Context del conflicte
La RD Congo és un país que durant el segle XX ha viscut immers en una situació de despotisme, d’absència i desintegració de l’Estat i d’espoliació dels seus recursos naturals. Aquesta situació va començar durant el període colonial belga i, tret d’un breu interval posterior a la independència de 1960, va continuar durant més de 30 anys sota la dictadura de Mobutu Sese Seko, caracteritzada per la repressió contra la dissidència política, les greus violacions dels drets humans i l’enriquiment de les elits mobutistes a través de l’espoliació dels recursos naturals en benefici
propi. El 1996, l’Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo (ADFL) de Laurent Desiré Kabila, amb el suport de Burundi, Ruanda i Uganda va iniciar una rebel·lió contra Mobutu que va culminar amb la cessió del poder per part d’aquest últim l’any 1997. El 1998, Kabila va perdre el suport dels antics aliats (Burundi, Ruanda i Uganda), que van envair la RD del Congo, amb l’excusa de garantir la seguretat de les seves fronteres, i van donar suport a diversos grups armats (RCD per part de Ruanda, i MLC per part d’Uganda) contra el Govern de Kabila, que també va rebre el suport de diversos països de la regió (Namíbia, Angola, Zimbabwe, el Sudan i el Txad), en una guerra que ha causat uns tres milions i mig de morts, sigui en combat, de gana o per malalties. L’espoliació dels recursos naturals del país (or, diamants, fusta i coltan) esdevé el motor de la guerra i de la perpetuació de la presència de les FAS estrangeres al país, negoci en el qual han participat diversos països veïns i multinacionals occidentals, segons que van destacar les Nacions Unides. En aquest capítol s’analitza el procés seguit a les províncies més conflictives del país: Orientale (especialment la zona d’Ituri), amb presència del MRC, el FNI i el FRPI; Kivu Nord, amb presència de les ADF (ja desmantellades), CNDP i les milícies Mai-Mai;
Kivu Sud, on actua el grup ruandès FDLR; i Katanga, regió on també actuen milícies Mai-Mai.
Antecedents del procés de pau
La primera etapa del procés de pau va tenir lloc amb la signatura de l’acord d’alto el foc de Lusaka, el juliol de 1999, entre els diferents països i els grups armats presents al conflicte, amb la facilitació de l’Organització regional SADC (Southern Africa Development Community) i principalment de Sud-àfrica, cosa que va permetre l’establiment de la missió de manteniment de la pau de l’ONU (MONUC), el novembre de 1999 (Resolució 1291 del Consell de Seguretat), per supervisar l’alto el foc i promoure el desarmament de les milícies. El seu mandat es repartia en quatre fases: aplicació dels acords d’alto el foc signats a Lusaka; seguiment de qualsevol violació dels acords; organització del desarmament, desmobilització i reintegració dels combatents; i facilitació de la transició per organitzar unes eleccions creïbles. El seu mandat es regia pel Capítol VII de la Carta, que l’autoritzava a utilitzar la força en cas necessari.
Això no obstant, el conflicte va continuar a l’est del país, i no va ser fins a l’assassinat de L.
