Descripció de figures retòriques a Burmeister 243 Figurae melodiae

- Parembole:

o Hypomnematum: «és una interjecció de certes notes com a veu addicional que emulen l’estructura fugada però sense formar-ne part.»

o Musica poetica: «És quan una veu és afegida a una o dues de les veus d’una fuga a l’inici de la composició. La veu afegida procedeix juntament amb les altres sense canviar la natura i el sentit de la fuga, més aviat només omplint les consonàncies que falten en l’espai entre les veus de la fuga mentre n’imita la seva progressió.»

- Palilogia:

o Hypomnematum: «és repetició continuada de l’estructura del melos però no a la mateixa altura»

o Musica poetica: «és la repetició entera o només de l’inici de l’estructura del melos o tema a la mateixa altura i a la mateixa veu.

Algunes vegades la iteració implica tots els graus [de la frase] però altres vegades [només] els inicials, amb o sense pauses. La iteració es produeix en una sola veu.»

- Climax:

o Musica poetica: «repeteix notes semblants però en altures separades d’un grau...»

- Parrhesia:

o Hypomnematum: «Esdevé quan intervals tals com la sèptima o altres dissonàncies són lliurement mesclades dins la textura harmònica, com una quinta, la qual serà perfecta en totes les parts esdevenint imperfecta.»

o Musica Autoschediastike: «Esdevé quan un interval com una quinta

o Musica poetica: «És la barreja de certa dissonància entre altres veus consonants. Es col·loca entremig d’una pulsació per tal que les altres veus puguin la hi puguin resoldre.»

- Hyperbole:

o Hypomnematum: «És quan la melodia excedeix els seus límits.»

o Musica poetica: «És un sobrepassament de la melodia més enllà del seu terminum superior.»

- Hypobole:

o Musica poetica: «És un sobrepassament de la melodia més enllà del terminum inferior de l’ambitus.»

Figurae harmoniae - Fuga realis:

o Hypomnematum: «...la fuga realis realitza la imitació construint veus diverses o similars.»

o Musica poetica: «La fuga realis o phuge housiodes és una forma de composició en la qual totes les veus de l’harmonia imiten un cert aspecte d’una altra veu quant als mateixos intervals i frases. Hom és lliure d’emprar aquesta imitació a l’inici, al mig o al final de la composició.»

- Metalepsis:

o Hypomnematum: «és una doble fuga en la qual una veu introdueix parcialment el subjecte d’una altra, és a dir la seva segona part, dins de la

o fuga, que a partir d’allà completa amb la repetició del subjecte complet.»

o Musica Autoschediastike : «És una forma de fuga en la qual dues o més de les veus que comencen simultàniament o bé més tard, introdueixen diferents subjectes.»

o Musica poetica: «És una forma de fuga en la qual dos subjectes s’adopten alternativament a la polifonia i s’alternen a la fuga.»

o Musica Autoschediastike: «Significa un tall a la fuga per qualsevol raó. Enlloc de completar la fuga en totes les veus, n’hi ha una que és tallada.»

o Musica poetica: « És una fuga que no es completa en totes les parts amb totes les veus, la seva condició es trenca per una determinada raó. Significa un tall en una veu de la fuga.»

- Noema:

o Hypomnematum: «És una col·lecció de pures consonàncies amb l’única funció de d’agradar a les orelles.»

o Musica poetica: «És un període caracteritzat per la unió de veus amb el mateix nombre de notes. Si és adequadament introduït alleuja els oïdes i l’esperit de manera meravellosament agradable.»

- Analepsis:

o Musica poetica: «És la iteració contínua d’un passatge musical a certes veus la unió de les quals consisteix en pures consonàncies.

És la repetició o duplicació d’un noema i per tant és un ornament relacionat amb el noema.

- Mimesis:

o Hypomnematum: «Esdevé quan una estructura veïna de combinació plaent de veus [noema] és repetida per imitació d’altres veus.»

o Musica poetica: «Esdevé quan, en una combinació de moltes veus, algunes amb un àmbit proper produeixen un noëma, mentre que la resta de veus es manté en silenci. Després aquestes veus que eren en silenci passen a imitar el noëma exposat abans, en un àmbit superior o inferior.»

