LA XINA (República Popular de la Xina)
En aquest apartat es comenten breument els últims avenços en les relacions de la República Popular de la Xina amb Taiwan i el Tibet, amb independència de les tensions que pugui haver-hi a la República Popular de la Xina en algunes de les seves regions.
Taiwan (República de la Xina)
Context del conflicte
El segle XVII, l’illa de Taiwan (antiga Formosa) va passar a mans de la dinastia Ming, que va
organitzar una primera onada de colons xinesos a l’illa. El 1895, després de la Primera Guerra Sinojaponesa, Taiwan va passar a dependre del Japó. Aquesta situació va canviar després de la Segona Guerra Mundial, quan l’illa va tornar a dependre de la República Popular de la Xina. A pesar d’això, des de 1945 l’illa de Taiwan ha estat sota el règim de la República de la Xina, dirigida pel Kuomintang (nacionalistes dirigits per Chiang Kai-shek), que va perdre la guerra civil (1945-1949) contra el Partit Comunista de la Xina. Si bé a la pràctica és un estat independent des de 1949, la República Popular de la Xina no el reconeix com a tal i manté un contenciós polític i diplomàtic perquè l’illa torni a formar part de la República Popular de la Xina. Després d’un llarg període dictatorial, els anys 90 l’illa va patir un procés democratitzador, amb el suport econòmic dels EUA i del Japó. En les eleccions presidencials del 2008, Ma Ying-jeou, del Kuomintang, va resultar elegit president i es van iniciar acostaments entre l’illa i la Xina continental. L’illa té 36.200 km2 i uns 23 milions d’habitants, amb un nivell de renda molt superior al de la Xina continental. Des de fa anys, Taiwan ja no té seient a l’Assemblea General de l’ONU, ja que fou ocupat per la República Popular de la Xina, la qual també forma part del Consell de Seguretat.
El procés de pau el 2008
El candidat del Partit Nacionalista (Kuomintang) Ma Ying-jeou va obtenir el 58,4% dels vots a les eleccions presidencials de principi d’any davant del candidat del fins ara oficialista Partit Democràtic Progressista (PDP), que va obtenir el 41,5% del sufragi. Després de vuit anys de tenses relacions entre la Xina i Taiwan, el virtual nou president es va mostrar més conciliador amb el Govern xinès que el seu antecessor en el càrrec Chen Shui-bian, el qual de vegades havia insinuat la seva intenció de promoure la independència de l’illa. En aquest sentit, Ma Ying-jeou es va mostrar favorable a la creació d’un mercat comú, a l’establiment de vols directes, a l’impuls de les inversions mútues i a la possibilitat que turistes xinesos visitessin Taiwan. A més, Ma Ying-jeou va proposar la desmilitarització de la regió. Segons diversos analistes, aquestes mesures respondrien a la necessitat de reactivar l’economia taiwanesa, que l’any 2008 ha patit signes de desacceleració. Això no obstant, el nou president va descartar iniciar una negociació per a la reunificació de tots dos països. A final d’any i per primer cop en gairebé 60 anys, tots dos Governs van acordar l’establiment de rutes aèries i marítimes directes. Fins aleshores, el trànsit de vaixells i d’avions s’havia de fer a través de tercers països. L’acord, que també preveia incrementar fins a més de 100 el nombre setmanal de vols de passatgers, permetrà reduir les despeses de l’intercanvi comercial entre els dos països. L’arribada al poder a Taiwan del nou president Ma Ying-jeou va permetre una millora considerable de les relacions diplomàtiques, molt deteriorades durant el mandat de l’expresident Chen Shui-bian, acusat per Pequín de perseguir la independència de Taiwan. Precisament, diversos seguidors de l’expresident es van manifestar per
protestar contra aquest acord pel fet de considerar que representerà una excessiva dependència econòmica de Taiwan.