Desiré Kabila, el 2001, i el relleu per part del seu fill Joseph Kabila, que aquest últim va dinamitzar i va promoure el diàleg intercongolès (ICD) celebrat a Sud-àfrica. L’ICD va conduir a
Població: 61 milions d’habitants
Superfície: RDC (2.345.000Km2), Kivus (124.600 Km2), Orientale (503.200 Km2), Katanga (497.000 Km2), districte Ituri (65.600 Km2)
PIB: 7.700 milions de $ Renda per habitant: 130 $ IDH: 168 (de 177)
Morts pel conflicte: 3,5 milions de persones Població desplaçada: 1.400.000 persones el 2007 Població refugiada: 462.000 persones
Actors armats: faccions dels grups armats inclosos en el Govern Nacional de Transició, milícies Mai-Mai, MRC, FNI, FRPI, CNDP, el grup armat d’oposició ruandès FDLR (antigues FAS ruandeses i milícies Interahamwe) Facilitacions: Ketumile Masire (Botswana), Líbia, Sud-àfrica, SADC, Nacions Unides, UA, Comunitat Sant Egidi, Ruanda, MONUC
les negociacions que van dur a terme a Sun City els actors bel·ligerants, que van acabar amb la signatura de l’Acord Global i Inclusiu de Pretòria, el desembre del 2002, i l’Acta Final de Sun City (que agrupa i resumeix els acords previs), l’abril del 2003. Les milícies Mai-Mai van participar en el Diàleg Intercongolès, però després van quedar dividides en diferents grups, alguns d’ells encara actius. Les milícies d’Ituri i els Mai-Mai del nord de Katanga no van signar l’acord de Pretòria. Paral·lelament, entre el 2000 i el 2002, es van signar altres acords de pau pels quals les diferents tropes estrangeres es retiraven del territori congolès, tot i que, posteriorment, s’han produït acusacions, sobretot dirigides a Ruanda, de continuar intervenint militarment dins de la RD Congo. L’Acta Final de Sun City va representar la integració del Govern i dels grups armats d’oposició en el Govern Nacional de Transició (GNT), en el qual Joseph Kabila va mantenir el càrrec de president, i es van establir quatre vicepresidències, que representaven, respectivament, el Govern, el MLC, el RCD/Goma i l’oposició no armada. L’acord va establir una fase de transició de dos anys, al final de la qual s’haurien de celebrar eleccions generals, i preveia la formació d’unes noves FAS congoleses on s’integrarien els diferents grups armats d’oposició. Tot i això, van persistir els enfrontaments a les províncies de Kivu Nord i Sud, a Katanga, i també al districte d’Ituri (província d’Orientale, al nord-est del país) entre els grups armats locals i contra la presència de la MONUC. Ha prosseguit el reclutament de menors soldats, la violència sexual com a arma de guerra i l’explotació il·legal de recursos.
Pel que fa al conflicte que afecta les regions d’Ituri i de Kivu, a principis del 2005 es va dur a terme la desmobilització de 6.000 efectius d’un dels sis grups armats de la regió, el FAPC. La MONUC es va enfrontar militarment a diversos grups, i va desmantellar quatre camps milicians i, després d’acabar aquest programa de desarmament del FAPC, el mes d’abril va començar la recerca de membres del grup armat d’oposició Forces de Resistència Patriòtica d’Ituri (FRPI) que també operaven a Ituri. La MONUC va manifestar la seva preocupació pel retard en els programes de desarmament, desmobilització i reintegració, tot i que a principis de juny ja s’havien desarmat 14.000 dels 15.000 milicians que es calcula que operaven a Ituri. Els Mai-Mai, situats a la província de Katanga, van accedir a desarmar els seus efectius i el mes de maig va ser alliberat el líder d’un grup de les milícies Mai-Mai que operava a la província de Kivu Nord. El desembre del 2005, finalment, una operació conjunta duta a terme per les FAS i la MONUC va culminar amb la desintegració del grup armat d’oposició Forces Armades Democràtiques (ADF), que operava a la província de Kivu Sud.
Pel que fa al conflicte entre RD Congo i Ruanda, el febrer del 2005 va entrar en vigor un mecanisme de verificació conjunta de la frontera comuna acordat entre ambdós països per posar fi a les violacions territorials. La Unió Africana (UA) i representants de països de la regió es van reunir a Etiòpia per estudiar la possibilitat d’enviar tropes per desarmar les milícies Interahamwe i altres grups armats ruandesos establerts a la RD Congo. El març del 2005, el grup armat d’oposició ruandès FDLR va anunciar l’abandonament de la lluita armada contra Ruanda i va condemnar el genocidi de 1994. Aquest grup, que té un mínim de 14.000 efectius, des de feia una dècada tenia la seva base a la RD Congo, des d’on llançava atacs periòdics contra Ruanda. El procés per arribar a l’acord de desarmament del FDLR es va dur a terme amb la facilitació de la Comunitat de Sant Egidi. Arran de l’acord, es van produir divisions internes al FDLR, i alguns grups van continuar atacant la població civil. El Representant Especial de la UE per als Grans Llacs, Aldo Ajello, va manifestar que la Unió podria donar suport militar per combatre les forces del FDLR que no es desarmessin. Davant la manca d’avenços, els ministres de Cooperació Regional de la RD Congo, Ruanda i Uganda (reunits a Kigali sota la facilitació dels EUA) van donar de termini fins a finals de setembre perquè el FDLR procedís al seu desarmament definitiu, cosa que no va succeir. El novembre del 2005, les FAS de la RD Congo i la MONUC van iniciar una operació militar a la regió de Kivu Nord contra el FDLR i faccions no desarmades de les milícies Mai-Mai, amb resultats molt limitats. A finals d’any, el Representant Especial del Secretari General de l’ONU, William Lacy Swing, va manifestar que ja havien estat repatriats uns 12.000 antics combatents de la RD Congo als seus països d’origen, 8.000 dels quals procedien de Ruanda (antigues FAS i milícies Interahamwe) i 2.000 d’Uganda; i s’estima que encara quedaven uns 10.000 combatents per repatriar.
