Context del conflicte
La República Centreafricana (RCA) es va independitzar de França el 1960. Durant els primers sis anys va estar Governada de forma dictatorial per D. Dacko, que va ser derrocat pel seu cosí J.B. Bokassa, que va establir una excèntrica dictadura militar. Posteriorment, França va donar suport al cop d’Estat que va permetre que Dacko tornés a pujar al poder, fins que el 1981 va ser derrocat novament, en aquest cas per Ange Félix Patassé, que es va convertir en
el propietari de gran part de les companyies que explotaven els recursos naturals del país. La RCA va patir diversos motins militars els anys noranta, per impagament de sous, i un cop d’Estat el 2003, any que va accedir a la presidència François Bozizé, que encara ostenta el poder. Tot i ser un país ric en diamants, or, urani, fusta i cafè, la RCA arrossega des de fa anys inestabilitat política, Governs ineficaços, inseguretat, bandidatge i deteriorament de la situació econòmica, essent un dels països més pobres del món i amb la meitat de la població analfabeta. En paraules de l’ex-Representant Especial del Secretari General de l’ONU al país, les arrels del conflicte de la RCA resideixen en el col·lapse de les estructures socioeconòmiques i en l’absència de diàleg polític. Des del 2003, el conflicte que enfronta el Govern amb diversos grups armats està estretament vinculat amb la situació del Darfur (Sudan), fronterera amb la RCA, atès que grups armats dels dos països s’emparen dels camps de refugiats d’ambdós costats de la frontera, cosa que ha creat greus tensions entre tots dos països. La major part del conflicte, per tant, se centra a la regió nord de Vakaga, la capital de la qual, Birao, ha estat controlada pels grups rebels en diverses ocasions. El 2005 es van crear els grups armats d’oposició Exèrcit del Poble per a la Restauració de la República i la Democràcia (APRD), i la Union de Forces du Renouveau (UFR), dirigida per F. Njadder-Bedaya. També existeix el grup armat UFDR (Union des Forces Démocratiques pour le Rassemblement) liderat per Michel Djtodia, que és una coalició de tres grups (GAPLC, MLCJ i FDC), i el Front Démocratique pour le Peuple Africaines (FDPC), liderat per Abdoulaye Miskine, proper a l’ex-president Patassé.
Evolució del procés de pau
Després de viure el 1996 tres motins de les FAS, el gener de 1997 es van signar els Acords de Bangui entre les forces lleials a l’aleshores president Patassé i els grups rebels, es va establir una força interafricana anomenada MISAB, amb 800 efectius que s’encarregarien de la desmobilització dels combatents i de vetllar pel compliment dels acords. El 1998, després d’una intervenció de tropes franceses, Nacions Unides va enviar una missió de manteniment de la pau (MINURCA) per protegir la capital del país i substituir la MISAB. Des de febrer del 2000 existeix una Oficina de Suport a la Construcció de Pau a la RCA (BONUCA), dependent de Nacions Unides, amb la missió d’ajudar el Govern en la consolidació de la pau i la reconciliació nacional. El febrer del 2004 el Govern va aprovar el Projecte de Reinserció d’Excombatents i de Suport a les Comunitats, que va iniciar les seves activitats el desembre del 2004. El Govern també va crear un Consell Nacional de la Mediació Pacífica Permanent, dirigit per Abel Goumba, antic primer ministre. Amb el suport de la suïssa Foundation Hirondelle i el PNUD, des de fa uns anys funciona Radio Ndeke Lula, una emissora dedicada a la pau i el desenvolupament del país.
L’any 2005 es va realitzar un desplegament de tropes a la zona conflictiva del nord-est del país, procedents de la CEMAC (Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Central). L’agost del 2006, el president Bozizé va anunciar la possibilitat d’iniciar un diàleg amb els grups armats d’oposició.
Alguns líders, com el de la UFDR, van anunciar la seva disposició al diàleg i a que França i la
CEMAC actuessin com a facilitadores. Cal assenyalar que gran part de les iniciatives de pau va ser finançades per la Xina, que manté un gran interès en els recursos petrolífers de tota la regió.