El Tibet
Context del conflicte
Des de 1910, la Xina va exercir el Govern directe sobre el Tibet. El 1950, un any després d’haver vençut en la guerra civil xinesa, el Govern comunista de Mao Zedong va envair el Tibet i, durant la dècada següent, va incrementar la pressió militar, cultural i demogràfica sobre la regió, a més de sufocar diversos intents de rebel·lió en què van morir milers de persones. Davant de la brutalitat de l’ocupació, el Dalai Lama i desenes de milers de persones van fugir del Tibet i es van exiliar a diversos països, especialment al Nepal o al nord de l’Índia, on hi ha la seu del Govern tibetà a l’exili. Les últimes dècades, tant el Dalai Lama com moltes organitzacions de drets humans han denunciat la repressió, la colonització demogràfica i els intents d’aculturació que pateix la població tibetana, una part del territori de la qual té l’estatus de regió autònoma. El Tibet té una extensió de 1.222.000 km2 i una població estimada de 6 milions de persones.
El procés de pau el 2008
En relació amb les tensions i els enfrontaments produïts el segon trimestre al Tibet entre monjos tibetans i el Govern xinès, a mitjan mes d’abril, un grup d’experts en drets humans de l’ONU va expressar la seva preocupació pels arrestos massius que es duien a terme a la regió autònoma del Tibet i àrees adjacents, i va instar les autoritats perquè permetessin l’accés d’observadors internacionals a la zona. Un representant del Dalai Lama va declarar que aquest havia enviat una carta al president xinès Hu Jintao oferint l’enviament de delegats seus al Tibet per tractar de reduir i reconduir les tensions socials i polítiques que vivia la regió des de feia unes quantes setmanes. A principi del mes de maig, enviats del Govern xinès i del Dalai Lama, en aquest cas representat per Lodi Gyari, es van reunir a Pequín per abordar la gestió de la crisi. El Dalai Lama va declarar que observava algunes actituds oberturistes pel Govern xinès i que es mostrava optimista amb vista al futur després d’haver sentit la invitació al diàleg pel president xinès Hu Jintao. El Dalai Lama va declarar, durant una visita al Regne Unit, que el Govern a l’exili no exigia la independència del Tibet, sinó un tipus d’autonomia en què el Govern central xinès pogués retenir competències com els afers exteriors i la defensa, i que la comunitat tibetana pogués encarregar-se de qüestions com l’educació, la política religiosa i el medi ambient. La màxima autoritat tibetana va reconèixer que alguns sectors tibetans advocaven de forma oberta per la independència. El Dalai Lama va manifestar fins i tot la seva disposició a assistir als Jocs Olímpics de Pequín si prèviament s’aconseguia alguna solució a llarg termini en relació amb el Tibet.
A final de juny, el Govern xinès va confirmar una nova ronda de converses a Pequín amb dos enviats especials del Dalai Lama (Lodi Gyari i Kelsang Gyaltsen). El Govern xinès va establir una sèrie de condicions perquè es produís un procés de diàleg amb enviats del Dalai Lama aquest any.
Aquestes condicions eren que tant el Dalai Lama com els seus seguidors es comprometessin explícitament a no boicotejar els Jocs Olímpics, adoptessin mesures per posar fi a les activitats violentes del Congrés de la Joventut Tibetana i s’oposessin a qualsevol argument o activitat en favor de la independència del Tibet. D’altra banda, el Govern tibetà a l’exili va lamentar la manca de voluntat de la Xina de dur a terme un procés de diàleg real. El mes de setembre, el Govern xinès va criticar una resolució aprovada pels dos principals partits del Senat dels EUA en què instaven Pequín i el Govern tibetà a l’exili a iniciar un diàleg sense precondicions que abordés els greuges del poble tibetà i conduís a una major autonomia del Tibet. Pequín va acusar els EUA de promoure la independència del Tibet. El Dalai Lama, d’altra banda, va convocar una trobada internacional amb líders tibetans a l’exili i amb representants d’algunes ONG per analitzar i revitalitzar les converses amb el Govern xinès. A principi del mes d’octubre, el Govern xinès va publicar un informe en què acusava el Dalai Lama de voler reinstaurar un sistema teocràtic i
feudal en totes les regions habitades per població tibetana, l’anomenat Gran Tibet. El Dalai Lama va negar aquestes acusacions i va declarar, un cop més, que les seves aspiracions eren d’una autonomia més gran per al Tibet. D’altra banda, el principal enviat del Govern tibetà a l’exili, Kelsang Gyaltsen, va declarar que la situació de repressió política i cultural que es vivia al Tibet era semblant a la dels temps de la Revolució Cultural i que s’havia deteriorat des del final dels Jocs Olímpics. Kelsang Gyaltsen també va declarar que fins aleshores no s’havien registrat avenços en les tres rondes de negociació que s’havien celebrat des del mes de juliol. El mes d’octubre es va iniciar una nova ronda de negociacions entre el Govern xinès i dos enviats del Dalai Lama, al seu torn representants tibetans davant dels Governs dels EUA i de Suïssa.