- Anadiplosis:

o Hypomnematum: «És semblant a la mimesis, repeteix el que va ser introduït per la mimesis.»

o Musica poetica: «És un embelliment de la polifonia construït d’una

conseqüents que alternativament tornen a la consonància. La permixtió o comissura és clarament percebuda per aquesta alternança de semitons veïns consonants i dissonants i tons sencers sense que l’harmonia se’n vegi alterada.»

o Musica Autoschediastike: «és una combinació de consonàncies i dissonàncies de la següent manera: és més comú a l’inici o part principal de la pulsació dèbil i consisteix de dues parts ascendents o descendents de la mateixa durada...»

o Musica poetica: «És una combinació de consonàncies i dissonàncies tal com segueix: totes les consonàncies es comporten com a consonàncies absolutes a totes les veus al començament o a la primera meitat de la pulsació. Tot i això, al final o a la darrera part de la pulsació, no totes les veus es comporten d’acord amb la sintaxis de les consonàncies absolutes, ans només fins a cert punt.

Entre elles les veus són consonants, bé avançant en moviment paral·lel, o mantenint tot el ritme. No es considera figura o ornamenta perquè no té efecte sobre l’oient.»

- Syncopatio / Synaeresis:

o Hypomnematum: «És l’oposat a symblema però permet un ornament semblant. S’esdevé quan dues parts d’un tactus, o mig o un quart, són unides dins d’una veu. La darrera part d’aquesta d’aquesta contracció és una relativa consonantia la qual és agradablement seguida per la consonància inferior així que tota l’estructura no es desvia de la natura de la clàusula.»

o Musica poetica: «Té el caràcter oposat al symblema. Causa dissonància a l’inici del tactus maioris o minoris. Tanmateix, aquesta dissonància, és part del tactus de la nota precedent, és una dissonantia relativa, atès que es fon en una pura [consonància] a través de la syncopa.»

- Pleonasmus:

o Hypomnematum: «És forjat per un symblema i una sincopa, s’esdevé

o Musica poetica: «Esdevé quan l’harmonia creix i s’incrementa amb una, dues, tres o diverses repeticions només amb combinació de consonàncies [noema] usant el mateix text.»

- Pathopoeia:

o Hypomnematum: «Esdevé quan el text és expressat per mitjà de semitons de tal manera que ningú pot semblar indiferent a l’afecte creat.»

o Musica poetica: «És una figura apta per crear afectes. Esdevé quan s’introdueixen semitons que no pertanyen al mode de la composició. [També] quan els semitons són afegits freqüentment al mode de la composició d’una manera extraordinària.»

- Hypotiposis:

o Musica poetica: « És una figura a través de la qual el significat del text s’aclareix, s’il·lustra, de tal manera que les paraules sense vida o esperit del text subratllat apareixen com si tinguessin vida.»

- Aposiopesis:

o Hypomnematum: «És un silenci complet a totes les veus i indicat per un determinat senyal.»

o Musica poetica: « És la figura que causa un silenci complet a totes les veus a través de l’emplaçament d’un determinat signe.»

- Anaploce:

o Musica poetica: «És la repetició [d’un noema] a la mateixa clàusula, o a una de propera, entre cors alternats, especialment a les composicions a vuit veus i doble cor. La doble o triple repetició alternada es troba sovint al final de les composicions.»

Figurae tam harmoniae quam melodiae - Congeries:

o Hypomnematum: «Congeries acumula consonàncies, tant ascendents

- Fauxbordon:

o Hypomnematum: «El faux bordon esdevé quan terceres, quartes i sextes es combinen en moviment paral·lel molt a la manera del congeries.»

o Musica poetica: «Consisteix en una progressió de terceres, majors o menors, i quartes en tres veus, totes de la mateixa durada i en moviment paral·lel.»

- Anaphora:.

o Hypomnematum: «és un ornament relacionat amb la palilogia atès que, com ella, repeteix alguna cosa però només en el baix. Si això esdevé en més d’una veu és palilogia»

o Musica poetica: «és un ornament que repeteix les mateixes notes en algunes veus però no en totes a la manera d’una fuga sense arribar a ser una autèntica fuga. En una composició adquireix el nom de fuga si totes les veus hi estan implicades.»