El procés de pau el 2007
El pastor Isaak Zokoe, líder d’una associació (el Grup dels Savis) que instava a establir un diàleg nacional, va afirmar a principis d’any que tots els grups insurgents havien manifestat la seva voluntat de treballar per la pau i la reconciliació, que l’APRD era un d’ells i que l’UFDR també havia acordat suspendre les seves operacions militars. A principis de febrer, el Govern i el líder rebel del FPDC, Abdoulaye Miskine, van assolir un acord de pau a Sirte (Líbia) sota la mediació del president libi Moammar al-Gaddafi. A. Miskine s’havia aixecat en armes en el moment mateix de la culminació del cop d’Estat per part de François Bozizé el març del 2003, i havia liderat primer el Front Democràtic d’Alliberament del Poble Centreafricà (FDPC) i posteriorment havia estat al lideratge de la Unió de Forces Democràtiques per la Reunificació (UFDR), activa al nord-est del país, però els líders de la qual van rebutjar finalment Miskine. L’acord de pau preveia un alto el foc immediat, el cessament de les hostilitats, la posada en llibertat dels seus companys d’armes detinguts i l’acantonament en territori centreafricà de les tropes del FDPC i de la UFDR, en vistes a la seva integració als cossos de seguretat del país o a la vida civil. El març, el president centreafricà i el seu homòleg libi van demanar a Abdoulaye Miskine que convencés els dos líders rebels de la UFDR, M. Djtodia i Abakar Sabone, que es trobaven arrestats a Cotonou (Benín), perquè signessin al seu torn l’acord de pau. L’antic ministre A. Ringui Le Gaillard, que lidera un altre moviment rebel contra el president François Bozizé, l’APRD, actiu al nord-est del país, també es va sumar a l’acord de pau, tot i que posteriorment va mantenir enfrontaments armats amb les FAS Governamentals. Una missió de l’Organització Internacional de la Francofonia encapçalada per l’antic president burundès P. Buyoya va realitzar una visita a la RCA per donar suport al diàleg entre el president Bozizé i la resta de grups armats d’oposició presents al país després de la signatura de l’acord de pau a Líbia. Per la seva banda, el derrocat president A. F. Patassé, exiliat a Togo, va sol·licitar la celebració de converses de pau amb l’actual president, i amb l’antic president, A. Koulingba.
A mitjan abril, el Govern de la RCA i el grup armat d’oposició UFDR van assolir un acord de pau, amb una crida conjunta al cessament immediat d’hostilitats i l’oferiment d’una amnistia per als membres del grup armat. Damane Zakaria, fent les funcions de líder de la UFDR, va sol·licitar el perdó de la població de Birao i de Vakaga pel patiment provocat pels enfrontaments. L’acord, de 10 punts, també permetia que els membres del grup armat s’unissin a les FAS. L’amnistia també abastava el líder de la UFDR, M. Djotodia, i el seu portaveu Abakar Sabone, que es trobaven empresonats a Benín. El Representant Especial del Secretari General de l’ONU al país, Lamine Cissé, va estar present a la signatura de l’acord. A finals de mes, però, es van produir nous enfrontaments entre les FAS i el grup armat d’oposició APRD a diverses localitats del nord-est del país. El Consell de Seguretat de l’ONU va manifestar la seva preocupació davant la persistent volatilitat de la situació de seguretat a certes regions del país, degut a l’existència de grups criminals i de grups armats, i va fer una crida a lluitar contra la impunitat al país. L’agost es van produir desercions a les files del grup armat d’oposició APDR, els membres del qual es van lliurar al Govern. Com a nota positiva, cal assenyalar que la RCA i el Sudan van acordar normalitzar les relacions bilaterals. El setembre, el Consell de Seguretat va aprovar la resolució 1778 per la qual es donava llum verda a la creació d’una missió de manteniment de la pau liderada per la UE (EUFOR TCHAD/RCA) que estaria composada per entre 3.000 i 4.000 soldats, principalment francesos, i d’una missió de caire policial de