Un cop visualitzada i analitzada la mostra, podem verificar la nostra hipòtesi inicial i certificar que Espanya no era un país neutral durant la Segona Guerra Mundial i que, aquesta imparcialitat es veu reflectida en el tractament de la propaganda als NO-DO.
Com ja s’ha comentat al marc teòric d’aquest treball, els NO-DO van començar a produir-se i a emetre’s a principis de 1943 quan les forces de l’eix encara dominaven el conflicte bèl·lic, és per això, que durant el transcurs d’aquest primer any podem veure un alt nivell de notícies germàniques, en concret, apareixen en la totalitat dels episodis d’aquest any. No només veiem l’amistat germànica-espanyola a través del nombre de notícies que arriben d’Alemanya, sinó del contingut d’aquestes.
El 1941 Franco va enviar la División Azul a lluitar al costat de Hitler com a mode d’agraïment per l’ajut prestat a la Guerra Civil. Les notícies d’aquesta divisió, a la que mai se li fa referència com a soldats espanyols si no com a heroics voluntaris, ocupen un lloc molt important en les notícies internacionals dels NO-DO. Els generals d’aquesta divisió és mostren en el capítol Nº 3 al costat de Hitler, el qual els hi està donant la “Creu de Ferro” màxim reconeixement nazi.
El Führer apareix en tres episodis d’aquest any i, sempre uniformat. Les notícies que arriben del front de l’est són totes sobre la gran defensa alemanya de la que se’n parla en el 50% dels documentals de l’any 43 i es fa total omissió a l’avenç de les tropes russes. Les úniques referències que arriben de l’exèrcit soviètic són els adjectius rojos, bolxevics o enemics de la societat. A més, un altre exemple on podem veure la bona relació d’Espanya amb Alemanya és a les notícies del dia a dia dels soldats al front, humanitzant la lluita i intentant que la societat espanyola simpatitzés amb els soldats alemanys.
Itàlia durant l’any 1943 vivia moments d’inestabilitat, ja que els feixistes perdien adeptes. Els NO-DO parlen d’una Itàlia atacada per les bombes aliades, la mostren dèbil, però no fan cap referència a l’empresonament de Mussolini o a la seva posterior alliberació. Pel que fa al Japó, es fa gala de l’expansionisme nipó dels darrers anys amb alabances cap a l’exèrcit.
No és fins a finals de l’any 43 i un cop les tropes soviètiques han començat a pressionar als alemanys fora del seu territori, que Espanya sent la necessitat de
69
certificar la seva “neutralitat” i ordena repatriar la División Azul. A més, amb les tropes aliades prenent més força i els comunistes pressionant des de l’est, es visualitzava un canvi al transcurs de la guerra i és per això que Espanya comença lentament a abandonar les notícies provinents d’Alemanya i a augmentar el nombre de notícies provinents del bàndol aliat. En els dos últims capítols analitzats de 1943 ja es comencen a veure les primeres batalles guanyades pels Estats Units al front del Pacífic.L’any 1944 és una continuació d’aquest canvi progressiu cap al bàndol aliat i això es veu perfectament reflectit en la quantitat de notícies que es mostren de cada part.
Primerament, destacar que la secció dels NO-DO, abans coneguda com “Lucha contra el comunismo”, evoluciona cap al neutralisme amb el nom “Frente germano-soviético”
o, simplement s’inclou dins de l’apartat de “Reportajes de guerra”. És en aquest nou apartat que es fa una única referència a l’avenç comunista, però només per a poder parlar de la gran defensa alemanya.
Les imatges de guerra i les batalles comencen a ser tractades des d’ambdós costats i és d’aquesta manera que veiem com Alemanya rep, per primera vegada, l’adjectiu d’adversari. La bona relació dels generals espanyols i germànics deixa de mostrar-se a les pantalles i, es pot veure a Hitler en tres ocasions diferents rebent a personalitats d’altres països de les forces de l’eix, entre elles Mussolini i el cap d’estat d’Hongria. Es comença a mostrar una Alemanya vulnerable sota l’atac de les bombes britàniques i fins i tot, es parla d’un atemptat perpetuat contra la vida del Führer, del qual va sortir il·lès.
Veiem una gran germanor entre Itàlia i Alemanya ja que el país germànic ajuda al italià a lluitar contra els aliats, però ni amb aquests reforços es pot evitar la pèrdua de territoris i l’avenç britànic des del sud. Japó es mostra dèbil i amb continua recessió davant de els forces americanes.
Apreciem un clar augment de notícies relacionades amb els aliats, ja siguin directament relacionades amb la guerra o no. Per començar, es fa patent un gran domini americà a les batalles del Pacífic però, en el transcurs de 1944 el que més destaca és el procés d’alliberació d’Europa que comença amb el Desembarcament de Normandia el dia 6 de juny de 1944, on una coalició de soldats aliats aniran, poc a poc, alliberant França fins arribar a París. És a partir d’aquest punt d’inflexió que
70
comencem a veure menys i menys notícies del bàndol de l’eix per a donar pas a una gran bateria de reportatges de les forces aliades.El que va fer Espanya en aquesta situació és, a partir dels NO-DO, posicionar-se sempre de part dels guanyadors per tal d’intentar sortir beneficiada en el període de post-guerra. En l’últim any de conflicte, el 1945, ja es veia un clar guanyador i aquest era el bàndol aliat, així que, seguint la tendència espanyola, les notícies més destacades seran d’aquest costat.
