4. Propaganda
4.1. Què és la propaganda?
Per entrar una mica en context, primer respondrem a la pregunta què és la propaganda i per fer-ho mirarem diferents accepcions de diferents autors:
Segons Gutiérrez González entenem per propaganda: “Acción comunicativa que busca influir en las percepciones y opiniones de los individuos para que se adhieran a una causa ideológica determinada. Esa adhesión puede ser a un sistema político, de carácter religioso, etc.”1
Al Diccionari de Comunicació Empresarial l’accepció és la següent: “Comunicació persuasiva l’objectiu de la qual és difondre una ideologia política, religiosa, etc., i aconseguir-ne adeptes.” 2
Pizarroso al seu llibre “Historia de la propaganda” fa la següent definició: “La propaganda, en el terreno de la comunicación social, consiste en un proceso de diseminación de idees a través de múltiples canales con la finalidad de promover en el grupo al que se dirige los objetivos del emisor no necesariamente favorables al receptor; implica, pues, un proceso de información y un proceso de persuasión.”3 Per últim i, dins del mateix llibre, Pizarroso cita a Edwards dient que la definició més precisa de propaganda va ser la seva:
“Propaganda es la expresión de una opinión o una acción por individuos o grupos, deliberadamente orientada a influir opiniones o acciones de otros individuos o grupos
para unos fines predeterminados.”4
Per tant, veiem que totes les definicions tenen un denominador comú, que és la finalitat d’influir i provocar canvis en la mentalitat del receptor segons els interessos de l’emissor. És per aquest motiu que no es pot parlar de propaganda sense fer
1GUTIÉRREZ GONZÁLEZ, Pedro Pablo: Diccionario de la publicidad, Madrid, Editorial Complutense, 2Diccionari de Comunicació Empresarial. Publicitat, Relacions Públiques i Màrqueting, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 189.
3PIZARROSO QUINTERO, Alejandro: Historia de la propaganda, Madrid, Eudema, 1993, p. 28.
4 EDWARDS, Violet: Group Leader’s Guide to Propaganda Analysis, Nueva York, Institute for Propaganda Analysis, 1938, p. 40. Citat a: ídem.
5
referència a la persuasió que es podria definir com el procés comunicatiu que té com a finalitat influenciar en les ideologies del receptor.4.2. Tècniques propagandístiques
Al llarg de la història s’ha anat veient similituds entre les diferents campanyes propagandístiques que han tingut èxit i s’ha arribat a establir un seguit de normes o tècniques per a una propaganda efectiva. Domenach n’estableix cinc: la simplificació, la desfiguració, l’orquestració, el contagi i la contrapropaganda.5
En primer lloc, trobem la simplificació. Per que un missatge sigui fàcil de recordar i penetri en la ment dels receptor ha de ser un missatge breu, simple i clar. Com més complicat o llarg es faci l’eslògan més interpretacions i més dificultats per memoritzar tindrà. A més, la propaganda ha de centrar-se en un sol objectiu, com la USP (Unique Selling Proposition) de la publicitat convencional, la propaganda ha de triar un propòsit i bolcar tota la força en ell.
De la mateixa manera, quan parlem de desfiguració o exageració, només es triarà aquells fets que volem destacar, obviant per complert fets que puguin minvar la imatge indestructible de l’emissor.
Per a que el missatge influeixi en la ment del receptor, la peça clau és la repetició. “Es necesario que el mensaje propagandístico se reitere hasta la saciedad pero no de manera monótona, sino ‘orquestada’, esto es, adoptando formas distintas y llegando a los receptores a través de distintos canales.”6
Quan ja es té el missatge escollit i la campanya propagandística llesta, s’ha d’arribar als receptor i aconseguir que el missatge penetri en el màxim de seguidors possibles.
Això es fa a través del contagi. Quan introdueixes un missatge en un sector determinat, implica que totes les persones d’aquell sector acabaran acceptant el missatge. Per a agilitzar el procés, es pot atacar primer a l’elit de cada grup social al que volem penetrar, ja que la societat sempre segueix allò que els seus líders els hi diuen.
5DOMENACH, Jean-Marie: La propagande politique, Paris, Presses Universitaires de France, 1979 (1ª ed., 1950), pp. 45-83. Citat a: Ibídem p. 35.
6Ídem
6
Per últim, s’ha de tenir en compte que tota propaganda provocarà una acció de contrapropaganda. Aquest fet s’ha de tenir present i estar preparat per a neutralitzar qualsevol acció que pugui afectar a la difusió i penetració del teu missatge propagandístic. L’exemple més clar de contrapropaganda és l’anomenada‘propaganda negra’. Aquesta consisteix a falsificar la propaganda i la informació del teu adversari de manera que pots manipular tant als seus partidaris, com als teus receptors.
4.3. La propaganda de guerra
Hi ha diferents tipologies de propaganda segons la seva finalitat. És cert que totes elles estan molt lligades les unes a les altres i que sovint les línies que les separen es difuminen tant que no en podríem dir la diferencia. Segons Oliver Thomson, agrupa les categories en vuit: política, econòmica, militar, diplomàtica didàctica, ideològica i escapista.7
Així, a nosaltres ens interessa centrar-nos sobretot en la propaganda militar o de guerra, ja que tractarem d’estudiar quin paper va desenvolupar Espanya amb la propaganda de la Segona Guerra Mundial.
En anglès el terme utilitzat per a propaganda política és “Psychological Warfare”, que es tradueix per ‘guerra psicològica’. Amb aquestes dues paraules veiem que la finalitat bàsica i essencial de la propaganda de guerra és penetrar en la ment del receptor i, la ciència que estudia la ment no és altra que la psicologia, d’aquí deriva el nom. La propaganda de guerra, a diferencia de les altres categories, ha de mantenir a la població a favor o en contra d’un fet durant un temps indefinit que, normalment, s’allarga durant anys. És possiblement la propaganda més difícil i la més dura, ja que no només és dirigeix a un públic extern, però també a un públic intern que són els propis soldats que estan lluitant als fronts.
Com a conclusió direm que “la propaganda es una arma de guerra, muchas veces más eficaz que otras armas.”8
7 THOMSON, Oliver: Mass persuasion in History: a Historical Analysis of the Development of Propaganda Techniques, Edimburgo, Paul Harris Publishing, 1977, p. 8 Citat a: PIZARROSO QUINTERO, Alejandro: Op. Cit., p. 33.
8Ibídem, p. 34.