Quant a la discussió sobre la naturalesa dels mesuradors, alguns autors tracen una línia divisòria entre els mesuradors individuals i la resta perquè consideren que els primers són l’únic grup interessant per a l’estudi, dificultós per a l’aprenentatge, etc.
Aquest enfocament podria ser justificable des del punt de vista de la lingüística teòrica, però no ho és des del punt de vista de la didàctica i de la traducció; fins i tot, segons la nostra experiència, pot ser contraproduent.
304 Sobretot perquè les gramàtiques occidentals no solen plantejar l’aprenentatge en aquests termes.
468
Un argument que es pot fer valer per desaconsellar aquesta divisió és que parteix d’unes premisses discutibles, ja rebatudes en aquesta tesi, ja que es considera que els anomenats classificadors són mers categoritzadors, que funcionen d’una manera gairebé automàtica, que no tenen equivalents en la resta de llengües i que, per tant, no poden ser traduïts, quan hem vist que, a més a més de categoritzar, fan altres funcions i que, en molts casos, se’n poden trobar equivalents. A més a més d’això, la resta de mesuradors −els no individuals− també tenen certa funció categoritzadora i presenten igualment problemes d’aprenentatge i de traducció.
En el cinquè capítol hem vist que podem elaborar una tipologia dels mesuradors en funció del tipus de mesura que expressen i que totes les subcategories són diferents entre elles. El fet de veure-les totes com un bloc i diferenciar només els mesuradors individuals respon, doncs, més a una imposició fruit d’una anàlisi contrastiva que no pas perquè dins del sistema de classificació del xinès tinguin realment un estatus diferent. Una bona prova d’això és que entre els autors xinesos que treballen sense comparar el xinès amb cap altra llengua no n’hi ha cap que proposi separar els mesuradors individuals de la resta. Aquesta tendència és dóna sobretot entre els autors que parteixen d’una anàlisi contrastiva com ara Li Ying-che (1970, 107), que opina que: «[...] the concept of classifiers as generally accepted today seems to be rather ‘permissive’, so that Chinese ‘classifiers’ include many items that are not peculiar to the Chinese language».
Podríem trobar tants elements lingüístics presents en el xinès i no en d’altres llengües o a l’inrevés que aquest tipus d’exclusivitat no pot ser un argument per decidir que aquesta subcategoria necessita una atenció especial. Per això, la proposta següent de Li Ying-che (1970, 107) no ens sembla afortunada:
[...] separate the classifiers proper from the rest, and it shall be seen that these classifiers are the ones that should be selected for emphasis in teaching, since it is these which a language such as English does not have. They present something new for the language learners.
L’altre argument que apuntàvem més amunt és el de la suposada facilitat d’aprenentatge de tot el que no són mesuradors individuals, que queda desmentida,
469 per exemple, per les dades que hem presentat en el quart capítol d’aquesta tesi, en què es fa palès que l’elecció entre 双 (shuang) o 对 (dui) respon parcialment a condicionants culturals i cognoscitius, per la qual cosa poden presentar tantes dificultats d’aprenentatge com altres mesuradors. De nou, les tesis de Li Ying-che (1970, 111) a favor de la divisió i la supremacia dels mesuradors individuals queda mancada de fonament:
Pedagogically also, these quantitative classifiers should be separated, as is seen by the fact that the use of tào ‘set’, da ‘dozen’, etc., is not difficult to learn. It is simple like acquiring new lexical items. Any kind of association between the classifier and the noun is not necessary (and cannot be made).
Un argument més que s’ha sentit a favor de la necessitat de divisió és que els mesuradors individuals són considerats una categoria tancada i la resta una categoria oberta. Aquest criteri resulta massa simplista, ja que només té en compte els usos convencionals i no preveu les seves possibilitats creatives. La preocupació d’autors com ara Li Ying-che (1970, 112) és que: «[...] anything after the numerals may be taken as classifiers, and the number of Chinese classifiers will thus proliferate and will become an open class, instead of a closed class as it should be».
No acabem d’entendre la por d’aquest autor. De fet, els mots en xinès tenen molta versatilitat categorial i l’única manera de poder-los interpretar és per la seva posició a la frase i les coocurrències. Tal com hem vist en el sisè capítol, hi ha paraules que no solen ocupar la posició del mesurador, però que ho poden fer en circumstàncies excepcionals en contextos de creació innovadora, per tant és raonable considerar mesurador tot allò que en un moment donat fa les funcions dels mesuradors, independentment de si aquell mot fa o pot fer habitualment una altra funció gramatical.
La primera reacció de l’estudiant novell tan bon punt és informat de l’existència dels mesuradors és preguntar pel seu nombre, cosa que és molt difícil de dir sense establir inicialment cap criteri de delimitació (ja sigui sintàctic, històric, dialectal, de freqüència d’ús, etc.). De fet, es poden donar llistes relativament curtes que cobreixin els mesuradors més freqüents a un nivell elemental però ens sembla un error pretendre presentar-los com a una categoria tancada i enumerable, tal com ho seria la
470
llista de les preposicions catalanes. Quan comencem l’aprenentatge d’una llengua estrangera mai no se’ns ha acudit preguntar el nombre de noms o d’adjectius que té ni el nombre d’integrants de cap categoria plena en general. En aquest sentit, els mesuradors s’assemblen més a un nom que a una preposició.