Competència, productivitat i innovació
5.4 La inversió estrangera directa
La inversió estrangera directa és un dels mecanismes a través dels quals es produeix la transferència de coneixements tecnològics entre països. Les empreses estrangeres sovint estan més presents en els mercats tecnològics internacio-nals que les empreses domèstiques, i això fa que puguin tenir potencialment aquest paper de transmissió16. Aquesta transferència es pot produir mitjançant contactes formals (per exemple entre aquestes i els seus proveïdors o clients locals) i informals entre les empreses estrangeres i les empreses domèstiques o locals, o a través de la mobilitat del per-sonal. La intensitat d’aquesta transmissió depèn, però, de la distància tecnològica entre les empreses estrangeres i les locals, com també de la capacitat d’absorció d’aquestes. És per això que, en la mesura en què el coneixement esde-vé un dels motors més clars de creixement, qualsevol país ha de tenir en compte la capacitat d’atracció d’inversió estrangera.
Els factors que fan atractiu un territori per a la inversió estrangera són, fonamentalment17: 1) L’accés eficient al mercat nacional, ja sigui per evitar barreres comercials (aranzels, quotes, etcètera), ja sigui per minorar alguns costos (trans-port, salaris, etcètera) que altrament no permetrien una producció competitiva. 2) La disponibilitat de factors de produc-ció (treball amb el perfil adequat, terrenys, comunicacions, capital real i financer, xarxa de proveïdors, etcètera) en con-dicions més competitives que en el país d’origen. 3) L’entorn socioeconòmic.
En el cas de Catalunya, la taula 5.3ordena per ordre d’importància els factors determinants de la decisió de les multi-nacionals per instal·lar-s’hi i mantenir-s’hi. S’assenyalen aquells factors que no són comuns en cursiva. Observeu que alguns canvien de categoria. Només hi ha quatre factors de divergència entre les dues situacions: la majoria de criteris es mantenen entre una situació inicial d’implantació d’una multinacional i la situació en què aquesta empresa ja està instal·lada a Catalunya. El canvi de categoria dels factors també està estretament lligat al coneixement del mercat que l’empresa ja ha adquirit una vegada està instal·lada.
Es comprova que factors com ara la dotació de capital físic en forma d’infraestructures, de capital humà, i la capacitat per augmentar la competitivitat de Catalunya són factors considerats molt importants. Cal incidir-hi, doncs, per recupe-rar l’atractiu perdut i recuperecupe-rar la posició en el context internacional. També és remarcable que factors com els ajuts públics, o l’existència de centres d’R+D, siguin poc valorats per les empreses multinacionals. A la monografia que acompanya aquest estudi s’investiga amb més detall la importància de les activitats d’R+D com a factor d’atracció d’in-versions directes estrangeres a Catalunya.
En conjunt, l’evidència existent reforça la hipòtesi que el flux d’inversions que Catalunya i Espanya ha rebut des de l’incorporació a la UE (els principals països inversors són Alemanya, França i Holanda) ha estat motivat per l’estalvi de costos (particularment laborals) i, per tant, és sensible a les deslocalitzacions. Les filials catalanes de les empreses multinacionals participen poc en les activitats de recerca bàsica i aplicada de l’empresa matriu. Ara bé, sovint porten a terme activitats de desenvolupament que generen innovacions que poden distribuir-se a la resta de filials del grup.
Hi ha indicis, però, d’una certa tendència a participar en les activitats d’R+D que, si es consoliden, augmentarien la importància d’aquest factor en el procés de presa de decisions de la multinacional18.
125
16Cassiman i Veugelers (2002) han investigat aquesta qüestió en el cas de les empreses belgues. D’altres autors també han destacat la importància d’aquest mecanisme d’accés al coneixement tecnològic en els casos dels Estats Units, el Japó i el Regne Unit.
17Vegeu Cambra de Comerç de Barcelona (2003).
18Vegeu Miravitlles (2001).
