Isabel Busom
6
1Vegeu Sapir et al. (2004) per un informe sobre la situació del creixement a la Unió Europea i OCDE (200x).
• Quines són les tendències recents, tant en context europeu com de l’OCDE?
• Com és la política actual de recerca i innovació a Catalunya? Quina és la participació d’investigadors i empreses en els programes estatals i europeus?
• Quina és l’evidència empírica sobre l’efectivitat dels diferents instruments, en el sentit de la seva capacitat de gene-rar millores en els resultats del sistema de recerca i innovació? És l’impacte d’un instrument determinat superior als costos que genera?
No és fàcil determinar quantitativament quin és el nivell òptim d’esforç en R+D i innovació d’un país en un moment donat, i en quina mesura l’esforç que es fa efectivament és inferior al desitjable. Les estimacions obtingudes pels estu-dis empírics suggereixen que, fins i tot en el cas dels Estats Units, on l’any 2003 la inversió en R+D amb relació al PIB era d’un 2,6%2, l’esforç hauria de ser entre dues i quatre vegades superior a l’observat3. Això també és així en el cas dels països amb un nivell de desenvolupament menor.
L’objectiu que es fixa en el Pla de recerca i innovació de Catalunya 2005-2008 d’arribar al 2,10% l’any 2008 entra dins d’aquests marges, així com el 3% acordat a la Cimera de Lisboa per a l’any 2010. A més, una pauta adoptada en els països més desenvolupats és que, com a mínim, dues terceres parts d’aquest esforç han de provenir del sector privat, per tal que l’esforç en recerca i desenvolupament es tradueixi en nous productes i processos productius. Això vol dir que l’esforç privat s’hauria de situar, a Catalunya, prop de l’1,5% del PIB el 2008. Com assolir aquest objectiu?
En aquest capítol es proporcionen algunes dades i reflexions fonamentades sobre l’evidència existent amb relació al con-junt de polítiques necessàries per augmentar el nivell de la recerca i la innovació, com també per potenciar la contribució al creixement econòmic i al benestar col·lectiu. Primerament, a l’apartat que segueix s’expliquen les peculiaritats de la inno-vació com a activitat econòmica i les pautes que inspiren les polítiques per estimular-la en els països desenvolupats; des-prés es comenten alguns aspectes dels plans d’innovació i de recerca i innovació de la Generalitat de Catalunya.
6.1 Què ha de fer i com ha de ser una política d’estímul a la recerca i la innovació?
En primer lloc, cal tenir en compte les diferents vies d’introducció d’innovacions. Les podem agrupar en dues cate-gories:
1. Les que condueixen a la generació, a través d’R+D, d’innovacions d’abast europeu o mundial.
2. Les que representen l’assimilació i adopció, per mitjà d’adquisició de maquinària o equipament, o d’intangibles (lli-cències, patents, disseny, know how) d’innovacions ja introduïdes en algun altre mercat o empresa.
Totes dues són importants per augmentar la productivitat empresarial. Però és principalment la generació d’innovacions globals, que normalment s’assoleixen invertint en R+D, la que pateix uns problemes peculiars que fan que, encara que l’entorn (regulacions, mercats, nivell de qualificació de la població, etcètera) sigui bo, la inversió privada en aquesta acti-vitat no sigui la socialment desitjable.
En canvi, pel que fa a l’adopció d’innovacions, un entorn adequat en termes d’estímuls proporcionats per la compe-tència, provisió de personal qualificat, capacitat emprenedora, flexibilitat per introduir innovacions organitzatives i mer-cats financers desenvolupats són condicions necessàries de l’entorn i, en principi, suficients per afavorir-la.
Cal tenir present, d’altra banda, que la pràctica d’activitats d’R+D no només condueix a generar innovacions, sinó que augmenta la capacitat d’assimilació i utilització de coneixements i innovacions generades per d’altres empreses o
cen-146
2Aquesta xifra és la mitjana d’un país on la diversitat entre els 50 estats que el constitueixen és elevada. Així, a Califòrnia, Michigan o Massachusetts la despesa en R+D supera el 4% del PIB de cada estat, mentre que a South Dakota o Wyoming és inferior al 0,4%. Els estats de Florida, Georgia o South Carolina tindrien taxes similars a la de Catalunya.
