“El NO-DO fue creado oficialmente por una orden19 de diciembre de 1942, dictada por la Vicesecretaria de Educación Popular. Esta disposición oficial puso fin al dominio extranjero en la información de actualidad cinematográfica en España.”20 La finalitat principal d’aquests noticiaris era controlar i monopolitzar la informació audiovisual.
Comptaven amb l’exclusivitat en la producció de documentals, així com, la obligatorietat d’exhibició durant dècades essent, d’aquesta manera, la font d’informació preferida del govern.
Aquests documentals tenien una durada aproximada d’uns 10 – 15 minuts i es projectaven als cinemes. Amb l’arribada de la televisió a Espanya el 1956 els NO-DO veurien com poc a poc la seva funció perdia sentit i com acabaria desapareixent. “A partir de ese momento, NO-DO comenzó una etapa que concluiría con su extinción definitiva, previo paso por otra etapa de colaboradora con su hermana mayor la televisión.”21
Amb l’aparició i el creixement dels anomenats “mass media” (mitjans de massa) no hi havia cap justificació clara per la propaganda dels NO-DO, quan altres mitjans podien abastir a molta més població de manera molt més senzilla. Així ho explica Saturnino Rodríguez en la introducció del seu llibre “El NO-DO. Catecismo social de una época”:
“Los nuevos medios y su enorme impacto social se imponían de forma implacable. Si NO-DO había constituido un intento de socialización de un pueblo salido de los sufrimientos de una guerra entre hermanos, los nuevos tiempos y nuevos aires, por un lado, y la primacía con que un medio más poderoso podía realizar la misma tarea, por otro, dejaban de justificar su existencia”. 22
19 BOE 23-XII-1942. Veure els annexos.
20 HERNÁNDEZ ROBLEDO, Miguel Ángel: Estado e Información. El NO-DO al Servicio del Estado Unitario (1943 – 1945), Salamanca, Publicaciones Universidad Pontíficia de Salamanca, 2003, p. 67.
21 RODRÍGUEZ MARTÍNEZ, Saturnino: El NO-DO. Catecismo social de una época, Madrid, Editorial Complutense, 1999, p. XIV.
22 Ídem
16 6.1. Antecedents
El 1923 es van començar a rodar noticiaris que eren distribuïts per International News.
Poc després, amb la proclamació de la República Espanyola, la FOX decidiria enviar a Espanya un equip de periodistes permanents per a la realització dels seus reportatges.
Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, el bàndol republicà va començar a posar estava impulsada pel mateix president Tarradellas i complia les funcions dels mitjans de comunicació públics. Va ser també una peça clau en la propaganda de la República. Aquests documentals
van ser prohibits per Franco al acabar la guerra civil. Una altra productora, Film Popular es va encarregar de fer una versió castellana d’aquests noticiaris anomenada
‘España al día’.
En quant al bàndol nacionalista, la producció cinematogràfica i els recursos per a realitzar-la eren escassos. Així ho explica Augusto García Viñolas, el primer responsable del Departament de Cinematografia del govern de Franco, en una entrevista recollida al llibre “El NO-DO. Catecismo social de una época”: “Todo lo relacionado con el cine había caído en la zona republicana y teníamos incluso que ir a Alemania a por material. Se llamaban entonces simplemente ‘Noticiarios’ con el número detrás, y llegaron hasta 20. Era lo único que había y la gente se interesaba por ellos.”23 Aquest interès de la població i la necessitat de controlar la informació per part del partit feixista, van ser els detonants per al naixement dels “Noticiarios Documentales”.
La pregunta que ve al cap és, per què va trigar Franco gairebé quatre anys després de la guerra per a crear aquests documentals? El cert és que no hi ha una sola opinió sobre el fet de la fundació dels NO-DO, però la teoria que pren més força és la que té a veure amb els fets succeïts durant l’agost de 1942 a Bilbao. Saturnino Rodríguez ho
23 RODRÍGUEZ MARTÍNEZ, Saturnino: Op. Cit., p. 83.
Fotografia 1. Logotip de Laya Films
17
exposa de la següent manera: “Sucesos que culminaban el distanciamiento que se venía produciendo entre falangistas y carlistas como sustentadores del Nuevo Régimen de Franco. Los falangistas estrechaban files en torno al germanófilo Serrano Suñer, mientras que los carlistas encontraban su mayor valedor en el general Varela, de tendencias algo más anglófilas.”24Després d’aquests fets, Franco veu la necessitat de crear un mitja de propaganda, controlat pel govern i que li permetés unificar a les diferents ideologies feixistes sota un mateix paraigües.
