Estudis sobre el contacte de llengües i la mobilització de recursos

En aquesta secció del capítol, presentem una revisió històrica sobre els estudis i les perspectives sobre el contacte de llengües i la mobilització de recursos. Per això, parlarem, en primer lloc, dels estudis pioners sobre aquest fenomen i, a continuació, les tres grans perspectives en els estudis del CS.

4.3.1 Els pioners: de Barker a Gumperz

Els fenòmens característics de la parla bilingüe i/o plurilingüe han estat objecte d’estudi durant anys. Un dels més estudiats és el CS, definit com a la capacitat dels parlants de canviar d’un codi a un altre en el transcurs d’una interacció. El terme va ser introduït, en primer lloc, per Barker (1947), des de d’antropologia lingüística, quan va descriure els usos lingüístics entre joves d’Arizona d’origen mexicà, i, posteriorment, per Weinreich (1953), des de la lingüística del contacte de llengües. Ambdós autors, s’interessaren per descriure les activitats lingüístiques en les comunitats bilingües, tot i que des de perspectives distintes i, per tant, amb focus diferents –des de l’ús social de les llengües a l’anàlisi dels efectes del contacte de llengües en els sistemes lingüístics. Dos sociolingüistes són també precursors en l’estudi del CS, en un pla macrosocial, amb la descripció del fenomen de diglòssia: Fergurson (1959), que va proposar l’existència de varietats d’una mateixa llengua –una varietat ‘alta’, utilitzada en situacions i entorns considerats formals, i una varietat ‘baixa’, emprada en situacions i entorns considerats informals–, i Fishman (1967) que va ampliar la descripció d’aquestes funcions en d’altres entorns. En la diglòssia, s’associa la tria de les llengües o varietats a situacions i activitats socials específiques.

Durant la segona meitat del segle XX, com afirma Nussbaum (2012), molts autors desplacen el focus d’atenció per fixar-se, no tant en les llengües i les seves funcions, sinó en els parlants i les seves pràctiques lingüístiques socialment situades. Tant la sociolingüística, com l’antropologia i l’etnografia de la comunicació (Gumperz i Hymes, 1972) van fer aportacions observant com les persones empren els seus recursos lingüístics. L’antropologia lingüística –així com també l’etnografia de la comunicació–

s’ha interessat tradicionalment per l’estudi de la llengua com a recurs cultural i com a pràctica social i, per tant, entén als parlants com a actors socials (Duranti, 1997).

Des d’un marc antropològic, Hymes (1972) defineix el concepte de competència comunicativa com el conjunt de destreses que ha de tenir un parlant per actuar com a membre d’un grup social. Aquesta definició, en resposta a la concepció chomskiana de la competència i del parlant nadiu ideal, s’alinea amb el concepte de ‘repertori lingüístic’ (Gumperz, 1972; Gumperz i Hymes, 1972), entès com el conjunt de formes verbals i no verbals de què disposen les persones per comunicar, i ‘recursos’, entesos com aquestes formes.

Blom i Gumperz (1972) introdueixen una distinció funcional del CS en la interacció.

Mentre l’alternança situacional implica, segons els autors, un canvi en els paràmetres de la interacció, el CS metafòric remet a aspectes de la construcció del discurs per part del parlant, sense que els paràmetres variïn.

L’aportació més rellevant de Gumperz consisteix a observar que les alternances de llengua –com les tries lèxiques, els gestos o l’entonació– són indicis de contextualització (contextualization cues) dels propòsits dels parlants, útils per als interlocutors. Per a Gumperz (1972, 1982), el significat es crea en la interacció social i les alternances de llengua constitueixen activitats per donar pistes d’interpretació:

“Constellations of surface features of message form which are the means by which speakers signal and listeners interpret what the activity is, how semantic content is to be understood, and how each sentence relates to what precedes and follows” (Gumperz, 1982, p.131)

El treball de Gumperz sobre les relacions entre CS i contextualització de l’activitat ha estat molt influent en el camp de la sociolingüística, de l’antropologia lingüística i de la sociologia de la llengua (Nilep, 2006).