l’ONU (MINURCAT) d’entre 300 i 400 policies i uns 50 oficials militars d’enllaç, així com un nombre de personal civil per determinar. A mitjan octubre, Nacions Unides va desbloquejar un milió de dòlars per a la celebració d’un diàleg polític inclusiu al país, segons va anunciar el nou Representant Especial del Secretari General de l’ONU al país, François Lonseny Fall. Unes setmanes més tard, el president François Bozizé va anunciar la invitació a la principal rebel·lió del nord-est del país, l’APRD, a participar del diàleg polític que estava configurant i va sol·licitar el perdó a la població centreafricana per totes les violències comeses en aquesta regió pels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Al seu missatge, va
combinar l’idioma oficial, el francès, amb l’idioma nacional, el sango, que possibilita la comunicació interètnica. Segons el president, la resta de grups armats ja havien designat els seus representants al comitè preparatori del diàleg, que estarà format finalment per cinc representants de la majoria Governamental, cinc de l’oposició, cinc dels poders públics i cinc de la societat civil, així com tres representants dels grups armats. El grup armat d’oposició UFR, amb base al nord-est del país, va anunciar la seva intenció de participar en el futur diàleg polític inclusiu. A finals de novembre, però, l’APRD va rebutjar la proposta del president Bozizé per celebrar el diàleg polític a Bangui i va exigir que se celebrés a Libreville, capital del Gabon, sota els auspicis del president gabonès, Omar Bongo, però en acabar l’any va acceptar participar al procés i es va comprometre a designar els seus representants els primers dies de gener del 2008.
El procés de pau el 2008
A començament d’any, el principal grup armat d’oposició del país, l’APRD, va assenyalar que designaria en els propers dies el seu representant al comitè preparatori del diàleg polític inclusiu (DPI). Durant aquestes dates, els òrgans militars de la UE van donar llum verda a la missió de manteniment de la pau de la UE a la frontera entre la RCA i el Txad (EUFOR Txad/RCA) amb un retard de més de tres mesos. Això no obstant, poc després, el país es va veure implicat en una profunda crisi política que va produir la dimissió del primer ministre i del seu Govern, i la congelació del desplegament del primer contingent de 400 militars de la missió de la UE durant unes quantes setmanes. El compromís era enviar 3.700 militars, la qual cosa implicava que el ritme d’arribada d’aquests militars era summament lent. El president Bozizé va nomenar nou primer ministre el rector de la Universitat de Bangui, Faustin-Archange Touadéra. A mitjan mes de febrer, Benin va alliberar dos líders rebels empresonats des del mes de novembre de 2006, als quals va permetre tornar a la RCA perquè participessin en les converses de pau. Així, Michel Djotodia i Abakar Sabone, president i portaveu del grup armat UFDR, van ser alliberats després d’haver estat detinguts per Benin com a conseqüència de l’ordre d’arrest internacional anunciada per Bangui dos anys abans. Laurent Djim-Woei, portaveu i líder del grup armat d’oposició APRD, va anunciar l’enviament dels seus delegats a la conferència nacional de pau condicionat al retorn dels exiliats polítics per tenir la possibilitat de participar en el diàleg nacional, entre els quals destacava l’antic president Ange Félix Patassé. El representant especial del Secretari General de l’ONU al país François Lonseny Fall es va reunir, per primera vegada en dos anys, a Paoua, al nord-est del país, amb el portaveu i líder de l’APRD Laurent Djim-Woei. D’altra banda, la missió de l’ONU al país (MINURCAT) va firmar un acord amb les autoritats txadianes sobre l’estatus de la missió que establia els principis legals sota els quals tindria lloc l’operació. La missió estaria formada per 300 policies i 50 oficials militars d’enllaç i comptaria amb el suport de la missió militar europea EUFOR Txad/RCA.
