Una orientació metodològica per analitzar les dades: CA i MCA

Tal i com hem presentat (vegeu secció 2.1.1), l’etnografia ens sembla el procediment que ens permet de descobrir i descriure, des d’una perspectiva èmica, la realitat de les pràctiques socials de les persones. Aquesta postura èmica no pot aconseguir-se només amb l’observació participant etnogràfica. Segons Alcalá-Recuerda (2006, p.54) –fent referència a la posició de Giddens sobre la reflexivitat dels actors socials, “la mirada externa de un observador que trata de averiguar esta manera de organizar y estructurar las prácticas sociales interaccionalmente puede errar si no toma también en consideración las formas de interpretar y de justificar estas prácticas que ofrecen

8  Volem agraïr tant a la direcció del centre, com a professorat, alumnat i les seves famílies la seva disponibilitat i ajut en la investigació.

los propios participantes”. L’acció analítica, per tal d’aconseguir una descripció èmica, té en compte la mirada dels propis participants– i, per tant, la intersubjectivitat– que es contrasta amb les observacions de la persona que investiga. Tal i com apunta Clemente (2013), l’anàlisi conversacional (AC) d’orientació etnometodològica és particularment útil per recuperar la interpretació que realitzen els actors tant de l’ús de les llengües com les categoritzacions que realitzen en la parla-en-interacció i per establir connexions amb d’altres observacions que s’hagin realitzat en l’estudi.

L’etnometodologia es proposa d’explicar els principis que regeixen les accions socials a partir de l’estudi dels mètodes (entesos com a procediments) que empren les persones per donar coherència i sentit a les seves activitats quotidianes (Garfinkel, 1967).

Aquesta perspectiva presenta les persones com a actors socials i en reconeix la capacitat reflexiva i interpretativa. Així, la socialització de les persones implica l’adquisició de procediments interpretatius que els permeten programar les seves accions recíproques (Cicourel, 1974). Segons Garfinkel (1967), un dels conceptes importants en parlar de l’acció social és el de accountability, terme que empra per referir-se al fet que, a través de les accions pràctiques de la vida quotidiana, el món es fa descriptible i analitzable.

La tasca, per tant, de l’etnometodologia consisteix a estudiar com es construeix interactivament el sentit, com interpreten les persones l’activitat en curs, com trien, entre la immensa indexicalitat de la parla, què és pertinent i com ho fan rellevant a través dels seus moviments conversacionals (Nussbaum, en premsa).

Lluny d’entendre l’actor social com un ésser passiu, com a actor que interioritza les normes i els valors de la societat, en aquesta recerca s’adopta un enfocament microsocial (Goffman, 1981), que observa l’actuació de les persones en situacions concretes. Com indica Coulon (1995), existeixen, en la societat, construccions institucionals –és a dir, espais que tenen les seves normes socials, com, per exemple, la institució escolar–, que no són reductibles a les interaccions de les persones. Tot i així, l’anàlisi de la construcció del sentit social ha de fer-se des de la perspectiva dels actors, és a dir, observant què fan rellevant les persones en la seva acció. El treball de l’analista és descobrir els principis de significació tal i com ho fan els interlocutors en conversar i com s’orienten cap a una de les múltiples possibilitats del sentit, i construeixen així un context d’interpretació particular (Nussbaum, 2007). Com assenyala Seedhouse (2004) –que adopta l’AC per estudiar interaccions a l’aula–, l’etnometodologia basa la seva visió sociològica del món en cinc conceptes: 1) la indexicalitat, és a dir, el fet que els interactuants, en cada moment, s’orienten cap a una de les diverses possibilitats

d’interpretació d’una acció, fet que contribueix a la construcció intersubjectiva del context; 2) el mètode documental d’interpretació, segons el qual es tracta cada acció social com a un document, com a un exemple de format de comportament prèviament existent en una comunitat; 3) la reciprocitat de perspectives, és a dir, la voluntat dels participants de mostrar que estan adoptant el mateix punt de vista per tal d’interpretar els comportaments mutus en una situació determinada; i 4) el principi de reflexivitat, el qual postula que els mateixos mètodes que serveixen per a la producció d’accions s’utilitzen per a la seva interpretació.