Així, els indicis de contextualització ofereixen mitjans als parlants per poder interpretar els enunciats de forma intersubjectiva. A més a més, Gumperz (1982) va intentar especificar una tipologia de funcions del CS –per a les cites i el discurs indirecte, per a especificar el destinatari, en les interjeccions i marcadors del discurs, per a reiterar un missatge, per a qualificar el missatge i per distingir entre la parla sobre l’acció i la parla com a acció– tot i que, alhora, va explicar les limitacions de les tipologies.

Les aportacions de Gumperz (1982) –especialment, la noció de contextualization cues–

van servir de punt de partida per a posteriors estudis. Així, Auer (1998), seguint la pista de Gumperz, adopta una perspectiva conversacional i observa els llocs seqüencials en

què apareix l’alternança. Segons Mondada (2007, p.175), “c’est en vertu du contraste qui est produit entre un ensemble de ressources et un autre qui lui succède que les participants construisent le sens du CS”. Aquesta concepció és similar a la noció de footing que va proposar Goffman (1981) i que es referia a la posició que un parlant pren en una interacció. El canvi en el footing per a Goffman pot indicar-se mitjançant un canvi de codi o a través d’altres marques, tot i que aquest investigador no va parlar, específicament, de CS.

Tant els estudis pioners de Hymes (1972) i Gumperz (1982) com d’altres estudis posteriors sobre el fenòmen del CS –especialment el treball d’Auer (1998)– van servir de base per a recerques posteriors sobre aquest fenomen. A continuació, presentarem tres grans enfocaments sobre el CS que han estat influents en la recerca sociolingüística sobre els usos plurilingües.

4.3.2 Tres perspectives en els estudis de l’alternança de llengües o CS

El fenomen del CS s’ha estudiat àmpliament posant el focus tant en els parlants com en les comunitats de parla (Gumperz, 1982), però, prenent perspectives ben diverses. En aquesta secció, ens centrarem en la revisió de tres grans camins que s’han seguit per a observar el CS (Nilep, 2006): el markedness model de Myers-Scotton (1998), els estudis que es centren en les relacions entre identitat i elecció de codi, i, finalment, els enfocaments que analitzen el CS en la parla-en-interacció.

D’acord amb el markedness model de Myers-Scotton (1998), en les comunitats bilingües o multilingües les varietats de les llengües són associades a rols socials particulars. Aquesta associació de varietat-rol social l’aprendrien els parlants en ser exposats a la llengua en ús. Tal i com afirma (Myers-Scotton, 1998, p.22): “From this exposure, language users develop the general understanding of markedness in relation to alternative linguistic varieties for a given interaction type and "know" that making marked choices has different consequences from making unmarked choices”. El canvi de codi, des d’aquest punt de vista, estaria relacionat amb la negociació dels parlants sobre els rols socials de les varietats lingüístiques. Tot i que aquest model vol atorgar als parlants la funció d’actors, es pressuposa que l’associació de certes varietat a certs rols o funcions socials –que l’autora anomena conjunt de drets i obligacions– és externa als parlants, preexistent. Els parlants, en el model, tenen l’opció de triar segons aquestes associacions prèviament existents. De fet, les crítiques al model de tipus cognitiu de Myers-Scotton, com afirma Nilep (2006), es refereixen precisament a aquestes

assumpcions, al fet que depèn del coneixement extern que han de tenir tant els parlants com l’analista, que també ha de fer assumpcions sobre el coneixement i la comprensió que tenen els parlants de la situació de parla.