La implantació d’empreses multinacionals industrials a Catalunya es pot resumir en les dades següents19: representen l’1,7% del total d’empreses industrials, el 39,7% de l’ocupació, el 47,5% de la facturació, el 60,5% de les exportacions i el 70% de les empreses industrials amb més de 100 treballadors. Sectorialment, estan particularment concentrades en els sectors metal·lúrgic, químic, alimentació, paper i cautxú i plàstics. Segons el CIDEM, l’any 2000 a Catalunya hi havia 2.292 filials estrangeres (el 31% del total de les de tot l’Estat), el 34,5% de les quals eren industrials.
L’any 2000 Catalunya va ser remitent net d’inversió estrangera industrial per primera vegada en la seva història, dada que permet afirmar que el procés de multinacionalització de les empreses industrials catalanes és molt intens i que, per tant, la seva posició competitiva en el mercat global està millorant de manera molt significativa20. L’any 2001, a Catalunya hi ha 164 multinacionals industrials catalanes en cinquanta-sis països, tot i que dues terceres parts es con-centren en deu països (Mèxic, França, Argentina, Xina, Brasil, Portugal, Estats Units, Marroc, Xile i Alemanya, per ordre d’importància), i el 26% es troben a la UE.
En els darrers deu anys, Catalunya ha passat de ser receptora neta de capital a ser exportadora neta de capital21. En par-ticular, en el període 1994-97 Catalunya va rebre el 0,51% de les inversions mundials i en va exportar el 0,17%. En canvi, en el període 1998-01, les entrades de capital van representar el 0,31% de les inversions mundials i les sortides el 0,44%.
Respecte a la UE-15, el perfil és semblant. En el període 1994-97 Catalunya va rebre l’1,88% de les inversions de capi-tal i en va exportar el 0,37%. En canvi, en el període 1998-01 en va rebre el 0,71% i les sortides van representar el 0,67%
de les inversions en l’àmbit de la UE-15. Aquesta evolució representa una pèrdua de l’atractiu de Catalunya i una expan-sió de les inversions de les empreses catalanes vers la resta del món. La taula 5.4resumeix aquesta evolució.
126
Implantació inicial Multinacionals instal·lades
Taula 5.3 Factors determinants de les decisions d’inversió de les multinacionals a Catalunya Font: Hermosilla i Ortega (2001)
Molt importants
1. Existència de mercat/clientela local/nacional.
2. Proximitat a mercats importants de la resta d'Europa.
3. Disponibilitat d'infraestructures de transports.
4. Possibilitats d'adquirir empreses espanyoles.
5. Costos laborals reduïts.
6. Disponibilitat d'infraestructures de telecomunicacions, energia, etcètera.
Importants
7. Bona capacitació i qualificació del personal.
8. Existència d'una xarxa de subministradors.
9. Disponibilitat d’infraestructures de serveis de suport.
10. Existència de regulació/processos de liberalització de mercats.
Poc importants
11. Concentració de competidors en el sector.
12. Elements de la normativa laboral.
13. Estabilitat política.
14. Bona performancede les empreses potencialment adquiribles.
15. Existència de centres d'R+D.
16. Vinculació/dependència d'empreses multinacionals ja implantades.
1. Bona performancede la filial.
2. Bona capacitació i qualificació del personal.
3. Disponibilitat d'infraestructures de transports.
4. Existència de mercat/clientela local/nacional.
Importants
5. Costos laborals reduïts.
6. Disponibilitat d'infraestructures de telecomunicacions, energia, etcètera.
7. Proximitat a mercats importants de la resta d'Europa.
8. Disponibilitat d’infraestructures de serveis de suport.
9. Existència d'una xarxa de subministradors.
10. Conflictivitat laboral.
11. Disponibilitat de sòl.
12. Elements de la normativa laboral.
Poc importants
13. Existència de centres d'R+D.
14. Característiques del sistema fiscal.
15. Preus del sòl.
16. Dinamisme econòmic.
17. Aspectes financers.
18. Existència de regulació/processos de liberalització de mercats.
19. Disponibilitat d'ajuts públics.
20. Estabilitat política.
19Vegieu Solà et al. (2001): les xifres es refereixen a l’any 1998.
20Fontrodona i Hernández (2001).
21Gual i Torrens (2004).