Si l’objectiu de l’etnometodologia és explicar els principis de l’acció social a través de l’anàlisi de com les persones donen coherència i significat a les seves activitats diàries, l’anàlisi conversacional d’orientació etnometodològica segueix una lògica similar, centrant-se, però, en el detall de l’anàlisi de les interaccions verbals. L’AC posa en primer pla les propietats elementals de l’acció social, és a dir, la manera com els participants d’una interacció verbal duen a terme localment l’organització social (Coulon, 1995). Es tracta de descriure les formes específiques de la parla interactiva per descobrir la seva lògica organitzativa (Sacks et al., 1974): l’organització seqüencial de les accions en la interacció i la intersubjectivitat, com els interlocutors mostren, mitjançant gestos o enunciats, que comprenen allò que està fent o dient l’altra persona.

L’AC incorpora totes aquelles formes de comunicació que tenen a la seva disposició els parlants: les formes lingüístiques i la multimodalitat –la mirada, els gestos, els moviments, etc. (Goodwin, 1980; Goodwin, M.H., 1980; Mondada, 2008).

D’acord amb Wei (2005), un dels principis de l’AC és que per saber què fa la gent en la seva vida diària cal mostrar-ho. Seguint aquest principi, l’anàlisi de les dades permetrà de descriure cap a què s’orienten els interlocutors. Aquesta idea és rellevant per al nostre estudi per dues raons: a) les interaccions que s’estudien en aquesta recerca ocorren en un espai escolar, però això no és suficient per dir que són interaccions

‘escolars’. Els parlants poden fer o no rellevant la institució escolar. En paraules de Wei (2005, p.381), ‘the acquired knowledge of conversational organization can then be applied to analysing institutional organization in order to show how these institutions are ‘talked into being’’; b) de la mateixa manera que, en el desenvolupament de les interaccions, els interlocutors poden fer o no rellevants les institucions, també poden categoritzar, és a dir, descriure, amb les seves accions, els parlants, les formes lingüístiques i els espais.

Sacks (1992b) considera les categoritzacions com a dispositius que porten implícit el coneixement de la societat i la cultura per part dels seus membres. Igualment l’autor indica que les categoritzacions s’organitzen de forma duplicada –per exemple, mare-fill, expert-no expert...– i que comporten drets i obligacions. Les categoritzacions poden consistir en descripcions explícites o bé en activitats (category bound activities) que demostren implícitament quines orientacions segueixen les persones en la construcció de la intersubjectivitat. D’altra banda, en els processos de categorització, es poden observar autocategoritzacions (les categoritzacions que fa una persona de si mateixa) i heterocategoritzacions (les que es fan respecte d’altres persones). Segons Widdicombe (1998), aquestes pràctiques categoritzadores són un dels mecanismes mitjançant els quals s’exerceix el poder en la interacció i s’efectua el control i la inclusió i l’exclusió social. En aquest sentit, l’anàlisi de les categoritzacions ens permetrà d’observar les dinàmiques entre iguals a l’entorn escolar de superdiversitat i la construcció de les identitats, enteses com a construccions socials negociables, variables i flexibles (Antaki i Widdicombe, 1998) i les categoritzacions dels propis joves, dels altres joves, de les llengües i de diversos aspectes de la realitat social i lingüística que els envolta.

2.5 Síntesi

En aquest capítol, hem presentat la metodologia de recollida i anàlisi de dades de l’estudi, tot justificant les tries metodològiques.

Tant l’etnografia –i els diversos procediments que s’han dut a terme per recollir dades–

com la recerca-acció col·laborativa i participativa s’han presentat com a propostes sòlides per, d’una banda, entendre els espais escolars i les pràctiques comunicatives que s’hi duen a terme –en el cas de l’etnografia– i per incidir i millorar l’educació –en el cas de la recerca-acció– i, d’altra banda, per recollir dades. En el marc de la recerca-acció, hem especificat la idoneïtat dels projectes per potenciar les competències de l’alumnat, i per convertir nois i noies en investigadors de les seves pròpies pràctiques. D’aquesta manera, s’ha pretès incidir positivament en l’aprenentatge de l’alumnat i, alhora, s’ha pogut acudir a dades a les quals no hauríem pogut tenir accés. L’alumnat ha resultat ser l’agent idoni per recollir dades sobre la seva realitat sociolingüística. D’altra banda, de totes les activitats, en va sorgir un conjunt important d’interaccions, que s’analitzaran en aquest treball seguint propostes de l’etnometodologia i l’anàlisi conversacional.