- Fuga imaginaria:

o Hypomnematum: «La fuga imaginaria presenta la melodia només en una veu a través de la imitació de la qual les altres veus desenvolupen la melodia, a vegades amb els mateixos intervals i a vegades amb intervals semblants. La fuga imaginaria esdevé tantes vegades com reapareix en diverses veus a certa distància. Pot ser a l’uníson utilitzant els mateixos intervals i pot formar-se de diverses veus. Aquestes fugae, que normalment consisteixen de dues veus, són repetides en diverses distàncies diferents, aquesta distància a més els dóna el seu nom específic.»

o Musica poetica: «La fuga imaginaria o phuge phantastike és una melodia que consisteix en una sola veu que després és presa en imitació per més veus a la mateixa nota o en una de diferent. Els punts d’imitació són en períodes curts de la melodia, les indicacions d’aquests períodes per a la interpretació no sempre són usades. Les veus addicionals són formades de tal manera que es poden repetir des del principi a voluntat.»

harmòniques que es poden assignar a una sola nota. Això deixa molt clar que ha arribat el final..»

Els tractadistes que publicaren amb posterioritat a Burmeister optaren per altres classificacions no tan dependents dels models retòrics i més properes a la seva pròpia funció musical. Així, Johannes Nucius (ca. 1556-1620), a Musices Poeticae (1613), introdueix un principi jeràrquic que distingeix les figures entre pincipales i minus principales. Les primeres són essencialment recursos tècnics musicals mentre que les segones estan més vinculades amb el text i amb l’àmbit expressiu i afectiu de les figures retòriques. Joachim Thuringus en publicar Oposculum bipartitum (1624) reforma la distribució de les figures entre les dues categories, principales i minus principalis, i incrementa substancialment el segon grup. Passa la syncopatio a les principals i la col·loca juntament amb la fuga i el transitus. Aquesta classificació és la que adoptarà després Kircher.

La concepció conservadora i racional de la música que es detecta dins de Musurgia Universalis (Roma, 1650) d’Athanasius Kircher (1601-1680), segons reconeix Bartel, sembla més propera a la tradició germànica de la musica poetica que no al seu entorn italià.²⁴⁴ Tanmateix, Kircher, tot i adoptar-ne la terminologia i la racionalitat estructural, es mostra molt conscient de les diferències d’ús i de resultat entre la retòrica textual i la musical. És així que contempla la inclusió del que ell anomena stylus recitativus com el més apropiat per a l’aplicació de figures retòriques; per això podem dir que la incorporació d’altres estils més enllà del contrapunt imitatiu confirmen la lògica combinació del seu marc referencial original alemany amb els coneixements i influència de la música italiana. D’altra banda, és important assenyalar que la seva aportació canvia el punt de vista analític de Burmeister o, fins i tot, el de l’embelliment proposat per Nucius i Thuringus en posar l’èmfasi en la capacitat de les figures retòriques de reflectir els afectes, en ressaltar el rol de les figures com a procediments afectius i expressius tot movent el concepte de Figurenlehre plenament dins del món barroc en la seva comesa de commoure l’oient. En aquest sentit és paradigmàtic la inclusió d’una anàlisi de l’oratori Jephte de Carissimi dins del vuitè llibre de la Musurgia.²⁴⁵ La seva classificació de les figures retòriques segueix gairebé fil per randa la que fa Thuringus. Així les figurae principales són: commissura, syncopatio i fuga, mentre que les minus principales són: pausa, repetitio, climax, symploce/complexio, anaphora, catachresis, noema, prosopopoeia, parrhesia, aposiopesis, paragoge, apocope, stenasmus/suspiratio, homoioptoton, antitheton, anabasis, catabasis, kyklosis/circulatio, fuga (in alio sensu), homoiosis i abruptio. L’aportació més important de Kircher serà la substitució del

manera que commogui tant els cantants com els oïdors»²⁴⁶, definició que de fet no fa més que coincidir amb el que és el propòsit general de la Figurenlehre, Kircher el substitueix per un terme que segons diu en la seva definició procura transferir vida i moviment a objectes inanimats i amb el qual coincideix amb el terme ja definit per Burmeister com a hypotiposis. Aquest gir ens mena a una ampliació de camp semàntic que el mateix Kircher concreta en el vuitè llibre de la seva Musurgia en introduir una sèrie de termes compresos dins el concepte prosopopoeia; aquests són: anabasis, catabasis, circulatio i homoiosis.

8.3.5. Descripció de figures a Kircher²⁴⁷