Definició i mesura de les actituds

La definició del que és l’actitud ha generat controvèrsies des de la seva aparició en el camp de la psicologia. Així, tot i que es considera que probablement és el concepte més important i indispensable de la psicologia contemporània (Allport, 1968)⁴, es caracteritza també per un alt grau d’ambigüitat i confusió (Fishbein & Ajzen, 1975).

La confusió envers el que és l’actitud, la seva sinonímia amb altres conceptes com creences, opinions, valors, etcètera i la difícil relació entre les actituds i el comportament, així com els problemes metodològics per mesurar-la han estat, i continuen sent, discutits bàsicament des de la psicologia. A mesura que des de diferents camps de coneixement, com ara la didàctica de les ciències, es comencen a fer estudis d’actituds envers un objecte d’estudi determinat apareixen també les discussions sobre què són realment les actituds envers la ciència i sobre la idoneïtat dels mètodes emprats per mesurar-la. És per això, que si bé en un primer moment es definirà el concepte i la seva mesura des d’una perspectiva més general, la discussió se centrarà després en el camp de la didàctica de les ciències.

En el primer punt d’aquest apartat es presenta la discussió sobre la definició del concepte i en el segon, els diferents mètodes per mesurar-la, així com la problemàtica relacionada amb aquesta medició.

2.1.1.1. Definició

Com a professors i professores, sabem que part de l’alumnat prefereix activitats on s’hagi de participar activament, mentre que una altra part triaria activitats de lectura del llibre de text. Alguns els hi agraden les ciències, d’altres les detesten i només les estudien perquè són obligatòries, etcètera. Es podria considerar que com a professors i professores sabem quines són les actituds envers la ciència, o almenys envers la classe de ciències, del nostre alumnat, el nostre sentit comú ens ajuda a saber-ho. Ara bé, el problema apareix quan aquestes percepcions quotidianes es transformen en un camp on fer recerca i construir nou coneixement:

4 Citat per Fishbein & Ajzen (Fishbein & Ajzen, 1975).

Hasta cierto punto todos tenemos una idea general de lo que son las actitudes.

Decir que tenemos cierta actitud hacia algo o alguien es una forma abreviada de decir que tenemos sentimientos y pensamientos de cosas que nos gustan y de cosas que nos disgustan, que aprobamos o reprobamos, que sentimos atracción o repulsión, confianza o desconfianza, etc. Tales sentimientos tienden a reflejarse en la forma de hablar y de actuar, y en cómo reaccionamos o lo que otros dicen o hacen. La dificultad estriba en hacer corresponder nuestras diversas intuiciones acera de las actitudes con supuestos que sean lógicamente esenciales al concepto mismo de actitud con algo diferenciado de aquellos que implican predicciones empíricas sobre cómo las actitudes se relacionan con otros fenómenos observables.

Amb aquestes paraules, Eiser (1989, p. 29) introduïa la definició de què són les actituds i plantejava que una de les grans dificultats és definir-les. En el camp de la psicologia es poden trobar moltes definicions diferents, però una de les més acceptades (també perquè és una de les més generalistes) és la de Fishbein & Ajzen (1975, p. 6) que defineixen l’actitud com a:

learned predisposition to respond in a consistently favorable or unfavorable manner with respect to a given object .

La definició de Fishbein i Ajzen recull l’aspecte, segurament més característic, de les actituds: la seva naturalesa avaluativa o afectiva. En paraules de Crano (2006, p. 347):

Attitudes are the evaluative judgments that integrate and summarize these cognitive/affective reactions.

Ara bé, són les actituds únicament judicis avaluatius o incorporen també aspectes cognitius o comportamentals? Mentre que Fishbein i Ajzen reconeixen només la naturalesa avaluativa-afectiva de les actituds i que aquesta es veu influenciada pels coneixements i creences que es té envers l’objecte. Altres autors (Bohner & Wämke, 2002; Bolívar, 1992; Eiser, 1994; Morales, 1999; Reiss, 2004) defensen que les actituds estan formades per tres components⁵ de naturalesa diferent que, al mateix temps, poden originar tres tipus de resposta diferents:

5 Entendre l’actitud com a concepte on interaccionen tres components diferents va ser una proposta de Rosenberg i Hovland (citats per Eiser, 1994).

a) El component cognitiu, és a dir, el coneixement que es té de l’objecte, les creences envers ell. Per tal de poder formar-se una actitud envers l’objecte, cal tenir-ne algun tipus de coneixement (encara que sigui erroni, mínim o incomplert).

b) El component afectiu, és a dir, el sentiment⁶ a favor o en contra de l’objecte que fa que l’actitud vagi associada a una càrrega afectiva. Aquest component afectiu afecta, també, el component cognitiu, ja que influencia com és la percepció de l’objecte.

c) El component comportamental, és a dir, la tendència a actuar, a reaccionar envers l’objecte d’una determinada manera. Encara que no existeix una implicació directa entre actitud (com a judici avaluatiu) i conducta, normalment – dins d’un llindar variable- una actitud positiva/negativa envers qualsevol cosa implica un comportament congruent amb l’actitud (Bolívar, 1992).