El segon trimestre, el nou primer ministre Faustin-Archange Touadéra va anunciar que les prioritats del seu Govern serien el restabliment de la pau i de la seguretat al país, i l’enfortiment de les forces armades, que augmentarien la seva presència a la zona nord-est, escenari dels enfrontaments. Per restablir la pau i la seguretat va assenyalar que augmentaria el suport a fi que es posés en marxa el comitè preparatori del DPI, iniciat pel president François Bozizé. El president va indicar que el diàleg polític es podria iniciar el 8 de juny i que hi participarien 150 representants de la majoria presidencial, l’oposició democràtica, els altres partits, la societat civil, els poders públics, els moviments politicomilitars i representants religiosos. El mes de maig, el grup armat d’oposició APRD i el Govern van aconseguir un acord de pau a Libreville amb la mediació del president gabonès Omar Bongo. L’acord va ser firmat per un dels líders de l’APRD, Jean-Jacques Demafouth, i pel ministre centreafricà de Comunicació, Cyriaque Gonda. El document preveia l’alto el foc immediat, una amnistia general i l’abandonament de les investigacions judicials contra els combatents de l’APRD, l’alliberament de les persones detingudes i la rehabilitació de les zones afectades pel conflicte armat. Pel que fa al grup armat d’oposició UFDR es van produir discrepàncies al si del grup, cosa que va afectar el diàleg que mantenia amb el Govern. Però el mes de juny, el Govern va anunciar que posposava l’inici del DPI, perquè encara no s’havia firmat l’acord de pau global ni l’amnistia general entre aquests
últims i els grups armats, condició expressada pels grups per a la seva participació. No obstant això, alguns membres del Govern van manifestar el seu rebuig a la firma d’una amnistia general, mentre que el líder de l’APRD Jean-Jacques Demafouth, exiliat a França, va manifestar la voluntat del seu grup de participar en el procés i va destacar que des de la signatura de l’acord d’alto el foc a Libreville, no se n’havia produït cap violació. Paral·lelament, des de la perspectiva de l’altre grup armat important del país, la UFDR, el coronel Charles Massi va ser nomenat representant polític del grup per participar en el DPI. Segons el portaveu del grup, la participació de la UFDR en el diàleg nacional estava estrictament condicionada per la signatura prèvia d’un acord de pau global, tal com havia previst el comitè preparatori del DPI.
A final del mes de juny, el Govern i els grups armats d’oposició APRD i UFDR van firmar, a Libreville, un acord de pau global sota els auspicis de la CEMAC. Els líders de l’APRD, grup rebel situat al nord-est del país i presidit per l’antic ministre de Defensa Jean-Jacques Demafouth, i de la UFDR, situat al nord-est i presidit per Damane Zakaria, van participar en la reunió. Aquest acord havia de facilitar la celebració del DPI, condició establerta per participar en el procés que havia de començar el 23 de juliol. El tercer grup rebel, l’FDPC d’Abdoulaye Miskine, no va firmar el text; el seu dirigent, que segons fonts gaboneses es trobava a Trípoli, no va poder viatjar a Libreville per raons logístiques. No obstant això, els principals grups armats (UFDR, APRD, FDPC) i la coalició de partits de l’oposició democràtica Unió de les Forces Vives de la Nació (UFVN) van manifestar el seu desacord amb els tres projectes de llei sobre amnistia presentats pel Govern i van decidir suspendre la seva participació en el procés del diàleg polític inclusiu. L’APRD i el representant especial del Secretari General de l’ONU al país, François Lonseny Fall, van sol·licitar una nova mediació del president gabonès Omar Bongo per rellançar el procés i, la segona quinzena d’agost, l’APRD va intensificar els atacs contra les forces Governamentals després de la seva retirada del diàleg polític inclusiu a principi d’agost per la qüestió de la llei d’amnistia. No obstant això, el líder de l’APRD, Jean-Jacques Demafouth, va poder crear un nou partit polític anomenat la Nova Aliança per al Progrés (NAP), ja que aquesta formació va ser oficialment reconeguda pel ministeri de l’Interior. Paral·lelament, el coronel Charles Massi va dimitir de coordinador polític de la UFDR i va abandonar el grup. Massi va justificar la seva decisió per la falta de respecte dels estatuts pel president i per l’existència de dues faccions rivals al si de la UFDR: la facció política de l’exterior i la liderada per Zacharia Damane. Aquesta dimissió es va produir després de la protagonitzada pel capità Abakar Sabone, cap militar de la ’UFDR. La federació de l’MLPC, la seu de la qual es troba a França, va sol·licitar la dimissió del ministre encarregat del procés del DPI, Cyriaque Gonda, al qual va acusar d’incompetent i de no complir les seves responsabilitats i obligacions. Igualment va sol·licitar al Govern que retirés els tres controvertits projectes de llei vinculats a l’amnistia de les forces armades. En un altre ordre de coses, a principi del mes d’agost es van celebrar a Estocolm unes converses internacionals per iniciativa del representant especial del Secretari General de l’ONU a la República Centreafricana i al Txad i cap de la MINURCAT, Victor Angelo, amb l’objectiu de buscar suport per a la missió que es desplegava a tots dos països. A mitjan mes de setembre, el Govern i els moviments armats del país van aconseguir un nou acord per rellançar el diàleg polític inclusiu. El Govern es va comprometre a revisar la polèmica llei d’amnistia que va obligar l’APRD a retirar-se dels acords de pau.