3Aquest càlcul es basa en estimacions de la diferència entre la rendibilitat social i la rendibilitat privada de la inversió en R+D feta per Jones i Williams (1998).
tres de recerca. Té, doncs, una doble funció, perquè a més potencia la capacitat d’adopció. Per tant, és d’importància cabdal determinar quins són els obstacles principals per a una dedicació superior de recursos privats.
La inversió en R+D té unes característiques que la diferencien d’altres tipus d’inversió com son les inversions en actius tangibles. Aquestes característiques especials fan que la rendibilitat global (social) d’aquest tipus d’inversió sigui supe-rior a la rendibilitat privada. Donen peu al que es coneix com fallides de mercat, doncs aquest no proporciona els incen-tius suficients per assolir el nivell d’inversió socialment desitjable. Es justifica en aquest cas la intervenció pública, en la mesura en que existeixin instruments adients i efectius que permetin arribar-hi.
Les dificultats relacionades amb l’R+D es poden caracteritzar de la manera següent:
1. Un cop inventat un producte o un procés, d’altres empreses poden imitar o utilitzar el nou coneixement generat amb relativa facilitat, és a dir, amb un cost més baix. Aquest fet es coneix com el problema de l’apropiabilitat del nou conei-xement tecnològic. La facilitat d’imitació per part de tercers redueix els ingressos esperats de l’empresa pionera i, per tant, els beneficis associats a l’esforç innovador. Aquest problema, produït pels efectes vessament4de la informació i del coneixement, tendeix a ser més important com més bàsic, o genèric, és el tipus de coneixement que es pretén obtenir.
2. Determinats projectes d’R+D poden estar associats a uns costos elevats d’instal·lacions o equipaments específics, i podrien beneficiar diverses empreses o grups de recerca alhora. Els costos de coordinació i els problemes d’infor-mació entre diferents agents públics i/o privats, poden dificultar la realització dels acords contractuals necessaris.
Es presenta, doncs, un problema de fallides de coordinació.
3. En la mesura en què els projectes d’R+D consisteixen precisament a produir informació, en un context d’incertesa i de diferències d’informació sobre la qualitat d’aquests entre qui els desitja emprendre i els possibles agents finan-çadors o altres terceres parts, es presentarà un problema de confiança que serà un obstacle per emprendre’ls. Això afecta especialment els projectes de noves empreses (start-ups) creades al voltant d’un projecte innovador, sense col·lateral i sense reputació financera prèvia. Aquest és un cas de fallida d’informació5.
Diferents tipus específics d’intervenció pública poden mitigar o reduir aquests problemes. A la taula que segueix es pre-senta de manera sintètica el tipus de problema i el tipus d’intervenció que potencialment pot reduir-lo.
147
Problema Tipus d'intervenció / Instrument
Taula 6.1 Problemes específics de les activitats d'R+D i possibles intervencions dirigides a reduir-los
• Finançament públic de la recerca bàsica i precompetitiva (amb cofinan-çament privat en determinats casos).
• Establiment d’un sistema efectiu de patents i de protecció de la propietat intel·lectual.
• Subvencions als projectes d'R+D empresarials que donin lloc a coneixe-ment genèric.
• Establiment d’incentius fiscals per a les activitats empresarials d'R+D.
• Finançament públic d’infraestructures de recerca.
• Estímul de la cooperació per compartir infraestructures, per evitar dupli-cació d’esforços i per reduir les barreres entre agents privats o entre agents públics i agents privats.
• Establiment de sistemes d’estàndard.
• Establiment de sistemes d’acreditació (en certa manera, aquesta és una funció que fa el programa Eureka).
• Facilitar la transferència de tecnologia i l’accés a la informació tecnològica.
• Estímul públic del capital llavor.