Per exemple, el que una persona sap de la ciència (dels coneixements científics, però també de les seves creences vers aquest coneixement) originarà un sentiment positiu o negatiu envers aquesta que farà que tingui una tendència a comportar-se d’una determinada manera.

Ara bé, en paraules d’Eiser (1989, p. 72):

No está claro si el mismo conjunto de actitudes causa simultáneamente efectos afectivos, cognitivos y conductuales; si afecto, cognición y conducta son componentes separados del cuadro de actitudes simultáneamente causados por el mismo antecedente estimular, o si afecto, cognición y conducta son componentes separados causados por distintos estímulos antecedentes.

Aquesta discussió, que no ha tingut gaire ressò en la didàctica de les ciències, és important perquè determina quins dels components actitudinals es vol mesurar.

Segurament aquesta absència és un indicador de la poca discussió teòrica que molts autors han evidenciat en el camp de les actituds envers la ciència (Gardner, 1975;

Kind et al., 2007; Osborne, Simon, & Collins, 2003; Ramsden, 1998; Reiss, 2004).

6 Per no complicar més la discussió i al no ser objecte d’estudi d’aquesta recerca, no es discuteixen els significats donats a sentiment i emoció, més enllà del que relaciona el sentiment com a l’expressió interna de l’emoció (que és externa i per tant observable) segons Koballa & Shawn (2007).

Bolívar (1992) sintetitza, a partir de les definicions de diferents autors, les característiques de les actituds, independentment de si s’inclou el component comportamental. Així, es considera que:

• Tenen un caràcter estable i permanent, és a dir, no són opinions espontànies. Ara bé, això no implica que no puguin canviar a causa de diversos factors externs o interns.

• Les actituds són apreses i s’adquireixen, principalment, com a resultat d’un procés de socialització a través dels diferents agents socialitzadors als que la persona està exposada (escola, mitjans de comunicació, família...).

• Les actituds influencien el comportament i viceversa. En el cas de l’educació, es considera que dinamitzen el coneixement i l’ensenyament.

Segons Bohner & Wämke (2002) les actituds funcionen com a esquemes cognitius afectant el processament de nova informació i facilitant la categorització i les inferències.

• Les actituds són transferibles, es poden generalitzar i transferir en diferents situacions i de diverses maneres. És per aquest motiu, segons el mateix autor, que és important educar en valors i actituds a l’escola, per preparar l’alumnat per a actuacions similars en situacions futures.

Sovint però, segons Simpson et al. (1994) el terme actitud és usat, per influencia del llenguatge col·loquial, com a sinònim d’interès, valor, creença, etcètera. Aquests autors proposen definir els conceptes abans mencionats en funció de l’objecte de referència i dels seus components bàsics tal i com es mostra la Figura 2.1. Així, els valors són més complexes i perdurables que les actituds i fan referència a idees abstractes; mentre que les creences són descrites com les bases cognitives de les actituds ja que aporten la informació a partir de la qual es formarà l’actitud. Les opinions són descrites com les expressions verbals de les actituds (Koballa & Shawn, 2007).

Term Typical object Major components

Attitudes Things, people, places Contain affect, cognition and behavior Values Abstract ideas such as love,

democracy, freedom

More emphasis on affect and cognition and less on immediate behavior

Beliefs The general acceptance or rejection of basic ideas

More emphasis on cognitive acceptance or rejection

Motivation Focused more on the desire to act or

not to act More emphasis on the behavior component Figura 2.1. Diferències entre actituds, valors, creences i motivació. Extret de Simpson et al. (1994, p.

212)

Aquesta relació entre valors, actituds i creences és descrita també per Bolívar (1992) que ordena els tres primers conceptes en una piràmide cognitiva. En aquesta piràmide els valors, que venen definits com a Marcs preferencials d’orientació social, es situen a dalt, les actituds (conjunt de creences que configuren tendències bàsiques) ocupen una posició intermèdia, i les creences o principis de representació i categorització són la base de la piràmide⁷. En qualsevol cas, hi ha prou evidències per constatar la difícil relació entre els diferents conceptes i entre el seu ús col·loquial i tècnic.