La taula 5.5mostra els fluxos d’inversió entre Catalunya i Espanya amb la resta del món i amb la UE-15 l’any 2003, d’acord amb les dades de l’Idescat22. Per sectors d’activitat, la inversió estrangera a Catalunya va sumar 490.41 milions d’euros, el 34% de la inversió total. Destaquen la indústria química i la paperera, que juntes absorbeixen el 69% de la inversió industrial estrangera. La inversió catalana industrial a l’estranger va representar el 77,7% de la inver-sió total. Són particularment importants els sectors alimentari, tèxtil i químic. Observem que les diferències sectorials entre l’economia catalana i l’espanyola són importants. A Catalunya, la indústria és un sector receptor d’inversions (34%) molt més important que a Espanya (16%), on les inversions s’han concentrat en el sector de serveis (78.2%, l’any 2003).
En sentit positiu, Catalunya manté alguns factors que la fan competitiva en la recepció d’inversions estrangeres. Podem destacar: 1) L’existència d’una xarxa de proveïdors i clients que, a més a més, fan esforços importants d’internaciona-lització. 2) Un mercat laboral ampli i especialitzat en alguns sectors industrials (per exemple, metal·lúrgic, químic). 3) Una xarxa d’universitats i centres d’R+D amb projecció internacional. 4) Un entorn que proporciona una bona qualitat de vida. Ara bé, també hi ha factors que limiten l’atractiu de Catalunya. Els més importants són: 1) Unes infraestructures de comunicacions i transport insuficients. 2) Una població amb un coneixement molt limitat de llengües estrangeres. 3) Un baix nivell d’inversions en R+D.
Tot i això, la presència de capital estranger en la indústria catalana és important. Aquestes empreses estrangeres, que pertanyen als sectors amb més projecció exterior i de nivell tecnològic mitjà-alt fonamentalment (alimentació, metal·lúr-gic, químic, paperer), quan participen en el capital d’una empresa catalana, opten per fer-ho de forma majoritària23.
127
Entrades Mundial 0,51 0,31
UE-15 1,88 0,71
Sortides Mundial 0,17 0,44
UE-15 0,37 0,67
1998-2001 1994-1997
Taula 5.4 Participació de Catalunya en el flux d'inversions FONT: Gual i Torrens (2004)
Catalunya Espanya
Taula 5.5 Fluxos d’inversió amb la UE-15 i la resta del món l’any 2003 Xifres absolutes en milions d’euros
Font: IDESCAT.
Entrades
Resta del món 524.25 (36,3%) 7830.29 (47,1%) 6,7%
UE-15 919.90 (63,7%) 8810.80 (52,9%) 10,4%
Total 1444,15 (100%) 16641,09 (100%) 8,7%
Sortides
Resta del món 811,96 (22.3%) 8783,25 (36.1%) 9,2%
UE-15 2830,95 (77.7%) 15557,69 (63.9%) 18,2%
Total 3642,91 (100%) 24430,94 (100%) 15%
22Vegeu també Molina (2004, 2005).
23Arnau et al. (2001).
Catalunya/Espanya
5.5 Infraestructures
Hi ha un consens generalitzat entre el experts a considerar les infraestructures de transport com a condició necessà-ria, encara que no suficient, per estimular el creixement econòmic. Una de les raons és que permeten l’accés dels pro-ductes i serveis a mercats geogràfics amplis i faciliten la mobilitat dels factors de producció. La rendibilitat del desen-volupament de nous productes, és a dir la innovació, està condicionada pel volum de demanda potencial, i aquesta supera cada vegada més l’àmbit geogràfic local i estatal. Per tant, les infraestructures de comunicació en general, i les de transport en particular, esdevenen una peça important per a l’activitat innovadora.
A Espanya, les infraestructures de transport representen el 70% del total de la inversió productiva en infraestructures.