L’informe del Secretari General de l’ONU de 13 de juny de 2006 assenyalava l’estancament del procés de reintegració dels combatents desmobilitzats i l’assetjament constant de la població per part de les FAS. Encara que 15.000 membres de les milícies existents a la regió d’Ituri, a la província d’Orientale, es van integrar en programes de DDR, uns 2.000 van rebutjar ser desarmats i van configurar una nova coalició armada, el Moviment Revolucionari Congolès (MRC), actiu des de mitjan 2005, i que, segons sembla, inicialment va rebre el suport d’Uganda.
Poc després, però, el Govern ugandès va detenir diversos dirigents d’aquesta milícia. El MRC està integrat pel FRPI i pel FNI (Front Nacionalista i Integracionista).
A finals de juliol, algunes de les principals milícies que operaven a la regió est de la RD Congo, dins de la coalició armada d’oposició MRC, van decidir deposar les armes, facilitar el lliure moviment de persones desplaçades a la zona per poder exercir el seu dret a vot a les eleccions, i integrar-se progressivament a les FAS del país a canvi d’una amnistia per a tots els seus membres. L’acord es va aconseguir amb la mediació de l’equip de pau de l’ONU a la zona. Entre els desmobilitzats hi havia un dels líders de la milícia FNI, Peter Karim, que es va acollir a aquest procés després que fossin alliberats cinc membres de la MONUC. A finals de novembre del 2006, els tres últims grups armats que operaven a Ituri van signar amb el Govern un “Acord marc per a la pau a Ituri”, pel qual acceptaven deposar les armes i entrar en un procés de DDR.
En total, els grups sumaven 6.000 efectius: 3.500 del FRPI de “Cobra Matata”, 1.800 del FNI de Peter Karim (alguns dels quals, no obstant, es van oposar a la desmobilització i van prosseguir els combats), i 500 del MRC de Mathiieu Ngoudjolo. Els tres grups van acceptar el lliurament voluntari de les armes, la verificació del seu emmagatzemament en punts d’acantonament en presència de les FAS congoleses i la MONUC, així com la presència de la UNICEF per fer-se càrrec dels menors soldats. L’inici del DDR s’hauria de fer abans d’acabar l’any, motiu pel qual cada grup disposaria d’una setmana per dirigir-se als centres de trànsit designats. El Govern, per la seva banda, es va comprometre a concedir-los una amnistia, reconèixer els graus d’oficials que tenien i facilitar l’agrupament de cada grup. Cal assenyalar, no obstant, que els membres del FNI continuen extorsionant la població civil al districte d’Ituri, malgrat que el seu líder es va integrar a les FAS congoleses. El novembre es va confirmar la victòria de Joseph Kabila com a president del país, amb el 58% dels vots. Dies després, el grup armat d’oposició ruandès FDLR va fer una crida al president Kabila perquè s’impliqués en la pacificació de la regió dels Grans Llacs. El desembre, líders de les comunitats hutu i tutsi de la província de Kivu Nord van fer una crida per posar fi als enfrontaments entre les FAS congoleses i els militars fidels al general rebel tutsi Laurent Nkunda, líder del grup CNDP, enfrontat a les FAS congoleses i a la MONUC. Les darreres setmanes de l’any es van produir nous enfrontaments entre les milícies del general Nkunda i les FAS congoleses a diverses poblacions de l’est i el nord-est de la província de Kivu Nord, pròximes a Ruanda i a Uganda. En acabar l’any, no obstant, Ruanda es va oferir per mitjançar entre el Govern de la RD Congo i les forces del general Nkunda, que van celebrar una primera reunió a Ruanda.