Fallides de coordinació Apropiabilitat limitada dels coneixements produïts
Fallides d’informació
4També es coneixen com efectes difusió.
5Els problemes referits a la dificultat d’obtenir finançament privat per a projectes d’R+D han estat explicats amb detall al capítol 5, al requadre a càrrec de Xavier Freixas.
L’establiment d’un bon sistema de patents és un mecanisme utilitzat des de fa molts anys en molts països amb la fina-litat d’atorgar als inventors el dret en exclusiva, durant un període limitat de temps, d’utilitzar la informació continguda en la patent atorgada, per tal d’afavorir que els ingressos derivats d’aquesta compensin els costos d’aconseguir la invenció. Aquesta protecció pot no funcionar bé en tots els casos, per la qual cosa normalment s’utilitzen mecanismes complementaris que incideixen en els costos d’inventar, com són els incentius fiscals a l’R+D+I i les subvencions o els crèdits subvencionats.
També s’observa que la recerca bàsica, aquella que es fa sense estar connectada a una aplicació comercial més o menys immediata, es finança en bona part amb fons públics. Els Estats Units i França es troben entre els països que dediquen més recursos a aquest tipus de recerca, al voltant del 0,5% del PIB l’any 2002. Corea i el Japó gairebé un 0,40%. Espanya està molt per sota, amb un 0,16%6.
Pel que fa al finançament públic de les activitats empresarials d’R+D a través de subvencions o equivalents, les dades mostren que aquesta és una via utilitzada a tots els països membres de l’OCDE, amb diferents graus d’intensitat, que en conjunt ha anat disminuint en els darrers anys. En els països de la UE-25, el finançament públic de la despesa empresarial en R+D representa al voltant d’un 7,5 d’aquesta. A part dels països de l’Est, Itàlia és un dels països on aquest percentatge és més elevat (al voltant d’un 14% el 2003). Espanya, amb un 9,5% (el 2001 i el 2002), també està per sobre de la mitjana. En canvi, Dinamarca, Suècia i Finlàndia, i també Corea, estan per sota. D’altre banda, en alguns països, tendeix a augmentar la importància dels incentius fiscals a les activitats d’R+D de les empreses.
De l’anàlisi econòmica es desprèn que una política de recerca i innovació ha de ser selectiva, en el sentit que ha de fomentar aquelles activitats que, tot i ser socialment desitjables per la repercussió que tenen en el creixement i el benes-tar, els agents privats no les fen a un nivell suficient pel problema d’incentius causat per les fallides o barreres esmen-tades més amunt. Cal tenir en compte que l’existència de les fallides no impedeix que hi hagi un cert nivell d’activitat de recerca i d’innovació com a resultat dels incentius que crea el mercat.
També es posa en relleu que una política d’R+D+I no consisteix només a decidir dedicar un cert volum de recursos públics a ajuts, sinó també a establir uns criteris adequats per a l’assignació d’aquests recursos entre investigadors o grups d’investigadors, i entre projectes empresarials, identificant aquells casos on les fallides són més notables i de manera que el resultat permeti contribucions a la recerca i a la innovació que no s’haurien produït altrament, sigui en termes d’articles científics, de patents o de vendes de nous productes.
Un aspecte que també cal tenir en compte és que el procés pel qual es generen coneixements i innovacions ha expe-rimentat canvis al llarg del temps, de manera que la cooperació entre empreses, o entre empreses i centres públics de recerca, ha esdevingut actualment un mecanisme fonamental per innovar, com il·lustren les experiències dels Estats Units i dels països nòrdics europeus. Les xarxes de cooperació acadèmiques també són importants per a la producció científica. Ara bé, en alguns casos pot haver-hi obstacles que impedeixin el sorgiment espontani de xarxes de col·labo-ració i, per tant, es planteja l’oportunitat de l’estímul públic per facilitar-les. Al requadre 6.1 es fan algunes considera-cions en aquest sentit.
148
6Vegeu OCDE (2005).
Requadre 6.1