També és el tipus d’infraestructura que té l’impacte més gran en el PIB. Les infraestructures de transport, per la seva naturalesa, estan subjectes a un horitzó llarg des del moment de la concepció fins al moment de la disponibilitat. Això exigeix, doncs, una correcta planificació no solament de l’obra física, tenint en compte les externalitats positives i nega-tives, els criteris de distribució geogràfica i els diferents tipus de transport, sinó també del finançament, atès que són projectes que exigeixen comprometre un gran volum de capital inicial i no obtenen rendibilitat fins molt després d’ha-ver-se acabat.
A Catalunya, en el sector del transport per carretera, tenim, d’una banda, una participació de la iniciativa privada en la construcció d’autopistes en règim de concessió i, de l’altra, un mercat competitiu de proveïdors de serveis (tant en el transport de mercaderies com de persones). Recentment, la competència s’està estenent al mercat aeri de transport de passatgers. La situació és diferent en el sector del ferrocarril i portuari.
En xifres, la situació de Catalunya l’any 200024presentava un estoc de capital públic de 6.431 euros per habitant, que representava un 85% de la mitjana espanyola. El 41% d’aquest capital correspon a infraestructures de transport. El gràfic 5.6mostra el repartiment d’aquest estoc de capital entre els diferents components. Cal destacar que l’estoc de capital en carreteres i autopistes era de 10.300 milions d’euros (el 13% de la infraestructura viària de l’Estat), una quar-ta part dels quals correspon a les autopistes de peatge finançades pel sector privat.
D’acord amb les dades de l’IDESCAT, en el període 2000-03, la xarxa de carreteres es manté estable pel que fa al nom-bre de quilòmetres i al repartiment per administracions públiques i tipus de carreteres. L’evolució de la inversió, en canvi, presenta un salt important l’any 2003, fonamentalment en la millora de qualitat de la xarxa viària, que es farà palesa en els propers anys.
La inversió en ferrocarril a Catalunya, des dels any setanta i mesurada en euros per habitant, ha estat lleugerament superior a la resta de l’Estat excepte durant la construcció de l’AVE Madrid-Sevilla al final dels vuitanta. En aquest perí-ode observem un augment substancial del trànsit de viatgers, originat fonamentalment per l’augment en l’ús de les línies de rodalia. En canvi, el trànsit de mercaderies experimenta una tendència a la baixa preocupant.
128
24Vegeu Turró i Vergara (2002).
Altres Transports Carreteres Autopistes FF.CC.
Ports/aeroports
59% 41%
20%
6%
11%
4%
Gràfic 5.6 Distribució del capital públic en infraestructures de transport (2000) Font: elaboració pròpia amb dades de Turró i Vergara (2002)
L’activitat portuària mostra una participació estable de l’activitat catalana en el conjunt espanyol, excepte en el capítol de moviment de contenidors, on hi ha una gradual pèrdua d’activitat relativa de Catalunya.
Finalment, l’activitat aeroportuària està marcada per un salt important de l’aeroport de Girona l’any 2003. Tot i així, en termes de nombre de vols i viatgers, Catalunya manté una quota de participació en l’activitat de l’Estat força estable.
La situació és molt diferent respecte al transport de mercaderies, on el pes de Catalunya en el transport aeri no regu-lar de mercaderies baixa cinc punts i en el transport reguregu-lar dos punts.
En resum, Catalunya presenta una dotació equilibrada en aeroports/passatgers, ferrocarrils d’alta velocitat i autopistes, però deficient en carreteres, ports, ferrocarril convencional i aeroports/mercaderies. Quan l’AVE estigui en funcionament, Catalunya estarà a un bon nivell quant a ferrocarrils d’alta velocitat.
Per avaluar les mancances en infraestructures i la distribució d’aquestes mancances, Turró i Vergara25comparen la situació de Catalunya amb un conjunt de regions europees (l’euroregió, els quatre motors d’Europa i d’altres amb simi-lituds quant a població, nivell de renda, localització i repartiment entre els sectors productius. La conclusió de la seva anàlisi és que per cada punt de PIB que es vulgui créixer, la dotació haurà d’augmentar, almenys, un 0,5%. Tot això ha portat a estimar que caldria invertir entre 20.000 i 30.000 milions d’euros en infraestructures de transport en el període 2001-10, depenent de la visió de desenvolupament territorial de Catalunya que es vulgui adoptar.