El procés de pau el 2007
Els primers dies de gener, diversos grups de combatents es van sumar al procés de DDR a l’est de la RD Congo, la majoria al districte d’Ituri i la província de Kivu Sud. D’aquests, 110 pertanyien al Front de Resistència Patriòtica d’Ituri (FRPI), grup del qual van quedar uns pocs dissidents sense desmobilitzar, 687 a les milícies Mai-Mai i com a mínim 62 eren soldats dirigits pel general dissident Laurent Nkunda. El cap de l’Estat Major de les FAS congoleses, J. Numbi, i el general dissident Laurent Nkunda, que va manifestar reiteradament que exigia garanties de seguretat per a la comunitat tutsi que es troba a la regió est de la RD Congo, van assolir un acord de pau a Kigali, facilitat pel Govern ruandès, antic aliat del general dissident, i després d’haver mantingut converses amb el Govern congolès a Kigali. Nkunda va confirmar que la seva milícia s’integraria a les FAS congoleses, formant unitats mixtes. L’acord va establir, no obstant, que el grup hauria d’abandonar la província de Kivu Nord. En començar l’any es van produir també enfrontaments entre les FAS i una facció del grup armat d’oposició FNI liderat per Peter Karim al districte d’Ituri. Des del juliol del 2006 aquesta facció ha manifestat la seva voluntat
d’integrar-se al procés de DDR i acceptar l’amnistia. El mes de febrer, Peter Karim va ordenar la desmobilització de 170 dels seus efectius, entre els que es trobaven 42 menors soldats, a canvi de la concessió d’amnistia per al seu grup, que opera al districte d’Ituri. A mitjan març, finalment, el president ruandès Paul Kagame va anunciar la seva voluntat de reunir-se amb el seu homòleg congolès, per discutir les incursions armades que realitza el grup FDLR, part dels integrants del qual són responsables del genocidi ruandès de 1994. El segon trimestre de l’any, Peter Karim, del FNI, va lliurar les armes i es va integrar a les FAS estatals en un acte celebrat al mateix districte. La MONUC va considerar que la situació de seguretat a Ituri havia millorat, tot i que a finals d’abril es van produir greus enfrontaments entre les FAS presents a la província i el grup armat d’oposició hutu ruandès FDLR. A principis de juny, el PNUD i el Govern van signar un Memoràndum d’Entesa per al procés de DDR de 3.000 excombatents pertanyents a tres grups armats del districte d’Ituri, dels 4.500 efectius que s’havia acordat desmobilitzar a la regió.