6.2. Objectius del NO-DO
No hi ha cap mena de dubte que l’objectiu principal dels NO-DO era el control de les notícies que arribaven a Espanya. La censura dels mitjans contraris al règim i el control dels únics mitjans reconeguts, donaven a Franco el poder total sobre la població. Sánchez-Biosca i Tranche ho expliquen de la següent manera al seu llibre
“NO-DO: El tiempo y la memoria”: “No nos cabe duda alguna de que las circunstancias que llevaron a la creación de NO-DO, su centralización orgánica, la misión que el Estado le confió de educar e informar sobre la actualidad, las condiciones de exclusividad con que se realizaba y la obligatoriedad de su proyección en todos los cines del territorio nacional, son factores que proclaman a las claras la voluntad de su control efectivo por parte del poder.”25
L’altre objectiu clau dels NO-DO, i possiblement el motiu principal de la seva creació era el fet d’unificar el règim. Controlant la informació, Franco s’assegurava que ningú pogués comparar el règim franquista amb altres models de govern i per tant provocar incisions dins el partit o simplement revoltes als carrers. A més es volia crear un arxiu de notícies espanyoles per a enviar a l’estranger amagant les penúries del règim i mostrant la ‘cara bona’ d’aquest. És a dir, manipular tant a la població espanyola, com a la població estrangera i, sobretot, als governs estrangers.
24 Ibídem, pp. 86–87
25 SÁNCHEZ – BIOSCA, Vicente; TRANCHE, Rafael R.: NO-DO: El tiempo y la memòria, Madrid, Filmoteca Española – Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales. Ministerio de Cultura, 1993, p. 24.
18 6.3. Posició del NO-DO vers la Guerra Mundial
Segons ens explica Saturnino Rodríguez, la posició del NO-DO vers la Segona Guerra Mundial26 va anar canviant segons els interessos de l’Estat espanyol. Cal remarcar que, el noticiari començava a emetre’s a principis de 1943, quan els aliats començaven a prendre força davant dels països de l’eix. Això però, no va impedir al règim franquista demostrar la seva simpatia per l’alemanya nazi.
Els NO-DO van anar evolucionant amb el desenvolupament de la Guerra i podem veure tres clares característiques:
- De “germanistes” a “aliadistes”: Aquest és el procés pel qual els NO-DO van canviar de manera progressiva les notícies de les heroiques tropes alemanyes per les de les victòries dels soldats aliats. “Ese basculamiento entre germanismo y aliadismo tuvo su inmediato reflejo en NO-DO, que pasó de una exaltación del avance alemán en los distintos frentes y su secuela de la División Azul a una observación atenta del avance aliado tras sus primeras victorias rotundas.”27
- “Neutralitat”: La primera posició d’Espanya vers la guerra era la de no bel·ligerància però, tot i així Franco va enviar la División Azul al front de l’est.
Quan es va veure bastant clar que els aliats guanyarien la guerra, Espanya va retirar la División Azul i va declarar-se neutral. Aquest canvi també es veu present a la informació dels NO-DO, on durant un llarg període de temps s’intenta parlar de notícies d’ambdós bàndols sense discriminació.
- Anticomunistes: “Lo que si era incontestable en aquellos momentos, y así lo transmitía NO-DO, era una belicosidad antisoviética para la que se aprovechaba cualquier oportunidad.”28 Si una postura és clara i consistent durant tota la duració de la guerra, és l’anticomunisme. Les idees feixistes del líder espanyol s’oposaven totalment al comunisme de la URSS i amb la producció dels NO-DO es veu una oportunitat molt bona per a la propaganda antisoviètica.
26 RODRÍGUEZ MARTÍNEZ, Saturnino: Op. Cit., pp. 171–186.
27 Ibídem, p. 177.
28 Ibídem, p. 180.
19 6.4. Final dels NO-DO
A diferencia d’altres països, la televisió a Espanya va arribar tard i, en un primer moment no va suposar un gran perill pels NO-DO ja que aquests tenien el recolzament de les institucions oficials. El 1956, amb la inauguració de TVE la televisió comença enlairar-se, tot i que en un bon començament moltes de les imatges que s’emetien per televisió eren imatges extretes dels NO-DO. “El fin del NO-DO como exclusividad informativa visual había llegado y estaba a punto de llegar el final definitivo.”29
La vida dels NO-DO anava molt lligada amb la vida pública de Franco i quan ell no feia cap aparició, els continguts dels documentals havien d’omplir-se amb notícies menys transcendentals. La televisió en canvi, anava prenent força cada dia i no depenia directament de les institucions oficials. El 1968 va ser un any important pels NO-DO ja que va canviar el nom a ‘Revista Cinematográfica Española’. Desprès d’un seguit de canvis en la imatge, de continguts i de direcció, el 22 d’agost de 1975 s’aprova la llei30 que suposarà el final de l’obligatorietat d’exhibició.
Pocs mesos desprès Franco moriria i amb el procés democràtic espanyol es va aprovar un decret31 que permetia a altres empreses la producció de noticiaris. L’últim número del NO-DO es va projectar el 25 de maig de 1981 en 1.400 sales de cinema espanyoles.
29 Ibídem, p. 103.
30 BOE 19-IX-75. Veure els annexos.
31 BOE 24-V-1978.