El règim franquista, sobre totes les coses, era contrari al comunisme i és per això que aquest ‘odi’ es veu reflectit durant tot el transcurs de la guerra. Stalin no és anomenat en cap dels NO-DO i les poques notícies que arriben de la URSS serveixen per a tatxar-los d’enemics de la societat. A més, s’omet tota informació de les tropes soviètiques arribant a Alemanya des de l’est i encerclant Berlín.
Com és d’esperar, aquest últim any de combat es mostren imatges d’una Alemanya dèbil i supeditada a les forces britàniques que poc a poc van alliberant els territoris ocupats pels soldats nazis. Un fet molt destacable és, que no es parla del suïcidi d’Adolf Hitler, i això demostra que tot i una postura molt més aliada, Espanya seguia tenint respecte pel canceller alemany, així com per el Duce, el qual seria assassinat pels antifeixistes i del qual tampoc se’n fa cap menció.
En el capítol Nº 127 es veu com els soldats germànics presenten la seva rendició als aliats. Les forces de l’eix es presenten molt dèbils i les últimes imatges del Japó són d’un país derrotat i sufocat sota les bombes, fins que en el Nº 142 podem veure com es rendeix, provocant així el final de la Segona Guerra Mundial. En aquest mateix episodi es tracta l’imperi nipó d’enemic i de malvat contrastant molt amb aquella admiració inicial.
Una dada molt cridanera és el tractament de la mort del president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, ja que podem veure imatges del seu enterrament i escoltar paraules de dol cap al president americà, nou amic de l’estat espanyol. Els NO-DO comencen a emetre un gran nombre de notícies americanes que no tenen una relació directa amb la guerra, tal i com feien anteriorment amb Alemanya. Imatges que fan augmentar la simpatia i la solidaritat del poble espanyol cap a el país americà.
71
Un cop finalitzada la guerra, veiem al president Truman fent un discurs davant de la premsa, anunciant el punt i final a aquest conflicte. Hi ha imatges de la posterior celebració a Anglaterra i a els Estats Units.Amb el final de la guerra, els NO-DO experimenten un gran canvi. Per primera vegada des del moment de la seva creació podien complir la seva gran funció de controlar les notícies nacionals sense dependre d’un conflicte exterior i, és per això, que l’augment de reportatges del territori nacional i de Franco augmenten considerablement, deixant en segon pla les notícies internacionals. Tot i això, les breus notícies de caire estranger que arriben a l’estat espanyol, tenen una gran tendència americana i podem comprovar com, poc a poc, canvien de temàtica bèl·lica cap a una temàtica més general i entretinguda.
El primer NO-DO de l’any 1946 comença amb un resum de l’any anterior en el que els Estats Units surten com els grans vencedors de la guerra. Es parla del llançament de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, però no es condemna l’atac, simplement s’informa del fet. Al llarg d’aquest any, veiem aparicions freqüents del president Truman i del General Eisenhower i, molts homenatges als exèrcits vencedors.
Els Estats Units però, no deixen de construir material bèl·lic, ja que encara sent l’amenaça dels comunistes que han agafat força amb la victòria de la guerra. Les notícies que arriben a Espanya dels països vençuts són per demostrar la benvolença dels americans que ajuden als ciutadans d’aquests països.
Anglaterra i els Estats Units, continuen sent grans aliats després de la dura guerra, la seva amistat i germanor perdurarà durant la post-guerra, on es poden veure diferents personalitats d’un i de l’altre país gaudint de reconeixements al país contrari. També es mostren imatges de la formació de la ONU i de les primeres reunions, tot i que no s’esmenta que se li va negar l’accés a Espanya degut al règim franquista.
Pel que fa a l’any 1947, mentre la resta del món començava a témer l’inici d’una nova guerra o si més no, parlava d’una guerra freda entre els Estats Units i la URSS, les notícies internacionals que arribaven a Espanya eren de festivals de bellesa americans, circs de diferents ciutats i acrobàcies aquàtiques. A Franco no li interessava demostrar que els soviètics tenien més força de la desitjada, així que s’intenta distreure a la població amagant la situació amb altres notícies molt banals, donant una falsa sensació d’informació.
72
En conclusió, Espanya primerament, està de part dels germànics, ja que aquests els van ajudar a la guerra civil i degut a la gran amistat entre Hitler i Franco, però quan s’adona que la batalla està perduda i que el fet d’haver participat indirectament els hi podia perjudicar, canvia de bàndol pels seus propis interessos.A més de tota la informació que podem veure als NO-DO, s’han de tenir en compte els fets que s’ometen intencionadament i que no interessen que surtin a la llum, com l’holocaust jueu i els camps de concentració, els processos de guerra contra els caps de l’exèrcit alemany, els judicis de Nuremberg i, per suposat, com hem vist al llarg de tot l’anàlisi, no es fa cap mena de referència al comunisme rus. I, és que la censura i el silenci són una altra tècnica de control poblacional, que, si més no, és el principal objectiu que perseguien els NO-DO.
Podem concloure doncs, que Espanya era parcial i, aquesta parcialitat estava totalment condicionada al desenvolupament del conflicte bèl·lic i als propis interessos de l’estat.