L’antropologia lingüística i la sociolingüística prenen un punt de vista molt diferent al que proposa el markedness model i els estudis que pretenen sistematitzar i generalitzar els processos de CS, ja que ofereixen una visió interpretivista del CS en entorns particulars. Heller (2002), des de la sociolingüística etnogràfica, proposa l’observació del comportament en un espai determinat i, per tant, centra l’estudi del CS en situacions socials i històriques determinades. Per a Heller (2002), les llengües representen un capital simbòlic i els usos de llengües dominants mostren, per tant, dominació simbòlica. En aquest paradigma, el CS pot significar la transgressió o la resistència per part dels parlants a aquesta dominació. En aquesta mateixa direcció apunten els estudis de Bailey (2001) sobre l’afiliació o no afiliació a certes identitats ètniques de grups d’origen dominicà als Estats Units a través de la negociació de l’ús de les llengües. En aquest tipus d’estudi, el focus són els parlants, com a actors socials, que s’orienten o no a través del desplegament de certs recursos del seu repertori lingüístic cap a usos dominants de llengües i cap a certes identitats. En aquest sentit, es considera important tant l’anàlisi etnogràfica com l’anàlisi de la conversa de caire interaccional. Certament, sovint la sociolingüística ha associat CS i identitat però sense considerar prou les dinàmiques locals de la interacció i els sentits que pren la identitat en l’organització d’accions específiques.

En canvi, Auer (1984, 1988), seguint Gumperz (1982), adopta una perspectiva interaccional i seqüencial en l’estudi del CS. L’autor, en estudiar les converses bilingües, distingeix entre les alternances referides a la construcció del discurs (discourse related) i les alternances referides al participant (participant related). Les primeres indiquen a l’interlocutor que el parlant, mitjançant l’alternança, fa rellevant una modificació en l’orientació de la interacció –Auer ho anomena també un canvi en el footing, emprant paraules de Goffman; les segones, en canvi, indexen preferències (o competències) en l’ús dels recursos lingüístics. Segons l’autor (Auer, 1998), en el primer tipus d’alternança, els participants busquen una explicació de ‘per què aquesta llengua ara’ dins el desenvolupament de la conversa i, en el segon, busquen una explicació en la persona que duu a terme el canvi o en els seus coparticipants. Com Gumperz (1982), Auer proposa uns certs patrons seqüencials en l’alternança de llengües. Ara bé, Auer aporta un canvi en l’estudi del bilingüisme: passar d’una

perspectiva estructural –en la qual l’investigador determina quin és el codi A i quin és el codi B– a una interpretivista –segons la qual cal fixar-se, des d’una perspectiva èmica, en què és per als parlants el codi A i el codi B. Així, afirma: ‘...the definition of the codes used in code-switching may be an interactional achievement which is not prior to the conversation (and to be stated once and for all by the linguist) but subject to negociation between participants)’ (Auer, 1998, p.15). L’associació d’activitats a codis –per exemple, el codi A per a la família i el codi B per a la feina– apareixia ja en els estudis de Fishman, però el que proposa l’anàlisi conversacional és associar la tria de codi a les dinàmiques seqüencials de la parla-en-interacció. Aquestes dinàmiques varien constantment, per la qual cosa no hi pot haver una associació fixa entre codi i acció/identitat/situació. D’altra banda, alguns dels fenòmens de contacte de llengües que poden semblar CS per als lingüistes, poden no ser-ho per als parlants, com, per exemple, el que Auer (1998) anomena code-mixing o mixed-code, que inclou els préstecs i els marcadors dels discurs.

Si l’estudi del bilingüisme als anys vuitanta i noranta suposava un repte per a la lingüística tradicional, la mobilització de recursos que observem en les dades del centre educatiu de l’estudi implica un desafiament molt gran a idees preestablertes sobre les llengües i els usos que en fan els parlants. Tot seguit, mostrarem els tres reptes més grans que fan trontollar aquestes idees i plantejarem una possible visió per a l’anàlisi de les dades conversacionals de l’alumnat superdivers.

4.4 Els desafiaments de la mobilització de llengües i propostes alternatives