Aquest Memoràndum costa 3 milions de dòlars, finançats pels EUA, Irlanda, Japó, Noruega i Suècia. El tercer trimestre es va iniciar un programa de DDR a Ituri adreçat als 4.500 efectius de les tres milícies operatives a la regió: FNI, FRPI i MRC. Aquest projecte va estar supervisat pel PNUD. Mentre, van continuar els combats amb el grup d’oposició hutu ruandès FDLR, que controla una zona rica en or. El mes de setembre, el Govern congolès va rebutjar negociar amb el general dissident Laurent Nkunda, líder del moviment rebel CNDP, i va manifestar el seu descontent amb les recomanacions del Consell de Seguretat a favor d’un diàleg entre ambdues parts. A mitjan octubre, el general Nkunda va anunciar la seva disposició al desarmament de 500 milicians com a mesura de bona voluntat, una setmana després de la data límit per procedir a l’inici del desarmament, establerta el 15 d’octubre. La MONUC havia intentat, sense èxit, que Laurent Nkunda acceptés la proposta de desarmament i que tornés a integrar les seves milícies dins de les FAS congoleses (operació d’intercanvi). Per la seva banda, el líder de les milícies Mai-Mai a la zona, Kasereka Kabamba, va anunciar el seu rebuig a l’ultimàtum de desarmament a no ser que iniciessin prèviament el desarmament les milícies de Nkunda. A mitjan novembre, els ministres d’Exteriors de la RDC i Ruanda van celebrar una reunió a Nairobi facilitada per Nacions Unides, la UE i els EUA, a la qual es va assolir un nou acord pel qual el Govern congolès es comprometia a desarmar les milícies ruandeses hutus FDLR que es trobaven al seu territori, amb l’objectiu de reduir les tensions amb la veïna Ruanda. El mes de desembre, finalment, el Govern de la RD Congo va fer una crida per celebrar a Goma, a principis del 2008, una conferència de pau a la qual poguessin participar tots els actors armats, polítics, econòmics, ètnics i socials de la regió dels Kivus, per posar fi a la violència. Laurent Nkunda, per la seva banda, va fer una crida per entaular converses amb el Govern, però no va cessar les seves activitats militars fins a final d’any, quan va decretar un alto el foc per facilitar la celebració de la conferència de pau. Aquesta conferència va ser organitzada per un comitè preparatori dirigit per l’abat Apollinaire Malu Malu.
El procés de pau el 2008
Del 6 al 17 de gener es va celebrar a Goma la Conferència sobre la pau, la seguretat i el desenvolupament de les províncies de Kivu Nord i Kivu Sud amb l’objectiu de posar fi a la violència que sacsejava l’est del país i en la qual es va aconseguir un acord firmat per 25 grups.
Aquesta conferència va reunir representants del Govern, dels grups armats (cal destacar la presència del CNDP de Laurent Nkunda), de la societat civil i de les diferents comunitats ètniques de totes dues províncies. També va haver-hi representants de les Nacions Unides, de la UA, dels EUA i de la UE. Però no van assistir-hi el president Joseph Kabila, ni el líder del CNDP, el general tutsi Laurent Nkunda, fet que va generar dubtes sobre l’efectivitat de la iniciativa. A pesar d’això, el moviment CNDP i les milícies proGovernamentals Mai-Mai van firmar un acord pel qual es crearia una comissió tècnica que supervisaria l’alto el foc i el desarmament de tots dos grups. El Govern els concediria una amnistia per actes de guerra, però no cobriria les violacions dels drets humans. El mes de febrer es va produir una crisi amb el CNDP a causa d’un informe de la MONUC que els acusava d’una massacre, la qual cosa va generar la desconfiança d’aquest grup sobre la missió de les Nacions Unides. El mes de març, una part important dels membres de les milícies ja s’havien desarmat, però encara hi havia alguns elements que pressionaven la
població en algunes parts de la regió d’Ituri. El Govern va anunciar que havia desmobilitzat 25.000 membres de les milícies i que 11.000 menors s’havien reunit amb les seves famílies. Pel que fa als intents de desarmar el grup armat d’oposició hutu FDLR, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar, el mes de març, la resolució 1804, per la qual instava aquest grup a procedir al desarmament voluntari de les seves milícies sota l’amenaça de fer un desarmament forçós i de l’establiment de sancions contra el grup. Un dia abans d’aquesta resolució, les FDLR van fer una crida per dur a terme converses de pau amb el Govern tutsi de Rwanda sota els auspicis de la comunitat internacional, a fi d’explorar vies i mètodes per resoldre el contenciós amb el Govern ruandès.
A principi d’abril, la milícia Mai-Mai dels Patriotes Resistents Congolesos (PARECO) va anunciar la seva retirada del procés de pau Amani (‘pau’ en suahili), dos mesos després de la firma a Goma de l’acord de pau, a causa de disputes sobre la composició de la comissió per
A principi d’abril, la milícia Mai-Mai dels Patriotes Resistents Congolesos (PARECO) va anunciar la seva retirada del procés de pau Amani (‘pau’ en suahili), dos mesos després de la firma a Goma de l’acord de pau, a causa de disputes sobre la composició de la comissió per