A principi d’octubre, la coalició opositora Unió de les Forces Vives de la Nació (UFVN), formada per associacions i partits polítics, va rebutjar la nova llei d’amnistia aprovada pel Parlament centreafricà el 25 de setembre, amb el suport de 72 diputats de la majoria presidencial. Alhora, Jean-Jacques Demafouth, líder del grup armat opositor APRD, va rebutjar aquesta nova proposta d’amnistia ja que considerava insuficient el període plantejat de dos mesos per a l’acantonament, a causa dels escassos mitjans disponibles i del fet que encara no s’havia decidit on es procediria a establir les bases d’acantonament. També es va produir un atac a Am Dafock, població fronterera amb el Sudan, a 60 km de Birao (a l’extrem est del país) per diversos grups no identificats, que després van resultar ser membres d’un nou grup armat, FURCA (Forces per a la Unificació de la República Centreafricana, escissió de la UFDR), dirigit per Oumar Sobian, que va rebutjar l’acord aconseguit entre Damane Zakaria, líder de la UFDR, i el president Bozizé. Els membres
del grup armat d’oposició UFDR van assegurar que estaven disposats a entregar les armes i a acollir-se favorablement al procés d’amnistia previst. Finalment, a mitjan mes d’octubre, el president François Bozizé va promulgar una llei d’amnistia, requisit per posar en marxa el diàleg polític inclusiu. La llei excloïa els crims de genocidi, de guerra i els crims contra la humanitat o qualsevol crim que pogués ser competència de la CPI. Això no obstant, el líder del grup armat APRD, Jean-Jacques Demafouth, va denunciar aquesta llei i va amenaçar d’enviar-la a la Cort Constitucional amb l’objectiu d’invalidar-la. El líder rebel va destacar que el seu grup continuaria respectant l’alto el foc, però que no procediria a l’acantonament ni al reagrupament dels seus membres fins que la llei d’amnistia fos modificada. A final del mes d’octubre es va celebrar, a
del grup armat d’oposició UFDR van assegurar que estaven disposats a entregar les armes i a acollir-se favorablement al procés d’amnistia previst. Finalment, a mitjan mes d’octubre, el president François Bozizé va promulgar una llei d’amnistia, requisit per posar en marxa el diàleg polític inclusiu. La llei excloïa els crims de genocidi, de guerra i els crims contra la humanitat o qualsevol crim que pogués ser competència de la CPI. Això no obstant, el líder del grup armat APRD, Jean-Jacques Demafouth, va denunciar aquesta llei i va amenaçar d’enviar-la a la Cort Constitucional amb l’objectiu d’invalidar-la. El líder rebel va destacar que el seu grup continuaria respectant l’alto el foc, però que no procediria a l’acantonament ni al reagrupament dels seus membres fins que la llei d’amnistia fos modificada. A final del mes d’octubre es va celebrar, a