Aquesta era la vuitena ronda de negociacions des de 2002 i la primera després de la celebració dels Jocs Olímpics. Paral·lelament, el Govern britànic va reconèixer, per primera vegada, la sobirania del Govern xinès sobre el Tibet, si bé alhora va donar suport decidit a les demandes autonomistes del Dalai Lama i a les actuals negociacions entre totes dues parts.
El mes de novembre es va celebrar una reunió de l’exili tibetà a la ciutat de Dharamsala, al nord de l’Índia, on resideix el líder espiritual tibetà, el Dalai Lama. Aquesta reunió, que va agrupar uns 500 líders tibetans a l’exili, va pretendre revisar tots els aspectes de l’actual situació del Tibet en relació amb la Xina. Una part dels delegats van anar a la reunió i van manifestar que s’havia de continuar negociant per aconseguir l’autonomia de la regió, mentre que una altra considerava que aquesta via estava exhaurida i que havien d’advocar per la independència. El primer ministre a l’exili, Samdhong Rinpoche, va destacar que si els grups reunits a Dharamsala decidissin que la independència era l’única opció, el poble tibetà podria pressionar per aconseguir la independència de la Xina. Com a reacció, el Govern xinès va declarar que mai consentiria la independència del Tibet, si bé estaria disposat a considerar el retorn del Dalai Lama. Pequín va continuar acusant el Dalai Lama de tenir una agenda secessionista oculta i d’instigar a la violència al Tibet. A més, va considerar que l’anomenada “estratègia intermèdia” propugnada pel màxim líder tibetà (que consisteix a reconèixer la sobirania de la Xina sobre el Tibet, però advocar per una major autonomia en els àmbits polític, religiós i cultural) en el fons era una estratègia per aconseguir la independència a llarg termini. A final d’aquest mes, el Govern xinès va suspendre la 11a cimera entre la UE i la Xina en senyal de protesta per la intenció del president francès i president de torn de la UE, Nicolas Sarkozy, de reunir-se amb el Dalai Lama a Polònia. Davant de tot això, el Dalai Lama va declarar que el procés negociador quedava congelat fins que Pequín mostrés voluntat política.
Fets més significatius de l’any
Enviats del Govern xinès i del Dalai Lama es van reunir a Pequín per abordar la gestió de la crisi. Posteriorment, es van fer diverses rondes de contactes, aparentment sense resultats factibles.
El Dalai Lama va declarar, un cop més, que el Govern a l’exili no exigia la independència del Tibet, sinó un tipus d’autonomia.
Davant de la intransigència de la Xina, el Dalai Lama va declarar que el procés negociador quedava congelat fins que Pequín mostrés voluntat política.
Webs d’interès
China Today (www.chinatoday.com/gov/a.htm)
Govern de la República Popular de la Xina (english.gov.cn) (spanish.china.org.cn)
Govern de Taiwan (www.gio.gov.tw/taiwan-website)
Oficina del Tibet a Nova York (www.tibetoffice.org/sp)
XINA
presidentpresiden t:
Hu Jintao
L’espai d’intermediació
Representants del Dalai Lama:
Lodyi Gyari Kelsang Gyaltsen
Govern del TIBET a l’exili
Primer Ministre:
Samdhong Rinpoche (Dalai Lama)
EUA Índia Nepal
Tibetan Youth Congress Regne Unit
Població: 86 milions d’habitants Superfície: 300.000 Km2 IDH: 90 (de 177)
PIB: 120.200 milions de $ Renda per habitant: 1.390 $ Morts pel conflicte: 120.000 Persones desplaçades: 750.000
Actors armats: NPA, MILF, MNLF, Abu Sayyaf
Facilitacions: Noruega, Malàisia, Líbia, Església, FCD, UNPO, CDH, Aràbia, Qatar