agressiva: es tracta d’apropiar-se de l’objecte, caçar-lo.
-Relació d’adquisició: es tracta de la manera de relació més comuna que s’estableix entre objecte i individu. Es tracta de comprar-lo.
-Relació estètica: la relació s’estableix en funció de conceptes com ara bellesa, art etc.
-Relació surrealista: es basa en la disposició externa dels objectes com a elements rars, noms cridaners, propis dels anomenat gadgets.
-Relació funcionalista: els objectes tenen una existència perquè obeeixen a un determinat ús i / o funció.
I, és, precisament aquí on s’estableix la relació.
-Relació kitsch: relació fonamentada en l’adquisició d’objectes amb una aparença passada de moda, poc atractiva visualment i poc artística.
Els objectes són, doncs, un element de connexió entre l’home i la natura i, al mateix temps són un element de connexió entre els homes, com hem observat. Entenem, doncs, que l’objecte actua com a mitjancer.
Moles (1975:57) indica que l’objecte va més enllà de la seva pura utilitat degut a que es manifesta en un món simbòlic on la identificació i interpretacions socials tenen la seva incidència.
En aquest sentit, la influència dels objectes en el desenvolupament del llenguatge és clarament òbvia ja que en el moment en que un objecte s’incorpora a la vida humana quotidiana, aquest requereix d’un nom mitjançant el qual l’identifiqui. Així, la denominació dels objectes, en termes generals, es dóna en funció del seu ús.
Finalment, afirma que l’objecte s’ha convertit en un element essencial del nostre entorn, entre l’home i la societat, dins d’una societat de consum.
Si definim per entorn com tot allò que està al voltant d’un individu en l’espai i en el temps, l’entorn humà, al que fa referència Moles (1975), és el construït, transformat, creat per els éssers humans i en el que l’objecte actua com a mitjancer essencial de la societat perquè poc a poc es constituirà com a comunicador de masses ja que serà portador de signes i valors. Per tant, tal i com diu Moles (1975), es genera un pas progressiu de l’objecte funció a l’objecte comunicació, el qual és la vessant que ens interessa en aquesta investigació.
L’extensa varietat d’objectes ha motivat a investigadors de diverses especialitats a establir classificacions que permetin el seu estudi metòdic. Un exemple d’això és la classificació de Bernad Lobach (1981:58), el qual classifica els objectes en quatre categories:
-Naturals: generats sense la participació de l’home.
-Naturals modificats per l’home.
-Artístics: dissenyats per a satisfer preferències artístiques.
-D’ús: destinats a la satisfacció de necessitats.
En aquesta darrera categoria, Lobach (1981) distingeix entre productes de consum, els quals després d’usar-los, fer-los servir, desapareixen. També inclou els productes d’ús individual com ara un bolígraf. Uns altres són els d’ús col·lectiu com ara el televisor i, finalment, els d’ús industrial com ara motors.
André Ricard (1982:122) classifica els objectes pel seu grau de complexitat i la seva funció i estableix la següent tipologia:
-Objectes simples.
-Objectes articulats.
-Objectes màquines.
-Objectes naturals.
Un cop observades les aportacions de aquests tres autors podem assenyalar que encara que no totes les necessitats es satisfan a partir d’objectes, aquests juguen un paper primordial com a satisfactoris.
Tant en l’actualitat com en l’època en la que s’inscriu aquest estudi, la introducció de la tecnologia ha provocat que els objectes siguin cada cop més accessibles i que arribin a un major nombre de persones.